Impressió (etologia)

Procés d'Alletament

Alletament d'animals en captivitat a MónNatura Pirineus

La impressió és el procés d'aprenentatge que ocorre en les cries durant un curt període de receptivitat, en el qual s'identifiquen amb els adults de la seva pròpia espècie. Aquest moment crític d'aprenentatge, ràpid i inevitable, del qual resulta una forma estereotipada de reacció front a un model, també es dona si aquest model és un individu d'una espècie diferent (progenitors adoptius), o, fins i tot, una joguina o objecte mecànic.

Història

Va ser Konrad Lorenz (1903-1989), zoòleg i etòleg austríac, pioner en l'estudi del comportament animal, qui va observar a les cries d'oques seguir a la mare poc després de trencar l'ou, creant un vincle important que ajudava a la mare a protegir-les i a entrenar-les. Un descobriment important de Lorenz va ser que les oques orfes el seguien a ell com si fos la seva mare al sortir de l'ou. Els recents nascuts detectaven un ésser en el moment de trencar la closca i es produïa aquest vincle materno-filial. A aquest patró més o menys permanent Konrad Lorenz el va anomenar “imprinting”.

El procés biològic

A la natura, normalment el primer objecte que un animal escolta, toca, olora o veu és un dels seus progenitors i la “impronta” es donarà amb la seva pròpia espècie; però experimentalment altres animals, objectes inanimats i el mateix ésser humà han estat utilitzats per estudiar aquest comportament o fase d'aprenentatge, comprovant que moltes espècies reconeixen com a pròpia aquest primer objecte, animat o inanimat, amb el qual fixen la seva atenció.

El temps que triga a crear-se aquest vincle és diferent segons cada espècie. En el cas de les aus nidífugues aquests període és molt curt i la màxima “impronta” es dona entre les 10 i les 20 hores després de trencar l'ou. En els mamífers aquest període és més llarg, com per exemple en el cas dels llops, que va dels 15 als 45 dies d'edat.

El perquè de “l'imprinting”; pros i contres

Es denomina animal “improntado” o “troquelado” (en les seves veus castellanes) a aquell que se li ha modificat la seva “impronta” amb l'objecte que es cregui part d'una altra espècie, generalment l'espècie humana. La “impronta” d'animals passa per diferents finalitats no totes elles exemptes de controvèrsia des d'un punt de vista ètic. Des de la necessitats pròpies de la investigació científica fins a l'ús en rodatges comercials, de documentals i/o pel·lícules, on la perillositat d'un animal en estat salvatge impossibilitaria la seva realització.

Des dels defensors d'aquesta pràctica s'argüeix que gravacions com documentals de natura de la BBC o el mític “El Hombre y la Tierra” de Felix Rodriguez de la Fuente, no haguessin estat possible sense animals “troquelados”, no permetent la tasca de conscienciació i defensa del medi natural que, durant molts anys, des d'aquests espais s'ha efectuat. Per contra, els detractors, argumenten una falta de rigor a l'hora de mostrar els comportaments naturals de l'espècie en estat salvatge que com a mínim han de ser informats al públic que ha de saber que es tracta d'imatges d'animals “improntados”. Un darrer ús d'animals “improntados” es produeix en tasques de sensibilització i educació ambiental. En aquest cas el procés d'”impronta” permet observar l'animal de ben a prop sense que aquest pateixi cap tipus d'estrès; la identificació que l'animal fa dels éssers humans com de la seva pròpia espècie li evita patiments i comportaments estereotipats com els que algunes vegades s'observa en animals estabulats.

Animals orfes trobats a la natura, nascuts en captivitat en nuclis zoològics o provinents de decomisos són alimentats per experts en fauna, convertint-se així en els seus progenitor mitjançant el procés de la “impronta”, i fent que reconeguin per sempre com a pròpia l'espècie humana. Han salvat la vida però no poden tornar a la natura, ja que tot i que el seu fort instint, el disc dur amb el qual neixen, els permetria buscar aliment, fugir dels depredadors, fer-se el cau...el fet de no tenir por dels humans els faria apropar-se als nuclis habitats amb el perill que això suposaria per ells. Aquests animals es converteixen en ambaixadors de les seves espècies i del medi natural en general, amb la funció de sensibilitzar als visitants front les diferents problemàtiques i conscienciar, en especial a les generacions més joves, de la necessitat de preservar el medi ambient i la seva biodiversitat.

Bibliografia

• Lorenz, K. (1978). “Fundamentos de la etología: estudio comparado de las conductas”. Ed. Paidos (2000). ISBN 9788475093451
• Lorenz, K. (1949). “Hablaba con las bestias, los peces y los pájaros”. Ed. Tusquets (1999). ISBN 9788483106402
• Sluckin, W. (1972) “Imprinting y aprendizaje temprano”. Ed. Paidos. ISBN PAI9506187801

Viccionari