Institut d'Estudis Catalans

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Institut d'Estudis Catalans
Tipus Corporació acadèmica
Gènere científica i cultural
Fundada 1907
Fundador(s) Enric Prat de la Riba
Seu Barcelona
Persones clau Joandomènec Ros Aragonès (President), Joaquim Agulló i Batlle(Vicepresident), Jaume de Puig i Oliver (Vicepresident), Romà Escalas i Llimona (Secretari General)
Matriu Casa de Convalescència, Barcelona
Lloc web www.iec.cat

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) és una corporació acadèmica, científica i cultural que té per objecte la recerca científica en tots els elements de la cultura catalana. L'entitat s'estructura en diverses seccions, la primera de les quals va ser la Històrico-Arqueològica, bé que la més coneguda pel gran públic és la Filològica, que té caràcter normatiu respecte a la llengua catalana. A més, agrupa actualment 28 societats filials.

La Diputació de Barcelona va crear l'IEC el 18 de juny de 1907, essent el seu primer President Antoni Rubió i Lluch. L'any 1922 fou admès a la Unió Acadèmica Internacional, amb la qual col·labora en diversos projectes.

L'actual equip de govern és format per Joandomènec Ros Aragonès (President), Joaquim Agulló i Batlle (Vicepresident), Jaume de Puig i Oliver (Vicepresident) i Romà Escalas (Secretari General).

Edifici[modifica | modifica el codi]

Article principal: Casa de Convalescència
Pati de la Casa de Convalescència, seu de l'IEC. Al centre la imatge de Sant Pau de Lluís Bonifaç, besavi

L'Institut d'Estudis Catalans està ubicat a l'antiga Casa de Convalescència, un edifici del segle XVII construït gràcies a la generositat de Pau Ferran. Situat a l'esquerra de la Rambla, al barri del Raval de Barcelona. L'edifici forma part del gran conjunt sanitari integrat per l'antic Hospital de la Santa Creu, que també comparteixen l'actual Biblioteca de Catalunya i la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

Història[modifica | modifica el codi]

Primera etapa[modifica | modifica el codi]

El 1906, en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana que organitzava Antoni Maria Alcover, es va promoure la creació d'una entitat per organitzar la cultura als Països Catalans, com a resposta a la desatenció de la cultura que hi havia per l'Estat espanyol i seguint l'exemple europeu com França que havia creat l'École des Hautes Études o Itàlia amb les Deputazioni di storia patria.[1]

El 18 de juny de 1907 el president de la Diputació de Barcelona Enric Prat de la Riba va fundar l'IEC sense fer propaganda que pogués generar polèmiques. Es va seleccionar com a primer president de l'entitat Antoni Rubió i Lluch, figura de consens, catedràtic de la Universitat de Barcelona que havia consolidat els Estudis Universitaris Catalans i que era deixeble de Milà i Fontanals. Els altres membres seleccionats van ser:[2]

Com a secretaris redactors es van situar dos alumnes dels Estudis Universitaris Catalans: Jordi Rubió i Balaguer, fill del president i Ramon d'Alòs i de Dou, substituït l'any 1909 per Francesc Martorell i Trabal. Aquests tres membres amb veu sense vot, eren uns joves que juntament amb Ramon d'Abadal, Ferran Valls i Taberner i d'altres, prendrien el relleu del nucli fundacional.[1]

El primer nucli de l'Institut es va instal·lar el 28 de juliol de 1908 al segon pis de l'actual Palau de la Generalitat, en aquell moment Palau de la Diputació, i es va dedicar fonamentalment als estudis històrics i a la catalogació i preservació de l'art romànic del Pirineu.[3] La primera organització de l'entitat va consistir en quatre seccions: la d'història, la d'arqueologia, la de literatura i la de dret.[2] Ja des de bon començament, s'intentà donar a la institució un caràcter marcadament patriòtic, sense anar però en detriment de l'objectivitat i del rigor científic.

En aquest període es publiquen els Anuaris de la institució i obres independents com Les pintures murals catalanes de Josep Pijoan, L'arquitectura romànica e Catalunya de Puig i Cadafalch, Les monedes catalanes de Joaquim Botet i Sisó i Documents per a la història de la cultura catalana migeval d'Antoni Rubió i Lluch.[4]

Una de les primeres tasques que es dugueren a terme fou la creació d'una Biblioteca de Catalunya que es finalitzà l'any 1914. L'objectiu d'aquesta era construir una extensa font bibliogràfica que servís de suport per a tots els investigadors que hi estiguessin interessats.

