Isao Tomita

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaIsao Tomita
Nom original (ja) 冨田勲
Biografia
Naixement 22 abril 1932
Suginami
Mort 5 maig 2016 (84 anys)
Tòquio
Causa de mort Insuficiència cardíaca
Residència Tsingtao
Educació Universitat de Keiō (–1955)
Activitat
Ocupació Compositor, teclista i compositor de bandes sonores
Ocupador Shobi University Tradueix
Gènere artístic Música vanguardista, música electrònica, música clàssica, synthpop, Trance i ambient
Influències Wendy Carlos
Instrument Sintetitzador
Discogràfica RCA Records
Obra
Obres destacables The Tale of Genji Tradueix
Snowflakes Are Dancing Tradueix
Kimba the White Lion: Symphonic Poem Tradueix
Família
Fills Masaru Tomita Tradueix

Lloc web Lloc web oficial
IMDB: nm0866724
Modifica les dades a Wikidata

Isao Tomita (冨田 勲, Tomita Isao, 22 de l'abril 1932 – 5 del maig 2016), sovint conegut senzillament com Tomita, fou un compositor de música japonès, considerat com a un dels pioners de la música electrònica[1][2] i música espacial, i com un dels productors més famosos d'arranjaments de sintetitzador analògic. A més de crear treballs nota-a-nota, En Tomita va fer ús extens de les capacitats de disseny de so del seus instruments, utilitzant sintetitzadors per crear sons nous per acompanyar i realçar les seves realitzacions electròniques d'instruments acústics. També fa ús eficaç de seqüenciadors de música analògica i del Mellotron i incloent temes futuristes de ciència-ficció, posant els fonaments per la música synth-pop i ritmes de trance.[3] Molts dels seus àlbums són adaptacions i versions electròniques de peces de música clàssiques famoses, i rebé quatre nomenaments al Grammy pel seu àlbum de 1974 Snowflakes are Dancing.

Biografia[modifica]

1932-68: Inicis i carrera com a compositor[modifica]

En Tomita nasqué a Tòquio i passà la seva infància amb lo seu pare a la Xina. Després de tornar-se'n al Japó, va prendre classes particulars de l'orquestració i composició, mentre estudiaba història de l'art a la Universitat de Keio, Tòquio. Es llicencià en 1955 i es convertí en compositor a temps complet per a televisió, cinema i teatre. Compongué la música temàtica per a l'equip de gimnàstica olímpica japonesa als jocs Olímpics d'Estiu de 1956 a Melbourne, Austràlia.

En 1965, En Tomita compongué el tema de la cançó i la música de sintonia per la sèrie animada de televisió Osamu Tezuka's  Jangaru Taitei (Selva Emperador), estrenada als Estats Units com a Kimba el Lleó Blanc (amb un tema diferent per Bernie Baum, Bill Gegant i Florence Kaye). En 1966 va escriure un poema simfònic en base a aquesta música amb una animació sincronitzada amb lo poema simfònic publicat l'any 1991. Amb Kunio Miyauchi, creà la música per a la sèrie de televisió tokusatsu de ciència-ficció/espionatge/acció Poderós Jack, que s'emeté l'any 1968. El mateix any, va ser cofundador del Grup  TAC.[4]

1969-1979: Música electrònica[modifica]

Als finals del 1960s, En Tomita va recórrer a la música electrònica amb l'ímpetu de la feina amb sintetitzadors de Wendy Carlos i Robert Moog. Adquirí un sintetitzador Moog III i començà la construcció del seu estudi casolà. Al final se'n adonà que els sintetitzadors podien utilitzar-se per crear sons completament nous a més d'imitar altres instruments. El seu primer àlbum electrònic fou Electric Samurai: Switched on Rock, editat al Japó en 1972 i als Estats Units en 1974. L'àlbum va presentar interpretacions electròniques de cançons de pop i rock contemporani, utilitzant síntesi de veu al lloc d'una veu humana.

En Tomita aleshores començà arranjant peces impressionistes de Claude Debussy per sintetitzador i, en 1974, publicà l'àlbum Snowflakes are Dancing; esdevingué un èxit a tot el món i va ésser responsable de popularitzar diversos aspectes de programació de sintetitzador. Els continguts de l'àlbum van incloure ambience, simulacres de corda realista, un intent primerenc de sintetitzar el so d'una orquestra de simfonia, xiulets, i sons abstractes com de campanes, així com una sèrie d'efectes de processament que inclouen reverberació, desplaçament de fase, "flanger" (efecte de so que produeix un so metal·litzat oscil·lant, sobretot en freqüències mitjanes i altes), i modulació d'anell. Versions del àlbum quadrifòniques  proporcionàrem un efecte d'àudio espacial utilitzant quatre altaveus. Una consecució particularment significativa va ésser el seu so polifònic, creat abans de l'era dels sintetitzadors polifònics. En Tomita va crear la polifonia de l'àlbum tal com Na Carlos havia fet abans que ell, amb l'ús de enregistrament multipista, enregistrant cada veu d'una peça alhora, en una pista de cinta separada, i després barrejant el resultat en estèreo o quad. Va dur 14 mesos produir l'àlbum.[5]

