Isabel Sarli

De Viquipèdia
Infotaula de personaIsabel Sarli
Retrato de Isabel Sarli.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Hilda Isabel Gorrindo Sarli Modifica el valor a Wikidata
9 juliol 1929 Modifica el valor a Wikidata
Concordia (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 juny 2019 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Buenos Aires (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortAturada cardiorespiratòria Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsCoca Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu, model, participant en concursos de bellesa Modifica el valor a Wikidata
Activitat1959 Modifica el valor a Wikidata –
Família
CònjugeJorge Amando Bo (1956–1981) Modifica el valor a Wikidata
ParellaJorge Amando Bo Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0765337 Allmovie: p63192 Modifica el valor a Wikidata

Hilda Isabel "la Coca" Gorrindo Sarli (Concordia, Província d'Entre Ríos, 9 de juliol de 1929 - San Isidro, 25 de juny de 2019)[1] va ser actriu, vedette i model argentina. Coneguda per protagonitzar nombroses pel·lícules sexploitation realitzades per Armando Bó entre 1959 i 1980.

Considerada el major símbol sexual del cinema argentí.[2][3] Després de la mort d’Armando Bó i retorn a democràcia, el seu treball revaloritzat pel seu contingut camp el que al seu torn va convertir als seus films en pel·lícules de culte, considerada icona pop[4] i icona gai.[5]

Biografia[modifica]

Els seus pares foren Antonio Francisco Gorrindo i María Elena Sarli. Va començar a treballar com a secretària per a ajudar a la seva mare. Després s'oferiria modelar per a tota mena de productes. La seva carrera com a model va marxar tan bé que va haver de deixar treball com a secretària. Després triada Miss Argentina el 1955, època quan va conèixer al general Juan Domingo Perón. En el concurs Miss Univers 1955 va arribar a semifinalista.

Va adoptar dos fills, Isabelita i Martín.[6]

Els seus començaments[modifica]

En aquesta època, exactament al juny de 1956[7] la descobreix el director Armando Bó (1914-1981) amb qui entaulava relació personal i professional de llarga data (fins a la mort del realitzador) convertint-se en protagonista i musa inspiradora de les seves pel·lícules.[8] PPer part seva, Bó a més de director era productor i co protagonista.

Consagració cinematogràfica[modifica]

Sarli a Carne (1968), uuna de les seves pel·lícules més emblemàtiques.

Eren pioners del cinema eròtic. Malgrat sofrir censura en diverses escenes de les seves pel·lícules, aquestes van acabar conquistant mercats del món, la qual cosa la va fer estrella popular de l'època en Mèxic, Paraguai, Panamà, Rússia, Japó, Estats Units i altres països d'Amèrica Central i Amèrica del Sud. La seva única rival va ser la rossa Libertad Leblanc sent aquesta última «deessa blanca» enfront de «deessa triguenya». Van ser equivalents locals de Jayne Mansfield o Anita Ekberg.

Sarli (centre) a l'estrena de Fuego el 1971. Filmada dos anys abans, la reiterada censura va tenir l'efecte contrari i va generar gran expectativa.

Bó la va convèncer per a encarnar la protagonista d’ El trueno entre las hojas,[9] primera de trenta produccions produccions realitzades entre tots dos on va protagonitzar primer nu del cinema argentí. La pel·lícula va ser èxit i la va projectar com a símbol sexual de la seva generació que la va veure per dècades en cintes com a Furia infernal, Favela, Carne, Fiebre,[10] Fuego, Sabaleros, Embrujada i Insaciable.

Dins de mites que l'envolten, com a tota estrella, la famosa frase «¡Canalla, ¿qué pretende usted de mí?!» suposadament dita en la pel·lícula Carne[11] que ha quedat inscrita en patrimoni popular.

De fet, en les pel·lícules l'argument era el mateix: Sarli criatura passional posseïda per un home gran (Bó) i per irrefrenable desig cap a homes joves (interpretat per Víctor Bó, fill d'Armando).

