Indicatiu

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

L'indicatiu és un tipus de mode del verb que expressa esdeveniments reals o jutjats com a plausibles per l'emissor. És el mode més freqüent en tots els idiomes.

A les llengües romàniques s'oposa al subjuntiu i s'usa en oracions principals i en enunciats declaratius respecte al present, el passat i el futur. També pot incloure la frase en forma de pregunta. En les llengües germàniques l'ús és més ampli, i inclou les oracions subordinades considerades veritables i els desitjos que es puguin assolir.

En català[modifica]

El mode indicatiu conté sis temps simples: present, pretèrit imperfet,[1] pretèrit perfet (en la forma simple i perifràstica), futur i condicional. Inclou els seus corresponents compostos: pretèrit indefinit o perfet compost, pretèrit plusquamperfet, pretèris anterior, futur perfet i condicional compost.

Referències[modifica]

  1. Pérez Saldanya, Manuel. «Morfosintaxi verbal històrica i les formes no personals imperfectives». A: Del llatí al català. 2a ed.. Universitat de València, 2014. ISBN 8437093074. 

Mode i temps en català

Indicatiu

Present (jugo) | Perfet (he jugat)

Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat)

Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat)

Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat)

Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat)

Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat)

Subjuntiu

Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat)

Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat)

Imperatiu

Present (juga)

Logo letteratura

Infinitiu

Present (jugar)

Perfet (haver jugat)

Participi

Passat (jugat)

Gerundi

Present (jugant)

Perfet (havent jugat)

Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars