Vés al contingut

Impeachment

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Bill Clinton va ser sotmès a un impeachment després d'haver mentit sota jurament sobre la relació que havia mantingut amb Monica Lewinsky.

L'impeachment[1] (pronúncia en anglès en IPA: /ɪmˈpiːtʃmənt/) és una figura del dret anglosaxó (específicament als Estats Units i la Gran Bretanya) mitjançant el qual es pot processar un alt càrrec públic.[2][3][4] El parlament o congrés ha d'aprovar el processament i posteriorment encarregar-se del judici de l'acusat (normalment a la cambra alta). Una vegada que un individu ha estat objecte d'un impeachment ha de fer front a la possibilitat de ser condemnat per una votació de l'òrgan legislatiu, la qual cosa ocasiona la seva destitució i inhabilitació per a funcions similars. Es pot entendre com un procés únic que implica tant elements polítics com legals.[5][6][7]

Regne Unit

[modifica]

L'impeachment té els seus orígens al segle xiv. Es va instituir per poder jutjar els alts càrrecs de la Corona. La Cambra dels Comuns del Regne Unit era l'encarregada d'iniciar el procés, encara que el judici es duia a terme en la Cambra dels Lords. El judici polític anglès implicava sancions administratives i fins i tot penals (si així ho jutjaven).[8] No obstant això, des de fa dos segles no hi ha hagut cap impeachment en el Regne Unit. L'evolució del règim va provocar que el cap d'estat perdés part del seu poder, de manera que ha de retre comptes davant el parlament. Els últims processos d'impeachment que es van dur a terme van ser el de Warren Hastings, el 1788,[9][10] i el de Henry Dundas, el 1806. Ambdós van ser declarats no culpables.[11]

El primer procés d'impeachment de la història va tenir lloc a Anglaterra l'any 1376, durant el període conegut com el Good Parliament, sota el regnat d'Eduard III. En aquest context, la Cambra dels Comuns va impulsar l'acusació contra el baró William Latimer, que ocupava el càrrec de Lord Chamberlain, acusat de corrupció, mala gestió dels fons públics i abús de poder. El Parlament va actuar com a òrgan acusador, mentre que la Cambra dels Lords va exercir funcions judicials, establint així un precedent fonamental: per primera vegada, un alt càrrec del rei era sotmès a responsabilitat política i penal davant el Parlament. El procés va acabar amb la destitució de Latimer dels seus càrrecs, la imposició de multes i el seu empresonament, tot i que posteriorment va ser parcialment rehabilitat. El mecanisme va ser utilitzat de manera intermitent a Anglaterra fins al segle xviii i, encara que avui es considera obsolet al Regne Unit, va tenir una influència decisiva en la formació dels sistemes moderns d'impeachment en altres democràcies contemporànies.[12][13][14]

Estats Units d'Amèrica

[modifica]

L'article Primer de la Constitució dels Estats Units garanteix que els alts funcionaris puguin ser processats per mandat del poder legislatiu. Aquest mandat inclou al president, vicepresident i qualsevol altre funcionari civil dels Estats Units que sigui acusat de "traïció, soborn, o altres alts crims i males pràctiques".[15]

A nivell federal, és la Cambra de Representants del Congrés dels Estats Units la responsable d'iniciar el procediment d'impeachment de càrrecs públics per delictes greus (a excepció dels membres del poder legislatiu, que no poden ser processats d'aquesta manera). Igual que en el model britànic, un cop la Cambra de Representants (o cambra baixa) inicia el procés, és el Senat (o cambra alta) qui s'encarrega de dur a terme el judici. Per condemnar a l'acusat, són necessàries les dues terceres parts dels vots dels senadors. Aquest eventual càstig consisteix en la destitució de l'acusat i la seva inhabilitació per exercir altres càrrecs públics.

Llista d'impeachments

[modifica]

La següent llista no comprèn la totalitat de casos d'impeachment, tan sols és un recull d'alguns casos de major transcendència:

Nom País Càrrec Any(s) Motius Resultat
Fernando Collor de Mello Brasil President 1992 El procés d'impeachment contra Fernando Collor de Mello es va iniciar arran de greus acusacions de corrupció i tràfic d'influències vinculades a l'anomenat “esquema PC Farias”, una xarxa de finançament il·legal i extorsió dirigida pel seu tresorer de campanya, Paulo César Farias.[16] Les investigacions parlamentàries van revelar indicis que Collor havia obtingut beneficis personals a través de comptes opacs, pagaments il·lícits i l'ús indegut de fons procedents d'empresaris afavorits per decisions governamentals.[17] El cas va provocar una mobilització social massiva, amb manifestacions conegudes com les dels caras-pintadas, i una forta pèrdua de suport polític.[18] Davant la imminència de la votació final al Senat, Collor va intentar evitar la destitució presentant la dimissió, però el Senat va continuar el procediment per determinar la seva responsabilitat política.[19] Dimissió durant el procés i posterior inhabilitació política per decisió del Senat.[19]
Dilma Rousseff Brasil Presidenta 2015–2016 L'impeachment de Dilma Rousseff es va basar formalment en acusacions d'irregularitats pressupostàries, conegudes com a pedaladas fiscais, consistents en l'ús de bancs públics per finançar temporalment despesa governamental sense autorització parlamentària, així com en decrets pressupostaris signats sense l'aprovació del Congrés.[20] Tot i que no se li van atribuir beneficis personals ni corrupció directa, els seus adversaris van argumentar que havia vulnerat la llei de responsabilitat fiscal.[21] El procés es va desenvolupar en un context de profunda crisi econòmica, polarització política[22] i escàndols de corrupció sistèmica (Operació Lava Jato) que afectaven el seu partit.[23] Molts analistes han qualificat el procés de polític i controvertit, mentre que els seus defensors el consideren un mecanisme constitucional legítim.[24] Destituïda pel Senat; va perdre el càrrec però va conservar els drets polítics.[25]
Roh Moo-hyun Corea del Sud President 2004 Roh Moo-hyun va ser sotmès a un procés d'impeachment en un context de forta confrontació política entre la presidència i una Assemblea Nacional dominada per l'oposició. Les acusacions principals es basaven en la suposada vulneració del deure constitucional de neutralitat política, especialment per haver expressat públicament suport al partit governamental Uri durant la campanya de les eleccions legislatives de 2004. A més, se li van atribuir responsabilitats en una gestió econòmica considerada deficient i en diversos conflictes institucionals, tot i que aquestes acusacions tenien un pes jurídic secundari. El 12 de març de 2004, el Parlament va aprovar la moció d'impeachment, fet que va comportar la suspensió immediata del president i el traspàs provisional de les funcions al primer ministre.[26] La decisió va provocar una forta reacció social, amb mobilitzacions massives en suport de Roh, i va generar un ampli debat sobre l'ús partidista del mecanisme d'impeachment.[27] El Tribunal Constitucional va examinar el cas i va concloure que, tot i que algunes declaracions de Roh havien estat políticament imprudents, no constituïen una violació greu de la Constitució.[28] Rebutjat pel Tribunal Constitucional; restituït en el càrrec.[28]
Park Geun-hye Corea del Sud Presidenta 2016–2017 El procés contra Park Geun-hye es va iniciar després de revelar-se que havia permès a la seva confident Choi Soon-sil influir il·legalment en afers d'Estat, extorsionar empreses i accedir a documents confidencials. Les acusacions incloïen abús de poder, corrupció i violacions greus de la Constitució.[29] Les protestes massives van pressionar el Parlament, que va aprovar l'impeachment. El Tribunal Constitucional va confirmar unànimement la destitució, considerant que Park havia traït la confiança pública.[30] Destituïda i posteriorment condemnada penalment.[31]
Yoon Suk-yeol Corea del Sud President 2024–2025 El 3 de desembre de 2024, Yoon va declarar la llei marcial.[32] Va acusar els membres de l'Assemblea Nacional de donar suport a Corea del Nord, però va aixecar la llei marcial després que l'Assemblea aprovés una moció d'emergència que anul·lava la declaració unes hores més tard.[33] Enmig de crítiques generalitzades i protestes massives, es va presentar una moció d'impeachment contra Yoon l'endemà, tot i que no va obtenir els 200 vots necessaris per aprovar-la.[34] Yoon va ser destituït amb èxit i suspès dels seus poders presidencials en una segona votació deu dies després.[35] Posteriorment, Yoon es va convertir en el primer president en exercici de la història de Corea del Sud a afrontar una ordre d'arrest i, el gener de 2025, en el primer a ser arrestat i empresonat.[36] El 4 d'abril, el Tribunal Constitucional va ratificar per unanimitat l'impeachment de Yoon per part de l'Assemblea Nacional, posant oficialment fi a la seva presidència.[37] Yoon és investigat per encapçalar una insurrecció i podria afrontar cadena perpètua o la pena de mort si és condemnat.[38]
Inger Støjberg Dinamarca Ministra d'Immigració 2020–2021 Inger Støjberg va ser sotmesa a un procediment per haver ordenat, quan era ministra d'Immigració, la separació automàtica de parelles de sol·licitants d'asil en què un dels membres era menor d'edat, sense avaluació individual. Aquesta pràctica vulnerava la legislació danesa i les obligacions internacionals en matèria de drets humans. Les investigacions van concloure que Støjberg era conscient de la il·legalitat de l'ordre i que, malgrat això, la va mantenir. El cas va tenir un fort impacte polític i jurídic, en posar de relleu els límits de l'acció ministerial i la responsabilitat personal dels membres del govern davant la llei.[39] Impeachment aprovat,[40] després condemnada a 60 dies de llibertat condicional.
Guillermo Lasso Equador President 2023 Lasso va afrontar un procés d'impeachment per presumpta malversació i responsabilitat política en un cas de corrupció estatal. Abans de la votació final, va dissoldre el Parlament mitjançant la figura constitucional de la mort creuada.[41][42] Procés interromput; cessament anticipat del mandat.[42]
Andrew Johnson Estats Units President 1868 La Cambra de Representants dels Estats Units va iniciar el 24 de febrer de 1868 el procés d'impeachment contra Andrew Johnson per violació de la Llei sobre la tinença de càrrecs.[43] Havia retirat del càrrec Edwin M. Stanton, el secretari de guerra i va intentar substituir-lo pel general Lorenzo Thomas, sense consultar al Senat. Johnson es va convertir en el primer president estatunidenc en ser sotmès a un impeachment, del 2 al 3 de març de 1868, quan la Cambra el va remetre al Senat dels Estats Units per a la seva adjudicació.[44] El judici al senat va començar tres dies després, amb el tribunal presidit pel jutge Salmon P. Chase.[45] Absolt per no arribar als dos terços de vots favorables.[46]
Richard Nixon Estats Units President 1973–1974 El cas Watergate va revelar un ampli esquema d'espionatge polític, encobriment i abús de poder vinculat a la Casa Blanca.[47] Davant proves aclaparadores i la pèrdua de suport al Congrés, Nixon va dimitir abans que la Cambra votés formalment els articles d'impeachment.[48] Dimissió abans de la votació final.[48]
Bill Clinton Estats Units President 1998–1999 L'any 1991, Bill Clinton (aleshores governador d'Arkansas) presumptament va assetjar sexualment la funcionària pública Paula Jones durant una convenció. Jones va demandar Clinton l'any 1994[49] i, durant l'interrogatori de la fase preparatòria del judici, el gener de 1998, Clinton va donar testimoni negant haver tingut cap relació sexual amb la becària de la Casa Blanca, Monica Lewinsky.[50] Més tard, es va fer públic que aquesta declaració no era veritable,[51] i el 8 d'octubre de 1998 la Cambra de Representants dels Estats Units va obrir una consulta parlamentària per iniciar el tràmit d'impeachment contra Bill Clinton, per mentir sota jurament i per obstrucció a la justícia.[52] El 19 de desembre de 1998, la consulta va ser aprovada,[53] i el gener de 1999 va començar el judici al Senat, presidit pel jutge William Rehnquist.[54] El 12 de febrer es va saber el veredicte del Senat, que va absoldre el president d'ambdós càrrecs.[55][56] Absolt pel Senat; va continuar en el càrrec.[56]
Donald Trump Estats Units President 2017–2020 i 2021 El 12 de juliol de 2017, el diputat demòcrata al Congrés Brad Sherman va presentar una moció de destitució del president Donald Trump amb els càrrecs d'obstrucció al Congrés i de l'acusació d'abús de poder per les seues pressions al govern d'Ucraïna. Al setembre de 2019, Nancy Pelosi, líder del Partit Demòcrata i portaveu del Congrés, es va pronunciar a favor del procediment de destitució sobre el qual el Congrés es van dur a terme recerques des del 24 de setembre de 2019 i del qual fou absolt en 5 de febrer de 2020.[57]

