Indalecio Soriano Fuertes

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaIndalecio Soriano Fuertes
Gómez y cros-Retrato de Indalecio Soriano Fuertes.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement21 novembre 1787 Modifica el valor a Wikidata
Cella (Provincia de Terol) Modifica el valor a Wikidata
Mort21 agost 1851 Modifica el valor a Wikidata (63 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mestre de capella
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióDirector d'orquestra, compositor i mestre de capella Modifica el valor a Wikidata
MovimentRomanticisme musical Modifica el valor a Wikidata

Indalecio Soriano Fuertes (Cella, 27 de novembre de 1787 - Madrid, 21 d'agost de 1851) fou un compositor i musicòleg aragonès.

Estudià la carrera eclesiàstica amb molt aprofitament, fins a rebre les ordes menors el 1805. la seva afició a la música el va fer canviar de rumb, perquè malgrat que només es dedicà a ella per pur passatemps, va fer tants progressos, que als disset anys aconseguí, després de brillants exercicis, el magisteri de la Col·legiata de Calatayud. Pocs anys després, quan les hosts de Napoleó entraren a Espanya, Soriano Fuertes s'allistà en l'exèrcit per a defensar el seu país contra les tropes invasores, aconseguint el nomenament de tinent-capità dels terços de Terol. Va fer tota la campanya, demostrant perícia i valor, i es va trobar en el segon setge de la ciutat immortal.

Acabada la guerra passà a València amb el grau de capità, i poc temps després, portat per les seves aficions musicals, demanà i assolí la seva llicencia absoluta, retirant-se a Múrcia, on va contraure matrimoni. Havent restat vacant en aquell temps la plaça de mestre de capella de la catedral de Múrcia, va fer oposicions a aquesta, assolint el primer lloc en tots els exercicis que practicaren els opositors. En aquesta plaça tingué entre altres alumnes al que més tard seria gran guitarrista Antonio Cano.[1]

El 1830 es presentà a Madrid per prendre part en les oposicions al magisteri de la Capella Reial, aconseguint la millor censura entre els 11 opositors que es presentaren. L'any següent Ferran VII l'agracià amb el nomenament, per a ell tant cobejat, de mestre compositor i director de la referida Capella Reial, càrrec que desenvolupà fins a la seva mort.

Escriví: Metodo de harmonía y composición, que, segons els entesos, és una de les millors obres escrites sobre la matèria: un altre Método, més compendiat, que va compondre poc temps abans del seu decés i que adoptà com a text el Conservatori Nacional de Música el 1857. A més, moltes obres musicals de caràcter religiós en la seva majoria. Com a col·leccionista tenia en el seu poder, entre elles, una petita obra inèdita, del compositor Pérez Martínez, Apuntes curiosos, molt valorada pels entesos.

Referències[modifica]

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 217. (ISBN 84-7291-226-4)

Bibliografia[modifica]