Impremta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Impremta del segle XV

La impremta (o premsa d'impremta) és un mètode mecànic que permet reproduir textos i imatges sobre paper, tela, pergamí o altres materials. És també el conjunt de procediments gràfics i de tècniques que concorren en l'elaboració d'una obra impresa.[1] En la seva forma original consisteix a aplicar tinta, generalment oliosa, sobre unes peces metàl·liques per gravar-les als materials per compressió. Tot i que va començar com un mètode artesanal per a una reproducció més ràpida i eficaç dels textos, la implantació de l'invent va comportar una gran revolució social i cultural.

El llibre imprès més antic que es conserva és el Nou Codi d'Etiqueta de Yi Gyu-bo, publicat a Corea entre 1234 i 1241. Majoritàriament s'atribueix l'invent de la impremta a Johannes Gutenberg, tot i que en realitat la impremta de tipus mòbils procedeix de l'Extrem Orient creada per Bi Sheng, qui al segle XI ja la feia servir.[2]

Més modernament, l'evolució de diverses tecnologies ha donat lloc a nous mètodes d'impressió i reproducció, com són la flexografia, la serigrafia, el gravat al buit, o l'alt gravat, entre d'altres.

Antecedents de la impremta[modifica | modifica el codi]

Les primeres manifestacions[modifica | modifica el codi]

Podríem dir que la forma més antiga coneguda d’impressió són pedres per segellar utilitzada a l’antiga Babilònia i a molts altres pobles com a substitut de la firma i com a símbol religiós. Utilitzaven artefactes com segells i tampons per imprimir sobre l'argila.

Això es realitzava pràcticament, com a substitut de la firma o simplement com un simbol.[3]

Les primeres manifestacions impreses van ser ideogràfiques, d’aquesta manera el primer escrit que es coneix s’atribueix als sumeris de Mesopotàmia i és anterior al 3000 aC.

Xilografia anonima de devers 1350

Pel que fa als egipcis, van deixar documents que procedeixen d'uns cents d’anys després i testimonien el principi de transferència fonètica, els Jeroglífics.

Posteriorment també van sorgir sistemes ideosilábics a l’Egeu, la vall de l’Indi i Xina. Un altre sistema d’escriptura semblant data del 1300 aC i s’ha trobat a la costa del nord de l’actual Síria, però en aquest cas els caràcters de l’escriptura eren unes falques com les de l’escriptura cuneïforme de Mesopotàmia.

En els seus començaments a Orient, les impressions s'aconseguien oprimint el paper amb un tros de fusta contra el bloc entintat, el qual va inventar Bi Sheng.

Des del segle VI, a la Xina i el Japó es practicava la impressió de bloc de fusta per a lletres i gravats, però resultava poc precís si la fusta es trencava en exercir-hi molta pressió, a més que no es podien corregir errors al tallat. A aquest tallat sobre fusta se l'anomena xilografia.[4] És considerat el primer sistema de reproducció d'imatges a través de la impressió.

http://ar.selecciones.com/upload/contents/contentsContent/2263-5432d14494125.jpg
Impressions en fusta

Van cercar un procediment que, en lloc de copiar els escrits a mà, els permetés obtenir moltes reproduccions iguals d'un mateix original. La solució va ser gravar els caràcters d'una pàgina en una planxa de fusta, de manera que aquests sobresortien. Després entintaven la planxa, sobre la qual aplanaven els fulls de paper. Com es pot veure, és un sistema semblant als segells d'avui dia.

Segles més tard, cada signe es gravava en un tros separat de fusta, que es combinava amb altres per formar expressions. El sistema era més ràpid, encara que l'enorme quantitat de caràcters de la llengua xinesa dificultava les coses. Els primers llibres, calendaris i notícies es van imprimir amb aquests procediments.[5]

La impressió més antiga que es coneix a Xina i que s'assembla a un llibre, data de 868 dC [6]

La utilització dels tipus mòbils[modifica | modifica el codi]

Els tipus mòbils,[7] fosos en motlles, van ser inventats independentment pels coreans al segle XIV, però també els van considerar menys útils que la impressió tradicional amb l'ús dels blocs.

Els impressors orientals que van utilitzar tipus mòbils els mantenien units amb fang o amb varetes. Els primers llibres es van realitzar en planxes de fang que contenien caràcters o dibuixos incidits amb un punxó. Les primeres civilitzacions que van realitzar aquests documents van ser els antics pobles de Mesopotàmia, entre els quals, els sumeris i els babilonis.

https://tocandolaluna.files.wordpress.com/2014/11/image26.jpg?w=652
Planxa de fang amb punxó

Més semblants als llibres actuals van ser els rotllos que realitzaven els egipcis, els grecs i els romans, compostos per llargues tires de papir -un material semblant al paper que s'obtenia a partir dels joncs del delta del riu Nil i que s'enrotllaven al voltant d'un bastó de fusta. El text s'escrivia amb una ploma també de jonc, en denses columnes i per una sola cara, i es podia llegir desplegant el rotllo. La longitud de les làmines de papir era molt variable, i la més llarga que es coneix (40,5 metres) es troba al Museu Britànic de Londres.

Més endavant, cap al segle IV aC, els llibres més llargs els van començar a subdividir en diversos rotlles, que s'emmagatzemaven junts. Els escribes professionals es dedicaven a copiar o escriure al dictat, i els rotlles solien protegir-se amb teles i portaven una etiqueta amb el nom de l'autor. Atenes, Alexandria i Roma eren grans centres de producció de llibres.

No obstant això, la còpia a mà era lenta i costosa, de manera que només els temples i algunes persones riques o poderoses podien posseir-los, i la major part dels coneixements es transmetien oralment, per mitjà de la repetició i la memorització.

Encara que els papirs eren barats, fàcils de confeccionar, resultaven poc duradors i molt fràgils, fins al punt que, en climes humits, es desintegraven en menys de cent anys. Per això, gran part de la literatura i de la resta de material escrit de l'antiguitat s'ha perdut d'una manera irreversible. El segle IV va marcar també la culminació d'un llarg procés, que havia començat al segle I, que tendeix a substituir els incòmodes rotlles pels primers còdexs, antecedent directe dels actuals llibres.

Rotllo manuscrit

El còdex, que en un principi era utilitzat pels grecs i els romans per a registres comptables o com a llibre escolar, consistia en un quadernet de fulles ratllades fetes de fusta coberta de cera, de manera que s'hi podia a sobre ell amb alguna cosa afilada i esborrar-la després, si calia. Entre les tauletes de fusta s'inserien, de vegades, fulls addicionals de pergamí. Amb el temps, va anar augmentant la proporció de papir o, posteriorment, pergamí, fins que els llibres van passar a confeccionar-se gairebé exclusivament d'aquests materials, que, plegats, formaven quadernets, que després s'ajuntaven entre dues planxes de fusta i es lligaven amb corretges. Les columnes d'aquests nous formats eren més amples que les dels rotlles.