El segon inpeachment de Donald Trump es va produir el 13 de gener de 2021, una setmana abans que expirés el seu mandat. La proposta de destitució de Trump per part de la Cambra de Representants es va produir després dels seus intents de tombar les eleccions presidencials dels Estats Units del 2020; l'article adoptat sobre "incitació a la insurrecció" citava la seva trucada telefònica el 2 de gener amb el secretari d'Estat de Geòrgia, Brad Raffensperger, i al·legava que Trump va incitar a l'assalt al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener.[58]

Absolt d'ambdós processos.[59]
Sara Duterte Filipines Vicepresidenta 2024– El desembre de 2024, es van presentar formalment quatre denúncies d'impeachment contra Sara Duterte, vicepresidenta de les Filipines, sota el mandat del president Bongbong Marcos.[60] La mesura va ser aprovada per la Cambra de Representants el 5 de febrer de 2025, cosa que va aplanar el camí perquè el judici continués al Senat.[61] El 10 de juny de 2025, l'última setmana de la legislatura, el Senat va rebutjar continuar amb el cas per incompliments formals.[62] El 25 de juliol de 2025, el Tribunal Suprem de Filipines va dictaminar que la denúncia d'impeachment contra la vicepresidenta era inconstitucional, impedint així qualsevol intent de presentar una nova demanda contra Duterte fins al 6 de febrer de 2026. El Tribunal, però, va sostenir que aquesta decisió no implicava la innocència ni l'absolució de la vicepresidenta dels càrrecs presentats.[63] Procés suspès; continua en el càrrec.[63]
Sukarno Indonèsia President 1966–1967 Sukarno va perdre el poder després de ser responsabilitzat políticament del cop fallit de 1965 i del caos posterior.[64] L'assemblea consultiva va retirar-li els poders progressivament fins a la destitució formal.[65][66] Destituït; substituït per Suharto.[66]
Abolhassan Banisadr Iran President 1981 El 1980, Banisadr va ser elegit president del país, el primer després de la revolució islàmica de l'any anterior.[67] A començaments de 1981, va proposar un referèndum sobre el nou règim teocràtic,[68] que va suposar un gran enfrontament l'aiatol·là Khomeini.[69] L'Assemblea Consultiva Islàmica va aprovar una moció d'impeachment contra Banisadr, que va ser cessat del càrrec el 22 de juny.[70] Un cop destituït, va intentar organitzar un moviment polític de resistència, però poques setmanes més tard va haver de fugir del país, exiliant-se a París.[71]
Giovanni Leone Itàlia President 1978 Leone va dimitir arran d'un cas de corrupció a nivell internacional (l'escàndol Lockheed) i de la pèrdua de suport polític. El polític napolità va presentar la dimissió immediata, abans que s'activés cap pas per iniciar el procés de destitució.[72][73] Dimissió abans d'un impeachment formal.[74]
Rolandis Paksas Lituània President 2003–2004 Paksas va ser acusat de concedir favors indeguts a patrocinadors, vulnerar la seguretat nacional i infringir la Constitució. El Tribunal Constitucional va confirmar les infraccions i el Parlament el va destituir.[75] Destituït i posteriorment inhabilitat.[76]
Andry Rajoelina Madagascar President 2015 El setembre de 2025, al país van esclatar protestes generalitzades, reprimides sistemàticament, causant la mort de més de 20 persones i deixant centenars de ferits.[77] En resposta, Rajoelina va destituir el primer ministre Christian Ntsay el 29 de setembre de 2025.[78][79] Va dir, sense aportar proves, que alguns polítics estaven conspirant per aprofitar-se de les protestes i havien considerat organitzar un cop d'estat mentre s'adreçava a les Nacions Unides.[80] El 13 d'octubre, es va informar que Rajoelina havia fugit del país. Rajoelina es va dirigir a la nació dient que havia fugit "per por per la seva vida" però que es va mantenir desafiant, negant-se a dimitir.[81] El 14 d'octubre de 2025, Rajoelina va emetre un decret dissolent l'Assemblea Nacional.[82] Més tard aquell mateix dia, l'Assemblea Nacional va desafiar el decret i va votar a favor de destituir Rajoelina per 130 vots a favor i un en blanc.[83] Destitució[83]
Severin Løvenskiold Noruega Primer ministre 1837–1841 L'ultraconservador Severin Løvenskiold va ser sotmès a un procediment d'impeachment (riksrett) en el marc dels conflictes institucionals del segle xix a Noruega entre el govern i el Parlament (Storting). Les acusacions se centraven en la seva oposició sistemàtica a reformes liberals i en l'ús del poder executiu per a bloquejar decisions parlamentàries, especialment en relació amb l'ampliació de drets polítics de la ciutadania i la interpretació de la Constitució. El procés reflectia la lluita pel predomini del Parlament sobre un executiu encara fortament influït per la monarquia.[84][85] Condemnat i cessat pel tribunal. El rei Carles XIV Joan va recompensar-lo nomenant-lo Governador General de Noruega.[86]
Fernando Lugo Paraguai President 2012 El president Fernando Lugo va ser sotmès a un judici polític arran dels enfrontaments violents a Curuguaty, on van morir policies i camperols durant un desallotjament de terres. El Congrés va acusar Lugo de mala gestió, incapacitat per mantenir l'ordre públic i responsabilitat política en la crisi.[87] El procés es va dur a terme de manera extraordinàriament ràpida, amb només unes hores per a la defensa, fet que va generar fortes crítiques internacionals i acusacions de ruptura de l'ordre democràtic.[88] Tot i això, els promotors van defensar la legalitat formal del procediment segons la Constitució paraguaiana.[89] Destitució de Fernando Lugo pel Senat; substituït pel vicepresident Federico Franco.[90]
Alberto Fujimori Perú President 2000 El 14 de setembre de 2000, es va difondre un vídeo on es veia a Vladimiro Montesinos, estret col·laborador de Fujimori, entregant 15.000 dòlars al congressista de l'oposició Alberto Kouri, perquè es passés a les files del fujimorisme. També es va saber de l'existència de més vídeos d'altres congressistes i empresaris subornats perquè afavorissin el Govern. L'escàndol va fer que Fujimori escurcés el seu mandat, convocant eleccions anticipades. Aprofitant l'assistència a la cimera de l'organització Cooperació Econòmica de l'Àsia-Pacífic a Brunei, va viatjar al Japó, des d'on dimití el 21 de novembre com a president, via fax.[91] El Congrés de la República decidí rebutjar la dimissió, declarar vacant la presidència de la República adduint «incapacitat moral» i inhabilitar Fujimori per un període de deu anys.[92] Destituït pel Congrés i inhabilitat.[92]
Pedro Castillo Perú President 2021–2022 La fiscalia peruana investigava Castillo per corrupció i va acusar-lo de liderar una organització criminal per enriquir-se amb contractes estatals i obstruir les investigacions.[93] Davant d'un procediment imminent d'impeachment, el 7 de desembre de 2022, Castillo va intentar dissoldre el Congrés de la República i governar per decret. Com a resposta, el Congrés —incloent el seu propi partit— el va destituir i fou detingut,[94] nomenant en el seu lloc a la seva vicepresidenta Dina Boluarte.[95] Destituït i empresonat, sentenciat a 11 anys pel delicte de conspiració per a la rebel·lió.[96]
Dina Boluarte Perú Presidenta 2023– Una forta onada de protestes populars s'oposà al nomenament de Boluarte després de la destitució del president Castillo, i el seu govern respongué amb una repressió que deixà desenes de morts els anys 2022 i 2023.[97] L'abril de 2024 va iniciar-se una investigació per presumpte enriquiment indegut,[98] i el govern va protagonitzar diversos escàndols de corrupció, com el cas Rolexgate.[99] El Congrés del Perú va destituir el 10 d'octubre de 2025 la presidenta Boluarte després d'aprovar quatre mocions de destitució amb 122 vots a favor i 8 en contra declarant la seva incapacitat moral permanent per l'augment de la inseguretat ciutadana i el creixement del crim organitzat.[100] Cessada.[100]
Robert Harley Regne Unit Cap del consell de ministres 1715–1717 Robert Harley va ser sotmès a impeachment després del canvi de dinastia i la caiguda del govern tory. Se'l va acusar de mala praxi en la negociació del Tractat d'Utrecht, de corrupció i de posar en perill els interessos de l'Estat per afavorir els seus aliats polítics. El procés reflectia tant responsabilitats polítiques com una venjança partidista.[101][102] Empresonat a la Torre de Londres; procés finalment arxivat.[101]
Traian Băsescu Romania President 2007 i 2012 Traian Băsescu va ser sotmès dues vegades a procediments de suspensió presidencial per conflictes amb el Parlament, acusat d'extralimitar-se en les seves funcions, interferir en altres poders de l'Estat i vulnerar l'equilibri institucional. En ambdós casos, el Parlament va aprovar-ne la suspensió;[103][104] donant pas al referèndum exigit per la Constitució per confirmar-ne la destitució.