El 1911 es començà a fer evident que hi havia una gran quantitat de qüestions que l'Institut havia d'atendre i de les quals sovint no podia fer-se'n càrrec per no estar dins del seu àmbit d'activitats. El més important de tots és la d'impulsar la llengua catalana i fomentar-ne l'ús a tot el territori, d'aquí la necessitat de crear una secció filològica, que amb el suport institucional de Prat de la Riba va dur a terme el procés de depuració i normativització de la llengua.[5] També es vol parar especial atenció a l'estudi de les ciències naturals i exactes, un camp en el qual es creu que encara hi ha molt de camí per recórrer. Un cop reorganitzada l'entitat aquesta constarà de tres seccions: la secció històrico-arquelògica, dirigida per Antoni Rubió i Lluch, la filològica, dirigida per Antoni Maria Alcover, en la que s'hi van sumar Pompeu Fabra provinent de Bilbao on ocupava la càtedra de química, i el poeta Joan Maragall, mort poc després. La secció de ciències, dirigida pel metge Miquel Àngel Fargas, comptava com a membres amb Josep Maria Bofill i Pichot, Pere Coromines, Eugeni d'Ors com a secretari, August Pi i Sunyer, Esteve Terradas i Ramon Turró.[3] Amb aquesta reforma la institució passava de vuit a vint-i-un membres amb una gran projecció social. La seva presidència va passar a ser rotativa per torns quadrimestrals entre els presidents de les seccions amb una secretaria general permanent ocupada per Eugeni d'Ors fins a la seva destitució el 1920,[6] moment en què va ser substituït per Ramon d'Alòs-Moner i de Dou.[7]

Normativització de la llengua catalana[modifica | modifica el codi]

A principis del segle XX el català era la llengua majoritària i natural de la gent, però no existia encara un estàndard ni unes normes. Prat de la Riba era conscient que "de la cultura catalana l'estat no se'n preocupa i les diputacions hem de suplir aquesta deficiència de l'estat fomentant el conreu i perfeccionament de la llengua".[8] i per aquest motiu, entre d'altres, va decidir crear l'IEC quan era president de la Diputació. Els objectius eren sistematitzar unes regles d'escriptura i promocionar el català com a llengua d'ús científic,[2] els quals es van explicitar el dia de la constitució:: "el restabliment i l'organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana" i "la investigació científica de tots els elements de la cultura catalana".

La tasca de sistematització fou encarregada a l'enginyer Pompeu Fabra, un modern lingüista molt reconegut des de la celebració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana l'any anterior.[5] Ell va liderar els debats de la Secció Filològica per anar triant el lèxic i establint les normes ortogràfiques. El mètode utilitzat era el de seleccionar els elements comuns dels diversos dialectes territorials. Finalment el 1913 l'IEC va assolir la fita de publicar les Normes ortogràfiques, que van dotar el català d'una ortografia formal.[9][5] Immediatament es van generar grans i durs debats sobre algunes de les decisions ortogràfiques preses (el més aferrissat fou el d'escriure els plurals -es i no -as), però de mica en mica s'anaren acceptant.[10] La Mancomunitat va adoptar de seguida el català fabrià, i totes les institucions que va crear l'usaven com a llengua vehicular, des de les diverses escoles d'educació professional fins a les escoles de primària.[11] El 1918 Fabra va publicar la Gramàtica catalana, que fou adoptada oficialment. La Diputació va premiar-lo creant per a ell la Càtedra de Llengua Catalana (que li fou arrabassada durant la primera dictadura).[10] Ja el 1931 va publicar el conegut Diccionari General, i el 1932 la UB el va nomenar per la primera càtedra universitària.[12]

Supervivència durant la dictadura i la guerra[modifica | modifica el codi]

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, suspesa la mancomunitat i retirades les subvencions que rebia, l'IEC aconseguí subsistir a base de donacions privades de personatges com Francesc Cambó. En finalitzar aquest període, la Diputació de Barcelona li retornà les subvencions i serveis que li havien estat negats, i li concedí plena autonomia institucional.

