Immigració a Espanya

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La immigració a Espanya és des de finals de la dècada de 2000, un fenomen de gran importància demogràfica i econòmica. Les dades d'immigració són un dels components bàsics de la demografia d'Espanya, juntament amb els de fecunditat, mortalitat i emigració.[1] Segons l'INE les dades provisionals en 2016 assenyalen que la població resident estrangera és de 4 418 898, la població espanyola 42 019 525 i el total 46 438 423 habitants.[2]

Història[modifica]

Impacte de la immigració en l'estructura de la població espanyola.

En unes poques dècades, Espanya ha passat de ser un país generador d'emigració a ser un receptor de flux migratori. A partir de 1973, amb la crisi del petroli, l'emigració d'espanyols a l'estranger va començar a deixar de ser significativa i es va produir la tornada de molts emigrants espanyols que es manté avui dia; fet que es creu que ha estat forçat pel descens de l'atractiu laboral dels països d'acolliment i altres relacionades amb assumptes de pensió de vellesa.[cita [cal citació]

El restabliment de la democràcia va coincidir amb una fase de relatiu equilibri en els saldos migratoris nets, que es va perllongar fins a mitjan anys 1990. En l'actualitat es pensa també que les noves generacions d'espanyols nascuts a l'estranger retornen hagut de principalment a treball-valor que resulta més atractiva per l'euro.[cita [cal citació]

El dinamisme que va mostrar l'economia espanyola des de llavors, pot explicar el fort creixement de la immigració. Des de l'any 2000, Espanya ha presentat una de les majors taxes d'immigració anual del món (de tres a quatre vegades major que la taxa mitjana dels Estats Units, vuit vegades més que la francesa. L'any 2005 només era superada en termes relatius en el continent europeu per Xipre i Andorra.) En l'actualitat, no obstant això, la seva taxa d'immigració neta anual arriba només al 0,99 %, ocupant el lloc número 15 dins de la Unió Europea.[3][4] És a més, el novè país de la UE amb major percentatge d'immigrants, per sota de països com Luxemburg, Irlanda, Àustria o Alemanya.[5]

Espanya és, a més, el desè país del planeta que més immigrants té en nombres absoluts, per darrere de països com Estats Units, Rússia, Alemanya, Ucraïna, França, Canadà o el Regne Unit.[6] En els cinc anys posteriors a l'any 2000, la població estrangera va multiplicar per quatre, assentant-se al país gairebé tres milions de nous habitants. Segons el cens de 2014, el 10,7 % dels residents a Espanya era de nacionalitat estrangera. A causa de la crisi econòmica que travessa Espanya, del 2010 al 2011, es va produir un descens per primera vegada en la història de 37 056 persones en xifres absolutes.[7]

Des de 1998 el nombre d'immigrants empadronats a Espanya no va parar de créixer fins al 2013, que va parar de créixer.[8]

L'article tercer de la Llei 16/2003 de Cohesió permetia que immigrants tenien l'accés garantit a la sanitat finançada públicament fins a la reforma feta amb el Reial Decret Llei 16/2012 que exclogué als immigrants empadronats i sense permís de residència (immigrants en situació irregular).[9]

En 2014, la població d'origen forà representava el 10,7 % d'una població total registrada de 46,7 milions de persones. Això contrasta amb l'ocorregut a mitjan anys 90, quan el seu nombre era de prop d'un milió i el seu percentatge rondava el 2,5 % de la població total.[10]

El 2015 les Corts valencianes aprovaren un decret que permetia l'accés universal a l'assistència sanitària. Arribà a tindre 20.000 usuaris immigrants baix aquesta norma. El Tribunal Constitucional d'Espanya el declarà inconstitucional, anul·lant-lo a finals del 2017.[11] A Catalunya va ocórrer un cas similar amb una llei aprovada el 2017 que fou suspesa pel Tribunal Constitucional el 2018.[12]

L'ajuntament de València no podia admetre a tràmit les sol·licituds d'ajudes per a pagar el servei de guarderies per als fills dels immigrants sense papers el 2017. La regidora d'educació explicava la causa per la Llei de Subvencions d'Espanya.[13]

Durant l'última dècada l'origen dels immigrants s'ha diversificat. Al gener de 1998, els immigrants provinents de la UE-15 constituïen el 41,3 % del total de residents no nascuts a Espanya. Al gener de 2011, el seu percentatge suposava menys del 20 %. Al mateix temps, el major augment ho registraven els immigrants de països europeus no inclosos en la categoria UE-15, especialment aquells provinents de l'aquest europeu.