Va prosseguir la seva carrera fins a la defunció d'Armando Bó el 1981 quan es va retirar de l'activitat deixant un record icònic gràcies a la seva combinació d'innocència i voluptuositat, emblemàtiques del cinema de la seva època.

Retorn i reconeixement[modifica]

Als seixanta anys, quinze després del seu retir va retornar a la pantalla gran en La dama regresa de Jorge Polaco. El 1998 va debutar en el teatre de revistes en l'obra Tetanic.

El 2004 va realitzar participació especial en la telenovel·la juvenil Floricienta on va interpretar a "Coca", mare de "Malala" Graciela Stéfani i "Beba" Mirta Wons.

El 2009, Sarli participà en dues produccions: Mis días con Gloria i Arroz con leche, després de 19 anys allunyada dels rodatges.[12]

El contingut naíf i vamp de les seves pel·lícules va provocar re valorització dels seus treballs convertint-les en pel·lícules de culte en cercles underground i de major difusió. En l'estiu del 2010, la Societat Fílmica del Lincoln Center de Nova York realitza homenatge i festival amb exhibició de sis de les seves pel·lícules com a exemple del cinema kitsch dels anys 60 i 70.

Diego Curubeto va realitzar documental sobre l'activitat del binomi titulat Carne sobre carne. El 2009 Juan José Jusid va filmar un llargmetratge titulat Mis días con Gloria on hi participa Isabelita Sarli, filla de l’actriu.[13][14]

Deterioració i mort[modifica]

Després de sofrir fractura de maluc, en els últims mesos la seva salut es va veure seriosament deteriorada havent de ser traslladada en reiterades oportunitats al centre mèdic sempre acompanyada per la seva filla, l'actriu també Isabelita Sarli.

Els problemes van començar el 18 de març de 2019 quan va caure al pis en intentar aixecar-se del llit. Es va colpejar el maluc esquerre i degué ser traslladada d'urgència a l'Hospital de San Isidro on la van operar el dia 22 d'aquest mes.

Si bé la recuperació de cirurgia va transcórrer amb normalitat, els metges van decidir deixar-la internada en observació uns dies més ja que prèviament a l'accident domèstic havia patit pneumònia i continuava amb antibiòtics. Finalment li van donar l'alta el 3 d'abril i li van indicar que havia de començar a fer treballs de quinesiologia per a tenir correcta recuperació de fractura.

Tanmateix, el 26 de maig degué ser internada novament. Segons primer comunicat mèdic, presentava ella "Quadre de sèpsia (infecció) urinària que va evolucionar amb quadre de xoc sèptic requerint assistència respiratòria i suport hemodinàmica". La situació es va complicar. I el dia 28 d'aquest mes la van passar a teràpia intensiva.

Després d'una nova operació de maluc el 4 de juny, el centre mèdic va emetre nou comunicat mèdic en el qual va indicar que tractava de "pacient crítica amb pronòstic reservat".

Amb el córrer de dies, quadre bastant canviant. Li va contar a Teleshow que va costar molt però finalment amb medicació van aconseguir controlar pneumònia. Lamentablement, malgrat esforços de professionals i del suport incondicional de la seva filla, no va poder continuar lluitant contra els seus problemes de salut i va morir el dia 25 de juny de 2019 després de ser hospitalitzada per diversos problemes de salut. La causa del decés va ser un aturada cardiorespiratòria.[15]

Temps enrere s'havia enfrontat a situacions delicades quant a la seva salut. En 1992 va ser derivada a la Clínica Bazterrica després de desmaiar-se a la seva casa. Els estudis clínics van detectar un tumor cerebral obligant a cirurgia d'urgència. La intervenció, de màxim risc, va ser èxit i la protagonista d'inoblidables pel·lícules dirigides per Armando Bó (com Carne, La leona i La diosa impura  entre altres sent a més primera a despullar-se en pantalla gran) es va recuperar favorablement.

