Ingúixia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ingúixia
Республика Ингушетия
Bandera de la república d'Ingúixia Escut de la república d'Ingúixia
(bandera) (escut)
Localització
Ubicació d'Ingúixia dins de Rússia
Estat
• Subjecte federal
• Districte federal
• Regió econòmica
Flag of Russia.svg Rússia
República
Caucas Nord
Caucas Nord
Gentilici Ingúix, ingúixa
Idioma Rus
Ingúix
Superfície 3.685 km²
Població 
  • Densitat
453,010 hab.
122,93 hab/km²
Coordenades 43° 12′ 0″ N, 44° 58′ 0″ E / 43.20000°N,44.96667°E / 43.20000; 44.96667Coord.: 43° 12′ 0″ N, 44° 58′ 0″ E / 43.20000°N,44.96667°E / 43.20000; 44.96667
Dirigents:
• President:
• Primer ministre:

Iunus-bek Ievkurov
Ibraguim Malsagov
Capital Magàs
Web

Ingúixia (en rus: Республика Ингушетия Respúblika Inguixètia, en ingúix: ГIалгIай Мохк Ghalghai Mohkh) és una república caucàsica (subjecte federal) de la Federació Russa, de capital Magàs, on fou traslladada el 2002 des de Nazran. Els habitants d'Ingúixia són generalment musulmans i parlen la llengua ingúix.

Limita al nord amb Ossètia del Nord-Alània, al sud amb Geòrgia i a l'est amb Txetxènia.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Ingúixia

El territori de la república és envoltat per les muntanyes del Caucas. Els principals rius que travessen el país són l'Assa i el Sundzha.

Demografia[modifica | modifica el codi]

  • Població: 467.294 (2002)
    • Urbana: 198.496 (42,5%)
    • Rural: 268.798 (57,5%)
    • Masculina: 218.194 (46,7%)
    • Femenina: 249.100 (53,3%)

Segons el cens rus (2002), els ingúixos són 361.057 (el 77,3% de la població). Altres grups inclouen txetxens (95.403, o 20,4%), russos (5.559, o 1,2%), i molts altres grups menors, cadascun amb menys del 0,5% del total de la població.

Història[modifica | modifica el codi]

Palau presidencial a Magàs

Les tribus dels ingúixos foren sotmeses al segle XI per Geòrgia, que hi va introduir el cristianisme. Al segle XIII, van arribar-hi els mongols i va estar en el territori disputat entre els Il-khan i l'Horda d'Or. Les tribus van estrènyer llaços amb els khans i, al segle XIV, els kabardins es van erigir en la força principal. A l'inici del segle XV, els ingúixos pagaven tribut als kabardins. A la segona meitat del segle XVIII, s'hi va introduir l'islam per obra principalment dels nakhshabandites txetxens.

A l'inici del segle XVIII, els ingúixos van començar a emigrar de les muntanyes a les terres baixes i fèrtils del Terek i Sundzha (antic Sundja). Cap al 1770, els ingúixos, cansats del domini kabardí i l'Imperi otomà, no van oferir resistència als primers destacaments russos que van arribar el 1770, sinó al contrari, els van ajudar contra els kabardins i van demanar la protecció al tsar de Rússia, que hi enviarà el general Memodov, que incorporà el nord del territori el 1780 i la resta el 1810.[1] Del 1830 al 1857, no van participar en la resistència txetxena contra Rússia, liderada després del 1834 per l'imam Xamil.

Foren colonitzats sense resistència des del 1850, i el 1860 es fundà al seu territori la vila de Nazran, on tindrien els primers conflictes amb els cosacs pel repartiment de terres, en què els ingúixos foren traslladats dels marges dels rius Terek i Sundzha cap a les zones poc fèrtils de la muntanya, on el 1865 vivien 3.405 cristians i 11.960 musulmans. Els conflictes amb els cosacs del Terek van esdevenir permanents. Fins al 1877, foren considerats com a una fracció dels txetxens. Fins al 1917, els ingúixos van conservar una estructura social prefeudal amb clans que es consideraven lliures i iguals i agrupats en societats lliures, entre les quals destacaven les de Galgay, Djerak, Kistin i Galash; la família indivisa es mantenia arreu i els costums patriarcals, com el levirat i la poligàmia, hi eren normals; les divisions per classes eren desconegudes i no hi havia aristocràcia (si bé una capa superior d'oficials i funcionaris s'hi havia començar a formar al segle XIX).