El nombre d'immigrants europeus de països fora de la UE-15 entre 1998 i 2011, i el seu pes percentual en el total de la immigració va passar de 6,6 % a 21 %. Considerant els països d'origen de la immigració veiem que en 1998 les cinc nacionalitats dominants eren marroquines (190 497), francesos (143 023), alemanys (115 395), britànics (87 808) i argentins (61 323). En 2011 aquesta llista era: romanesos (809 409), marroquins (766 187), equatorians (478 894), britànics (392 577) i colombians (372 541).

L'aparent disminució del nombre de ciutadans d'origen extracomunitari a Espanya també es deu també al nombre de nacionalitzacions realitzades en 2011, els quals desapareixen de les taules d'estrangers de l'INE i a altres factors com les nacionalitzacions en origen d'acord amb la llei de la memòria històrica, unes 300 000 a Llatinoamèrica.[14][15]

El govern valencià i l'empresa Baleària van acordar el 2015 recollir refugiats arribats a l'illa de Lesbos amb un vaixell de l'empresa amb capacitat per a 1.100 persones.[16] El govern espanyol no ho va permetre afirmant que això és un procediment europeu. Amb el canvi de govern ocorregut a mitjans del 2018, el govern espanyol, baix la presidència de Pedro Sánchez, oferí a l'ONU el port de València perquè hi atracara el vaixell Aquarius, de l'organització no governamental SOS Méditerranée, carregat amb 629 immigrants, després de que aquest tinguera denegat l'atracament a Itàlia i Malta per les respectives autoritats.[17] El govern central confirmà que part dels immigrants que arribarien del vaixell Aquarius seria enviat a centres d'internament d'estrangers i després expulsats.[18]

Distribució de la immigració a Espanya[modifica]

La població estrangera se sol concentrar a les zones de major dinamisme econòmic del país, i per punt amb major necessitat de mà d'obra. Així, les zones d'Espanya amb major proporció d'immigrants són Madrid i la seva àrea d'influència, l'arc mediterrani i les illes. En el cas dels immigrants comunitaris, molts busquen el poder gaudir d'un clima més suau que el dels seus països d'origen; d'aquesta manera, els residents de la Unió Europea se solen concentrar en les costes de Llevant, Andalusia, Catalunya, Balears i Canàries. Per contra, les regions amb menor proporció d'immigrants en el 2005 són Extremadura (2,3 % enfront del 8,46 % nacional), Astúries (2,5 %), Galícia (2,5 %), País Basc (3,4 %), Castella i Lleó (3,6 %) i Cantàbria (3,7 %). Cal assenyalar que el 44,81 % de tots els immigrants censats a Espanya es reparteixen entre tan sols tres províncies (Madrid, Barcelona i Alacant).

Segons el cens de 2009, la localitat espanyola amb major proporció d'estrangers és Sant Fulgenci (Alacant), on el 77,58 % dels seus 12 030 habitants són no espanyols. Els únics municipis de més de 10 000 habitants on els estrangers superen als nacionals són Rojals (65,25 % d'estrangers), Teulada (60,37 %), Calp (58,61 %), Xàbia (51,22 %) i l'Alfàs del Pi (50,89 %), tots ells a la província d'Alacant, que és la província amb major percentatge d'immigrants del país. La ciutat de més de 50 000 habitants amb major proporció d'estrangers és Torrevella (amb un 47,65 % de forans sobre 84 348 habitants), també a Alacant, i la capital de província amb major percentatge és Castelló de la Plana (15,23 % sobre 167 455 habitants).[cita [cal citació]

D'altra banda, la distribució geogràfica dels immigrants depèn també en gran manera de la seva nacionalitat. A Madrid i Catalunya, la suma d'iberoamericans i africans (explicant magrebins) representa en ambdues comunitats dos terços dels immigrants, si bé a Catalunya hi ha el doble d'africans que d'iberoamericans i a Madrid succeeix el contrari. Els marroquins són la colònia més nombrosa a Catalunya i Andalusia, i el 75,51 % de tots els pakistanesos del país es troben a Catalunya. La major part dels equatorians es troben entre Madrid (un 34 % d'ells en 2005), Barcelona i Murcia. Els britànics són majoritaris a Alacant i Màlaga; els alemanys, a Balears i Canàries. Per la seva banda, gairebé la meitat dels romanesos d'Espanya resideixen entre Madrid i Castelló.