El juny de 2011, també degué ser internada per un edema de pulmó que va apuntar com molt delicat però amb el córrer d'hores va poder ser sortejat sense majors complicacions.

Filmografia [1][modifica]

Premis i honors[modifica]

L’Asociación de Cronistas Cinematográficos de la Argentina la va premiar amb el Premi Còndor de Plata en 2008 a la trajectòria i el Festival Internacional de Cinema de Mar del Plata la va homenatjar.[16]

A l'octubre del 2012 el govern la va designar ambaixadora de Cultura Popular Argentina amb rang i jerarquia de sotssecretària, segons Florencio Randazzo, proposta per la Secretaria de Cultura que va exaltar que "Considerada veritable representant de la cultura nacional".[17] També en aquest mes distingida com a "Personalitat destacada de la cultura de la ciutat de Buenos Aires".[18]

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Ficha de Isabel Sarli en Cinenacional.com.
  2. «Isabel Sarli, símbolo sexual del cine argentino, cumple 80 años». Clarin.com, 09-07-2015. [Consulta: 25 març 2020].
  3. Smink, Verónica. «Muere la actriz argentina Isabel "la Coca" Sarli, famosa por sus filmes eróticos». BBC Mundo, 25-06-2019. [Consulta: 25 març 2020].
  4. Trerotola, Diego. «Coca Camp». Página/12, 20-04-2012. [Consulta: 12 novembre 2013].
  5. «Iconos y técnicas de conquista en la primera enciclopedia gay argentina». Revista Ñ. Clarín, 29-12-2009. Arxivat de l'original el 11 de novembre de 2013. [Consulta: 10 novembre 2013].
  6. Prieto, M. Francisca. «Isabel Sarli, icono del cine erótico argentino de los '60 y '70, falleció a los 83 años», 25-06-2019. [Consulta: 25 juny 2019].
  7. «Entrevista a la Coca Sarli», audio en el sitio web Ipernity del 29 de agosto de 2008.
  8. Mascareño, Pablo. «Isabel Sarli y Armando Bó: una pasión marcada a fuego», 25-06-2019. [Consulta: 23 maig 2020].
  9. «Isabel Sarli - “El trueno entre las hojas” (fragmento)», video en el sitio web YouTube.
  10. Ariel Hache. «Isabel Sarli - Fiebre (Fragmento)», 16-04-2009.
  11. «.soyelyugo: Canalla! ¿Qué pretende usted de mí?».
  12. «La “Coca” Sarli vuelve al cine», artículo en el sitio web Ciudad.com.ar del 15 de abril de 2009.
  13. «Isabelita Sarli: la hija de la Coca se lanzará como actriz», article de Sandra Commisso al diari Clarín (Buenos Aires) del 28 d’agost de 2007.
  14. «Mis días con Gloria, de Juan José Jusid, con Isabel Sarli», article de Juan Pablo Cinelli al diari Página/12 (Buenos Aires) del 16 de setembre de 2010.
  15. Murió Isabel Sarli - LA NACION
  16. EditorPedro. «Festival de Mar del Plata, homenaje a Isabel Sarli.», 20-06-2008.
  17. http://www.clarin.com/espectaculos/cine/Isabel-Sarli-embajadora-Cultura-Popular_0_790721077.html
  18. «Copia archivada». Arxivat de l'original el 14 de maig de 2015. [Consulta: 29 octubre 2012].

Bibliografia[modifica]

  • Kuhn, Rodolfo: Armando Bó, el cine, la pornografía ingenua y otras reflexiones. Buenos Aires: Corregidor, 1984.
  • Martín, Jorge Abel: Los films de Armando Bó con Isabel Sarli. Buenos Aires: Corregidor, 1981.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Isabel Sarli