El primer referèndum es va resoldre en contra de l'impeachment amb un 75% dels vots.[105] El segon va terminar amb una aclaparadora majoria de vots a favor de la destitució de Băsescu, però al no arribar a la participació mínima del 50% del cens, el president va ser restituït.[106]

Suspès temporalment, però restituït després de referèndums.[107]
Klaus Iohannis Romania President en funcions 2025 El novembre de 2024, va tenir lloc la primera ronda de les presidencials a Romania, on va imposar-se l'extrema dreta. Dos dies abans de la segona ronda, el Tribunal Constitucional romanès va impugnar els resultats, sota sospites d'ingerència russa, i va convocar noves eleccions al maig de 2025. També va autoritzar que Iohannis continués com a President en funcions, tot i haver sobrepassat el límit de 10 anys (dues legislatures) al càrrec. No obstant, el febrer de 2025, l'ultradreta va anunciar que iniciaria un procés d'impeachment per forçar la sortida de Iohannis, qui va decidir renunciar al càrrec.[108][109] Dimissió abans de formalitzar-se el procés.[109]
Carlos Andrés Pérez Veneçuela President 1993 Pérez va ser acusat de malversació de fons reservats, que va destinar a finançar la candidatura de Violeta Chamorro a la presidència de Nicaragua, dintre de l'operació Orquídea.[110] El Tribunal Suprem va autoritzar el judici polític i el Congrés va suspendre Pérez.[111] Destituït del càrrec i sentenciat a arrest domiciliari.[112]
Robert Mugabe Zimbàbue President 2017 La pugna per succeir el president, de 93 anys, va derivar en un intent de cop d'estat[113] i la pèrdua del lideratge dintre del seu partit. El ZANU–PF va escollir Emmerson Mnangagwa[114] i va sotmetre Mugabe a un impeachment.[115] Durant la sessió d'abertura del procés a l'Assemblea Nacional, el president va remetre una carta anunciant la seva dimissió.[116] Dimissió durant el procés.[116]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «impeachment [en]». Cercaterm. TERMCAT. Arxivat de l'original el 2021-01-30. [Consulta: 14 agost 2025].
  2. ↑ «impeachment». Gran Enciclopèdia Catalana. Arxivat de l'original el 2025-02-15. [Consulta: 16 juny 2025].
  3. ↑ «impeachment | Definition, Process, History, & Facts» (en anglès). Encyclopedia Britannica. Arxivat de l'original el 2021-11-17. [Consulta: 15 novembre 2020].
  4. ↑ Landau, Sidney. Funk & Wagnall's Standard Desk Dictionary (en anglès). 1. 1996. Estats Units: Harper & Row, Publishers, Inc., 1997, p. 322. ISBN 978-0-308-10353-5. «1. To charge (a high public official) before a legally constituted tribunal with crime or misdemeanor in office. 2. To bring discredit upon the honesty or validity of.» 
  5. ↑ Gerhardt, Michael J. «Perspective | Impeachment is the law. Saying ‘political process' only helps Trump's narrative.» (en anglès). Washington Post, 14-12-2019. Arxivat de l'original el 2019-12-14.
  6. ↑ Gerhardt, Michael J. The Federal Impeachment Process: A Constitutional and Historical Analysis. 3d. University of Chicago Press, 2019, p. 106–07. ISBN 9780226554976.  Arxivat 2025-01-25 a Wayback Machine.
  7. ↑ Gerhardt, Michael J. Impeachment: What Everyone Needs to Know. Nova York, N.Y.: Oxford University Press, 2018, p. 20. ISBN 978-0190903657. «Impeachment has elements of both legal and political proceedings. As a result, it is a unique process.» 
  8. ↑ Caird, Jack Simson «Impeachment». House of Commons Library, 06-06-2016. Arxivat 13 October 2025[Date mismatch] a Wayback Machine.
  9. ↑ Mukherjee, Mithi «Justice, War, and the Imperium: India and Britain in Edmund Burke's Prosecutorial Speeches in the Impeachment Trial of Warren Hastings» (en anglès). Law and History Review, 23, 3, 2005, pàg. 589–630. DOI: 10.1017/S0738248000000584. ISSN: 0738-2480.
  10. ↑ Turnbull, Patrick. Warren Hastings. Londres: New English Library, 1975. ISBN 978-0-450-02588-4. 
  11. ↑ Hutchison, Gary D. «‘The Manager in Distress': Reaction to the Impeachment of Henry Dundas, 1805–7» (en anglès). Parliamentary History, 36, 2, 2017, pàg. 198–217. Arxivat de l'original el 2020-10-27. DOI: 10.1111/1750-0206.12295. ISSN: 1750-0206 [Consulta: 4 gener 2026].
  12. ↑ Tuck, Anthony. Crown and nobility: England 1272–1461. 2nd. Wiley-Blackwell, 1999, p. 140–141. ISBN 978-0-631-21466-3. 
  13. ↑ Plucknett, Theodore Frank Thomas. Studies in English legal history. Londres: Hambledon Press, 1983, p. 159. ISBN 978-0-907628-11-8. 
  14. ↑ «Latimer, William (1329?-1381)» (Wikisource) (en anglès). Dictionary of National Biography, 1885-1900, 1885-1900. Arxivat de l'original el 2025-01-24. [Consulta: 2 gener 2026].