Durant el franquisme la institució funcionà de forma clandestina. La majoria dels seus locals havien estat abandonats i es perdé gran part del seu material de forma permanent. Els membres que havien sobreviscut a la Guerra Civil, Eduard Fontserè, Carles Riba, Puig i Cadafalch…continuaren treballant gràcies novament a les donacions privades i a l'ajut d'entitats com Òmnium Cultural, creat l'any 1962. Durant aquest període s'editaren nombroses obres que aconseguiren de vegades burlar la censura que prohibia editar en català amb l'evident risc que això comportava.

L'any 1968 es produí una segona ampliació a partir de la secessió de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de la secció de Ciències, ja que feia temps que es considerava que aquesta secció tractava temes massa heterogenis.

Actualitat[modifica | modifica el codi]

Un cop finalitzada la dictadura i amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, la institució tornà a agafar força. S'impulsà una reforma consistent en la redacció d'uns nous estatuts i la incorporació de nous membres d'arreu dels Països Catalans. Les col·leccions artístiques que ja existien a la institució augmentaren, amb una sèrie de donacions i alguna adquisició, els anys noranta.

L'any 2008 va anunciar que, mitjançant un conveni amb Google, abocarien una gran part del seu arxiu a la xarxa, unes dos mil publicacions digitalitzades. Alguns exemples són les Cartes Portolanes o textos amb l'arquitectura de Puig i Cadafalch.[13]

Col·laboració internacional[modifica | modifica el codi]

Des dels seus inicis l'IEC ha prioritzat les seves relacions amb centres de similar activitat tant a nivell europeu com americans per tal d'aconseguir una presència internacional de les seves activitats, així com un intercanvi de coneixements i publicacions. Van establir relacions de cooperació amb hispanistes i romanistes amb resultats fructífers, publicació de monografies i la presència com a comunitat científica. Alhora, l'Anuari de l'Institut incorporava articles d'hispanistes d'arreu del món. La pràctica totalitat dels seus membres van viatjar per Europa i Àfrica entre 1908 i 1910 per cercar contactes científics que van aportar fins a 129 obres i subscripcions per intercanvi el 1910.

En l'àmbit espanyol, l'IEC va col·laborar a la creació i desenvolupament de l'Escuela para Estudios Arqueológicos e Históricos de Roma, creada per la Junta de Ampliación de Estudios de Madrid, una institució que va comptar amb Josep Pijoan com a secretari. Les dificultats econòmiques van qüestionar el projecte i Pijoan, que a més tenia una situació personal complicada, va acabar marxant a Canadà amb algun viatge esporàdic a Catalunya. A Roma van estar pensionats en Francesc Martorell i Ramon d'Alòs-Moner que, en tornar, van treballar per preparar l'obertura de la Biblioteca de Catalunya.[6]

Seccions[modifica | modifica el codi]

L'institut s'organitza actualment en cinc seccions:[14] La Secció Històrico-arqueològica, la Secció Filològica, la Secció de Ciències Biològiques[15], la Secció de Ciències i Tecnologia i la Secció de Filosofia i Ciències Socials.

Secció Històrico-Arqueològica[modifica | modifica el codi]

Es va crear el 1911, quatre anys després de la fundació de l'Institut, en consolidar-se l'especificitat de la recerca històrica dins l'àmbit de la catalanística. La Secció emet informes i dictàmens sobre escuts municipals, banderes i béns d'interès cultural a Catalunya. La recerca de la Secció comprèn la història de la literatura, la història de les arts i la història del dret, enteses en el sentit més ampli i centrades en l'estudi dels territoris de llengua catalana. Té com a objectiu protegir els principals arxius i biblioteques ja tinguin un interès històric o literari. El seu president és Josep Massot i Muntaner i el vicepresident Albert Balcells i González. A través del Servei d’Investigacions s’han excavat i estudiat, entre d’altres, coves, necròpolis, pintures rupestres, restes romanes, poblats prehistòrics o ibèrics. Tot això a diferents indrets del país, com Capellades, Centelles, Puig Castellar, Olèrdola, Ribes, Rubí, Sabadell, Sant Feliu de Guíxols, Sant Martí Sarroca, Tarragona, Terrassa i Vilassar.[16]

La secció inclou diverses societats filials: Amics de l'Art Romànic, Societat Catalana d'Estudis Hebraics, Societat Catalana d'Estudis Històrics, Societat Catalana d'Estudis Litúrgics, Societat Catalana d'Estudis Numismàtics i la Societat Catalana de Musicologia.

