Vés al contingut

Ilvaïta

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de mineralIlvaïta

Modifica el valor a Wikidata
Fórmula químicaCaFe3+Fe2+
2
(Si₂O₇)O(OH)
EpònimElba Modifica el valor a Wikidata
Localitat tipusTorre di Rio - Santa Filomena area (Monte della Torre), Rio Marina, illa d'Elba, Província de Liorna, Toscana, Itàlia
Classificació
Categoriasilicats > sorosilicats
Nickel-Strunz 10a ed.9.BE.07
Nickel-Strunz 9a ed.9.BE.07 Modifica el valor a Wikidata
Nickel-Strunz 8a ed.VIII/B.05 Modifica el valor a Wikidata
Dana56.2.3.3
Heys14.22.7
Propietats
Sistema cristal·líortoròmbic
Estructura cristal·linaa = 8,800Å; b = 13,019Å; c = 5,852Å;
Grup puntualmmm (2/m 2/m 2/m) - dipiramidalnegr
Grup espacialgrup espacial P2₁/a Modifica el valor a Wikidata
Colornegre-ferro, negre grisenc obscur
Exfoliaciódistingible/bona - distingible en {001}, {010}
Fracturairregular, desigual
Tenacitatfràgil
Duresa5,5 a 6
Lluïssorsubmetàl·lica
Color de la ratllanegre, tendint a verd o marró
Diafanitatopaca
Densitat3,99 a 4,05 g/cm³ (mesurada); 4,064 g/cm³ (calculada)
Propietats òptiquesbiaxial (+)
Índex de refracciónα = 1,727 nβ = 1,870 nγ = 1,883
Birefringènciaδ = 0,156
Pleocroismefort
Angle 2Vmesurat: 20° to 30°, calculat: 30°
Dispersió òpticaforta r<v
Impureses comunesMg, Mn
Més informació
Estatus IMAmineral heretat (G) Modifica el valor a Wikidata
Any d'aprovació1811
SímbolIlv Modifica el valor a Wikidata
Referències[1]

La ilvaïta és un mineral de la classe dels silicats que pertany al grup de la lawsonita. El seu nom prové de Ilva, el nom antic de l'illa d'Elba, on es troba la seva localitat tipus.[1]

Característiques

[modifica]

La ilvaïta és un sorosilicat de fórmula química CaFe3+Fe2+
2
(Si₂O₇)O(OH). Cristal·litza en el sistema ortoròmbic. Els cristalls són prismàtics, estriats al llarg de {001}, de fins a 25 cm; també poden ser columnars, radiants o massius compactes.[2] La seva duresa a l'escala de Mohs és 5,5 a 6. És l'anàleg mineral amb ferro de la manganilvaïta.[1] N'existeixen polimorfs monoclínics i ortoròmbics.[2]

Segons la classificació de Nickel-Strunz, la ilvaïta pertany a «09.BE - Estructures de sorosilicats, amb grups Si₂O₇, amb anions addicionals; cations en coordinació octaèdrica [6] i major coordinació» juntament amb els següents minerals: wadsleyita, hennomartinita, lawsonita, noelbensonita, itoigawaïta, manganilvaïta, suolunita, jaffeïta, fresnoïta, baghdadita, burpalita, cuspidina, hiortdahlita, janhaugita, låvenita, niocalita, normandita, wöhlerita, hiortdahlita I, marianoïta, mosandrita, nacareniobsita-(Ce), götzenita, hainita, rosenbuschita, kochita, dovyrenita, baritolamprofil·lita, ericssonita, lamprofil·lita, ericssonita-2O, seidozerita, nabalamprofil·lita, grenmarita, schüllerita, lileyita, murmanita, epistolita, lomonossovita, vuonnemita, sobolevita, innelita, fosfoinnelita, yoshimuraïta, quadrufita, polifita, bornemanita, xkatulkalita, bafertisita, hejtmanita, bykovaïta, nechelyustovita, delindeïta, bussenita, jinshajiangita, perraultita, surkhobita, karnasurtita-(Ce), perrierita-(Ce), estronciochevkinita, chevkinita-(Ce), poliakovita-(Ce), rengeïta, matsubaraïta, dingdaohengita-(Ce), maoniupingita-(Ce), perrierita-(La), hezuolinita, fersmanita, belkovita, nasonita, kentrolita, melanotekita, til·leyita, kil·lalaïta, stavelotita-(La), biraïta-(Ce), cervandonita-(Ce) i batisivita.

Formació i jaciments

[modifica]

La ilvaïta es forma en contacte amb roques metasomàtiques i dipòsits de ferro; també apareix en pedres calcàries metamorfosades i dolomies amb altres minerals calco-silicats.[2] Va ser descoberta l'any 1811 a l'àrea de Torre di Rio - Santa Filomena a l'illa d'Elba (Província de Liorna, Itàlia).[1] Als territoris de parla catalana ha estat descrita a l'skarn karn de Sarrahèra (Vall d'Aran).[3] Sol trobar-se associada amb altres minerals com: quars, magnetita, hedenbergita, esfalerita i fluorita.[2]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Ilvaite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 7 novembre 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Ilvaite» (en anglès). Handbook of Mineralogy. Arxivat de l'original el 8 de maig 2019. [Consulta: 29 novembre 2017].
  3. Garrido, José Luis «Localitzada la ilvaïta del skarn de Sarrahèra, Val d’Aran». Infominer, 2015-1, 61, 2015, pàg. 14 [Consulta: 28 novembre 2023].