Ilitia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El naixement d'Atena de la ment de Zeus fou assistit per Ilitia (dreta). Àmfora policromada, Museu del Louvre.

Ilitia (en grec: Εἰλείθυια, Eileithyia) fou una deessa de la mitologia grega, filla de Zeus i Hera, protectora dels parts i dels nadons. Els romans la identificaren amb Lucina. Era adorada a la cova d'Eileithyia, situada a Amnissos, a uns 7 km de Càndia, a Creta. Segons una tradició, la deessa va néixer d'Hera dins la cova, fet esmentat per Homer en l'Odissea.[1]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Segons alguns autors el seu nom no té una etimologia indoeuropea,[2] entre aquests està R. F. Willets que és de l'opinió que Ilitia està relacionada amb un culte minoic.[3] Segons afirma aquest autor, el vincle entre el primer culte a Eileithyia i el culte a una deessa minoica de l'època neolítica és ferm. Un fet que demostra aquesta relació és que en el dialecte de Creta es fa servir la paraula Eleuthia, en la què es veu més clarament el seu significat «procedent d'Eleusis».[4] La continuïtat entre el culte prehistòric i el següent va ser possible perquè la funció de la deessa com a protectora del part no va canviar i el fet de ser l'ajudant divina de les dones que pareixen és una al·lusió a les parteres.[4]

Altres acadèmics del segle XIX van proposar que el nom era de procedència grega, concretament del verb ἐλεύθω (eleutho, «portar»), per tant, la deessa seria "La Portadora".[5] Les variants "Eleuthia" (emprat a Creta) i "Eleuthō" (emprat per Píndar) suggereixen una possible connexió amb la paraula "Eleutheria" («llibertat»). La forma més antiga del nom es troba en idioma micènic, que s'escriu en el sistema lineal B emprant síl·labes: "e-re-u-ti-ja".[6][7] Ilitia és una llatinització posterior d'Εἰλείθυια.

Els primers textos[modifica | modifica el codi]

Per Homer és la deessa invocada per suportar els dolors del part.[8] A la Ilíada tant fa servir la forma singular Eileithyia com la forma plural Eileithyiai:

«La forta pena del dolor recau sobre una dona en els patiments de part, l'amargor el provoca la dura Eileithyiai, filla d'Hera, la qual té el poder sobre els dolors més amargs del part.»

[9]

Hesíode (c. 700 aC) descrivia Eileithyia com la filla d'Hera i Zeus[10] i Diodor de Sicília (c. 90–27 BC) va donar la mateixa versió.[11]En canvi, Pausànias va escriure al segle II, citant un text antic que no s'ha conservat: "Olen Lici, un antic poeta que va fer composicions per als delis, entre altres himnes va fer un dedicat a Eileithyia, es referia a ella amb l'expressió «la intel·ligent filadora» en una clara identificació amb les moires, i diu que era més vella que Cronos".[12] Cronos fou el darrer tità nascut de Gea i es considerava el pare de Zeus, motiu pel qual Píndar (522–443 aC), en feia esment:

«Deessa del part, Eileithyia, donzella del tron de les profundes pensadores moires, filla de la tota poderosa Hera, escolta el meu cant.»

[13]

En la literatura posterior, per als autors de l'època clàssica, va estar més relacionada amb Àrtemis i Hera,però sense haver desenvolupat un caràcter propi.[14]Als himnes òrfics dedicats a Prothyraeia, l'associació amb una deessa del part com a epítet de la virginal Àrtemis, dient de la caçadora que s'enfronta a la mort "la qui ven en ajuda de les dones en el part,"[15]cosa que seria inexplicable en tenint en compte només els déus olímpics:

«Quan turmentada pels dolors del part, i afligida
el sexe t'invoca, mentre l'esperit resta tranquil;
només tu, Eileithyia, pots donar alleujament al dolor
que en va ha provat d'apaivagar
el venerable poder d'Àrtemis Eileithyia,
que porta descans en el temible moment del part.»

[16]

També Claudi Elià, autor del segle III, es referia a Ilitia com "l'Àrtemis del bressol".[17]

Iconografia[modifica | modifica el codi]

La bella de Durrës, un gran mosaic del segle IV, mostra el cap d'una dona que probablement sigui una imatge d'Eileithyia.[18] Hi ha decoració de gerres de ceràmica que il·lustren el naixement d'Atena sortint del cap de Zeus, on també es veu dues Eileithyiai, la deessa Ilitia personificada en dues parteres.