L'arribada a Europa[modifica | modifica el codi]

http://www.dukhrana.com/yonan/files/yonan_codex_yud_and_yud_alap-midres.jpg
Llibre manuscrit en papir

En l'Europa de començaments de l'Edat mitjana, eren els monjos qui escrivien els llibres, ja fos per a altres religiosos o bé per als governants del moment. La major part contenien fragments de la Bíblia, encara que molts eren còpies de textos de l'antiguitat. Aquests monjos medievals es van interessar també en l'elaboració de nous compostos químics per perfeccionar la fabricació de tintes, i van inventar així l'anomenada tinta ferropènica, que fou perfeccionada en el segle XVIII, mitjançant la barreja d'àcid gàl·lic amb sulfat de ferro.

A Europa, on s'opera amb un alfabet compost per un nombre reduït de lletres, l'art d'imprimir amb tipus mòbils es va convertir en un descobriment revolucionari per a la producció bibliogràfica.

Evolució de la impremta[modifica | modifica el codi]

L'evolució de la impremta des del mètode senzill del tampó fins al procés d'imprimir en premsa sembla que es va produir de forma independent en diferents èpoques i en diferents llocs del món.Els llibres que es copiaven a mà amb tinta aplicada, amb ploma o pinzell, constitueixen una característica notable de les civilitzacions egípcia, grega i romana. Aquests manuscrits també es confeccionaven en els monestirs medievals i tenien un gran valor. A l'antiga Roma, els editors de llibres comercials van llançar edicions de fins a 5.000 exemplars de certs manuscrits acolorits, com els epigrames del poeta romà Marcial. Les tasques de còpia anaven a càrrec d'esclaus il·lustrats.

Pel que fa als factors importants que van influir favorablement en el desenvolupament de la impremta a la Xina, van ser la invenció del paper l'any 105 i la difusió de la religió budista a la Xina.

Però, els materials d'escriptura comuns de l'antic món occidental, el papir i el pergamí, no resultaven apropiats per a imprimir. El papir era massa fràgil com a superfície d'impressió, i el pergamí, un teixit fi extret de la pell d'animals recentment escorxats, resultava un material car.

L'aparició del paper es va veure forçada per la necessitat d'un nou suport de transmissió d'informació de fàcil obtenció, maneig i emmagatzematge, que eren uns avantatges indubtables que el paper presenta sobre els altres suports anteriors.[8]

Per altra banda, és bastant resistent i econòmic. La pràctica budista de confeccionar còpies de les oracions i els textos sagrats van afavorir els mètodes mecànics de reproducció.

L’inventor xinès, Bi Sheng, en aquesta època va passar dels blocs de fusta al concepte de la impressió mitjançant tipus mòbils, és a dir, caràcters solts disposats en fila, igual que en les tècniques actuals. No obstant això, atès que l'idioma xinès exigeix entre 2.000 i 40.000 caràcters diferents, els antics xinesos no van considerar útil aquesta tècnica, i van abandonar l'invent.

La impremta, tot i ser una creació del Renaixement europeu, va escampar-se després d'un lent procés. Els antecedents se situen a l'Extrem Orient, concretament a Xina i Corea. Les primeres reproduccions d'escriptura i signes, amb ús de segells i cilindres d'estampació damunt d'argila, es varen produir al país de Sumer. La idea de fer caràcters individuals i col·locar-los l'un al costat de l'altre per formar un text es va produir al voltant del segle X, per part del xinés Bi Sheng, mitjançant lletres de fang cuit. Al segle XIII, els uigurs, un poble turc, ja utilitzava lletres fetes de fusta que entintaven. Al segle XV, els coreans començaren a utilitzar el coure.

En relació a la introducció del paper a Europa, es va produir de la mà dels àrabs a través de les penínsules ibèrica i itàlica, des dels segles VIII i IX. Al segle XIV sorgí la idea de reproduir imatges en paper, primer mitjançant la fusta, i després perfeccionats amb coure. Així s'elaboraven naips, estampes religioses, llibrets de devoció, etc.

A Europa, la impremta tal com la coneixem va sorgir a Alemanya: a Magúncia, i no pas Itàlia, on hi havia un interès cultural més gran. Va sorgir pels interessos burocràtics de l'església i com a necessitat de comunicar el pensament escrit a les classes socials més baixes.

Acabarà sent la gran protagonista als moviments intel·lectuals, literaris, econòmics, tecnològics i polítics que s'anticiparen al Renaixement.

A principis del segle XV es va produir a Alemanya un període de creixement econòmic. Es va desenvolupar una cultura urbana, amb contactes amb Itàlia i el nord d'Europa.

En aquest context, l'holandès Lourens Janszoon Koster inicia l'ús de caràcters mòbils de metall al primer terç del segle XV. A Lió, l'any 1444 Procope Waldfoghel estableix una impremta amb caràcters d'estany i ferro que formen alfabets llatins i hebreus. No obstant això, la figura principal fou Gutenberg, que assenta les bases d'una tipografia perfecta i definitiva entre els anys 1440 i 1450, primer a Estrasburg i després a Magúncia.

http://thecrowncollege.com/wp-content/uploads/2015/05/img_gutenberg_big-720x460.jpg
Johaness Gutenberg

L’invent que va suposar un gran problema per Gutenberg en el desenvolupament de la impremta, va ser el motlle ajustable per fondre tipus de lletres i la composició d'un aliatge metàl·lic d'estany, plom i antimoni, idoni per a fondre.

La utilització de tipografies metàl·liques suposà un gran avenç, ja que donà resistència i precisió als tipus, fet que dotà de bellesa els impresos i caràcter industrial a l'empresa artesana. Simultàniament, la imposició de formes a la platina va permetre als tòrculs multiplicar la tirada d'exemplars.

La nova tècnica d'imprimir amb el tipus mòbil de Gutenberg s'estengué amb molta rapidesa per tota Europa. Una prova d'això és que en 1474 es va imprimir al País Valencià el llibre Les obres o trobes dauall scrites les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria.

Naixement de la impremta[modifica | modifica el codi]

Inventor[modifica | modifica el codi]

A Occident, va ser l'any 1440 quan se li atribueix la invenció a l'Alemany Johannes Gutenberg, l'anomenat "Pare de la Impremta"[1], després d'una gran controvèrsia per disputar-se aquest títol entre alemanys, italians, francesos i holandesos.[2]

Llocs d'impremta en el segle XV

No obstant això, i entre els anys 430 i 440 aC hi ha antecedents dels Romans, que imprimien inscripcions sobre objectes d'argila i va ser posteriorment entre 1041 i 1048 quan Bi Sheng, a la Xina, i gràcies al paper d'arròs, va dissenyar el primer sistema d'impremta de tipus mòbils. S'inserien individualment lletres de fang cuit en una planxa de fusta, on, després d'haver entintat aquesta planxa, es plasmaven els caràcters triats sobre fulls de paper. [3]

Al voltant del 1450, Gutenberg va desenvolupar un mètode que va permetre fondre satisfactòriament les lletres metàl·liques en dimensions precises. Aquest avenç, va significar la decisiva acceptació de llibre imprès com a substitut del llibre manuscrit. Així, els llibres que van ser impresos abans del dia de Pasqua de 1501[cal citació], són anomenats incunables, ja que van ser els primers en la història de la impremta. 

