Il cimento dell'armonia e dell'inventione

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióIl cimento dell'armonia e dell'inventione
Cimento dell'Armonia e dell'Invenzione.jpg
Portada de l'edició de l'obra per Le Cène, Amsterdam (ca. 1727)
Forma musical concert solista
Compositor Antonio Vivaldi
Creació 1723-1725
Data de publicació 1725
Moviment música barroca
Nombre de parts d'una obra d'art 20
Catalogació op. 8
Dedicat a Wenzel von Morzin
Format per Les quatre estacions
Instrumentació violí i orquestra
Modifica les dades a Wikidata

Il cimento dell'armonia e dell'inventione (opus 8) és un conjunt de dotze concerts per a violí (oboè en dos concerts), corda i baix continu compostos per Antonio Vivaldi entre el 1723 i el 1725. Era habitual en temps de Vivaldi reunir un conjunt de sis o 12 obres de format similar i publicar-les amb un títol genèric. Els 12 concerts de violí d'aquest conjunt foren compostos en diferents moments, i els seus manuscrits originals, que difereixen en alguns aspectes de les versions publicades, estan dispersos per diverses biblioteques de diferents països. El títol, Il cimento dell'armonia e dell'inventione, tracta el tema de la tensió entre la forma (harmonia) i la creativitat (invenció), un aspecte present en les seves obres en general i en aquests concerts en particular. Formant part del conjunt hi ha els més coneguts de tots els concerts per a solista del barroc; els quatre primers concerts són les famoses Les quatre estacions, compostos com a grup.[1]

Aquesta col·lecció de concerts fou molt popular especialment a França com ho demostren diverses reimpressions realitzades a París per Madame Boivin (c. 1739, 1743, 1748). I els manuscrits van ser àmpliament distribuïts. També van proliferar les reorganitzacions de parts de l'obra. L'orquestració d'alguns concerts fou enriquida per Johann Georg Pisendel, a Dresden. Dels concerts núms. 7, 9 i 11 es coneixen amb altres versions alternatives. En una visió tonal, es pot afirmar que predominen les tonalitats majors.[2]

Diversos dels concerts de l'op. 7 són de naturalesa programàtica, com Les quatre estacions. Qualsevol que gaudeix de la música de Les quatre estacions també poden fer-ho amb els concerts La caccia (La caça) o La tempesta de mare (La tempesta del mar) fets d'una manera similar.[1] El 1725, Vivaldi tenia tanta feina que fins i tot les seva prodigiosa habilitat musical topava amb les seves limitacions. Però no perquè es quedés sense idees; la seva vena melòdica, harmònica i rítmica era inesgotables, però s'estava quedant sense títols per anomenar les seves peces, ja que als seus mecenes els anava bé per a identificar-les.[3]

Núms. 1-4, «Les quatre estacions»[modifica]

Els quatre primers concerts de l'opus 8 són:

  • «Concert núm. 1 en mi major, "La primavera", RV 269»
    1. Allegro
    2. Largo
    3. Allegro
  • «Concert núm. 2 en sol menor, "L'estiu", RV 315»
    1. Allegro non molto — Allegro
    2. Adagio — Presto — Adagio
    3. Presto
  • «Concert núm. 3 en fa major, "La tardor", RV 293»
    1. Allegro
    2. Adagio molto
    3. Allegro
  • «Concert núm. 4 en fa menor, "L'hivern", RV 297»
    1. Allegro non molto
    2. Largo
    3. Allegro

Cada concert té relació amb un sonet. No se sap ben bé si els quatre concerts van ser escrits per acompanyar els quatre sonets o va ser a l'inrevés.[4] Sembla que Vivaldi els va escriure Vivaldi, ja que cada sonet es divideix en tres seccions, cadascuna amb una correcta correspondència amb un moviment del concert. Els conjunt de concerts de Les quatre estacions es pot classificar com a música programàtica;[5] una forma de compondre en la qual Vivaldi passaria a ser un referent.[6]

Núm. 5, «La tempesta di mare»[modifica]

Cal destacar que hi ha dos concerts de Vivaldi amb la denominació "La tempesta di mare": el «Concert de cambra en fa major, RV 98», i el «Concert per a flauta en fa major, op. 10 núm. 1, RV 433».