Culte a Amnissos[modifica | modifica el codi]

La Cova d'Eileithyia, a prop d'Amnissos, al port de Cnossos, segons es diu a l'Odissea[19] era on va néixer Eleithyia. Alguns autors opinen que les estalactites d'aquesta cova suggereixen dos moments relacionats amb el part:[20] els patiments de la mare que pareix i el temps d'espera que acompanya un part mentre el nadó tarda en sortir. A la cova s'hi van trobar ofrenes votives que demostren la continuïtat del culte des del neolític, amb un període de renovat esplendor en època romana. Probablement la deessa va ser venerada aquí abans que Zeus arribés a les costes de la mar Egea des del seu origen indoeuropeu, i se sap amb certesa que ja existia en època minoica i micènica.[21][22]En època clàssica hi havia santuaris dedicats a Eileithyia a les ciutats de Lato i Eleutherna i hi havia una altra cova sagrada a Inatos, tots aquests llocs a la mateixa illa de Creta.

Culte en altres llocs[modifica | modifica el codi]

En territori grec, a Olímpia, hi havia un santuari dedicat a la serp que la mitologia feia salvadora de la ciutat i on Pausànias deia haver vist una cel·la dedicada a Eileithyia.[23] Allà hi havia una sacerdotessa verge que cuidava d'una serp alimentant-la amb mel, pastes d'ordi i aigua beneïda per Demèter. El santuari es va construir en commemoració de l'aparició d'una dona gran amb un nadó en braços, en un moment crucial quan els elis van ser amenaçats per les forces de l'Arcàdia. El nen, col·locat a terra entre les forces contendents, es va transformar en una serp, fent que els arcadis fugissin i llavors la serp va desaparèixer amagant-se pel turó.

Hi havia diverses imatges d'Eileithyia a Atenes, una d'elles es diu que l'havien portat de Creta. També n'hi havien a Tegea[24] a Argos i a Aigion. Eileithyia apareixia sovint en imatges juntament amb Àrtemis i Persèfone, amb torxes a la mà per ajudar a portar els nadons de la foscor cap a la llum, de fet "donar a llum" és una expressió sinònima de "parir". A la mitologia romana, va ser equiparada amb Lucina, el nom de la qual també està relacionat amb la llum.

Als santuaris grecs s'han trobat petites figures de terracota ofertes pels devots (kourotrophos) en forma de mainadera immortal que cuida infants divins, i es podria tractar de representacions d'Eileithyia. Segons l'himne homèric III, Hera va aturar Eileithyia, que venia d'Hiperbòria, a les terres llunyanes del nord, per evitar que anés a ajudar a Leto i Àrtemis en el naixement d'Apol·lo, pel fet que el pare era Zeus. Hera estava molt gelosa per les relacions de Zeus amb altres dones i va descarregar la seva ràbia fent que les dones patissin als parts. Les altres deesses presents en el part a Delos van enviar Iris a cercar Eileithyia per portar-la. Quan va sortir de l'illa, va començar el part.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ilitia Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Parramon i Blasco, 1997, p. 123.
  2. Beekes, 2009, p. 383.
  3. Willet, 1958, p. 221.
  4. 4,0 4,1 Willet, 1958, p. 222.
  5. Muller, 2003, p. 697.
  6. Paleolexicon, e-re-u-ti-ja
  7. Dead Languages of the Mediterranean, e-re-u-ti-ja
  8. Homer, "Ilíada" XI.270; XVI.187; XIX.103
  9. Homer "Ilíada" XI,270
  10. Hesíode "Teogonia" 921
  11. Diodor de Sicília "Biblioteca" 5.72.5
  12. Pausànias, "Descripció de Grècia" 8.21.3
  13. Píndar "Nemees" VII
  14. Burkert, 1985, p. 1761.
  15. Graves, 1955, p. 15.a.1.
  16. Himne Òrfic II
  17. Claudi Elià De natura animalium VII,15
  18. Johnathan Michael, "Albanian Mithology:Ilitia"
  19. Homer, "Odissea" XIX.198
  20. Kerény, 1976, p. fig. 6.
  21. Burkert, 1985, p. 171.
  22. Nilsson, 1950, p. 53.
  23. Pausànias, "Descripció de Grècia" VI.20.1–3
  24. Pausànias, "Descripció de Grècia" VIII.48.7

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Beekes, R. S. P.. "Etymological Dictionary of Greek". Brill, 2009. 
  • Burkert, Walter. "Greek Religion". Blackwell Publishing, 1985. ISBN 978-0-631-15624-6. 
  • Graves, Robert. "The Greek Myths". Penguin Books, 1955. 
  • Kerény, Károly. "Dionysus: Archetypal Image of Indestructible Life", 1976. 
  • Muller, Max. "Contributions to the Science of Mythology", volum 2. Kessinger Publishing, 2003. 
  • Nilsson, Martin P. "The Minoan-Mycenaean Religion and Its Survival in Greek Religion", 1950. 
  • Parramon i Blasco, Jordi. "Diccionari de la mitologia grega i romana". Barcelona: Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209, 1997. ISBN 84-297-4146-1. 
  • Willetts, R. F.. «Cretan Eileithyia». The Classical Quarterly, 8, 3-4, 1958.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]