Amb l'arribada del paper, la primera obra impresa amb aquest sistema va ser la Bíblia. La invenció de Gutenberg va ser acompanyada de la fabricació del paper. En el període comprès entre 1450 i 1500 es van imprimir més de 6.000 obres diferents. El nombre d'impremtes augmentar ràpidament durant aquests anys.

Història de la Impremta[modifica | modifica el codi]

Fins a 1450, i fins i tot en anys posteriors, els llibres es difonien en còpies manuscrites per escriptors, molts dels quals eren monjos i frares dedicats exclusivament a resar i a la rèplica d'exemplars per encàrrec del mateix clergat o de reis i nobles. Aquests escriptors duien a terme el copiat de llibres en l’Scriptorium. A excepció del que s'acostuma a creure, no tots els monjos copistes sabien llegir i escriure. Realitzaven la funció de copistes, imitadors de signes que moltes vegades no entenien, la qual cosa era fonamental per copiar llibres prohibits que parlessin de medicina interna o de sexe. Les il·lustracions i les lletres capitals eren un producte decoratiu i artístic del mateix copista, que decorava cada exemplar que realitzava segons el seu gust o visió. Per tant, cadascun dels seus treballs podia durar fins a deu anys per la seva complexitat.

En l'Alta Edat Mitjana s'utilitzava la xilografia a Europa per publicar pamflets publicitaris o polítics, etiquetes, i treballs de poques fulles; per això es treballava el text en buit sobre una tauleta de fusta, inclosos els dibuixos -un dur treball d'artesania-. Un cop confeccionada, s'adheria a una taula de treball, també de fusta, i s'impregnaven de tinta negra, blava o vermella (només existien aquests colors). Després s'aplicava el paper i amb un corró es fixava la tinta. El desgast de la fusta era considerable, per aquest motiu no es podien fer gaires còpies amb el mateix motlle.

Cada impressor fabricava el seu propi paper, en el qual estampava una marca d'aigua a manera de signatura d'impressor. D'aquesta manera el lector podia identificar de qui era el llibre. Això canvia la societat, és a dir, fins a aquest moment no s’havien preocupat per la reputació del taller d’impressió.

En aquest entorn, Gutenberg va apostar que era capaç de fer una còpia de la Bíblia en menys de la meitat del temps del que trigava a copiar-ne una el més ràpid de tots els monjos copistes del món cristià, i que aquestes còpies no es podrien distingir en absolut de les manuscrites per ells.

Va demanar un crèdit al seu millor amic, Johann Fust, amb el qual va començar a investigar. En comptes d'usar els habituals llistons de fusta, que es desgastaven amb l'ús, va confeccionar motlles en fusta de cadascuna de les lletres de l'alfabet i posteriorment va emplenar els motlles amb plom, i d'aquesta manera va crear els primers tipus mòbils. Va haver de fer diversos models de les mateixes lletres perquè coincidissin totes entre si: en total, més de 150 tipus, que imitaven l'escriptura d'un manuscrit. Calia unir d'una a una les lletres que se subjectaven en un enginyós suport, molt més ràpid que el gravat en fusta i considerablement més resistent a l'ús.

Com la planxa d'impressió, va modificar una vella premsa de vi a la qual va subjectar el suport amb els tipus mòbils amb un buit per a les lletres capitals i els dibuixos. Aquests eren afegits al procés a través del vell sistema xilogràfic i s'acabaven de decorar manualment.

Gutenberg no va calcular bé el temps que li portaria posar en marxa el seu nou invent, de manera que abans de finalitzar el treball es va quedar sense diners. Va tornar a sol·licitar un nou crèdit a Johann Fust i, davant les desconfiances del prestador, li va oferir formar una societat. Johann Fust va acceptar la proposta i va delegar la vigilància dels treballs de Gutenberg al seu nebot, Peter Schöffer, qui es va posar a treballar braç a braç amb ell, alhora que vigilava la inversió del seu oncle.

Després de dos anys de treball, Gutenberg va tornar a quedar-se sense diners. Estava prop d'acabar les 150 Bíblies que s'havia proposat, però Johann Fust no va voler ampliar-li el crèdit i va donar per vençuts els anteriors, es va quedar el negoci i va posar el seu nebot al capdavant, ja que hi havia treballat aquests anys amb Gutenberg, Així el “Pare de la Impremta” va ser desposseït del seu invent, amb la consegüent pèrdua de fama i riquesa.

Rèplica de la impremta de Gutenberg

Peter Schöffer va acabar la comesa que va iniciar el seu mestre i les Bíblies van ser venudes ràpidament a alts càrrecs del clergat, inclòs el Vaticà, a molt bon preu. Aviat van començar a ploure encàrrecs de nous treballs. La rapidesa de l'execució va ser sens dubte el detonant de la seva expansió, ja que abans el lliurament d'un sol llibre podia posposar-se durant anys. [4]

Funcionalitat[modifica | modifica el codi]

La màquina que s'utilitza per transferir la tinta des de la planxa d'impressió a la pàgina impresa s'anomena premsa. Les primeres premses d'imprimir, com les del segle XVI i fins i tot anteriors, eren de caragol, pensades per transmetre una certa pressió a l'element impressor o motlle, que es col·locava cara amunt sobre una superfície plana. El paper, en general humitejat, es pressionava contra els tipus amb ajuda de la superfície mòbil o platina.

Les parts superiors de la impremta freqüentment anaven subjectes al sostre i, una vegada s'havia entintat el motlle, la platina s'anava caragolant cap avall contra el motlle. La premsa anava equipada amb rails que permetien expulsar el motlle, i tornaven a la seva posició original, de manera que no fos necessari aixecar gaire la platina. No obstant això, l'operació resultava lenta i dificultosa, ja que aquestes premses només produïen unes 300 impressions per hora, i només imprimien una cara cada vegada.

Gutenberg, en crear la seva pròpia impremta, va aconseguir desfer-se de les tauletes de fusta que es desgastaven ràpidament. Així, va confeccionar els motlles de fusta de les lletres que se sustentaven en una galera de composició, més resistent i durador. Així, la seva premsa era originalment per produir vi, però en modificar-la li va afegir una bancada sobre la qual va incorporar unes guies per les quals es podia lliscar el suport on es col·locaven els tipus mòbils fins a situar-lo sota la premsa. Gràcies a aquest invent, va aconseguir produir més quantitat de còpies en menys temps.