Origen dels immigrants[modifica]

Països origen

La immigració a Espanya és molt variada i està dominada per la procedent d'àrees culturalment properes. A Espanya, la majoria dels immigrants provenen d'Iberoamèrica (el 36,21 % del total d'estrangers establerts a Espanya, segons el cens INE 2006); els segueixen després els procedents de la Unió Europea (34,45 %) i del nord d'Àfrica (14,83 %). A gran distància es troben els estrangers provinents de l'Europa no comunitària (4,40 %), l'Àfrica subsahariana (4,12 %), l'Extrem Orienti (2,72 %), el Subcontinent indi (1,67 %), Amèrica del Nord (0,66 %) i Filipines (0,48 %). De la resta d'Àsia i d'Oceania només són originaris el 0,50 % restant, mentre que estan registrats un 0,02 % d'apàtrides.

Per nacionalitats, les més presents són la marroquina (que ha experimentat una reculada en els últims anys a causa de la concessió de nacionalitat espanyola a desenes de milers de ciutadans marroquins), la romanesa, la britànica, la italiana i l'equatoriana.[19] En la taula següent es descriu el creixement registrat per les comunitats d'immigrants més grans d'Espanya en 2007, i entre els censos de 2001 i 2006. Les que més van créixer en aquest període van ser la paraguaiana (+2980 %, encara que partint des de nivells molt baixos), la boliviana (+2012 %) i la romanesa (+1187 %). Existeix també una important comunitat procedent de Guinea Equatorial, però molts dels immigrants que van arribar d'aquest país (en la majoria dels casos per motius polítics) són ciutadans espanyols de ple dret en haver nascut durant la colonització espanyola del mateix.

Immigrants regulars a Espanya[modifica]

Es tratar els estrangers amb certificat de registre o targeta de residència en vigor, ambdues estadístiques procedeixen de fitxers cedits per la Direcció general de la Policia i de la Guàrdia Civil i explotats per l'Observatori Permanent de la Immigració. Aquestes xifres no tenen en compte els treballadors transfronterers, els sol·licitants d'asil, els apàtrides, els que es troben a Espanya en situació d'estada, i els que tenien caducada la seva documentació i estaven en tràmits de renovar-la.

A 1 de gener de 2017, i tenint en compte aquestes consideracions, la xifra d'immigrants regulars a Espanya era de 4 549 858 milions.

LLoc País[20] 1 de gener de 2017[21]
1 Marroc Marroc 747 872
2 Romania Romania 688 998
3 Regne Unit Regne Unit 236 669
4 República Popular de la Xina Xina 207 593
5 Itàlia Itàlia 189 005
6 Colòmbia Colòmbia 145 055
7 Equador Equador 141 582
8 Bulgària Bulgària 126 997
9 Alemanya Alemanya 110 378
10 Flag of Ukraine.svg Ucraïna 102 786
11 Bolívia Bolívia 102 236
12 França França 95 645
13 Portugal Portugal 87 781
14 Pakistan Pakistan 79 367
15 Argentina Argentina 79 145
TOTAL 4 579 858

Causes de la immigració a Espanya[modifica]

La immigració a Espanya presenta un caràcter multifactorial. Entre les seves principals causes es troben:

  • El factor més important d'atracció migratòria és el desenvolupament econòmic que ha demostrat Espanya des de 1993. Basada en un creixement de la construcció i el turisme, l'economia espanyola ha vingut requerint des de llavors una gran quantitat de mà d'obra. En 2005, el país havia creat uns 900 000 treballs nets, dels quals prop d'un 40 % s'ha ocupat per estrangers.
  • La identitat cultural i lingüística amb Iberoamèrica, d'on procedeixen el 36,21 % dels estrangers que hi havia a Espanya en 2006, és un important factor d'elecció per als migrants d'aquesta procedència.
  • La suavitat del clima en el context europeu i l'atracció per la manera de vida, seguint l'efecte Sun Belt. El 21,06 % dels estrangers que hi ha a Espanya procedeixen d'Europa Occidental, especialment de Regne Unit, concentrant-se a les regions insulars i a Alacant i Màlaga. Molts d'ells són immigrants d'alt ingressos: jubilats, treballadors a distància amb Internet o que estableixen negocis, en general relacionats amb l'hostaleria.
  • La proximitat geogràfica al continent africà: amb fronteres terrestres amb el Marroc, les illes Canàries properes a l'oest africà i el propi sud peninsular proper al Magrib. La renda per càpita espanyola era, en 2001, dotze vegades superior a la d'un marroquí; així, la frontera hispà-marroquina és la més desigual en termes econòmics de tota l'OCDE. El 18,13 % dels estrangers censats a Espanya en 2006 procedien d'aquest continent, molt especialment del Marroc.

