Illes Canàries

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Canarias
Bandera de Canàries Escut de Canàries
(En detall) (En detall)
Localització
Localització de les Illes Canàries
Dades indicadores:
Estat
• NUTS
Espanya
ES7
Capital Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas de Gran Canaria
Gentilici Canari, canària
Superfície
 • Total
 • % Espanya
Posició núm. 13
7447 km²
1,5%
Població 
  • Total (2006)
  • % Espanya
  • Densitat
Posició núm. 8
1.995.833 hab.
4,5%268 hab/km² hab/km²
Coordenades 28° 28′ N, 16° 16′ O / 28.467,-16.267Coord.: 28° 28′ N, 16° 16′ O / 28.467,-16.267
Autonomia
Estatut d'Autonomia
 
1982
Dia de Canàries 30 de maig
Organització
Org. territorial
Forma de govern
• President autonòmic:

Representació
• Corts Generals
•  •  Congrés
•  •  Senat

Províncies i municipis
(parlamentarisme)
Paulino Rivero Baute (CC)

 
 
15 diputats
13 senadors
ISO 3166-2 CN
Himne Arrorró
Web

Les illes Canàries (oficialment i en castellà Islas Canarias) és un arxipèlag africà de set illes volcàniques de l'oceà Atlàntic, situades al nord-oest del continent africà, concretament davant les costes del Marroc i el Sàhara Occidental. Administrativament, s'han constituït com a comunitat autònoma d'Espanya amb el nom de Canàries, una nacionalitat històrica segons el seu Estatut d'Autonomia,[1] i una regió ultraperifèrica de la Unió Europea.

La capitalitat de les illes és compartida entre les ciutats de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas de Gran Canaria, capitals respectivament de cadascuna de les províncies que formen l'arxipèlag canari, Las Palmas i Santa Cruz de Tenerife. El parlament de les Canàries es troba a Santa Cruz de Tenerife, mentre que la seu de la presidència del govern s'alterna entre totes dues ciutats per períodes legislatius. Tanmateix hi ha un equilibri entre les dues capitals en el repartiment de conselleries i institucions públiques.

Toponímia[modifica | modifica el codi]

El primer document escrit amb una referència directe a Canàries és de Plini el Vell que cita el viatge del rei de Mauritània Juba II a les illes el 40 aC i es refereix a elles per primera vegada com les Illes Afortunades, del llatí Fortunatae Insulae. En aquest document també hi apareix per primera vegada el terme «Canària», del llatí canis, "gos", utilitzat, probablement per fer referència a l'illa de Gran Canària.

D'acord amb Plini, aquest nom va ser donat a l'illa en memòria dels dos grans mastins que els enviats de Juba hi van capturar i van portar a Mauritània (l'actual Marroc) i que són representats a l'actual escut de Canàries. Altres teories modernes suggereixen que el nom prové del grup berber canarii que vivia a la zona nord-occidental de l'Àfrica; de fet, Plini esmenta en un altre document als canarii, i encara que relaciona aquest terme amb els gossos, és probable que sigui una adaptació d'un terme berber.

Història[modifica | modifica el codi]

Les illes Canàries eren habitades des d'abans de la conquesta europea pels guanxes. El terme «guanxe» era el gentilici dels habitants de l'illa de Tenerife, però després va ser usat per referir-se a tots els habitants originals de l'arxipèlag. Eren un poble relacionat amb els antics berbers del nord d'Àfrica. No es coneixen amb precisió els detalls de la colonització de les illes, encara que les teories més acceptades suggereixes que aquestes poblacions hi van ser portades pels fenicis o romans. Les principals activitats econòmiques d'aquests pobles eren el pasturatge, l'agricultura, la recol·leccio de fruits i la pesca a les costes.

El segle XIV les illes van ser descobertes per les monarquies i els estats feudals europeus. S'hi van produir diverses visites de mallorquins, portuguesos i genovesos. El navegant genovès Lancelloto Malocello es va establir a l'illa de Lanzarote el 1312. Els mallorquins van establir una missió a les illes (a partir del viatge de Francesc Desvaler) amb un bisbat que va romandre des del 1350 fins al 1400 i del qual procedeixen algunes imatges de verges que eren venerades pels guanxes. Durant els següents cinquanta anys, amb el permís papal i el suport de la corona castellana, es van organitzar diverses expedicions a la recerca d'esclaus, pells i tints.

El 1402 es considera l'any del començament de la conquesta de les illes amb l'expedició a Lanzarote dels normands Jean de Bethencourt i Gadifer de la Salle, subjectes, tanmateix, al vassallatge de la corona de Castella i amb el suport de la Santa Seu. Atesa l'orografia, la manca d'interès comercial i la resistència dels nadius, la conquesta no va finalitzar fins al 1496, data en què es rendeixen els últims nadius de Tenerife, i les illes són incorporades a la corona de Castella. La conquesta de les Illes Canàries, que va durar gairebé 100 anys, foren el precedent de la conquesta del Nou Món.