En el segle XVII es van afegir molles a la premsa per ajudar a aixecar ràpidament la platina. Cap a 1800 van fer la seva aparició les premses de ferro, i per aquelles mateixes dates es van substituir els caragols per palanques per fer baixar la platina. Les palanques eren bastant complicades; primer havien de fer baixar la platina el màxim possible, i al final havien d'aconseguir el contacte aplicant una pressió considerable. Encara que les millors premses manuals de l'època només produïen unes 300 impressions per hora, les premses de ferro permetien utilitzar motlles molt més grans que els de fusta, de manera que de cada impressió es podia obtenir un nombre molt més gran de pàgines. La impressió de llibres utilitzava quatre, vuit, setze i més pàgines per plec.[5]

Durant el segle XIX, les millores van incloure el desenvolupament de la premsa accionada per vapor; la premsa de cilindre, que utilitza un corró giratori per premsar el paper contra una superfície plana; la rotativa, en la qual tant el paper com la planxa corba d'impressió van muntats sobre corrons i la premsa de doble impressió, que imprimeix simultàniament per les dues cares del paper. [6]

La Bíblia de Gutenberg[modifica | modifica el codi]

La Bíblia de Gutenberg també és coneguda com la Bíblia de les 42 línies. Es diu així pel nombre de línies impreses en cada pàgina, dividides en dues columnes i s'utilitzat per a diferenciar-la de la impressió posterior de 36 pàgines. La seva producció, en llatí, es va acabar cap a l'any 1455.

Il·lustració d'un exemplar de la Bíblia de Gutenberg

El text de Gutenberg escollit per a la seva edició es basa en les traduccions de San Jerònim.

No va ser el primer imprès en la història dels impresos, però sí que és la més significativa per donar inici a la revolució de la impremta per ser considerat el primer llibre imprès amb continguts mòbils. L’exemplar complet té unes 1.282 pàgines i la gran majoria van ser enquadernades en dos volums, en uns fulls que s’anomenaven aleshores “fulls reals”. Per a la seva impressió va ser necessari fondre prop de 5 milions de tipus mòbils. Les il·lustracions de cada exemplar d’aquesta Bíblia van ser pintades a mà, per la qual cosa cada exemplar és únic. Aquesta edició començà al voltant del 1450, i els primers exemplars van estar disponibles cinc anys més tard. Es creu que se'n van imprimir unes 180 còpies, 45 en pergamí i 135 en paper.[7]

Una de les innovacions de Gutenberg va ser substituir la fusta pel metall i aquest metall va ser construït a partir de diverses matrius, i va ser aquesta modificació, la impressió amb motlles metàl·lics, la que va donar lloc al llibre modern. Encara que sempre se li ha atribuït el mèrit a Gutenberg, sense Schöffer no hauria estat possible, ja que fou ell qui va dissenyar el projecte. [8]

Conseqüències de la invenció de la impremta[modifica | modifica el codi]

La impremta va suposar una gran sèrie de canvis en la manera de viure de la societat i un trencament amb totes les èpoques anteriors. Aquesta tècnica va contribuir al desenvolupament de l’individualisme, el racionalisme i de la investigació científica entre altres.

L’invent va ser una autèntica revolució tecnològica aplicada a l’art de l’escriptura, de la comunicació escrita i va ser el principi fonamental per al periodisme.

Amb la impremta es trenca el monopoli de la reproducció de textos per l’Església, apareix la figura de l’autor i la indústria de la impremta. Aquest fet va originar una societat nova basada en l’alfabetització.[9] 

Es poden agrupar les conseqüències de la invenció de la impremta en cinc esferes: l'esfera religiosa, la política, l'econòmica, la cultural i la científica.

Esfera religiosa[modifica | modifica el codi]

Una de les primeres esferes a beneficiar-se de les utilitats de la impremta va ser la religiosa, i va generar un canvi fonamental en la seva concepció. L’invent va suposar una ruptura en les barreres espai-temps i va obrir nous punts de visió davant el món pel que fa a la manera d'entendre la religió entre altres matèries.

El protagonista d'aquest canvi en la concepció de l'església catòlica és Martí Luter (segle XV-XVI), ja que va teoritzar una Església protestant mitjançant el llibre Teoria de les 95 tesis, en què en qüestionava el poder, en concret de les indulgències. Va ser un dels primers a alçar-se contra l'Església, el seu poder i a qüestionar-ne les funcions i els rols. Aquest llibre es coneix com l'inici de la Reforma Protestant. Anys més tard va escriure la primera traducció de la Bíblia a l’alemany. L’objectiu principal de Luter era posar fi a l’església tradicional. Primerament, es dirigia a classes mitjanes altes i els textos eren de caràcter filosòfic. De mica en mica, el seu discurs es va anar editant amb butlletes de caràcter popular amb un missatge més simple i assequible. Va utilitzar l'art d'imprimir com a mitjà propagandistic de la reforma luterana. Va ser censurat, perseguit i va haver d’exiliar-se.[10]

La Contrareforma va ser el moviment que el catolicisme del segle XVI va prendre en  conseqüència de la Reforma Protestant. L’Església catòlica va imposar les conegudes butlles papals i l'Índex de llibres prohibits (Index Librorum Prohibitorum), a part, concretament a la península Ibèrica, la monarquia va imposar lleis com La Real Pragmàtica i La Ley de Sangre, a causa de les abundants publicacions d’obres en contra de la religió, ideologies polítiques revolucionàries, teories científiques, entre d’altres. Emfatitzant en l’Església, la butlla “Contra impressores librorum reprobatorum”, posteriorment la butlla “Inter multiplices”, va provocar que els llibres haguessin de supervisar-se per un representant abans de ser publicats. Anys més tard es va crear la Congregació del Sant Ofici, i van crear l'Index librorum prohibitorum, en el qual s’incloïen tots els llibres que l’Església considerava pagans o heretges.[11] Tot i això, es van inventar formes de burlar la censura com la utilització de pseudònims per als autors, de llocs de publicació imaginaris (Freetown) i, fins i tot impressors inexistents com Pierre de Manteau, de Colònia.[12]

Tots aquests processos es van poder efectuar mitjançant textos escrits mecànicament utilitzant el sistema de tipus mòbils inventat per Gutenberg, la impremta. Va ser una lluita entre la llibertat d'expressió que oferia aquest invent als individus vers la repressió d'un sistema de vida basat en els principis i normes establertes per l'Església.

Alguns exemples d'autors i de llibres que van ser manipulats o censurats podrien ser: [13]

Nicolau Copèrnic (segles XV-XVI) és considerat el precursor de l’astronomia moderna, ja que va introduir el concepte cosmos heliocèntric, aquesta idea va tenir molt d'impacte a l’Església i, tot i que aquesta va investigar en el camp de l’astronomia, van incloure l’obra De Revolutionibus Orbium Coelestium a l’Índex de llibres prohibits.

Galileo Galilei (segle XVII) va ser un filòsof i destacat científic que defensava les idees de Copèrnic. Com que qüestionava els principis catòlics van obligar-lo a negar-les i van censurar els seus treballs, entre els quals es pot trobar Sidereus Nuncius. Va acabar morint de vell sota arrest domiciliari.[14]

Michel de Montaigne (segle XVI) publica uns Assaigs (Montaigne) considerats com a una de les obres principals del pensament humanista francès del segle en què va viure, censurats perquè qüestionaven el catolicisme. Es van introduir a l’Index librorum prohibitorum.  

Jean-Jacques Rousseau (segle XVIII) publica el llibre El contracte social, censurat perquè conté idees bàsiques de liberalisme clàssic i incitava a la revolució de la societat, afegit a l’índex de Librorum prohibitorum. [15]  

En altres paraules, la invenció de la impremta va canviar els rols de poder i font de coneixement que l'Església havia adquirit fins aquella època. Gràcies a la Reforma Protestant la societat va començar un procés d'adaptació i canvi constant, fet que va generar un immens ventall de nous pensaments i noves respostes per a les qüestions pròpies de l'ésser humà, fet que va generar que la figura de rei s'anés dissolvent de la societat, tot i que els organismes catòlics van fer tot el possible per evitar-ho.  

