Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ, BWV 177

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióIch ruf zu dir, Herr Jesu Christ, BWV 177
Forma musical Cantates de Johann Sebastian Bach
Compositor Johann Sebastian Bach
Llengua original alemany
Moviment musical música barroca
Catalogació BWV 177
Més informació
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ, BWV 177 (Et prego, Senyor Jesucrist),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al quart diumenge després de la Trinitat, estrenada a Leipzig el 6 de juliol de 1732.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

El text correspon literalment a l'himne de Johann Agricola (ca 1530), que li dóna títol, no conté cap recitatiu, les estrofes centrals es converteixen en àries emmarcades entre dos cors. Està inspirat en el passatge del Sermó de la muntanya segons la versió de Lluc (6, 36-42), insistint en la idea que només la fe i no les obres, justifiquen l'actitud dels fidels davant de Déu, punt essencial del luteranisme. Per a aquest diumenge es conserven altres dues cantates, la BWV 24 i la BWV 185.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Obra escrita per a soprano, contralt, tenor i cor; dos oboès, oboe da caccia, fagot, corda i baix continu. Consta de cinc números sense cap recitatiu.

  1. Cor: Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ (Et prego, Senyor Jesucrist)
  2. Ària (contralt): Ich bitt noch mehr, o Herre Gott (Quelcom més et suplico, Senyor Déu)
  3. Ària (soprano): Verleih, dass ich aus Herzensgrund (Fes que de tot cor)
  4. Ària (tenor): Laß mich kein Lust noch Furcht von dir (Cap Plaer ni cap Temor)
  5. Coral: Ich lieg im Streit und widerstreb (Sóc immers a la batalla i resisteixo)

El número inicial és llarg i complex en línia amb les cantates corals; conté una introducció instrumental que funciona també com a epíleg, repartit en dues parts amb un moviment concertant al mig. A la primera part el soprano fa de cantus firmus després que les veus inferiors hagin preparat la seva entrada sobre un ritornello instrumental; en la segona part, un tractament polifònic precedeix l'arribada del tema del coral, però ara són les veus inferiors les que fan de cantus firmus. A continuació hi ha tres aèries seguides que presenten una doble interrelació, per un costat un augment progressiu del dispositiu instrumental: duo, trio i quartet, i per l'altre que cadascuna comença, més o menys, amb paraules de la primera frase del coral. La del segon número, de contralt, és la més simple amb només la veu i el continu. La del tercer número va a càrrec del soprano, l'oboè da caccia i el continuo, i en la del número 4, el tenor va acompanyat, a més del continu, per un violí i el fagot. El coral final, homòfon i molt senzill, contrasta amb les àries anteriors té una melodia del cançoner de Joseph Klug de 1535, a la que Bach hi afegeix algunes ornamentacions. Té una durada aproximada d'uns vint-i-set minuts.

Discografia seleccionada[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Traducció de Josep-Miquel Serra. La pàgina en català de J.S. Bach. [1]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L’âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]