Il prigioniero

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióEl presoner
Teatro Comunale di Firenze 02.JPG
Façana del teatro Comunale de Florència on s'estrena el 1950
Forma musical òpera
Compositor Luigi Dallapiccola
Llibretista Luigi Dallapiccola
Llengua original Italià
Font literària Segons la novel·la curta La torture par l'espérance de Philippe-Auguste Villiers de l'Isle-Adam i en la novel·la de Charles De Coster (Auguste Villiers de L'Isle-Adam)
Composició 1944-48
Gènere Drama humà
Actes 1.
Durada 50 minuts
Personatges
  • La mare (soprano)
  • el presoner (baríton)
  • el carceller (tenor)
  • Fra Redentor (personatge mut)
  • dos sacerdots (te/bar)
  • el gran Inquisidor (tenor)
  • cor de cambra (a l'escenari)
  • gran cor (darrera l'escena)
Estrena
Data En concert l'1 de desembre de 1949: en escena, 20 de maig de 1950
Escenari Teatro Comunale de Florència,
Modifica les dades a Wikidata

Il prigioniero és una òpera en un acte del compositor italià Luigi Dallapiccola, situada en una presó de la Inquisició a Saragossa en la segona meitat del segle XVI.

Origen i context[modifica]

Dallapiccola conegué el relat La tortura per l'esperança de Villier de l'Isle-Adams el 1939 i l'associà immediatament amb la descripció que del rei Felip II fa Victor Hugo en La llegenda dels segles. El cruel conversor d'heretges, Felip II, despertà en molts artistes associacions amb Hitler i Mussolini. Dallapiccola feu un esborrany del llibret en el trànsit de l'any 1943 al 1944, començant la composició a principis de 1944 i concloent la partitura el 1948, després de llargs períodes d'inactivitat.

L'òpera es troba en estreta relació espiritual amb els Cants de presó (1941) i els posteriors Cants d'alliberament (1955). El presoner té el seu origen en una situació política de l'època (l'establiment de dictadures feixistes a Europa), però representa les tortures dels presos polítics d'una forma arquetípica, que al·ludeix i és deutora de La divina comèdia del Dante. En l'obra del Dante, tot el que trepitja l'ínfern ha d'abandonar tota esperança. Això és el que conforma l'element intemporal i especial en l'òpera de Dallapiccola. A més la idea dramàtica resta, en aquesta obra, estructurada musicalment de forma convincent, mitjançant la conversió de cada estat en el seu contrari. Dallapiccola usa sèries dodecafòniques, associades a determinades idees i que subverteixen segons les condicions, en el seu caràcter de càncer, conversió o càncer de la conversió, quan situació i sentiment produeixen l'efecte contrari. Certes formes tancades (ricercare, balada, ària) mantenen la transparència de l'acció musical.

Després de la Segona Guerra Mundial, el serialisme constituïa la tècnica de composició moderna i actual per la nova generació de compositors, de Dallapiccola a Pierre Boulez. La música s'organitzava en seriés tonals de dotze sons disposats en un orde determinat. Dallapiccola utilitzà en El presoner la tècnica dodecafònica al servei de l'expressió dramàtica. El presoner, que expressa francament els seus sentiments, canta en melodies dodecafòniques que sonen molt severes.

El seu prec davant la pretesa fugida conté els dotze sons i conforma una melodia dissonant i singular, estructurada lliurement. En canvi, el gran inquisidor, que es fa passar pel seu germà, canta una melodia amb el caràcter d'una ària de mètrica regular, acompanyat per harmoniosos acords tonals.

Altres formes musicals també tenen gran rellevància. L'escena de la fuga del presoner, en la qual, temorós, espera trobar el camí de la llibertat, es basa en una forma musical barroca de contrapunt: el ricercare (literalment: tornar a cercar quelcom). El cor també té gran importància. El compositor té present en els seus intermezzos les fanàtiques i sangonoses obres corals espanyoles del segle XVI.

Argument[modifica]

Pròleg davant un teló de folre negre. Una mare espera al seu fill que ha estat empresonat per la Inquisició. Té el pressentiment que el seu final resta proper, perquè en somnis ha vist com el rei Felip II, responsable de la fúria inquisitorial, es convertia en la mort.

Quadre I[modifica]

Cel·la subterrània amb llit de palla i cavall de tortura. Aquí es troben el presoner i la seva mare, aquesta vegada amb avivades esperances, doncs el carceller l'ha anomenat germà, cosa que ell interpreta com a promesa d'una prompta i segura alliberació de la seva condemna.

Quadre II[modifica]

La mateixa cel·la, després d'haver-se acomiadat de la seva mare el presoner. El carceller se'n va a veure de nou al presoner i l'informa de les decisions de la resistència a Flandes, que està debilitant el poder de Felip II. Com confirmen les seves paraules, el carceller deixa oberta la porta de la cel·la quan se'n va i el presoner aprofita l'ocasió i escapa.

Quadre III[modifica]

Casamata subterrània, el presoner travessa galeries subterrànies, terriblement atemorit i obligat a amagar-se diverses vegades però no és descobert.

Quadre IV[modifica]

Gran jardí. Quan per fi va a parar a un jardí i després de molt de temps contempla de nou el cel estrellat, és rebut amb la paraula germà pel carceller, que en realitat és el gran inquisidor. L'esperança de llibertat fou l'última de les tortures pensades per a ell. Al final és conduït a la foguera.

Bibliografia[modifica]