Esfera política[modifica | modifica el codi]

Amb el sorgiment de la impremta es va afavorir el pas de l'Antic règim a la societat contemporània. També va ajudar amb el sorgiment d'idees i va ajudar a establir les bases de govern de molts països d'avui en dia. Gràcies a la impremta es va produir un canvi de pensament religiós i va començar la fi de la unitat cristiana a Europa. Tanmateix, una gran quantitat de guerres van produir-se per les diferències ideològiques i pensaments oposats que van tenir grans conseqüències.[16]

Esfera econòmica[modifica | modifica el codi]

Dins de l'esfera econòmica, el feudalisme va transformar l'economia en un model capitalista. Gràcies a la revolució industrial, la capacitat de producció de les empreses va créixer exponencialment. El creixement de la indústria de la impressió a tot Europa va crear nous centres i xarxes de poder simbòlic que generalment quedaven fora del control de l'Església i l'estat. A més d'empreses comercials, les primeres impremtes eren institucions culturals; llocs de reunió per a clergues, estudiants i intel·lectuals. No obstant això, és probable que els llibres estiguessin a l'abast i fossin llegits pels artesans i comerciants, de manera que s'ampliaven els horitzons d'aquesta esfera creixent. Amb el pas dels anys, moltes persones col·laboren en la invenció, construcció i elaboració de materials de i per la impremta, permeten l'elaboració de grans tiratges de llibres.[17]

En altres paraules, la construcció i la utilització de la impremta va ser una font de treball molt important, de la qual s'obtenien diners de les vendes de llibres, generaven salaris, i s'invertia en materials per a la impressió, i així és com es van establire llaços comercials amb altres empreses, com ara la del paper.

Esfera social i cultural[modifica | modifica el codi]

Es crea una estandardització de les llengües vulgars, ja que es poden reproduir textos sense cap mena de variació perquè no estan sota el control de ningú com es feia en els anys anteriors per l’Església. Les llengües vulgars es van imposant per sobre del llatí de mica en mica.

Aquesta invenció permet generar un canvi cultural enorme, partint de la base que tothom tenia accés als llibres, s’obre un nou món del coneixement a l’abast de qualsevol. Gràcies a la impremta, la producció de llibres va millorar d’una forma radiant. Durant els primers anys, els monjos i els escribes copiaven a mà tots aquells llibres o continguts que eren interessants o que es podien fer servir per a culturitzar o inculcar certs aspectes a la societat contemporània.[18] En un principi, la impremta intentava imitar el mateix estil de lletra que la del text o llibre original, tot i que aquest aspecte va desaparèixer per fer còpies d’una forma més ràpida. Gràcies a la impremta, cada cop era més normal veure exemplars de la Bíblia de mides més considerables i assequibles. Dins de l'esfera cultural sorgeix l'anomenada Encyclopédie[19] que comprèn el pensament i el coneixement humà referent al de la segona meitat del segle XVIII. La seva creació suposarà un canvi "simbòlic" referent a l'Antic Règim i l'entrada de la nova societat contemporània. La impremta és una de les causes més directes del sorgiment del Renaixement.[20]

Al segle XVI els textos de caràcter religiós eren els més publicats, però a partir del segle XVII prenen el relleu els textos científics, això demostra un canvi dels interessos del lector.

Al segle XVIII el llatí queda reduït a una llengua per a l’àmbit cultural i científic.[21]

Sorgeix una nova classe, la burgesia,[22] de comerciants i mercaders que trenquen l’estructura socioeconòmica vigent. Aquest fet fa que augmenti la capacitat analítica i les àrees del coneixement, el que accelera el desenvolupament de la impremta.

Un altre punt on la impremta va ser tenir una influència molt clara va ser en l’alfabetització i en la transmissió de la informació. Gràcies als estudis, podem diferenciar entre dos tipus diferents de fonts d’informació: la científica i la religiosa. Dins la font d’informació científica podem observar com els científics van fer ús de la impremta per commemorar els seus escrits, descobriments i exemplificar les seves teories.[23] Dins del món eclesiàstic, les esglésies podien transmetre el coneixement de Déu més fàcilment. La impremta va ser una dura competidora de l’Església, perquè aquesta permetia realitzar còpies més ràpidament i els escribes dels monestirs no podien competir amb això, per tant, l’Església va perdre el predomini i va deixar de ser la principal distribuïdora i productora de material imprès, fet pel qual, molta gent va començar a qüestionar-la. Amb l’aparició dels llibres, la societat (sobretot els que formaven part d’una bona família) va començar a interessar-se més per les lectures i alhora la seva capacitat d’adquisició de coneixements o idees va millorar substancialment.

Esfera científica[modifica | modifica el codi]

Entre els segles XVI-XVII l’Humanisme i la revolució científica van patir moltes dificultats, ja que tant l’Església catòlica com la Protestant no estaven d’acord amb els nous descobriments, perquè posaven en dubte totes les seves idees religioses. Els principals problemes van sorgir pels descobriments en astronomia (Copèrnic), física, anatomia, fisiologia i botànica.[24]

Van demostrar que eren ciències matemàtiques, per tant, exactes, i això va ser el que a l’Església no va agradar perquè ja no es veien amb poder d'inculcar les seves idees que ja havien quedat desfasades.

La velocitat amb què van accelerar les publicacions científiques també va ser un factor de molta importància, perquè a partir d’aquell instant la ciència podia avançar més ràpidament i això comportà que els processos d’investigació fossin cada cop més ràpids.[25]

Revolució de la impremta en l'edat moderna[modifica | modifica el codi]

Fabricació de llibres

A principis del segle XVII els tallers tipogràfics encara no havien evolucionat tecnològicament. S’hi utilitzaven les premses de roure accionades per la força humana. Se seguia utilitzant el paper verjurat que estava fet a mà, fulla per fulla, i això alentia el procés de la producció notablement. L’altre procés emprat consistia a tintar les peces metàl·liques que contenien les lletres. Però tots aquests processos tenien els dies comptats, ja que va ser a partir de la industrialització que les arts gràfiques es van veure empentades per la mecanització. Els nous processos tècnics van ser dissenyats per augmentar la producció, abaratir-la i fer-la arribar a tota la societat.

Proporció de llibres impresos el segle XV per regió[26]

En el segle XVIII és quan la impremta experimenta el seu canvi més notori. Va aparèixer un nou sistema anomenat punt Didot, basat en una regla que establia la mida dels cossos tipogràfics, que són els que han heretat els processadors de text actuals.

Durant el segle XIX es va produir el gran canvi, els mètodes artesans es van deixar enrere per donar pas als sistemes mecanitzats.

El paper

Les màquines per a la fabricació de paper van ser inventades per Nicolas Robert a França, a finals del segle XVIII però no van començar a funcionar fins al segle XIX a Anglaterra amb els germans Fourdrinier. Gràcies a aquesta màquina es va passar d’imprimir fulls individuals a tires contínues de 10 o 12 metres.

