Irina Ratuixínskaia

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaIrina Ratuixínskaia
Evstafiev-Irina Ratushinskaya.jpg
Dades biogràfiques
Naixement Irina Boríssovna Ratuixínskaia
4 de març de 1954
Odessa
Mort 5 de juliol de 2017 (63 anys)
Moscou
Alma mater Odessa University
Activitat professional
Ocupació Escriptor

Lloc web Obres al web lib.ru
Modifica dades a Wikidata

Irina Boríssovna Ratuixínskaia (en rus: Ири́на Бори́совна Ратуши́нская) (Odessa, 4 de març de 1954 - Moscou, 7 de juliol de 2017) fou una poetessa, editora i activista política russa, dissident de la Unió Soviètica.[1]

Vida[modifica]

Irina Ratuixínskaia va néixer a Odessa, Ucraïna. El seu pare era Borís Leonídovitx, un enginyer, i la seva mare era Irina Valentínovna Ratuixinski, una mestra de literatura russa.[1]Tingué una germana.

La família de la seva mare era originària de Polònia, i el seu avi va ser deportat a Sibèria poc després de l'aixecament de gener, un aixecament polonès contra el reclutament forçós a l'exèrcit rus el 1863.[2]

Ratuixínskaia va estudiar a la Universitat d'Odessa i es va graduar amb un títol de mestratge en física en 1976. Abans de la seva graduació va ensenyar en una escola primària a Odessa a partir de 1975-78.[1] Fou poetessa resident a la Universitat Northwestern.

Els darrers anys de la seva vida els visqué a Moscou amb el seu marit, l'activista dels drets humans Ígor Geràsxenko, i els seus dos fills. Escrigué guions per a diverses sèries de televisió, incloent «Les aventures de Mukhtar», «Taxista», «Aeroport», "Advocat jurat". Fou editora literària de la sèrie "La meva bella mainadera" en rus: Моя прекрасная няня Moia prekràsnaia nyanya.

Persecució política[modifica]

El 17 de setembre de 1982 Ratuixínskaia va ser detinguda per agitació antisoviètica[3] A l'abril de 1983, va ser declarat culpable d'"agitació portada a terme amb el propòsit de subvertir o afeblir el règim soviètic", condemnada a set anys en un camp de treball, seguits de cinc anys d'exili intern.[4]Fou posada en llibertat el 9 d'octubre de 1986,[3]en la vigília de la cimera de Reykjavík, Islàndia entre el president Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov.[1]

Durant la seva reclusió, Ratuixínskaia va continuar escrivint poesia. Els seus treballs anteriors estaven generalment centrats en l'amor, la teologia cristiana, i la creació artística, no en la política o polítiques com els seus acusadors havien declarat. Les seves noves obres que es van escriure a la presó, que van ser escrits en sabó fins a ser memoritzades i després rentats, sumen unes 250. Expressen una estima pels drets humans, la llibertat en general, la llibertat política en particular i la bellesa de la vida. Les seves memòries, Gris és el color de l'esperança en rus: Серый — цвет надежды Seri — tsvet nadejdi, són una crònica de la seva experiència a la presó. Els seus poemes posteriors relaten la seva lluita per suportar les dificultats i els horrors de la vida a la presó. Ratuixínskaia és membre del PEN Club Internacional, que supervisà la seva situació durant el seu empresonament.[1]

Exili[modifica]

El 1987, Ratuixínskaia es va traslladar als Estats Units, on va rebre el Premi de la llibertat religiosa atorgat per l'Institute on Religion and Democracy. En el mateix any va ser privada de la ciutadania soviètica per part del Politburó.[1]Fou també poeta resident a la Universitat Northwestern entre 1987-1989.[1]Va viure a Londres, Regne Unit fins al desembre de 1998,[5]quan va tornar a Rússia per educar els seus fills a l'escola russa després d'un any de procediments perquè li fos restituïda la seva ciutadania. A finals de 1990, se li va concedir la ciutadania russa.

Obres[modifica]

  • Стихи ("Poemes"), Ann Arbor, 1984
  • Вне лимита, ("Més enllà del límit") Frankfurt/Moscou. Possev, 1985
  • Я доживу ("Jo visc") Nova York, 1986
  • Сказка о трёх головах, ("Història de tres caps") Tenafly, Nova Jersey, 1986
  • Стихи ("Poemes"), Londres, 1986
  • «Серый — цвет надежды», ("Gris és el color de l'esperança") Londres, OPI,1989; Khàrkiv, 1994
  • Стихи, Одесса ("Poemes, Odessa") - VPTO Cinema Centre, 1993. - 262 p..
  • «Одесситы» ("Odessans") novel·la, Moscou. Vagrius, 1996; AST 2001
  • «Наследники минного поля» ("Hereus del camp de mines"), novel·la. M., ACT 2001
  • «Тень портрета» ("L'ombra del retrat"​) ​novel·la. M. Gudjal Press, 2000
  • «Стихотворения» сборник стихов, ("«Poemari», una col·lecció de poemes") BastianBooks, Moscou, 2012

Adaptacions[modifica]

Sally Beamish ha musicat alguns dels seus poemes (No, I'm not afraid, 1998).

Bibliografia complementària[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 «Irina Ratushinskaya Papers, 1979–1997». Wheaton College Archives & Special Collections. [Consulta: 8 març del 2011].
  2. Ewa Kuryluk. «An Interview with Irina Ratushinskaya». New York Review of Books, 07-05-1987. [Consulta: 17 març 2012].
  3. 3,0 3,1 Associated Press. «Dissident poet Iryna Ratushynska unexpectedly released from prison», 19-10-1986.
  4. Zambrano, Mark. «Young Soviet Poet May Be Dying in Gulag, Emigres Report». Chicago Tribune, 25-05-1986. [Consulta: 17 març 2012].
  5. «We wrote a letter to Yeltsin, and then we packed our bags». The Independent, 06-06-1999. [Consulta: 17 març 2012].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Irina Ratuixínskaia Modifica l'enllaç a Wikidata