I Medici
 Julià de Mèdici per Sandro Botticelli | |
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Ruggero Leoncavallo |
| Llibretista | Ruggero Leoncavallo |
| Llengua | italià |
| Creació | 1890-1893 |
| Publicació | segle XIX |
| Gènere | òpera |
| Parts | quatre |
| País d'origen | Itàlia |
| Personatges | Archbishop Salviati (en)  , Bernardo Bandini Baroncelli (en) , Fioretta de' Gori (en) , Francesco de' Pazzi (en) , Giambattista da Montesecco (en) , Giuliano de' Medici (en) , Il Poliziano (en) , Lorenzo de' Medici (en) , Simonetta Cattanei (en) i Simonetta's mother (en) |
| Estrena | |
| Estrena | 10 de novembre de 1893 |
| Escenari | Teatro Dal Verme de Milà, |
 | |
I Medici (Els Mèdici) és una òpera en quatre actes composta per Ruggero Leoncavallo sobre un llibret italià del mateix compositor, basat en Stanze de Poliziano. S'estrenà al Teatro Dal Verme de Milà el 10 de novembre de 1893.[1]
Musicalment, s'aprecia una calara influència wagneriana. Es tracta en realitat de la primera part d'un tríptic titulat Crepusculum. La trilogia de Leoncavallo havia d'incloure el següent:
- I Medici
- Savonarola
- Cesare Borja
Només va compondre la primera, i Leoncavallo va definir aquest Crepusculum inacabat com una epopeia nacional i filosòfica per la glòria de Florència i el Renaixement italià.
Origen i context
[modifica]El nom de Ruggero Leoncavallo resta inevitablement associat al de Pietro Mascagni. Tots dos van assolir un èxit fulgurant amb òperes d’un sol acte, i des d’aleshores el tàndem format per Cavalleria Rusticana i Pagliacci s’ha convertit en una parella indissociable del repertori. Però aquesta fama també va projectar una ombra complicada: cap dels dos compositors no va tornar a assolir una obra tan influent. Leoncavallo, de fet, hauria volgut que el seu llegat s’emparentés, per sorprenent que sembli, amb el de Richard Wagner. Ell es veia a si mateix com un músic més format que molts dels seus col·legues italians, inclòs Puccini, la irrupció del qual va contribuir decisivament a relegar a l’oblit la seva pròpia La bohème.[2]
Certament, Leoncavallo era una rara excepció dins el panorama musical italià: procedia d’una família benestant i culta, i això li va permetre rebre una formació tan sòlida com poc habitual. A Nàpols va estudiar piano i composició amb mestres de primer ordre, i posteriorment es va instal·lar a Bolonya, centre neuràlgic de la vida intel·lectual italiana. Allà va completar la seva educació amb literatura i filosofia, i es va endinsar en els debats entorn de l’obra de Wagner, especialment vius en una ciutat que havia viscut l’estrena italiana de Lohengrin el 1871. A imatge del compositor alemany, Leoncavallo va assumir també la doble tasca de crear tant el llibret com la música.[3]
Quan el 1876 Leoncavallo, amb només dinou anys, va coincidir a Bolonya amb Wagner durant la preparació de Rienzi, es va atrevir a exposar-li un projecte ambiciós: una trilogia musical de caràcter filosòfic, patriòtic i èpic titulada Crepusculum. Aquella idea, carregada d’il·lusió i d’ideals, no va arribar mai a completar-se, però el primer pas sí que va veure la llum. El 1893, disset anys després d’aquella trobada, el compositor va estrenar al Teatre Dal Verme de Milà la primera part del cicle, I Medici. La gestació d’aquesta obra va ser llarga i exigent. Leoncavallo es va submergir durant anys en textos de Poliziano, Lorenzo de Mèdici i Giosuè Carducci, convençut que el model wagnerià —tant en la idea del poema nacional com en la voluntat de donar veu italiana a les passions humanes— era el camí a seguir. A I Medici va articular tres plans diferents: la conjura dels Pazzi, el fil amorós i el context històric que embolcalla tota l’acció.[4]
El 1886, Leoncavallo feia de pianista en un cafè parisenc per guanyar-se la vida. En aquell ambient va coincidir amb Victor Maurel, que, impressionat per ell, el va posar en contacte amb Giulio Ricordi. L’any següent Leoncavallo va tornar a Itàlia i Ricordi li va confiar la redacció del llibret de Manon Lescaut de Puccini. Però el resultat no va convèncer el compositor, i l’editor el va descartar. Molest per l’episodi, Leoncavallo va passar a treballar per Sanzogno, el principal rival de Ricordi, i va començar a escriure Pagliacci, novament amb Maurel com a protagonista. Contra tot pronòstic, Pagliacci va triomfar de manera fulgurant i va catapultar Leoncavallo a la fama. [5]
Per al projecte següent, Leoncavallo va decidir reprendre la primera etapa del vell ideal que havia concebut anys enrere, amb el suport novament de Sanzogno. La partitura va avançar amb rapidesa, i l’elenc escollit per a l’estrena va ser d’una categoria excepcional.[4] Les demandes vocals dI Medici, sobretot les del paper del tenor Giuliano, queden ben reflectides en el repartiment inaugural, que comptava amb el mític Tamagno, el primer Otello de Verdi. Adelina Stehle va assumir la creació del rol de Simonetta.[3]