Conseqüències de la immigració a Espanya[modifica]

Conseqüències demogràfiques[modifica]

La conseqüència més cridanera de la immigració a Espanya ha estat l'augment de la població: així, entre 1998 i 2005 Espanya havia crescut en 4 255 880 habitants, la qual cosa representa un creixement del 10,68 % de la població en 7 anys. La major part d'aquesta xifra es deu a l'arribada massiva d'immigrants durant aquest període.

A més, la major taxa de natalitat de la població immigrant és la principal causa del repunt de la fecunditat que s'ha produït al país, passant d'una taxa bruta de natalitat del 9,19‰ al 10,73‰ entre 1998 i 2005. En 2005, el 15,02 % dels naixements registrats a Espanya van ser obra de dones de nacionalitat estrangera, encara que només va ser estrangera el 8,46 % de la població espanyola i el 10,64 % de les dones en edat fèrtil residents a Espanya.[22]

D'altra banda, com la major part de la població que immigra sol tenir entre 25 i 35 anys, el creixement és major en aquest grup d'edats i en conseqüència es rejoveneix la població espanyola. Així, el 51,91 % dels estrangers residents a Espanya té entre 20 i 39 anys, enfront d'un 32,66 % del total d'habitants d'Espanya que es troben en aquesta franja d'edat.

Una de les conseqüències de la Crisi econòmica de 2008-2010, la Crisi immobiliària espanyola de 2008 i l'alta Desocupació a Espanya ha estat la reducció de la natalitat en la població immigrant tant per la falta de recursos com per l'assumpció de pautes de natalitat de la població autòctona -pocs fills-.[23] De fet, s'ha invertit la situació, tenint més emigrants que immigrants i tornant al flux negatiu migratori.[24]

Conseqüències lingüístiques[modifica]

A causa de la forta immigració que ha rebut Espanya des dels anys 1990, han aparegut comunitats bilingües relativament importants. Les llengües alóctonas més parlades a Espanya són les següents:[25]

  • L'àrab, principalment àrab marroquí, és la llengua majoritària entre els immigrants procedents del Magrib. En 2006 havia empadronats a Espanya 618 332 ciutadans de nacionalitat marroquina, algeriana, egípcia, siriana, libanesa, jordana, tunecina i iraquiana. Els àrabs es troben repartits per tota Espanya, encara que la seva presència és major a Ceuta, Catalunya i Andalusia que en altres comunitats.
  • L'anglès, parlat principalment a les províncies de Màlaga i d'Alacant per ciutadans originaris del Regne Unit. Existeixen 315 122 empadronats a Espanya (INE 2006) de nacionalitats britànica, irlandesa, nord-americana, canadenca o australiana. Els anglesos constitueixen més del 30 % de la població en nombrosos municipis de les costes alacantina i malaguenya, on posseeixen periòdics i canals de radi propis. La seva presència també és significativa a Balears, Murcia i Almeria.
  • Idiomes berbers, parlats per part dels 563 012 marroquins que resideixen a Espanya. El rifeño és la llengua més parlada entre els immigrants de Melilla.
  • El quechua, parlat per part dels peruans i equatorians; i el quechua meridional, pels bolivians establerts a Espanya.
  • El portuguès, parlat per immigrants portuguesos (principalment a Galícia i a Castella i Lleó) i brasilers (repartits per tota Espanya). Els empadronats a Espanya d'aquestes dues nacionalitats sumen 153 076 l'any 2006.
  • El wu, llengua sinítica parlada per la majoria dels immigrants xinesos que hi ha a Espanya, procedents principalment de la província de Zhejiang. Hi ha 104 681 ciutadans de nacionalitat xinesa empadronats a Espanya (2006). Una fracció apreciable d'aquestes persones també són capacez de parlar xinès mandarín.
  • El búlgar. Hi ha 101 617 búlgars empadronats a Espanya, i és la nacionalitat estrangera predominant a les províncies de Valladolid i Segòvia.
  • El francès, present a Espanya des de l'Edat Moderna a través de les colònies de comerciants francesos assentats en ciutats com Cadis, Sevilla, Alacant o Barcelona. Després de la Guerra d'Independència Algeriana, més de 30 000 pieds noirs (francesos d'Algèria) es van instal·lar a Espanya, principalment a la província d'Alacant. A Espanya hi havia en 2006 90 021 empadronats de nacionalitat francesa, 29 526 de nacionalitat belga i 15 385 de nacionalitat suïssa. Així mateix, hi ha molts immigrants de països africans que han estat colònies franceses o belgues i on perdura el francès com a llengua oficial o important (Algèria, el Marroc, Senegal, etc.).