Alonso Fernández de Lugo presentant als Reis Catòlics els menceys (reis) captius de Tenerife.

Tan bon punt fou conclosa la conquesta de les illes, s'hi va imposar un nou model econòmic basat en el monocultiu, al començament la canya de sucre. En aquesta època es van constituir les primeres institucions i els òrgans de govern. Amb el descobriment d'Amèrica i la posterior conquesta, les illes es van convertir en punt d'escala de les rutes comercials amb Amèrica, l'Àfrica i l'Índia -el port de Santa Cruz de la Palma es va convertir en un dels ports més importants de l'Imperi Espanyol– la qual cosa va ser acompanyada d'una gran prosperitat per a determinats sectors socials de les illes. Les crisis dels monocultius del segle XVIII i la independència de les colònies americanes durant el segle XIX hi van produir greus recessions econòmiques. Arran de les crisis econòmiques que va patir l'arxipèlag, es van produir grans onades d'emigració cap al continent americà.

Al començament del segle XX es va introduir a Canàries el nou monocultiu de plàtan, l'exportació del qual va ser controlada per companyies comercials com ara Fyffes. La rivalitat entre les elits de les ciutats de Santa Cruz i Las Palmas per la capitalitat de les illes va dur a la divisió de l'arxipèlag en dues províncies el 1927.

Després de la mort de Francisco Franco i la instauració del règim democràtic de monarquia parlamentària es va elaborar un Estatut d'Autonomia aprovat el 1982. Actualment Canàries és governat per la Coalició Canària, malgrat que és minoria al Parlament.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Mapa de les illes Canàries
Volcà del Teide (Tenerife)

Les illes Canàries són un arxipèlag situat a l'oceà Atlàntic, al nord-est de la costa d'Àfrica. L'arxipèlag forma l'ecoregió macaronèsica juntament amb les Açores, Cap Verd, Madeira i les illes Salvatges. L'illa canària més propera al continent es troba a 108 km del nord-oest de la costa africana.

L'arxipèlag de les canàries està format per les següents illes:

El volcà del Teide, a Tenerife, és la muntanya més alta d'Espanya, i el tercer volcà més gran del món.

Canàries afectada per la pols en suspensió procedent del desert del Sàhara, fenomen conegut com calitja o pols en suspensió

Clima[modifica | modifica el codi]

Segons la situació de les illes respecte als vents alisis, el clima hi pot ser temperat i humit o bé molt sec. En general, el clima és ocèanic i tropical, amb temperatures suaus. Les precipitacions varien depenent de l'illa. A La Palma, les precipitacions anuals són majors que no pas a les illes occidentals. Així doncs, a les illes de Fuerteventura i Lanzarote el clima és més àrid o semidesèrtic. L'escassesa d'aigua ha dut a la instal·lació d'estacions de dessalinització per a abastir les àrees urbanes. La porositat del terreny atesa la naturalesa volcànica, dificulta l'aprofitament de l'aigua de la pluja en preses i embassaments, encara que se'n fa ús a la Gran Canària i La Gomera. A les illes occidentals s'aprofita l'aigua dels aqüífers subterranis. Atesa la presència de muntanyes a prop de les costes, les masses d'aire es condensen i formen un fenomen conegut com les masses de núvols, la qual cosa proveeix d'humitat per a la vegetació d'algunes zones.

Els vents bufen amb major freqüència del nord-est, vents que encara que no produeixen precipitacions, si porten humitat. Els vents del llevant sovint són acompanyats de xaloc o calitja; és a dir, pols en suspensió procedent del desert del Sàhara, de vegades amb una alta densitat.

Medi ambient[modifica | modifica el codi]

S'hi han conservat diverses espècies autòctones, com ara l'arbre conegut com a drago (Dracaena draco) i els boscos de laurisilva. Quatre dels tretze parcs nacionals espanyols estan a les Canàries, més que a cap altra comunitat autònoma:

Política i govern[modifica | modifica el codi]

El govern de Canàries està regulat per l'Estatut d'Autonomia de Canàries aprovat el 1982. Les illes es constitueixen com a comunitat autònoma, com a dret que la constitució espanyola atorga a les nacionalitats. Els poders de la comunitat autònoma de Canàries s'exerceixen a través del Parlament, el Govern i la Presidència de Canàries:

  • El Parlament de Canàries està constituït per 60 diputats canaris electes per sufragi universal per mitjà de la representació proporcional, en què llur designació està condicionada a les llistes de partit o coalició que hagin obtingut el major nombre e vots vàlids de llurs respectives circumscripcions electorals, o almenys el 30% dels vots vàlids emesos en la circumscripció insular o de la suma de tots els vots vàlids de totes les circumscripcions en què es van presentar, o almenys el 6% de tots els vots vàlids emesos a tota la comunitat autònoma. El Parlament exerceix la potestat legislativa de la comunitat autònoma.
  • El Govern de Canàries exerceix la potestat executiva de Canàries. És integrat pel president, el viceprecident i els consellers.
  • El President de Canàries és el representat de l'executiu de Canàries. És electe pel parlament del qual ha d'obtenir el vot de confiança, i després és nomenat pel rei d'Espanya.