Les màquines de vapor

L’ús del paper era cada vegada més abundant, les velles màquines de fusta ja no donaven més de si i van ser substituïdes per les de ferro, més tard gràcies a la màquina de vapor, inventada per Friedrich Koenig, es va poder dur a terme la impremta automática. Amb aquest mètode es va aconseguir augmentar la producció, reduir la mà d’obra i abaratir costos.

La composició

Amb el temps, els impressors van veure la necessitat de trobar un mètode per conservar la composició, anomenat estereotípia, per tal d’imprimir simultàniament els mateixos textos i amb això tenir l'oportunitat de repetir diverses vegades els mateixos escrits.

Expansió de la impremta[modifica | modifica el codi]

Món[modifica | modifica el codi]

El descobriment gairebé simultani de les rutes marítimes cap a l’Oest i cap a l’Est, i l’establiment del vincle comercial van fer més fàcil la propagació a escala mundial de la impressió. Els comerciants colons exporten impremtes als nous dominis d’ultramar d’Europa.

A les Amèriques la primera impremta d’Europa fou a Mèxic el 1544, i poc després els jesuïtes van començar a expandir-la per Àsia.

Segons Suraiya Faroqhi, la impremta no es va expandir abans arreu del món per falta d’interès i motius religiosos. La impressió de la llengua àrab va quedar prohibida a l’imperi Otomà, per part dels juristes musulmans i els escribes, entre 1489 i 1729, en un principi qui ho intentés s’enfrontava a la pena de mort. No passava el mateix a l’Orient mitjà, que sí que va acceptar impremtes en àrab, produïdes a Venècia on tenien per aquests l'Alcorà.

A l'Índia, els informes són que els jesuïtes presenten una Bíblia poliglota de l'emperador Akbar en 1580, però no van aconseguir aixecar gaire curiositat. La East Índia Company, per exemple, va portar una impressora a Surat en 1675, però no va ser capaç de llançar tipus en escriptures indígenes, per la qual cosa l'empresa va fracassar.

A Amèrica del Nord es va aprovar per l'indi Cherokee, Elias Boudinot, que va publicar el primer diari Cherokee Phoenix de la tribu de 1828, en part en la seva llengua materna, l'ús de l'alfabet Cherokee recentment inventat per Sequoyah, el seu compatriota.

En el segle XIX, l'arribada de la premsa a l'estil de Gutenberg fins a les costes de Tahití, Hawaii i altres illes del Pacífic, va marcar el final d'un procés de difusió mundial que havia començat gairebé 400 anys abans. Al mateix temps, el "vell estil" de premsa, que ja estava en procés de ser desplaçat per les màquines industrials, com la premsa de vapor i la rotativa, que va partir radicalment des del disseny de Gutenberg, però seguien sent de la mateixa línia de desenvolupament.

Europa[modifica | modifica el codi]

El nou art de la impremta va sorgir a Magúncia, però aquest es va estendre ràpidament, en 1470 ja s'havien establert tallers en set ciutats alemanyes i en 1499 ja es coneixia l'art de la impremta en 50 poblacions del país. Molts dels homes que van treballar amb Gutenberg van emigrar fora d'Alemanya i es van disseminar per tota Europa per països com Itàlia, França, Espanya, etc.

El primer lloc on va ser la impremta després d'Alemanya va ser Itàlia, introduït per Conrad Sweynheim i Arnold Pannartz en 1465 després del saqueig de Magúncia. Va ser concretament Itàlia on es va instal·lar la impremta després d'Alemanya, ja que econòmicament, socialment i políticament no eren tan diferents, per l'absència d'un poder central fort, i per una vida municipal intensa i pròspera. A més, Itàlia era un país molt ric en cultura i tenien fortes idees del cristianisme. A Itàlia van desenvolupar bastant el mètode de la impremta, i és mèrit de la tipografia italiana la creació del llibre modern.

C. Sweynheim i A.Pannartz es van instal·lar en el monestir de Santa Escolàstica, a Subiaco, al nord de Roma. Allí van establir un taller i van fer el seu primer llibre a Itàlia, Donato, al que li van seguir tres llibres més. Aquests són importants i estaven representats entre un estil gòtic i l'escriptura romana (utilitzada pels escriptors humanistes). Els dos alemanys no van durar gaire al monestir i es van posar rumb a Roma, a tan sols 48 quilòmetres, i es van instal·lar a casa de Piero i Francesco de Massimi, on van establir el seu taller d'impremta.

Aquests van imprimir amb regularitat fins a 1473, però va venir un excés de producció i va haver-hi una situació de crisi econòmica. A causa d'això, aquests van haver de deixar la impremta, encara que Sweynheim es va rendir abans que Pannartz.

En 1469 s'introdueix la impremta a Venècia, a les mans d'un alemany, Johann Spira, que va treballar amb les Epistolae ad familiars de Ciceró, de la qual va treure dues edicions i aquest mateix any va fer Naturalis Història de Plini, ja que els estudiosos volien tenir informació d'aquest llibre tan citat.

La Senyoria de Venècia va concedir a Spira el privilegi d'imprimir en exclusiva en aquesta ciutat durant cinc anys, i van reconèixer en un document l'excel·lència del seu treball, especialment per la lletra que utilitzava.

A poc a poc la impremta va ser creixent a Itàlia, i es van fer moltes còpies del famós llibre de Plini.

La impremta va passar a formar part del territori francès no a manera d'aventura empresarial, sinó a causa de l'ensenyament dut a terme per dos professors a Sorbona. Tenint en compte que Estrasburg tenia un taller d'impremta en 1960, resulta curiós com no desenvolupà el nou art fins passats 10 anys. La raó principal va ser que a França hi havia una gran difusió de manuscrits,per tant no els feia especial gràcia l'invent de Gutenberg.

La impremta s'implanta en tres grans centres tipogràfics: París, Lió i Rouen. Els dos homes que van instal·lar el primer taller a França van ser Guillaume Fichet i Jean Heynlin. Sobre el seu taller d'impremta a la Sorbona es coneixen 30 llibres, encara que el material que usaven era antic i en traslladar-se, el primer que van fer va ser renovar el seu material.

Deixant l'altre taller com a lloc d'aprenentatge, es van formar molts impressors els quals van ser aprenent l'ofici.

En 1478 es va imprimir la primera Bíblia a França. Diversos llibres també es van començar a fer en francès. La impremta es va repartir fins llavors per París inicialment i per Lió, però després va arribar el torn de més províncies franceses com Tolouse, d'entre unes altres fins que la indústria va ser creixent i va portar amb si a molts personatges famosos com Albi, Chambéry, Jean du Pré, entre uns altres.

A Anglaterra la impremta va arribar a les mans de William Caxton. A part d'Alemanya, Anglaterra va ser l'únic país on la impremta la va instaurar un nadiu. Aquest era el segon taller de Caxton, ja que anteriorment va treballar a Bruges. Caxton va triar Westmenister, probablement per la seva proximitat a la Cort i es creu que devia ser l'any 1476. Caxton va publicar el seu primer llibre en 1477, The Recuyell of the Histories of Troye. Durant els tres primers anys va publicar poc menys de 30 llibres.