  15. ↑ Presser, Stephen B. «Essays on Article I: Impeachment». The Heritage Guide to the Constitution. Heritage Foundation. Arxivat de l'original el 22 d’agost 2020. [Consulta: 14 juny 2018].
  16. ↑ «CPI desvenda os poderes de PC Farias» (en portuguès brasiler). Memorial da Democracia. Arxivat de l'original el 2025-05-02. [Consulta: 19 novembre 2025].
  17. ↑ Carvalho, Carlos Eduardo «O fracasso do Plano Collor: erros de execução ou de concepção?» (en anglès). Economia, 4, 2, 2003, pàg. 283–331. Arxivat de l'original el 2025-10-09 [Consulta: 15 gener 2026].
  18. ↑ Preite Sobrinho, Wanderley. «Saiba mais sobre os caras-pintadas» (en portuguès brasiler). Folha de S.Paulo, 30-04-2008. Arxivat de l'original el 2014-05-29. [Consulta: 4 gener 2026].
  19. ↑ 19,0 19,1 Ziegler, Maria Fernanda. «O impeachment de Collor» (en portuguès brasiler). Aventuras na História. Guia do Estudante, 01-12-2007. Arxivat de l'original el 2011-10-18. [Consulta: 19 novembre 2025].
  20. ↑ Schreiber, Mariana «Qual seria o curso de um eventual processo de impeachment?». BBC News Brasil, 21-10-2015. Arxivat de l'original el 7 de novembre 2025 [Consulta: 4 gener 2026].
  21. ↑ «Dilma sob ameaça: Veja como é o processo de impeachment» (en portuguès brasiler). BBC News Brasil, 02-12-2015. Arxivat de l'original el 2025-11-29. [Consulta: 4 gener 2026].
  22. ↑ Bruzzone, Bernardo «La presse brésilienne a contribué à affaiblir la successeure de Lula». INA - La revue des médias, 10-10-2010. Arxivat de l'original el 19 de juliol 2025 [Consulta: 4 gener 2026].
  23. ↑ Pont Vidal, Josep «La operación “LAVA JATO” y el proceso político en Brasil: ¿Lucha contra la corrupción o interferencias sistémicas?». Revista Mexicana de Análisis Político y Administración Pública, 9, 1 (enero-junio), 2020, pàg. 41–53. Arxivat de l'original el 2024-09-06. ISSN: 2007-4425 [Consulta: 15 gener 2026].
  24. ↑ «Veja 8 razões a favor e contra o impeachment da presidente Dilma Rousseff» (en portuguès brasiler). UOL, 21-10-2015. Arxivat de l'original el 2025-11-07 [Consulta: 4 gener 2026].
  25. ↑ «Dilma Rousseff, apartada de la presidència del Brasil». VilaWeb, 12-05-2016. Arxivat de l'original el 2016-05-13. [Consulta: 15 gener 2026].
  26. ↑ Reinoso, Jose «El Parlamento surcoreano destituye al presidente a un mes de las elecciones generales» (en castellà). El País [Madrid], 13-03-2004. Arxivat de l'original el 2025-05-16. ISSN: 1134-6582 [Consulta: 15 gener 2026].
  27. ↑ «Còpia arxivada» (en coreà). Naver News, 13-03-2004. Arxivat de l'original el 29 de gener 2016. [Consulta: 12 gener 2012].
  28. ↑ 28,0 28,1 «ko:한국일보 : 봉하마을 "노무현 만세" 잔칫집». News.hankooki.com, 14-05-2004. Arxivat de l'original el 4 November 2011. [Consulta: 12 gener 2012].
  29. ↑ Choe Sang-hun «South Korea Parliament Votes to Impeach President Park Geun-hye». The New York Times, 09-12-2016. Arxivat 9 de desembre 2016 a Wayback Machine.
  30. ↑ «South Korea Removes President Park Geun-hye». The New York Times, 09-03-2017. Arxivat 15 de maig 2020 a Wayback Machine.
  31. ↑ «South Korean court raises ex-president Park's jail term to 25 years». Reuters, 24-08-2018. Arxivat 9 de novembre 2020 a Wayback Machine.
  32. ↑ «South Korea president declares emergency martial law» (en anglès). CNN, 03-12-2024. Arxivat de l'original el 3 de desembre 2024. [Consulta: 3 desembre 2024].
  33. ↑ «President Yoon's Speech Declaring Martial Law». New York Times, 03-12-2024. Arxivat 4 de desembre 2024 a Wayback Machine.
  34. ↑ «Vote to impeach South Korea's President Yoon Suk Yeol fails after boycott by ruling party MPs» (en anglès britànic). BBC News. Arxivat de l'original el 9 de desembre 2024. [Consulta: 7 desembre 2024].
  35. ↑ «South Korean MPs impeach president over martial law attempt» (en anglès). BBC, 14-12-2024. Arxivat 14 de desembre 2024 a Wayback Machine.
  36. ↑ «Yoon detained for questioning over martial law» (en anglès). The Korea Times, 15-01-2025. Arxivat de l'original el 2025-01-15. [Consulta: 15 gener 2025].
  37. ↑ ; Jett, Jennifer «South Korean court upholds President Yoon's impeachment over martial law order». NBC News, 03-04-2025 [Consulta: 4 abril 2025]. Arxivat April 4, 2025[Date mismatch], a Wayback Machine.
  38. ↑ «재판 지연 의혹에…지귀연 "내란 재판 1심, 12월에 심리 마칠 것"». Nate, 09-09-2025.
  39. ↑ Nielsen, Nicolas. «Her er rigsrets-anklagen mod Inger Støjberg: Tiltales for ulovlige adskillelser og vildledning af Folketinget» (en danès). Danmarks Radio, 27-01-2021. Arxivat de l'original el 2021-02-22. [Consulta: 5 gener 2026].