Referències[modifica]

  1. Introducción a la demografía, Massimo Livi Bacci, Ariel Historia, 1993-2007, ISBN 978-84-344-6573-9, pág. 9
  2. Error en el títol o la url.«».
  3. Fuente: Eurostat: Población en Europa - 2005
  4. Index Mundi: Tasa de inmigración neta, comparación países
  5. "International Migration 2006", United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division. United Nations Publication, No. E.06.XIII.6, March 2006.
  6. "World Population Policies 2005", United Nations, Department of Economic and Social Affairs, March 2006. ISBN 978-92-1-151420-9
  7. INE, telecinco.es
  8. «Baja el número de extranjeros empadronados en España por primera vez en quince años». ABC, 17-01-2013 [Consulta: 14 octubre 2017].
  9. López-Fernández, Luis Andrés et al. «¿Está en peligro la cobertura universal en nuestro Sistema Nacional de Salud?». Gaceta Sanitaria, 26, 4, juliol 2012, pàg. 298–300. DOI: 10.1016/j.gaceta.2012.06.001.
  10. Fuente: Instituto Nacional de Estadística (INE), a partir de datos del Padrón Municipal; donde se suman desde los inmigrantes nacionalizados hasta los extranjeros empadronados con o sin permiso de residencia.
  11. «El Tribunal Constitucional anul·la el decret del Consell que garantia l'atenció sanitària universal». Diari La Veu, 19-12-2017 [Consulta: 29 abril 2018].
  12. «El TC suspèn la llei catalana que garanteix l'accés sanitari universal». Nació Digital, 28-04-2018 [Consulta: 29 abril 2018].
  13. «El ayuntamiento deja fuera de las ayudas de guardería a los inmigrantes sin papeles». Levante-EMV, 07-12-2017 [Consulta: 7 desembre 2017].
  14. http://apuntesdedemografia.com/2011/04/07/%C2%BFdisminuyen-los-extranjeros-extracomunitarios-en-2011/ ¿Disminuyen los inmigrantes extracomunitarios en 2011?, ApdDemo, CSIC.
  15. http://www.publico.es/espana/414378/mas-de-300-000-nuevos-espanoles-en-america-latina
  16. Ferrandis, Joaquín «Valencia y Baleària se ofrecen a ir a recoger refugiados a la isla de Lesbos». El País, 18-09-2015 [Consulta: 11 juny 2018].
  17. «España ofrece a la ONU que el barco Aquarius con 629 migrantes atraque en Valencia». Voz Pópuli, 11-06-2018 [Consulta: 11 juny 2018].
  18. «El govern espanyol confirma que una part dels migrants de lAquarius' seran retinguts als CIE i després expulsats». Ara, 14-06-2018 [Consulta: 14 juny 2018].
  19. http://www.redmarruecos.com/articulo/sociedad/casi-35-000-marroqui-han-obtenido-nacionalidad-espanola-2014/20151205172927001315.html
  20. Número de extranjeros con certificado de registro o tarjeta de residencia en vigor. Secretaría de Estado de Inmigración y Emigración
  21. intereconomia.com
  22. INE - Movimiento natural de la población en 2005
  23. La integración y la crisis reducen los embarazos - Las inmigrantes adoptan la baja natalidad de las españolas y caen por segundo año consecutivo los permisos de maternidad, Público, 30/10/2010
  24. Error en el títol o la url.«».
  25. Fuente: Instituto Nacional de Estadística. Revisión del Padrón municipal 2006. Población extranjera por sexo, país de nacionalidad y edad (hasta 85 y más). Arxivat 2007-setembre-29 en la Wayback Machine.

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]