Iekaterina Breixko-Breixkóvskaia

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaIekaterina Breixko-Breixkóvskaia
Breshkovskaya.jpg
Nom original (en) Catherine Breshkovsky
(fr) Catherine Breshkovsky
 Membre de l'Assemblea Constituent Russa 

Biografia
Naixement (ru) Екатерина Константиновна Брешко-Брешковская
25 gener 1844
Vítsiebsk
Mort 12 setembre 1934 (90 anys)
Horní Počernice Tradueix
Lloc d'enterrament Cemetery in Chvaly Tradueix
Activitat
Ocupació Política
Modifica dades a Wikidata

Iekaterína Konstantínovna Breixko-Breixkóvskaia, en rus: Екатери́на Константи́новна Бре́шко-Брешко́вская, nascuda Verigo, en rus: Вериго, 25 de gener [C.J. 13 de gener] de 1844, Vítsiebsk, Imperi rus-12 de setembre de 1934, Horní Počernice, prop de Praga, Txecoslovàquia, coneguda habitualment com a Catherine Breshkovsky, fou una revolucionària russa i una de les fundadores i dirigents del Partit Social-Revolucionari, així com de la seva organització de combat. És coneguda com l'«àvia de la Revolució russa».

Primers anys[modifica]

Breixkóvskaia, nascuda Verigo (el cognom pel qual se la coneix habitualment és per causa del seu matrimoni)[1] el 1844,[2] va créixer en el si d'una família de l'aristocràcia rural d'esperit liberal a la gubèrnia de Vítebsk.[2] Va tenir un tutor privat que l'ensenyava a casa seva i posteriorment va assistir a un gymnasium femení.

En els primers anys de la dècada de 1860 ja s'havia lliurat a treballar al costat dels camperols a les escoles rurals i en els zemstvos.[2] En la mateixa dècada va contreure matrimoni amb el terratinent N. P. Breixko-Breixkovski, però va abandonar el seu marit el 1873.[2] A causa de la seva activitat política va ser vigilada per la policia.[2]

El 1873, a Kíev, va ingressar a la comuna dels "joves intel·ligents", en rus: интеллигентной молодёжи intel·liguentnoi molodoji.[2] Pàvel Akselrod va contribuir al seu acostament al Cercle Txaikovski de Kíev. A la tardor de 1873, es va traslladar a Sant Petersburg, on va establir contactes directes amb el Cercle Txaikovski i altres grups revolucionaris.

Convertida en bakuninista, va participar en la campanya dels naródniki de la primavera i l'estiu de 1874, en què intel·lectuals russos idealistes van marxar al camp per intentar transformar la pagesia.[2] Detinguda per les autoritats al setembre d'aquell any, va ser tancada a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau a Sant Petersburg.[2] Va ser jutjada quatre anys més tard i condemnada a treballar a les mines de Sibèria durant cinc anys, pena que va ser commutada a deu mesos d'exili a la mateixa regió.[2] Havent escapat el 1881, va ser arrestada de nou i condemnada a quatre anys de treballs forçats a les mines i l'exili interior, impedint-li tornar a la Rússia europea fins a 1896.[2]

Va ser una dels escassos membres del moviment populista que va mantenir la seva fe en la pagesia i la seva reforma després del fracàs de la campanya de 1874.[3]

Socialrevolucionària[modifica]

Al començament del segle XX, va reprendre l'agitació revolucionària, associant-se amb Grigori Gerxuni i més tard amb Víktor Txernov, amb els quals va fundar el nou Partit Social-Revolucionari el 1901.[2] Va recórrer el país, seguida de Gerxuni, per demanar el suport dels vells revolucionaris i aconseguir noves afiliacions al partit, i va utilitzar per a això el seu prestigi de veterana revolucionària.[4]

El 1903 va fugir del país, buscada per la policia tsarista; es va establir a Ginebra i va passar a formar part del comitè central del nou partit.[2] L'any següent va assistir al congrés socialista a Amsterdam i es va traslladar als Estats Units per recaptar fons per a l'agrupació política.[2]

Va tornar a Rússia durant la Revolució de 1905 i va assistir al segon congrés camperol a Nijni Nóvgorod, abans de ser novament detinguda el 1907 i retornada a la fortalesa de la capital, on ja havia estat tancada.[2] El 1909 va ser jutjada i condemnada a l'exili siberià; va tractar en va d'escapar el 1913 i se la va castigar amb l'aïllament carcerari.[2] En total va passar vint anys a Sibèria.[5]

Les revolucions del 1917[modifica]

Caricatura de Breixko-Breixkóvskaia por Artsibúixev durant la Conferència Estatal de Moscú de l'estiu del 1917

Va conèixer Aleksandr Kèrenski durant el seu segon exili a Sibèria, i es convertí en una de les seves defensores.[2] El mateix Kèrenski va organitzar el seu retorn a Europa després de la revolució de febrer.[6] Seguí llavors a Sibèria, juntament amb altres destacats membres del partit, com Avram Gots o Maria Spiridónova.[7]

En el període del Govern Provisional Rus, Breixko-Breixkóvskaia va destacar com una dels principals membres de l'ala més dretana del partit,[5] finançant el diari Naródnaia Vólia ('La voluntat del poble')[8] i donant suport fermament i activa al govern.[6] Com altres antics revolucionaris, Breixko-Breixkóvskaia va convertir el seu anterior suport a les idees populistes en nacionalisme i en un cert paneslavisme antialemany.[8] Va finançar el diari conservador del partit amb abundants fons recaptats per admiradors nord-americans i va donar suport a accions per mantenir l'esforç bèl·lic del país.[8]

Adversària ferotge dels bolxevics, als quals considerava agents alemanys, i de les postures de la fracció esquerra dels socialrevolucionaris, va anar quedant aïllada en la formació.[6] Va defensar amb vehemència el manteniment de l'aliança amb França i el Regne Unit i la continuació de la guerra fins a la victòria.[9] La seva influència real era escassa, malgrat el seu prestigi com a veterana revolucionària.[6]

A la primavera, se la va triar com a membre del comitè executiu central dels soviets de camperols, dominat pel corrent dretà del partit.[10]

Oposició als bolxevics i exili[modifica]

Després de la presa del poder per Lenin a la Revolució d'Octubre, es va embrancar en la preparació de l'Assemblea Constituent Russa i, després de la seva dissolució pels bolxevics, va donar suport al govern antibolxevic del Komutx; es va traslladar a la seva seu a Samara en l'estiu de 1918;[6] al setembre de 1918, va participar com a membre de la Unió per la Regeneració de Rússia en la conferència d'Ufà, que va reunir diverses autoritats antibolxevics i va portar a la formació de l'efímer Directori d'Omsk.[11] Va tornar als Estats Units per recaptar fons i va carregar al Senat el 1919 contra Lenin i els seus partidaris.[6]

Va romandre exiliada a Rutènia, llavors part de la nova República txecoslovaca, gestionant dues escoles.[6]

Va morir el 1934 a Txecoslovàquia. El president del país, Tomáš Garrigue Masaryk, va enviar una corona al funeral. Aleksandr Kerenski i Víktor Txernov van assistir al seu funeral.[12] El seu fill, Nikolai Breixko-Breixkovski, fou un popular escriptor a principis del segle XX.

Notes i referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iekaterina Breixko-Breixkóvskaia Modifica l'enllaç a Wikidata
Vegeu texts en rus sobre Iekaterina Breixko-Breixkóvskaia a Viquitexts, la biblioteca lliure.