  40. ↑ Nielsen, Mads Korsager. «141 folketingskolleger stemte Inger Støjberg i rigsretten» (en danès). Danmarks Radio, 02-02-2021. Arxivat de l'original el 2021-10-04. [Consulta: 15 gener 2026].
  41. ↑ «Ecuador's embattled president dissolves congress in bid to avoid impeachment» (en anglès). , 17-05-2023 [Consulta: 17 maig 2023]. Arxivat 2023-05-22 a Wayback Machine.
  42. ↑ 42,0 42,1 «Ecuador's president dissolves National Assembly» (en anglès). , 17-05-2023 [Consulta: 18 maig 2023]. Arxivat 2023-05-19 a Wayback Machine.
  43. ↑ Wolf, Zachary B. «How post-Civil War Republicans set an impeachment trap for Andrew Johnson» (en anglès). CNN, 17-12-2019. Arxivat de l'original el 2023-09-21. [Consulta: 6 febrer 2020].
  44. ↑ Smith, Gene. High Crimes and Misdemeanors: The Impeachment and Trial of Andrew Johnson. New York: William Morrow, 1977, p. 221. ISBN 0-688-03072-6. 
  45. ↑ «The Impeachment of Andrew Johnson (1868) President of the United States». Washington, D.C.: Historical Office, United States Senate. Arxivat de l'original el October 4, 2019. [Consulta: 13 abril 2018].
  46. ↑ «Andrew Johnson: Domestic Affairs» (en anglès). Miller Center, 04-10-2016. [Consulta: 4 gener 2026].
  47. ↑ Dickinson, William B.; Mercer Cross, Barry Polsky. Watergate: chronology of a crisis. 1. Washington D. C.: Congressional Quarterly Inc., 1973, p. 8 133 140 180 188. ISBN 0871870592. OCLC 20974031.  Arxivat 2009-09-24 a Wayback Machine.
  48. ↑ 48,0 48,1 «Nixon resigns: Watergate’s legacy» (en anglès). Britannica. Arxivat de l'original el 2026-01-14. [Consulta: 15 gener 2026].
  49. ↑ «Jones v. Clinton Special Report» (en anglès). The Washington Post. Arxivat de l'original el 2018-09-12. [Consulta: 4 gener 2026].
  50. ↑ «Special Report: The Starr Report Narrative» (en anglès). The Washington Post. Arxivat de l'original el 2019-12-20. [Consulta: 4 gener 2026].
  51. ↑ «'The president has a girlfriend': Linda Tripp's betrayal of Monica Lewinsky and the taped phone calls» (en anglès). ABC News, 09-01-2019. Arxivat de l'original el 2020-04-11. [Consulta: 4 gener 2026].
  52. ↑ «President Clinton impeached | December 19, 1998» (en anglès). History.com, 24-11-2009. Arxivat de l'original el 2026-01-09. [Consulta: 4 gener 2026].
  53. ↑ «Impeached presidents: What have presidents been impeached for? The articles for Donald Trump, Bill Clinton, Richard Nixon and Andrew Johnson» (en anglès americà). CBS News, 15-02-2021. Arxivat de l'original el 2025-10-22. [Consulta: 4 gener 2026].
  54. ↑ «A look back at how Clinton's impeachment trial unfolded» (en anglès americà). Los Angeles Times, 17-01-2020. Arxivat de l'original el 2025-11-02. [Consulta: 4 gener 2026].
  55. ↑ Graham, David A.; Murphy, Cullen. «The Clinton Impeachment, as Told by the People Who Lived It» (en anglès). The Atlantic, 01-12-2018. Arxivat de l'original el 2025-07-25. [Consulta: 6 febrer 2020].
  56. ↑ 56,0 56,1 «The Senate Acquits President Clinton» (en anglès). The Washington Post, 17-12-2019. Arxivat de l'original el 2023-05-31. ISSN: 0190-8286 [Consulta: 15 gener 2026].
  57. ↑ «Fi de l'‘impeachment': El Senat absol Trump dels càrrecs d'abús de poder i obstrucció al Congrés». À Punt, 05-02-2020. Arxivat de l'original el 6 de febrer 2020. [Consulta: 6 febrer 2020].
  58. ↑ Naylor, Brian «Impeachment Resolution Cites Trump's 'Incitement' Of Capitol Insurrection» (en anglès). NPR, 09-02-2021. Arxivat de l'original el 2021-01-11.
  59. ↑ «U.S. Senate: About Impeachment» (en anglès).  Impeachment Cases. Arxivat de l'original el 2021-03-18. [Consulta: 5 gener 2026].
  60. ↑ De Leon, Dwight «LIST: Issues invoked vs VP Sara Duterte in the first impeachment rap against her». Rappler, 02-12-2024. Arxivat de desembre 6, 2024, a Wayback Machine.
  61. ↑ Ager, Maila «Senate goes on break without tackling impeach bid vs VP Duterte» (en anglès). , 05-02-2025. Arxivat August 11, 2025[Date mismatch], a Wayback Machine.
  62. ↑ «Impeachment court sends Sara Duterte case back to House» (en anglès). Philippine Daily Inquirer, 10-06-2025. Arxivat 21 de juny 2025 a Wayback Machine.
  63. ↑ 63,0 63,1 Bolledo, Jairo. «Supreme Court bars Sara impeachment, can be refiled next year» (en anglès americà). Rappler, 25-07-2025. Arxivat de l'original el 2025-07-25. [Consulta: 25 juliol 2025].
  64. ↑ Cribb, Robert «Unresolved Problems in the Indonesian Killings of 1965–1966» (en anglès). Asian Survey, 42, 4, 01-08-2002, pàg. 550–563. Arxivat de l'original el 2023-05-23. DOI: 10.1525/as.2002.42.4.550. ISSN: 0004-4687 [Consulta: 15 gener 2026].
  65. ↑ «Ahmet Sukarno». GEC. Arxivat de l'original el 2025-03-30. [Consulta: 5 gener 2026].