Amb el pas del temps, a Anglaterra es va aconseguir crear una indústria tipogràfica independent. Hi havia un desig de protegir la indústria nacional i evitar que penetressin les idees luteranes i això va motivar que els reis de Tudor practiquessin una política proteccionista. Això ho podem veure en 1523, ja que es tenia la idea de contractar aprenents que no fossin anglesos. L'estat va concentrar la indústria tipogràfica a Londres i se'n van limitar el nombre de tallers, només es va autoritzar a funcionar les premses que proveïen les universitats d'Oxford, Cambrige i una a la ciutat de York.

El 1481, 30 anys després de la publicació de la Bíblia, a Holanda s'han obert tallers d'impremta en 21 ciutats i pobles. Al seu torn, Itàlia i Alemanya tenien botigues en prop de 40 ciutats en aquest moment.

Segons una petita estimació al voltant de 1500 1000 impremtes estaven en funcionament en tot Europa occidental i havien produït vuit milions de llibres. En el segle XVI, aproximadament uns 20 tallers d'impressió estaven actius en 30 llocs diferents a Hongria.

236 ciutats a Europa tenien premses, i s'estima que vint milions de llibres van ser impresos per a la població europea.

Fins al regnat de Pere el Gran la impressió a Rússia es va mantenir confinada a l'oficina de la impressió creada per Fedorov a Moscou.

Península Ibèrica[modifica | modifica el codi]

La impremta va arribar a Espanya més tard que a altres països, per la situació perifèrica del país i per la falta d’universitats.

La primera impremta es va instal·lar a Segòvia per poder proporcionar llibres als alumnes estudiants. Aquesta va arribar l’any 1472, gairebé 17 anys després que Gutenberg llancés el seu primer llibre (la Bíblia).

L'activitat tipogràfica a Espanya estava repartida per diverses ciutats, al contrari d’Anglaterra que estava centrada a la capital.

A Madrid no hi va haver tallers d’impremta fins al 1566. A inicis de segle es va instaurar un taller d’impremta a Sevilla, que ocupà una gran importància a la història de la impremta espanyola, ja que J. Cromberger i Jacobo van fer de la ciutat un centre tipogràfic.

Juan Cromberger i un altre impressor de Sevilla van voler dirigir-se a Mèxic, van arribar allà el mes desetembre del mateix any i van publicar Manual d’adults.

També es van obrir grans tallers d’impremta a Salamanca, Saragossa i Valladolid.

La impremta espanyola a començaments de segle presentava una marca heterogènia d’orles i gravats xilogràfics combinats en un tipus gòtic. 

Durant el transcurs de segle es van anar obrint nous tallers d’impremta en diverses ciutats d’Espanya, però a finals d’aquest la impremta va començar a declinar, en part per les nombroses guerres produïdes per Felip II, però quan la Cort es va establir a Madrid (nova capital) la població va començar a augmentar i amb ella la demanda de llibres. Fins a 1566 els principals distribuïdors de llibres a Madrid van ser Francisco López, i Alonso Gómez, aquest va arribar a ser impressor del rei.

Una impremta molt important a Espanya va ubicar-se a Saragossa, a mans de Jorge Coci, també d'origen alemany. Aquest es va fer càrrec de la impremta que portaven els germans Hurus. Coci aconseguí fer un monopoli, ja que era l'únic taller d'impremta de tot Aragó. Davant la seva mort el seu gendre es va fer càrrec de la seva impremta. És convenient també parlar de Juan de Yciar, que va ser un gran cal·lígraf i mestre de l'escriptura amb la impremta que va publicar a Saragossa un llibre de gran èxit titulat Arte subtilíssima por la qual se ensenar a escrivir perfectamente.

Amb el pas del temps les tres ciutats espanyoles més antigues foren Sevilla, Barcelona i Salamanca. En aquesta última ciutat espanyola Portonariis va fer una traducció de l’Odissea, que manca d’influència espanyola, ja que es va fer en tipus cursiva de Basilea.

Però l’impressor de Salamanca més important de l’època fou Juan de Porras, d’on la major part de la seva producció era de naturalesa acadèmica. Aquest va ser el principal professor posteriorment de l’orde franciscà espanyol. El seu taller d’impremta es va mantenir en actiu durant vint anys més. En el segle XVI es van imprimir un gran nombre de llibres espanyols fora del país. Posteriorment també es va introduir el tipus romà que era destinat a textos erudits. Encara que aquest estil va ser modificat per les influències del país basc. A més a més també va canviar el gruix dels llibres que van començar a ser més prims, així la lletra resultava més econòmica.

Arribada a Barcelona[modifica | modifica el codi]

La impremta arriba a Barcelona entre 1472 i 1473 i molt aviat pren gran importància. A la ciutat comtal hi havia bibliòfils de prestigi, el més il·lustrat va ser Pere Miquel Carbonell.

Els inventaris de llibres de l’època no parlen d’impresos fins al 1477, malgrat que hi ha l’especulació que al 1474 ja funcionava alguna premsa d’impremta a Barcelona. A principis del segle XVI ja hi havia establerts diversos obradors d’impremta. Es comença a crear una indústria del mercat del llibre però queda molt per sota del nivell d’altres ciutats europees. Concretament a Barcelona era dèbil, ja que no comptava amb cap institució d’alta cultura com podien tenir Alcalà o Salamanca. Per tant, la ciutat més que centre d’indústria ho era de comerç.

Els homes més representatius de la història de la impremta a Barcelona van ser: Nicolau Spindeler, Pere Posa, Joan Rosembach, Joan Luschner i Carles Amorós.

Aquest darrer, omple tota la primera meitat del segle XVI. El tipògraf, revelava en els seus treballs l’ambient cultural de la Barcelona renaixentista. Amorós va imprimir alguns llibres importants en català: la primera edició completa de les obres d’Ausiàs March (1543), les Històries e conquestes de Pere Tomic (1543), el text llatí dels Usatges (1544) i les Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonell (1574).

Altres tipògrafs representatius de l’època van ser: Pere de Montpezat, Jaume Cortey i Claudi Bornat.

D'altra banda, no hem d'oblidar el paper que van tenir les dones impressores dins el món del llibre i la impremta entre els segles XVI i XIX. La majoria d'aquestes dones eren vídues, filles i germanes d'impressors que heretaren el negoci familiar i portaren a càrrec la direcció dels establiments tipogràfics. S'ha donat, però, molt poca importància al paper que van tenir en la història de la impremta, així com l'escassa atribució de l'autoria de la impressora en l'edició d'un llibre en els primers catàlegs tipobibliogràfics.[27] Sovint apareixen en el peu d'impremta i colofó dels llibres identificats de la següent manera: "Viuda de..." o "Viuda e hijos de...".[28]

Les dones no van ser únicament el suport econòmic de les llars, sinó que també varen permetre la continuïtat dels negocis, essent una activitat no gaire estable ni tampoc els encàrrecs que podien rebre; així com la consolidació de la indústria del llibre i dels oficis relacionats: la tipografia, l'enquadernació, la il·lustració o el gravat. La formació de les dones en l'aprenentatge tècnic probablement va ser de forma autodidàctica, i a la vegada rebent instruccions dels marits i pares.