Representacions
[modifica]Sanzogno va organitzar l'estrena de I Medici a Milà el 1893, que en un principi va ser reeixida però, maltractada pels crítics, va tenir molt poques produccions.[5]
Repartiment estrena
[modifica]
| Rol[1][6] | Veu[1][6] | Elenc estrena[1] 9 de novembre de 1893 (Director: Rodolfo Ferrari) |
|---|---|---|
| Giuliano de' Medici | tenor | Francesco Tamagno |
| Lorenzo de' Medici | baríton | Ottorino Beltrami |
| Simonetta Cattanei | soprano lirico | Adelina Stehle-Garbin |
| Fioretta de' Gori | soprano drammatico | Adele Gini Pizzorni |
| Giambattista da Montesecco | baix | Giovanni Scarneo |
| Francesco Pazzi | baix | Ludovico Contini |
| Bernardo Bandini Baroncelli | tenor | Giovanni Pagliano |
| Il Poliziano | baríton | Vittorio Bellati |
| Arquebisbe Salviati | bass | Gaetano Biancardi |
| Mare de Simonetta | mezzosoprano | Federica Casali |
Argument
[modifica]L'òpera està ambientada a la Itàlia del Renaixement i es refereix a intrigues que se centren al voltant de la família Mèdici. Julià de Mèdici estima Simonetta Cattanei, qui intenta advertir-lo que hi ha una conspiració contra la seva família. Però ella és morta per Montesecco, un assassí contractat pel papa Sixte V. Julià resulta mort pels conspiradors, però Lorenzo de Mèdici s'escapa amb l'ajuda del poeta Poliziano. Després guanya el suport del seu poble, que linxa als conspiradors.
Anàlisi musical
[modifica]Les crítiques no van trigar a qualificar l’obra com un intent poc reeixit d’adaptar el model wagnerià al gust italià. L’acció, repartida en quatre actes, transcorre a Florència entre 1471 i 1478, en ple govern de Lorenzo de Mèdici, de manera que el rerefons polític és inequívoc. El vessant afectiu gira al voltant de Giuliano de' Mèdici, dividit entre l’atracció per Simonetta Cattanei i per Fioretta De’ Gori. Simonetta mor prematurament, mentre que Giuliano cau assassinat a Santa Reparata durant la cèlebre conjura dels Pazzi. Lorenzo aconsegueix salvar-se gràcies a la intervenció decisiva de [Angelo Poliziano|Poliziano]] i assumeix el control de la ciutat. Les eleccions estètiques de Leoncavallo revelen una voluntat d’erudició i d’ambientació molt marcada —amb danses, música per a festes i altres passatges incidentals—, si bé els duos continuen inscrivint-se plenament en els codis del segle xix.[4]
El quart acte mostra una empremta evident d’Els mestres cantaires de Nuremberg, especialment en l’ús del cor, de la missa i de les pregàries que ressonen a l’interior de Santa Reparata just abans de l’atac contra Giuliano. Una porció notable de la partitura recau en la figura de Poliziano: la secció central del segon acte li dona un espai ampli, dens en idees i referències humanístiques, que constitueix un punt d’inflexió dramàtic. Tanmateix, aquesta ambició teatral no va convèncer el públic de la primera representació del 9 de novembre, i la fredor crítica es va mantenir durant força temps. A Itàlia, doncs, l’obra no va obtenir el reconeixement que Leoncavallo esperava, mentre que a Alemanya sí que va trobar un ressò més favorable: el kàiser Guillem II va arribar a considerar que I Medici exaltava amb dignitat la història italiana.[4]
L’elogi del kàiser, tot i ser notable, no va aconseguir impulsar el projecte del Crepusculums. Les baules dramàtiques, sovint febles i embrollades, que unien els diversos episodis de la narració van impedir que aquesta obra històrica s’estabilitzés al repertori, i encara menys que s’arribessin a completar les dues parts previstes: una centrada en Savonarola i l’altra en Cèsar Borja. Tot i les mancances i les observacions crítiques que va suscitar, la partitura destaca per una orquestració sòlida i per l’escriptura del cor, mentre que el rol de Giuliano de Medici —tenor— continua sent el més exigent de tots.[4]
Enregistraments
[modifica]- 2007: Alberto Veronesi. Plácido Domingo (Giuliano de’ Medici), Carlos Álvarez (Lorenzo de’ Medici), Daniela Dessì (Simonetta Cattanei), Renata Lamanda (Fioretta de’ Gori), Cor i orquestra del Maggio Musicale Fiorentino, DGG 477 7456
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 «Almanacco 9 de novembre de 1893» (en italià). AmadeusOnline. Arxivat de l'original el 2014-08-12. [Consulta: 29 desembre 2014].
- ↑ Mullins, Chris operatoday.com, 28-12-2011.
- 1 2 Farr, Robert J. «Ressenya del disc a musicweb-international.com». .
- 1 2 3 4 5 Ricci, Simone «La trilogia mancata di Leoncavallo». operalibera.net [Consulta: 29 desembre 2014].
- 1 2 Randel, Don Michae. The Harvard Biographical Dictionary of Music. Harvard University Press, 1996, p. 498. ISBN 9780674372993.
- 1 2 Robert J. Farr. «Review - Leoncavallo - I Medici». MusicWeb International, 01-08-2010.
Òperes de Leoncavallo | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||