Secció de Ciències Biològiques[modifica | modifica el codi]

Fou creada el 1989 en desdoblar-se l'antiga Secció de Ciències, que havia estat fundada el 1911. Tot i aquest desdoblament, les dues seccions continuen col·larant conjuntament. La Secció desenvolupa programes de recerca encabits en l'àmbit de la catalanística, de caire terminològic o orientats a l'estudi del patrimoni biològic i genètic. D'altra banda, impulsa recerques no pròpiament centrades en territoris de parla catalana que contribueixen, però, al desenvolupament i a la difusió de la recerca.[17]

Secció de Ciències i Tecnologia[modifica | modifica el codi]

Creada també el 1989 amb l'escisió de la Secció de Ciències. La Secció comprèn actualment quatre àrees de ciències —Matemàtiques, Física, Química i Geologia—, i quatre àrees de tecnologia  —Industrial, de la Construcció, de la Informació i Comunicació, i de la Terra. El seu president és Joan Antoni Solans i Huguet i la vicepresidenta Alícia Casals i Gelpí.

Inclou diverses societats filials: Societat Catalana de Física, Societat Catalana de Matemàtiques, Societat Catalana de Química, Societat Catalana de Tecnologia, Institució Catalana d'Història Natural, Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica.[18]

Secció Filològica[modifica | modifica el codi]

La Secció Filològica de l'IEC es fundà l'any 1911, amb Antoni Maria Alcover com a primer president, i fa la funció d'acadèmia de la llengua catalana. La seva principal funció és estudiar científicament el català. També busca inventariar el seu lèxic, dur a terme el diccionari i fomentar-ne l’ús, tant a dins com a fora del nostre territori. Alcover i Pompeu Fabra treballen conjuntament per editar un seguit de Normes ortogràfiques que seran subscrites l'any 1913 per tots els seus membres (tret de Guimerà o altres figures destacables)[19] i que esdevenen la base del català escrit modern tal com l'emprem avui en dia.[20]

En aquest mateix sentit, l'any 1917 es publicà també el Diccionari Ortogràfic de l'Institut, que ha quedat irremeiablement lligat al director del projecte, Pompeu Fabra. Es tracta d'una obra molt completa i que es reedità amb freqüència fins a l'any 1937. Aquesta obra i d'altres són la base per a la publicació l'any 1932 del Diccionari General de la Llengua Catalana obra del mateix Fabra, i que ha estat adoptat com a normatiu.

L'àmbit d'actuació oficialment reconegut s'estén a les terres de llengua i cultura catalanes. Les competències normativitzadores s'accepten de ple a Catalunya, Catalunya Nord, les Illes Balears i Andorra. Al País Valencià es regeixen per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua mentre que a la Franja de Ponent se n'utilitzen les normatives de facto tot i no tenir-hi competències per manca d'oficialitat del català.

De les seves obres, cal destacar-ne el Diccionari de la llengua Catalana de l'IEC (publicat l'any 1995) i el Diccionari català-valencià-balear.

Entre els seus membres destaquen Josep Carner, Àngel Guimerà o Joan Maragall. Isidor Marí Mayans n'és el President des de l'any 2010, succeint en el càrrec a Joan Martí i Castell.

Secció de Filosofia i Ciències Socials[modifica | modifica el codi]

Secció creada el 1968 per a subratllar el caràcter d'acadèmia científica de l'Institut, és a dir, amb el desig de cultivar la recerca en determinades àrees científiques, a part de les dedicades pròpiament a la catalanística i a les ciències dites pures o experimentals, juntament amb llurs respectives aplicacions. A més de la filosofia, que consta en el nom mateix de la Secció, hi són representades actualment les àrees de coneixement següents, que indiquem per ordre alfabètic: antropologia, ciències de la comunicació, dret, economia, geografia, pedagogia i sociologia. Aquesta diversitat de la Secció es reflecteix també en el considerable nombre de societats filials que hi estan vinculades, com són l'Associació Catalana de Sociologia, la Societat Catalana d'Economia, la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, la Societat Catalana de Comunicació, la Societat Catalana de Filosofia, la Societat Catalana de Geografia, la Societat Catalana de Pedagogia i la Societat d'Història de l'Educació dels Països de Llengua Catalana.[21]

Societats filials[modifica | modifica el codi]

Les societats filials[22] de l'IEC tenen un caire científic o cultural i aporten un valor afegit al seu àmbit d'especialitat. Cada societat està adscrita a una secció de l'Institut, però manté la seva autonomia com a entitat.

