Il·lustració paleontològica

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Duria Antiquior - Un Dorset més antic, és el títol d'una aquarel·la pintada en 1830 pel geòleg Henry De la Beche, basant-se en fòssils trobats per Mary Anning; va ser la primera representació pictòrica d'una escena del passat remot basada en evidència fòssil.

La il·lustració paleontològica està dedicada a la reconstrucció dels aspectes més importants de tot allò que ha sigut descrit o descobert. Fósils com Ardi (Ardipithecus ramidus). Molts descobriments han tingut una gran atracció gràcies a la feina dels paleoartistes que han sabut com reunir amb precisió art i ciència.[1]

Henry Thomas De la Beche va ser el primer director de British Geologycal Survey a part de tenir un gran reconeixement en el camp de la il·lustració paleontològica.

En la primera dècada del segle XIX eren ja força abundants de manera que es feien representacions gràfiques de tota mena de descobriment, poder reconstruir i tornar a la vida essers a través de tècniques com l'aquarel·la o el carbonet va comensar a ser una eina imprescindible l'avenç en el món de la paleontologia.[2]

Henry Thomas De la Beche considerat el pare de la il·lustració paleontològica, ens il·lustra a la seva obra més reconeguda (Duria Antiquior) ens il·lustra per un costat una naturalesa artificiosa y per l'altre un conglomerat faunístic impropi ple del que més convenia a principis del segle xix. En aquesta obra no trobarem cap animal que devori o que no estigui sent devorat.

La ilustracio paleontológica només pretenia representar tot allò que apareixia en un estratus geològic. De la mateixa manera (uns anys després de Duria Antiquior i l'acotament de la paraula Dinosaure per Sir Richard Owen) l'exposició Universal de Londres de 1851 va tenir l'honor de representar de manera escultòrica animal extingits per primera vegada.[3]

Només unes dècades després de l'exposició de Londres va aparèixer Charles R. Knight, un artista que va revolucionar la percepció artística i científica de la fauna extinta. La iconografia fòssil ha sigut una evolució pròpia del camp de les arts plàstiques, les tendències i noves mirades a el tema deixaven enrere cada vegada més les velles teories existents. Aquest descobriments de noves teories van ajudar a la nova generació de representacions que van facilitar el coneixement sobre faunes extingides.[4]

Mentre que la iconografia predarwiniana ens il·lustren un conglomerat d'ineptes éssers l'extinció va ser moguda per les xacres d'un "diluvi universal", les representacions postdarwinianas, de CR Knight, Zdenek Burian, o Gregory Paul ens mostren ja una inequívoca "lluita per la supervivència" i una poderosa transcendència adaptacionista. La sang i les dents (després) han anat cedint pas a escenes de més importància, les cures maternals o les escenes d'aparellament s'han convertit en habituals deixant enrere tot aquest imaginari col·lectiu dels anomenats "cup ¬ tos terribles".

Referències[modifica]

  1. Ansón, M.; Hernández Fernández, M. y Saura Ramos, P. A. (2015) «Paleoart: term and conditions (a survey among paleontologists)». En: Domingo et al. (eds.) Current Trends in Paleontology and Evolution, XIII Meeting of Early-Stage Researchers in Paleontology. Libro de resúmenes: 28-34 ISBN 978-84-606-7282-1
  2. Thimmesh, Catherine (2013) Scaly spotted feathered frilled: how do we know what dinosaurs really looked like?. Houghton Mifflin Harcourt, 57 págs. [con ilustraciones de paleoarte por John Sibbick, Greg Paul, Mark Hallett et al.], ISBN 978-0-547-99134-4.
  3. Petrifications and their teachings: or, a handbook to the gallery of organic remains of the British Museum.. London: H. G. Bohn, 1851. OCLC 8415138. 
  4. Witton, M. P., Naish, D. and Conway, J. (2014). State of the Palaeoart. Palaeontologia Electronica, 17 (3); 5E: 10p

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Il·lustració paleontològica