  1. Presto
  2. Largo
  3. Presto

Aquest concert és més curt que els primers quatre concerts (Les quatre estacions), però, no per això, té menys energia i color, com ho demostra el primer moviment viu i assolellat i l'intens Presto final. Aquest concert destaca pel seu nivell d'invent i per la frescor, amb diferents estats d'ànim estimulen i colors vibrants. El primer moviment s'obre amb l'orquestra de corda interpretant un d'aquests temes rítmics característics de Vivaldi. Sona familiar, però l'escriptura magistral del compositor imparteix color i varietat, especialment en el tractament posterior del solista i en el material temàtic relacionat que bé a continuació. La part del violí llueix amb energia al llarg d'aquest moviment presenta uns quants desafiaments al solista. El moviment central, és malenconiós i elegant al principi, però ràpidament mostra una major tensió. El final d'aquest moviment sona bruscament, els seus conflictes no es resolen. El darrer moviment comença enèrgicament, de nou amb un tema molt rítmic i lúdic. L'ambient es manté viu i brillant tant per part del solista com per l'orquestra. [7]

Núm. 6, «Il piacere»[modifica]

  • «Concert núm. 6 en do major, «Il piacere» («El plaer»), RV 180»
  1. Allegro
  2. Largo e cantabile
  3. Allegro

El sisè concert del conjunt, el «Concert en do major per a violí i corda, RV 180», anomenat "Il piacere" (Pleasures), és tan encantador com els de Les quatre estacions. L'inici de l'Allegro té un tema graciós i vigorós per al ripieno que alterna amb fragments virtuosos per als solistes. El moviment central, Largo, té un tema tranquil, reflexiu, interpretat pel ripieno que contrasta amb els episodis melancòlics per al solista. L'Allegro final és més musculós i més ballable que l'Allegro inicial, amb un tema martellejant que comparteixen el ripieno i el solista. Que qualsevol cosa té a veure amb els plaers és una suposició, però el plaer que produeix aquest concert és incontestable.[8]

Núm. 7, "Per Pisendel"[modifica]

  • «Concert núm. 7 en re menor, "Per Pisendel", RV 242»
  1. Allegro
  2. Largo
  3. Allegro

El virtuós violinista alemany Johann Georg Pisendel va estudiar amb Vivaldi a Venècia el 1716, i per a ell va escriure aquest concert. De fet, Vivaldi va dedicar sis concerts de violí a Pisendel. Aquest concert en re menor, també de tres moviments, amb dos Allegro que emmarquen un Largo central. El primer moviment comença amb un tema alegre i majestuós, un ritornello orquestral, després del qual el violí utilitza el mateix material, amb un sentit més lliure i una bona dosi de virtuosisme. Hi ha molt èmfasi en el ritme, però l'estat d'ànim continua sent seriós i l'escriptura és acolorida i desafiant. El segon moviment té un ambient somiat i una mica fosc, com en molts dels moviments lents dels concerts de Vivaldi. El tema principal és encantador en el seu caràcter lleugerament lamentable i amb sonoritats suaus. Per contra, el final comença amb un ambient alegre i brillant, l'orquestra interpreta el tema principal amb gran vigor. El violí solista entra amb un conjunt de notes ràpides i, a continuació, fa un pols a l'orquestra tot presentant una versió una mica diferent del material temàtic. Una vegada més, hi ha un caràcter força seriós en aquest moviment, però també amb un sentit lúdic i acolorit.[9]

«Núm. 8»[modifica]

  1. Allegro
  2. Largo
  3. Allegro

L'Allegro inicial comença amb un ritornello líric amb un caràcter que sembla desmentir la seva modalitat menor. El primer solo del violí és molt líric, acompanyat del continu; el segon presenta una línia melòdica amb moltes escales, i el tercer presenta figures virtuoses, juntament amb unes notes cromàtiques que llisquen. El segon moviment, un Largo homofònic, mostra una barreja de satisfacció i preocupació expressada pel tutti orquestral i una cantilena lírica i introspectiva del solista acompanyada pel continu. Els instruments de corda inicien l'Allegro final amb un vigorós ritornello; el primer solo del violí, acompanyat del continu, comença de manera lírica per després realitzar un seguit de notes virtuoses. El segon i tercer solo també és ple de virtuosisme, el segon acompanyada discretament pel conjunt de l'orquestra, i el tercer, per un pedal del baix continu.[10]

«Núm. 9»[modifica]

  • «Concert núm. 9 en re menor, RV 236 (versió per a violí) / RV 454 (versió per a oboè)»
  1. Allegro
  2. Largo
  3. Allegro