En el combats que van sacsejar el Caucas després del 1918, van lluitar contra els cosacs del Terek i, per odi a aquestos, van donar suport després del 1921 als bolxevics. El 1923, es va introduir l'alfabet llatí i va aparèixer el primer periòdic en ingúix, el Serdalo (la Llum). La Regió Autònoma dels Ingúixos fou proclamada el 7 de juliol del 1924 i tenia una extensió de 3.199 km² i una població de 75.200 habitants ingúixos i total de 81.900 (per tant, el 90% eren ingúixos) i la capital a Nazran. El 70% del territori eren boscos amb jaciments de nafta a Achakulov. El 15 de gener del 1934, fou suspesa l'autonomia i foren integrats a una Regió autònoma dels Txetxens i Ingúixos que el 5 de desembre del 1936 va esdevenir República Socialista Soviètica Autònoma Txetxeno-Inguixètia. El 1938 s'hi va imposar l'alfabet ciríl·lic.

El 1943, les avantguardes alemanyes van arribar a la part occidental de la república; reconquerit el territori el 1944 per l'Exèrcit Roig, tot el poble ingúix en bloc fou acusat de traïció i de col·laborar amb els nazis; la República de Txetxeno-Inguixètia fou abolida i 92.074 ingúixos foren deportats al Kazakhstan (junt amb txetxens, balkars, karaxais, calmucs i tàtars de Crimea). Uns 3.000 més foren afusellats i executats. El 1956, els fou permès retornar a la seva república, que fou restaurada el 1957, però compartida amb els txetxens, i hi van haver conflictes amb els nous ocupants russos i ossets per les terres confiscades el 1944.[2] En aquest moment, eren 106.000 i tenien una de les taxes de natalitat més altes de la Unió Soviètica.

El març del 1990, es demanà l'autonomia de la regió, i el 1991, en el marc de la dissolució de la Unió Soviètica, es restablí un nou estatut del territori amb les fronteres prèvies a la deportació, sense integrar-hi el districte de Prigoridnyi, a Ossètia del Nord-Alània, però de majoria ingúix, i el juliol el parlament va declarar el territori com a república autònoma dins de la Federació Russa. Els txetxens van proclamar la República Txetxena d'Itxkèria i, el desembre, els ingúixos van votar per un estat independent propi i, el gener del 1992, Ingúixia fou declarada independent, però la manca d'un govern legítim va impedir estar en el tractat de formació de la Federació Russa. El novembre del 1992, després que els insurgents ingúixos van prendre una part important del districte de Prigoridnyi amb la pretensió d'incorporar-lo a la República d'Ingúixia, això va ser respost amb la deportació, ajudada per les tropes de l'exèrcit rus, de 60.000 íngúixos de Vladikavkaz a Ingúixia, dels quals van morir 300, la qual cosa provocà el rebuig a la pertinença a la Federació Russa.[2]

Voluntaris d'Ingúixia van lluitar al costat dels txetxens en la Primera guerra de Txetxènia, tot i que el president Ruslan Aushev va mantenir Ingúixia en gran part de la guerra en una política decidida de no-violència, que va canviar després del començament de la Segona guerra de Txetxènia amb del govern de Murat Ziàzikov el 2002.[3] En resposta a una forta escalada en els atacs dels insurgents des de l'estiu del 2007,[4] Moscou va enviar tropes addicionals (2.500) del Ministeri de l'Interior, més que triplicant el nombre de forces especials a Ingúixia el juliol. Diversos desordres civils, insurreccions i atacs terroristes van començar-hi de nou el 2008.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Minahan, James. Encyclopedia of the stateless nations. 2. D - K (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2002, p. 82. ISBN 0313321108. 
  2. 2,0 2,1 Minahan, James. Encyclopedia of the stateless nations. 2. D - K (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2002, p. 786. ISBN 0313321108. 
  3. Johanna Nichols. «The Ingush (with notes on the Chechen): Background information». University of California, Berkeley, February 1997. [Consulta: 10 febrer 2007].
  4. TIMELINE OF VIOLENCE IN INGUSHETIA: SUMMER-FALL 2007[Enllaç no actiu]
  5. Cullison, Alan. «Suicide bomber kills 21 in Southern Russia, Waal Street Journal, August 19, 2009». Online.wsj.com, 2009-08-19. [Consulta: 7 gener 2011].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ingúixia Modifica l'enllaç a Wikidata