  66. ↑ 66,0 66,1 Ricklefs, Merle Calvin. A history of modern Indonesia, c. 1300 to the present. Londres: Macmillan, 1981. ISBN 978-0-333-24378-7. 
  67. ↑ «Banisadr, Iran's First President After the 1979 Revolution, Dies». Bloomberg, 09-10-2021 [Consulta: 9 octubre 2021]. Arxivat 9 October 2021[Date mismatch] a Wayback Machine.
  68. ↑ Abrahamian, Ervand. Radical Islam: The Iranian Mojahedin. I. B. Tauris, 1989, p. 67. ISBN 978-1-85043-077-3. 
  69. ↑ Kenneth Katzman. «Iran: The People's Mojahedin Organization of Iran». A: Albert V. Benliot. Iran: Outlaw, Outcast, Or Normal Country?. Nova Publishers, 2001, p. 101. ISBN 978-1-56072-954-9. 
  70. ↑ Fraguas, Rafael «Dos meses turbulentos que han diezmado al Gobierno, al Parlamento y al partido en el poder» (en castellà). El País, 01-09-1981. Arxivat de l'original el 2019-05-10. ISSN: 1134-6582 [Consulta: 15 gener 2026].
  71. ↑ Sreberny‐Mohammadi, Annabelle; Mohammadi, Ali «Post‐revolutionary Iranian exiles: A study in impotence» (en anglès). Third World Quarterly, 9, 1, 1-1987, pàg. 108–129. DOI: 10.1080/01436598708419964. ISSN: 0143-6597.
  72. ↑ «Leóne, Giovanni» (en italià). Treccani. Arxivat de l'original el 2025-11-30. [Consulta: 5 gener 2026].
  73. ↑ Willan, Philip «Giovanni Leone» (en anglès). The Guardian, 12-11-2001. ISSN: 0261-3077.
  74. ↑ «Impeachment Napolitano: da Leone a Cossiga, ecco i precedenti» (en italià). Il Sole, 30-01-2014. Arxivat de l'original el 2019-06-08. [Consulta: 5 gener 2026].
  75. ↑ «Lithuanian Parliament Removes Country's President After Casting Votes on Three Charges (Published 2004)» (en anglès). The New York Times, 07-04-2004. Arxivat de l'original el 2025-09-17 [Consulta: 15 gener 2026].
  76. ↑ «Constitution changed after ex-president was banned for life from standing for parliament» (en anglès). Impact of the European Convention on Human Rights. Council of Europe. Arxivat de l'original el 6 d’octubre 2025. [Consulta: 10 agost 2025].
  77. ↑ «Madagascar President Andry Rajoelina chooses repression against protesting youth» (en anglès). Le Monde Africa, 11-10-2025.
  78. ↑ «Madagascar president sacks government over deadly protests» (en anglès). Le Monde, 29-09-2025.
  79. ↑ Kyekyeku, Kofi Oppong. «Deadly youth-led protests force Madagascar’s president to fire the prime minister and his government» (en anglès). Face2Face Africa, 30-09-2025. Arxivat de l'original el 2025-09-30. [Consulta: 5 gener 2026].
  80. ↑ «Madagascar president refuses to step down as antigov’t protests continue» (en anglès). Al Jazeera. 2025-10-03. [Consulta: 5 gener 2026].
  81. ↑ «Madagascar's president says he fled the country in fear for his life after military rebellion» (en anglès). Associated Press, 13-10-2025. [Consulta: 5 gener 2026].
  82. ↑ «Madagascar's president is ousted in a military coup after weeks of youth-led protests» (en anglès). Associated Press, 14-10-2025. [Consulta: 5 gener 2026].
  83. ↑ 83,0 83,1 «Madagascar's National Assembly votes to impeach president» (en anglès). Channel New Asia, 14-10-2025. [Consulta: 5 gener 2026].
  84. ↑ «Riksrettssakene under Carl Johan» (en noruec). Stortinget, 26-09-2022. Arxivat de l'original el 2025-09-23. [Consulta: 5 gener 2026].
  85. ↑ Pryser, Tore «Severin Løvenskiold» (en noruec). Store norske leksikon, 22-12-2025. Arxivat de l'original el 2025-12-13 [Consulta: 15 gener 2026].
  86. ↑ «Severin Løvenskiold» (en anglès britànic). Govern de Noruega, 20-03-2013. Arxivat de l'original el 2025-10-07. [Consulta: 5 gener 2026].
  87. ↑ «Diputados aprueban el juicio político contra Fernando Lugo» (en castellà). La Nación [Paraguai], 21-06-2012. Arxivat de l'original el 2012-06-29.
  88. ↑ «El Mercosur suspendió a Paraguay de la Cumbre de Presidentes prevista en Mendoza» (en castellà). Diario Uno, 24-06-2012. Arxivat de l'original el 2026-01-14. [Consulta: 5 gener 2026].
  89. ↑ Mora Ruiz, Andrés José. Aproximación teórica a la definición de Golpe de Estado y la destitución de Fernando Lugo de la presidencia paraguaya (en castellà). San Cristóbal, Táchira, Veneçuela: Universidad Católica del Táchira, 2015. ISBN 978-980-6500-15-0. 
  90. ↑ «El vicepresident de Paraguai assumeix la Presidència del país després de la destitució del fins ara president». Diari Ara, 23-06-2012. [Consulta: 5 gener 2026].
  91. ↑ «La huida de Fujimori duró 81 meses» (en castellà). El Periódico, 22-09-2007. Arxivat de l'original el 13 de setembre 2024. [Consulta: 13 setembre 2024].
  92. ↑ 92,0 92,1 «El Congreso inhabilita por diez años a Fujimori» (en castellà). El País, 23-02-2001. Arxivat de l'original el 1 de desembre 2024. [Consulta: 1r desembre 2024].
  93. ↑ «Pedro Castillo: 3 claves detrás del caos político en Perú que llevó a la destitución y detención del mandatario» (en castellà). BBC Mundo, 07-12-2022. Arxivat de l'original el 13 de gener 2025. [Consulta: 13 gener 2025].
  94. ↑ Sagrera, Berto. «Fracassa el cop d'estat al Perú: el president Pedro Castillo, destituït i detingut». El Nacional, 07-12-2022. Arxivat de l'original el 13 de gener 2025. [Consulta: 13 gener 2025].
  95. ↑ Sagrera, Berto. «Dina Boluarte, nova presidenta del Perú després del cop d'estat fracassat de Pedro Castillo». El Nacional, 07-12-2022. Arxivat de l'original el 13 de gener 2025. [Consulta: 13 gener 2025].
  96. ↑ «Pedro Castillo: 3 claves detrás del caos político en Perú que llevó a la destitución y detención del mandatario» (en castellà). BBC Mundo, 07-12-2022. Arxivat de l'original el 13 de gener 2025. [Consulta: 13 gener 2025].
  97. ↑ «Amnistía Internacional dice que Boluarte podría ser considerada “autora mediata” de las muertes en las protestas de 2022 y 2023» (en castellà). CNN, 18-07-2024. Arxivat de l'original el 2024-08-15. [Consulta: 15 gener 2026].
  98. ↑ «La Fiscalía de Perú denuncia a Dina Boluarte por un presunto soborno en el caso 'Rolexgate'» (en castellà). El Debate, 28-05-2024. Arxivat de l'original el 2025-09-10. [Consulta: 15 gener 2026].
  99. ↑ «El año de Boluarte en el Perú: muertes, corrupción e indulto» (en castellà). El Salto, 07-12-2023. Arxivat de l'original el 2024-03-28. [Consulta: 15 gener 2026].
  100. ↑ 100,0 100,1 Solé Ingla, Alba. «El Congrés del Perú destitueix la presidenta Dina Boluarte». El Nacional, 09-10-2025. Arxivat de l'original el 12 d’octubre 2025. [Consulta: 11 octubre 2025].
  101. ↑ 101,0 101,1 Hill, B. W.. Robert Harley: Speaker, Secretary of State and Premier Minister, 1988, p. 228-230. ISBN 978-0-300-04284-9. 
  102. ↑ Rogers, Pat. The Life and Times of Thomas, Lord Coningsby: The Whig Hangman and his Victims (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2011-05-19, p. 93-100. ISBN 978-1-4411-3798-2. 
  103. ↑ Trandafir, Gelu «Political turmoil deepens as Romanian prime minister postpones EP elections» (en anglès). SETimes, 13-03-2007. Arxivat de l'original el 2013-08-26.
  104. ↑ «El Parlament romanès vota a favor de destituir el president, Traian Basescu, per violar la Constitució». 3/24, 07-07-2012. Arxivat de l'original el 8 de juliol 2012. [Consulta: 7 juliol 2012].
  105. ↑ «10 ani de la primul referendum de demitere a fostului preşedinte Traian Băsescu» (en romanès). Radio România. Arxivat de l'original el 2025-09-10. [Consulta: 5 gener 2026].
  106. ↑ «Basescu continuarà presidint Romania malgrat el fort rebuig expressat a les urnes per una insuficient participació». 3/24, 30-07-2012. [Consulta: 18 desembre 2012].
  107. ↑ «Băsescu reinstated as Romania’s president» (en anglès britànic). Politico, 21-08-2012. [Consulta: 5 gener 2026].
  108. ↑ «Romania's President Iohannis resigns in face of impeachment threat from hard-right opposition» (en anglès). France 24, 10-02-2025. Arxivat de l'original el 2025-02-10. [Consulta: 5 gener 2026].
  109. ↑ 109,0 109,1 «Romania's Iohannis steps down, leaving caretaker president in charge until election rerun in spring» (en anglès). Associated Press, 12-02-2025. Arxivat de l'original el 2025-02-12. [Consulta: 5 gener 2026].
  110. ↑ «Corrupción: casos emblemáticos» (en castellà). BBC Mundo. Arxivat de l'original el 2025-06-10. [Consulta: 5 gener 2026].
  111. ↑ «Carlos Andrés Pérez Rodríguez» (en castellà). CIDOB, 01-01-2012. Arxivat de l'original el 2025-12-10. [Consulta: 5 gener 2026].
  112. ↑ Vinogradoff, Ludmila «Carlos Andres Pérez, encarcelado por corrupción» (en castellà). El País [Madrid], 19-05-1994. Arxivat de l'original el 2017-06-20. ISSN: 1134-6582 [Consulta: 15 gener 2026].
  113. ↑ Burke, Jason «Military urges calm in Zimbabwe after it seizes key sites in capital» (en anglès). The Guardian, 15-11-2017. Arxivat de l'original el 2019-08-18. ISSN: 0261-3077 [Consulta: 15 gener 2026].
  114. ↑ «Ruling party sacks Mugabe as leader» (en anglès). BBC News, 19-11-2017. Arxivat de l'original el 2017-11-19.
  115. ↑ «Zimbabwe's Robert Mugabe 'has drafted resignation letter' in immunity deal, sources claim ahead of deadline» (en anglès). The Telegraph, 20-11-2017. Arxivat de l'original el 2017-11-20.
  116. ↑ 116,0 116,1 «Zimbabwe's President Mugabe resigns» (en anglès). BBC News, 21-11-2017. Arxivat de l'original el 2020-06-23.

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Impeachment&oldid=36853114»