Llista alfabètica de societats filials (maig 2016)[23]

Membres[modifica | modifica el codi]

Els membres de l'Institut d'Estudis Catalans són numeraris, emèrits, supernumeraris o corresponents.

  • Els membres numeraris són aquells que, elegits pel Ple, tenen tots els drets i les obligacions que preveuen els Estatuts.
  • Els membres emèrits són aquells que, havent estat membres numeraris, per raó d'edat són exonerats de les obligacions corporatives. Juntament amb els numeraris, constitueixen el Ple de l'Institut, del qual també formen part els presidents de les societats filials.
  • El membres corresponents col·laboren a les tasques científiques de l'Institut i no participen en els òrgans de govern.

Membres destacats[modifica | modifica el codi]

Vegeu l'article Llista de membres de l'Institut d'Estudis Catalans i la categoria Membres de l'IEC

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

L'any 1996 fou guardonat amb el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana i el 2002 la seva secció filològica amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural.

El 2010 la Generalitat li concedí la seva màxima distinció honorífica, la Medalla d'Or, "en reconeixement a la seva tasca en la recerca en els àmbits de la cultura catalana" i també de "la seva fidelitat al llarg de més d'un segle envers els objectius fundacionals".[25]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Fontanals Jaumà, 2007, p. 25.
  2. 2,0 2,1 2,2 Una llengua per vertebrar Catalunya, min. 5:00
  3. 3,0 3,1 Fontanals Jaumà, 2007, p. 28.
  4. Fontanals Jaumà, 2007, p. 27.
  5. 5,0 5,1 5,2 Una llengua per vertebrar Catalunya, min. 9:20-12:40
  6. 6,0 6,1 Fontanals Jaumà, 2007, p. 29.
  7. IEC, l'Institut d'Estudis Catalans, 1907-2007: un segle de cultura i ciència. Institut d'Estudis Catalans, 2007, p.23. ISBN 8472839311. 
  8. Santamaria Balaguer, 2010, p. 1017.
  9. Marimon, 18-12-2013.
  10. 10,0 10,1 Una llengua per vertebrar Catalunya, min. 12:25-17:00
  11. Una llengua per vertebrar Catalunya, min. 19:30
  12. Una llengua per vertebrar Catalunya, min. 17:00-19:10
  13. Masanés, Cristina. «Els nostres clàssics arriben a Google». Sàpiens [Barcelona], núm. 73, novembre 2008, p. 5. ISSN: 1695-2014.
  14. Camarasa, 2005.
  15. «Centenari de la Secció de Ciències de l'IEC». Diari Ara [Barcelona], 24/11/2011, p.33. ISSN: 2014-010X.
  16. Secció Historicoarqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans, Mancomunitat de Catalunya.
  17. «Secció de ciències biològiques». IEC. [Consulta: 2 maig 2016].
  18. «Seccio´de Ciències i tecnologia». IEC. [Consulta: 3 maig 2016].
  19. Camps, Magí. «100 anys d'ortografia». La Vanguardia, 3 febrer 2013.
  20. «Publicació de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 maig 2013].
  21. Secció de ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, Mancomunitat de Catalunya.
  22. Llista completa de les diverses societats filials
  23. Llista alfabètica de societats filials (maig 2016)
  24. «L'IEC ret homenatge a Jordi Monés, historiador pioner de l'educació contemporània a Catalunya». El butlletí de l'IEC, n.156. Institut d'Estudis Catalans, novembre 2011. [Consulta: 7 octubre 2013].
  25. «DECRET 117/2010, de 31 d'agost, pel qual s'atorga la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a l'Institut d'Estudis Catalans». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 12 gener 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Institut d'Estudis Catalans Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 22′ 53.20″ N, 2° 10′ 8.11″ E / 41.3814444°N,2.1689194°E / 41.3814444; 2.1689194