Vés al contingut

I compagni

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaI compagni

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióMario Monicelli Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióFranco Cristaldi Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióMario Garbuglia Modifica el valor a Wikidata
GuióAgenore Incrocci, Furio Scarpelli i Mario Monicelli Modifica el valor a Wikidata
MúsicaCarlo Rustichelli Modifica el valor a Wikidata
FotografiaGiuseppe Rotunno Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeRuggero Mastroianni Modifica el valor a Wikidata
VestuariPiero Tosi Modifica el valor a Wikidata
ProductoraLux Film i Vides Cinematografica Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorNetflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança i Itàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1963 Modifica el valor a Wikidata
Durada130 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióTorí Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0056945 Filmaffinity: 284408 Allocine: 1316 Rottentomatoes: m/the_organizer Letterboxd: the-organizer Allmovie: v105083 AFI: 19987 TMDB.org: 51092 Modifica el valor a Wikidata

I compagni és una pel·lícula italiana del 1963 dirigida per Mario Monicelli.[1]

La pel·lícula va ser escrita pel director juntament amb la parella Age & Scarpelli i va ser nominada als Premis Oscar de 1964 al Millor guió original. Es va estrenar al 35è Congrés del Partit Socialista Italià.[2] [3]

Argument[modifica]

Torí, finals del segle xix. En una fàbrica tèxtil, un altre accident greu empeny els treballadors a demanar millors condicions laborals. Quan la seva petició de reducció de la jornada de catorze a tretze hores és totalment ignorada, decideixen fer un gest demostratiu fent sonar la sirena al final del torn una hora abans, la qual cosa, però, només aconsegueix una multa i una suspensió per a Pautassos, l’autor material.

Aleshores, els treballadors organitzen una vaga, aprofitant l'experiència de l'expert professor Sinigaglia, que acaba d'arribar a la ciutat des de Gènova, buscat per la policia per agredir un funcionari públic durant una manifestació. Per resoldre la situació, la patronal està disposada a retirar la multa i la suspensió i a "perdonar" els treballadors influïts per "agitadors professionals", però els treballadors no poden acceptar una concessió tan modesta en comparació amb el nivell assolit ara per la protesta.

Davant la resistència dels obrers, que aguanten reforçats per la solidaritat mútua, els patrons arriben a cridar treballadors aturats d'una altra ciutat. Els vaguistes intenten bloquejar el tren que porta els esquirols, però durant els enfrontaments Pautasso perd tràgicament la vida. El professor. Sinigaglia, donada la seva història anterior, es veu obligat a amagar-se i troba un refugi acollidor a casa de la prostituta Niobe, filla d'un treballador que la va repudiar per la seva manera de vida.

Folco Lulli, Nastro d'argento pel seu paper

Els treballadors en vaga, després de resistir durant un mes sencer, ara estan a punt de cedir, sense saber que han portat els patrons al punt de cedir primer. Mentre els treballadors ja han votat la represa de la feina, el prof. Sinigaglia abandona el seu còmode amagatall, s'arrisca a l'arrest per parlar amb els treballadors, arriba sense alè i aconsegueix reavivar en ells el desig de continuar la lluita amb la seva retòrica apassionada, que es fa ressò del discurs de Marc Antoni al Juli Cèsar de William Shakespeare. Esperonats per les paraules del professor, els treballadors marxen cap a la fàbrica per ocupar-la. Però la cavalleria, cridada per defensar la fàbrica, dispara contra la multitud i mata Omero, un dels treballadors més joves, només un nen, mentre finalment Sinigaglia és detingut.

El professor Sinigaglia, des de la presó, continua difonent les seves idees de progrés social, mentre altres treballadors com Raoul continuen la lluita. Els treballadors finalment tornen a la feina, derrotats. Entre ells el germà petit del nen assassinat, que va a ocupar el seu lloc.

Repartiment[modifica]

Crítica[modifica]

Tot i que Monicelli la va preferir a la seva anterior i popular La gran guerra,[4] la pel·lícula no va tenir èxit a casa.[4][5]

El Dizionario Mereghetti la defineix com «un fresc espectacular, divertit i melancòlic sobre el naixent moviment obrer [...] una emotiva recreació del socialisme de Torí a principis de segle».[5]

El Dizionario Morandini critica les "parts febles on és evident la intenció de crear un ambient nacional-popular", que tendeixen a Edmondo De Amicis, però elogia les "parts vàlides plenes de veritat", fotografia de Rotunno i interpretació de Mastroianni.[6]

El maig de 1964 Walter Reade-Sterling va estrenar una versió de la pel·lícula de 126 minuts; segons Bosley Crowther,[7] aquesta versió és un "drama social senzill [que] resulta ser molt humà, compassiu i humorístic... Marcello Mastroianni... interpreta el paper principal amb una deliciosabarreja d'ardor, ingenuïtat i capritxositat. Destaca com l'intel·lectual idealista, miope i pèl esbullat que lidera un grapat de treballadors oprimits... en una revolta. Però tot es fa amb tanta veracitat i els altres papers són tan fortament interpretats o, almenys, tan representats gràficament que un se sent just enmig d'una d'aquelles manifestacions clàssiques en què va néixer el moviment obrer".

Stanley Kauffmann escrivint per a The New Republic anomenat I compagani 'molt interessant i molt arriscada'.[8]

El 1964 el National Board of Review va situar la pel·lícula entre els "Les cinc millors pel·lícules estrangeres de l'any".[3]

Reconeixements[modifica]

Notes[modifica]

  1. «NY Times: The Organizer». The New York Times. Baseline & All Movie Guide, 2012. Arxivat de l'original el 2012-10-20. [Consulta: 22 març 2009].
  2. Hoberman, J. «The Organizer: Description of a Struggle». The Criterion Collection. [Consulta: 27 abril 2012].
  3. 3,0 3,1 Steffen, James. «teaser The Organizer (1964)». Articles. Turner Classic Movies. [Consulta: 14 octubre 2014].
  4. 4,0 4,1 Alberto Pezzotta. «Storia tragicomica delle lotte operaie». Il Corriere della Sera, 05-05-2008.
  5. 5,0 5,1 Il Mereghetti - Dizionario dei Film 2008. Milano, Baldini Castoldi Dalai editore, 2007. ISBN 978-88-6073-186-9 p. 675
  6. Il Morandini - Dizionario dei Film 2009. Bologna, Zanichelli editore, 2008.
  7. Crowther, Bosley. «The Organizer Opens at Coronet Theater». The New York Times, May 7, 1964. [Consulta: 29 agost 2014].
  8. Kaufmann, Stanley. A world on Film. Delta Books, 1968, p. 340. 

Enllaços externs[modifica]