Illa de Stolbovói

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia políticaIlla de Stolbovói
2010-10-19 00-25-39 DSC 1074 left B.JPG
Modifica el valor a Wikidata

Localització
Siberia SB.png Modifica el valor a Wikidata
 74° 04′ 00″ N, 135° 55′ 00″ E / 74.0667°N,135.9167°E / 74.0667; 135.9167Coord.: 74° 04′ 00″ N, 135° 55′ 00″ E / 74.0667°N,135.9167°E / 74.0667; 135.9167
EstatRússia
RepúblicaSakhà
Districte municipalDistricte de Bulunski Modifica el valor a Wikidata
Població
Total0 Modifica el valor a Wikidata
• Densitat0
Geografia
Part deilles Liàkhovski Modifica el valor a Wikidata
Superfície170 km² Modifica el valor a Wikidata
Mesura10,3 km Modifica el valor a Wikidata (Amplada) × 46,7 km Modifica el valor a Wikidata  (Llargada) default
Banyat peroceà Àrtic Modifica el valor a Wikidata
Altitud222 m Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Fus horari

L'illa de Stolbovói (en rus: Столбовой остров) és una llarga i estreta illa deshabitada situada al sud-oest de l'arxipèlag de Nova Sibèria, a la part oriental del mar de Laptev. Es troba a 184 km de distància de la costa de Sibèria i uns 100 km al sud-oest de l'illa de Kotelny. Pertany a les illes de Nova Sibèria, més en concret al subgrup de les illes Liàkhovski, tot i trobar-se força separada del grup principal.

Història[modifica]

Segons la tradició russa el 1690 el boiar Maxim Mukhoplev va visitar l'illa i va trobar una sèrie de creus, les tombes dels mariners russos que hi havien estat anteriorment.[1] Stolbovói va ser cartografiada per primera vegada el 1800 per Iakov Sànnikov.

Durant el període soviètic es va instal·lar una estació meteorològica a la costa nord-oest de l'illa. El 2012 es va instal·lar una instal·lació automàtica de monitorització GLONASS (Global Navigation Satellite System) al mateix lloc.[2] Administrativament l'illa pertany a la República de Sakhà de la Federació Russa.

Geografia i clima[modifica]

La superfície de l'illa és d'aproximadament 170 km², amb una longitud de 47 km i una amplada màxima de 10 km. El punt més septentrional de l'illa va rebre el nom de Cap Toll, en honor de l'explorador rus Eduard van Toll. Hi ha un llac de 5 km de llarg al nord-est de l'illa. Està separat del mar per un estret cordó litoral. Hi ha un riu de 13 km de llarg, el riu Stolbovói, que discorre cap al nord per la part central de l'illa.[3]

El punt més alt de l'illa s'eleva fins als 222 metres. L'illa té penya-segats d'entre 15 i 70 m d'alçada, el relleu inferior fins a la platja està dominat per estructures pedregoses semblants a monticles cònics.

El clima de la zona és excepcionalment sever, amb hiverns prolongats i durs, de manera que les aigües del deu voltant estan cobertes de gel la major part de l'any.

Geologia[modifica]

L'illa està formada per roques sedimentàries, deformades tectònicament, que s'acumularen durant els períodes del Juràssic superior al Cretaci. Aquestes turbidites, que contenen els fòssils de pelecípodes marins, consisteixen en llits de pedra sorrenca entrecreuats de manera gruixuda i rítmica amb llits de limolita i argilita. Aquestes roques s'han plegat en una estructura sinclinal, amb encavalcaments i intrusions de petits dics de diorita de quars.[4][5]

Vegetació[modifica]

La vegetació consta de paisatges àrids, gairebé erms, cobert per herbes, líquens, molses i hepàtiques disperses. Les ciperàcies i arbustos nans no són habituals. Aquestes plantes formen una coberta vegetal escassa (2-40%) i de creixement baix. Les plantes sovint creixen en sediments de gra gruixut, sovint calcaris.[6]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Illa de Stolbovói
  1. Магидович В. И., Магидович И. П. Очерки по истории географических открытий. т. 3. М., 1984. С. 215
  2. Северный морской путь оснащается современными приборами навигации
  3. «Река Столбовая». Государственный водный реестр. [Consulta: 18 març 2018].
  4. Kos’ko, M.K., B.G. Lopatin, and V.G. Ganelin, 1990, Major geological features of the islands of the East Siberian and Chukchi Seas and the Northern Coast of Chukotka. Marine Geology. vol. 93, pp. 349–367.
  5. Fujita, K., and D.B. Cook, 1990, The Arctic continental margin of eastern Siberia, in A. Grantz, L. Johnson, and J. F. Sweeney, eds., pp. 289-304, The Arctic Ocean Region. Geology of North America, vol L, Geological Society of America, Boulder, Colorado.
  6. *CAVM Team, 2003, Circumpolar Arctic Vegetation Map. Scale 1:7,500,000. Conservation of Arctic Flora and Fauna (CAFF) Map No. 1. U.S. Fish and Wildlife Service, Anchorage, Alaska.