Es creu que la majoria de dones es dedicaren a la composició del text[29] i a l’enquadernació, però existien altres activitats dins la impremta que calia dur a terme: fondre els tipus d’impremta, l'elaboració de la tinta, mullar i assecar el paper, o recollir els plecs. Així, la participació de les dones en l’elaboració dels tipus, el paper o la tinta queda corroborada per la presència d’iconografia existent sobre els tallers d’impremta. I en casos particulars de dones com per exemple, Isabel de Basilea, que elaborava la tinta necessària per a la impremta.

Com a mostra més representativa d'impressores rellevants de l'àmbit català barceloní dels segles XVIII-XIX trobem: Maria Àngela MartíIsabel Jolís OliverEulàlia Ferrer Ribot i Teresa Mas Llach, entre altres.[30] Destaca, a banda, la cerverina Antonia Ibarra, per l’aplicació dels caràcters grecs a la composició tipogràfica.

Producció de llibres impresos fins al 1800[31]

Arribada a València[modifica | modifica el codi]

Proporció de llibres impresos el segle XV per llengua[26]111

A València arriba la impremta poc després que a Itàlia (1465), França (1470) o Holanda (1473), prova d’alt nivell cultural i de la importància econòmica i mercantil de la ciutat.

El primer impressor va ser el flamenc Lambert Palmart, deixeble de Gutenberg i el primer negoci va ser format per l’alemany Jacob Vitzlant junt amb Palmart.

Una figura reconeguda de la impremta valenciana fou Joan Baptista Anyes, antierasmista i molt rellevant en l’Humanisme valencià. Va ser el primer que va compondre a València amb caràcters grecs i hebreus. També podem destacar la impremta d’Antonio Bordázar.

Els impressors valencians, en general, tenien més importància i qualitat en la producció que els barcelonins. Els més importants eren: Joan Jofré, occità que imprimeix la Gramàtica de Nebrija (1518) i la primera edició de Blanquerna (1521), el castellà Diego de Gumiel que publicà diverses obres lul·lianes, Jorge Costilla que imprimeix la Suma de todas las crónicas de Narcís Vinyoles (1512) i per últim Joan Mey, impressor i llibreter que publica l’edició catalana de la Crònica de Pere Antoni Beuter (1538) i la Crònica de Muntaner (1557).

Una de les impressores més destacades del segle XVI és la valenciana Jerònima Galés, pel fet de produir obres de gran qualitat i per haver dirigit el taller d’impremta familiar que van sobreviure els seus dos marits.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. «impremta». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Pool, Ithiel de Sola. Technologies of Freedom (en anglès). Cambridge, Massachusetts, EUA: Belknap Press, 1983, p. 12. ISBN 0-674-87233-9. 
  3. «Historia de la imprenta».
  4. «Antecedentes Imprenta».
  5. «La imprenta».
  6. «[dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/5169198 Revista de clases de historia]».
  7. Tipus mòbils. [Consulta: 01/03/2016]
  8. «Historia del papel».
  9. «Printing - The Development and Consequences» (en anglès), 22 octubre del 2010. [Consulta: 9 gener 2016].
  10. «La imprenta, umbral de la modernidad» (en castellà). [Consulta: 5 gener 2016].
  11. «Los mecanismos de censura hacia la imprenta en Europa occidental». [Consulta: 5 gener 2016].
  12. BARRERA, CARLOS. História del periodismo universal (en castellano). Barcelona: Ariel, p: 53 - 55. 
  13. Indice de libros prohibidos y expurgados de 1612. 
  14. «La condena de las teorías de Copérnico y las tribulaciones de Galileo» (en castellà). [Consulta: 5 gener 2016].
  15. «Jean-Jacques Rousseau». [Consulta: 9 gener 2016].
  16. «The invention of the printing press» (en anglès). [Consulta: 11 gener 2016].
  17. «¿QUÉ PAPEL HA DESEMPEÑADO LA TECNOLOGÍA EN LA CONFIGURACIÓN DE UNA ESFERA PÚBLICA MODERNA?».
  18. «L'impacte de les novetats i de la ciència popular en una època de descobriments.» (en castellà). William Eamon, Maig del 2004. [Consulta: 1 setembre 2016].
  19. Encyclopédie. [Consulta: 01/09/2016]
  20. Renaixement. [Consulta: 01/09/2016]
  21. «La Impremta» (en castellano). Rosario López del Prado. [Consulta: 1 setembre 2016].
  22. «Humanisme i Renaixement» (en català). Vicente Moreno Cullell. [Consulta: 1 setembre 2016].
  23. «La imprenta, umbral de la modernidad [en línia.]» (en castellano). José A. Armillas Vicente. [Consulta: 1 agost 2016].
  24. «Impacto de la impremta». [Consulta: 7 gener 2016].
  25. «Revolució de la impremta i conseqüències».
  26. 26,0 26,1 Incunabula Short Title Catalogue, consultat el 2 de març de 2011
  27. «Les impressores en l'edat moderna». Institut Català de les Dones. [Consulta: 11 novembre 2014].
  28. Comas Güell, Montserrat. La impremta catalana i els seus protagonistes a l'inici de la societat liberal (1800-1833). Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Història Moderna i Contemporània, 22 desembre 2009, p. 143. ISBN 9788469320426. 
  29. Garone Gravier, Marina; Corbeto López, Albert «Huellas invisibles sobre el papel: las impresoras antiguas en España y México (siglos XVI al XIX)». Locus: revista de historia, v.17 (2011), nº2, pàg. 103 - 123.
  30. «Mujeres impresoras: guía de recursos bibliográficos» (en castellà). Biblioteca Nacional de España. [Consulta: 11 novembre 2014].
  31. Buringh, Eltjo; van Zanden, Jan Luiten: "Charting the “Rise of the West”: Manuscripts and Printed Books in Europe, A Long-Term Perspective from the Sixth through Eighteenth Centuries", The Journal of Economic History, Vol. 69, No. 2 (2009), pp. 409–445 (417, table 2)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cerdà Vila, Manuel. Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. València: Prensa Valenciana, 2005. ISBN 8487502490. 
  • clair, Colin. Historia de la Imprenta en Europa. Ollero y Ramos, 2012. ISBN 9788478951093. 
  • de mena, José María. Curiosidades y leyendas de Barcelona. Barcelona: Plaza & Janes Editores, S.A., 1992. ISBN 84-01-37393-x. 
  • Gran Larousse Català. Barcelona: Ediciones 62, 1992. ISBN 8429735577. 
  • martínez-val, María Jesús. El origen de la imprenta.. La Xilografía, 2005. 
  • velduque ballarín, Manuel. Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. València: Prensa Valenciana, 2005. ISBN 8487502490. 
  • williams, Raymond. Historia de la comunicación, vol. 2, 1992. ISBN 8476762208. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Impremta Modifica l'enllaç a Wikidata