Els partits polítics amb presència a Canàries són:

Economia[modifica | modifica el codi]

Zona turística a Gran Canària

L'economia està basada en el sector terciari (74%), principalment turisme, el que ha propiciat el desenvolupament de la construcció.

El turisme va començar en els anys 60 amb els escandinaus, després van vindre els alemanys i anglesos que formen el gruix del turisme, la temporada forta del qual és la hivernal.

La indústria és escassa, bàsicament agroalimentària, tabaquera i de refinament de petroli (la refineria de Santa Cruz de Tenerife és la més antiga d'Espanya). Després de l'ocupació del Sàhara Occidental per part del Marroc, les indústries de conserves de peix van desaparèixer.

Només està conreat el 10% de la superfície, sent de secà la majoria (ordi, blat, vinya i papes), i de regadiu una minoria (plàtans i tomàquets), orientats al comerç amb la resta d'Espanya i amb la Unió Europea. Encara que en un primer moment Canàries va quedar fora de la Unión Duanera de la Comunitat Econòmica Europea, aquest règim de llibertat comercial va impossibilitar la subvenció de la producció agrícola de tomàquets i plàtans perquè no li era aplicable la PAC (Política Agrària Comuna), per això es va demanar i va obtenir el canvi a un model d'integració plena, amb l'establiment d'un Arbitri a la importació de mercaderia i un IVA disminuït, l'IGIC.

Cultius en l'illa de Lanzarote

Entre les especificacions fiscals de Canàries està la Reserva per a Inversions a Canàries (RIC), que disminueix de la base imposable de l'Impost de societats (IS) fins al 90% del benefici no distribuït (80% en el cas de professionals que han de tributar per l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) per l'import de la dotació a la reserva, que ha d'invertir-se en el termini de tres anys des de la dotació. Així mateix, existeix una zona franca, denominada Zona Especial Canària (ZEC), on les empreses implantades tributen a l'1% de l'IS.

S'ha iniciat també l'exportació de fruites tropicals (alvocats, pinyes, mànecs i altres cultius d'hivernacle) i flors. La ramaderia, principalment caprina i bovina, és escassa, després d'haver patit una important reculada en les últimes dècades. Era la segona regió pesquera d'Espanya però el sector pesquer ha anat a pic després de l'ocupació del Sàhara pel Marroc i de les dures condicions per a pescar en les aigües saharauis.

El sector de la construcció és el que ha aportat major creixement en l'últim decenni, però afronta en l'actualitat un cicle recessiu.

Demografia[modifica | modifica el codi]

La densitat de població en les illes és de 278,8 hab/km², xifra més de tres vegades superior a la mitjana estatal. Gran Canària i Tenerife alberguen més del 80% de la població total de l'arxipèlag. Hi ha hagut històricament una forta migració interior des de les illes menys poblades a les capitalines, així com altra exterior en direcció a Amèrica (sobretot a Cuba, Puerto Rico i Veneçuela). La població és en la seua pràctica totalitat de raça blanca o caucàsica.

Malgrat el fort creixement de la natalitat registrat en la dècada de 1960, que va dibuixar una piràmide poblacional molt jove en els anys 80 (la població menor de 30 anys s'acostava llavors a la meitat de la població total), les menors taxes de fecunditat en els últims anys assenyalen un procés d'envelliment. Aquest fenomen està sent parcialment compensat per l'auge de la immigració, que ha fet de Canàries destinació de molts treballadors de serveis i de la construcció procedents d'altres comunitats autònomes d'Espanya, així com de nordeuropeus jubilats (establerts tot l'any o només en el període hivernal), llatinoamericans (provinents en la seua majoria de Colòmbia, Cuba, Veneçuela i l'Argentina), marroquines i persones de l'Àfrica subsahariana.

Segons el cens de 2008, la població de Canàries ascendeix a 2.075.968 habitants. En la província de Las Palmas hi ha 1.070.032 persones; en la de Santa Cruz de Tenerife, 1.005.936. La densitat poblacional en ambdues províncies és; 301,83 a Santa Cruz de Tenerife i 266,06 a Las Palmas. El municipi amb major nombre d'habitants és Las Palmas de Gran Canaria (381.123 habitants), seguit de Santa Cruz de Tenerife (221.956), San Cristóbal de La Laguna (148.375) i Telde (99.201).

Població per illes[modifica | modifica el codi]

Segons dades de l'INE a data de gener de 2008

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Hernández Lafuente, Adolfo. El funcionamiento del Estado autonómico (en castellà). INAP, 1999, p. 82. ISBN 8470886908. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Illes Canàries