El primer moviment, s'obre amb un fort ritme sincopat en acords repetits en la corda amb una sèrie contínua d'ones musicals (una dinàmica de crescendo fins a decrescendo) que produeix un efecte similar a un efecte Gabrieli de "piano e forte", amb els grups instrumentals fent eco, però amb una sensació circular del so que s'apropa i s'allunya. Al final hi ha un retorn al tema principal per tancar el moviment amb una gran energia. Llargues notes sostingudes sobre un baix baix formen la idea principal del segon moviment; el tema presenta un estat d'ànim profundament nostàlgic i introvertit que és invariant durant tot el moviment. El tema del tercer moviment, sincopat, desconcertant i poc convincent que passa ràpidament de la tònica a l'acord de dominant; més endavant hi ha una construcció curiosament asimètrica de la melodia general. El tema es repeteix en la tonalitat relativa major tot creant un estat d'ànim menys frenètic, però aviat la tonalitat inicial recapitula agressivament.[11]

La versió per a oboè, de totes les obres per a oboè de Vivaldi (una vintena), aquest és una dels més dinàmics. Possiblement, això es deu, en part, al fet que la música es va escriure per primera vegada com a concert per a violí i aviat es va fer un arranjament per a l'oboè. Els tres moviments ben estructurats destaquen per la seva economia d'estil i expressió.[11]

Núm. 10, «La caccia»[modifica]

  1. Allegro
  2. Adagio (Grave)
  3. Allegro

Vivaldi ja havia utilitzat el concepte poètic de la caça (la caccia) en el concert núm. 3 "La tardor" (Les quatre estacions) abans de tornar a fer servir el recurs musical descriptiu en aquest Concert en si major. Torna a utilitzar el conjunt de violins en imitació dels corns de caça a l'inici del primer Allegro. A l'Adagio central, el tema de la caça sembla desaparèixer. I en l'Allegro final, els ritmes vitals i les melodies alegres compartides entre el ripieno i els solistes podrien pensar que evoquen el ball després de la caça. Però, tanmateix, més que destacar l'intent de Vivaldi per representar elements extra-musicals, cal jutjar la seva música com a brillant.[3]

«Concerts núms. 11 i 12»[modifica]

  • «Concert núm. 11 en re major, RV 210»
  1. Allegro
  2. Largo
  3. Allegro
  • «Concert núm. 12 en do major, RV 178» (versió per a violí) / RV 449 (versió per a oboè)
  1. Allegro
  2. Largo
  3. Allegro

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Error en el títol o la url.Manheim, James. «». .allmusic.com. AllMusic. [Consulta: 2-9-2018Antonio Vivaldi. Il cimento dell'Armonia e dell'Invenzione, concertos (12) for solo instrument, strings, and continuo, Op. 8].
  2. Esfield. «MuseData: Antonio Vivaldi». Wiki of the Center for Computer Assisted Research in the Humanities at Stanford University. CCARH Wiki. [Consulta: 2 setembre 2018].
  3. 3,0 3,1 James Leonard. «Antonio Vivaldi. Violin Concerto, for violin, strings & continuo in B flat major ("La caccia"; "Il cimento" No. 10), Op. 8/10, RV 362». AllMusic.
  4. Everett, Paul. Vivaldi: The Four Seasons and Other Concertos, Op. 8. Cambridge: Cambridge University Press, 1996, p. 76. ISBN 978-0521404990. 
  5. Christine Lee Gengaro. «Program notes: Four Seasons». Los Angeles Chamber Orchestra.
  6. Andrew Mellor Sinfini Music. «The secret behind the Four Seasons». Sinfini Music, 14-03-2013. [Consulta: 24 agost 2014].
  7. Robert Cummings. «Antonio Vivaldi. Violin Concerto, for violin, strings & continuo in E flat major ("La tempesta di mare"; "Il cimento" No. 5), Op.8/5, RV 253». AllMusic.
  8. James Leonard. «Antonio Vivaldi. Violin Concerto, for violin, strings & continuo in C major ("Il piacere"; "Il Cimento" No. 6), Op. 8/6, RV 180». AllMusic.
  9. Robert Cummings. «Antonio Vivaldi. Violin Concerto, for violin, strings & continuo in D minor ("Per Pisendel"), Op. 8/7, RV 242». AllMusic.
  10. Aaron Rabushka. «Antonio Vivaldi. Violin Concerto, for violin, strings & continuo in G minor ("Il cimento" No. 8), Op. 8/8, RV 332». AllMusic.
  11. 11,0 11,1 "Blue" Gene Tyranny. «Antonio Vivaldi. Oboe Concerto, for oboe, strings & continuo in D minor, Op. 8/9, RV 454». AllMusic.

Enllaços externs[modifica]

Il cimento dell'armonia e dell'inventione, Op. 8 (Antonio Vivaldi): Partitura lliure a l'IMSLP.