En els seus àlbums primerencs, En Tomita també va fer un ús eficaç dels seqüenciadors de música analògica, que va utilitzar per a canvis repetits de tonalitats, filtres o efectes. Els sons modulars de xiulets humans d'En Tomita també es copiaven en els programes d'instruments electrònics posteriors..[6] La seva versió de "Arabesque No. 1" va ésser més tard utilitzada com a sintonia de la sèrie televisiva d'astronomia Jack Horkheimer: Star Gazer (originalment titulada Star Hustler) vista a la majoria d'estacions de PBS; al Japó, parts de la seva versió de "Rêverie" van ser utilitzades per l'obertura i tancament de les transmissions de la televisió Fuji TV; dins Espanya, "Arabesque No. 1". També es va utilitzar com a sintonia del programa de televisió per als nens Planeta Imaginari.[7]

Seguint l'èxit de Snowflakes are Dancing,En Tomita publicà diversos àlbums temàtics "clàssics", incloent-hi els arranjaments de: Igor Stravinsky L'Ocell de Foc, Modest Mussorgsky Quadres d'una Exposició, i Gustav Holst Els Planetes. Holst: Els Planetes va presentar un "tema espacial" de ciència-ficció. Aquest àlbum va provocar polèmica en el seu llançament, ja que Imogen Holst, filla de Gustav Holst, negà el permís perquè el treball del seu pare s'interpretés d'aquesta manera. l'àlbum va ser retirat, i és, en conseqüència, rar en la seva forma original de vinil.

Mentre treballava en els seus àlbums de sintetitzador clàssics, En Tomita també va compondre nombroses partitures per a televisió i pel·lícules japoneses, incloent la sèrie televisiva Zatoichi, dos pel·lícules de característiques Zatoichi, la sèrie televisiva Oshi Samurai (Samurai Mut) i la sèrie de televisió i la pel·lícula distòpica Toho, Catàstrofe 1999, Les Profecíes de Nostradamus (títol dels EUA: Last Days of Planet Earth) en 1974. Aquest últim combina execucions de sintetitzador amb instruments de pop-rock i orquestra. S'han publicat qualques altres partitures parcials i completes del període en LP i més tard en CD en transcórrer els anys, al Japó. Tot i que no són bootlegs, almenys alguns d'aquests llançaments van ser emesos per productores de cinema i televisió sense l'aprovació artística d'En Tomita.

1980-2000: Concerts de Núvol de So[modifica]

En 1984, Tomita va publicar Canon of the Three Stars, que incloïa peces clàssiques canviades de nom per objectes astronòmics. Per exemple, la peça del títol és la seva versió de Cànon en Fa Major de Pachelbel. Es va acreditar amb "The Plasma Symphony Orchestra", que era un procés de sintetitzador informàtic que utilitzava les formes d'ones d'emanacions electromagnètiques de diverses estrelles i constel·lacions per a les textures sonores d'aquest àlbum.

En Tomita va realitzar diversos concerts a l'aire lliure "soundcloud", amb altaveus que envoltaven el públic en un "núvol de so". Donà un gran concert en 1984 en la reunió anual de música contemporània del festival Ars Electronica de Linz, Àustria anomenat Ment de l'Univers, barrejant pistes en directe en una  piràmide de vidre suspesa damunt d'un públic de 80.000 persones. Es va realitzar un altre concert a Nova York dos anys més tard per a celebrar el centenari de l' Estàtua de la Llibertat  (Tornada a la Terra), com també a Sydney l'any 1988 per al bicentenari d'Austràlia. L'actuació a Austràlia va ser part dels 7 milions de dòlars de regal del Japó a Nova Gal·les del Sud, que incloïa el més gran castell de focs artificials mai vist fins a aquell moment: sis sistemes de so i il·luminació fixos -un d'aquests dins una barcassa amarrada al centre d'una badia, l'altre a l'aire dut per un helicòpter chinook- per les parts rellevants de l'espectacle, inclosos tambors de fockabuki, passant diverses vegades. El seu últim esdeveniment de núvol de so fou a Nagoya, Japó, el 1997, amb presentacions d'actuacions de convidats com The Manhattan Transfer, Ray Charles, Dionne Warwick, i Rick Wakeman.

A finals dels 1990s, va compondre una fantasia simfònica per orquestra i sintetitzador titulada El Conte de Genji, inspirada en la epònima vella història japonesa. Va ésser executada per orquestres simfòniques de Tòquio, Los Angeles, i Londres. Una versió CD del concert en viu va ser llançada en 1999 seguida per una versió d'estudi en 2000.

2001–2016: Darrers anys[modifica]

L'adveniment del format d'àudio DVD va permetre En Tomita anar més enllà amb els seus interessos en àudio multicanal amb llançaments de treballs revisió dels The Tale of Genji Symphonic Fantasy and The Tomita Planets 2003. També va fer una versió de

Claude Debussy Clair de Lune per a la banda sonora d'Ocean's 13 en 2007.

En 2015, una sèrie de pistes de Snowflakes are Dancing van aparèixer a la banda sonora de Heaven Knows What, una pel·lícula nord-Americana dirigida per els germans Safdie. El mateix any, com a reconeixement de la seva llarga trajectòria i influència en la música electrònica,En  Tomita va guanyar el Premi de la Fundació Japó, un premi llançat "per honorar aquelles persones o organitzacions que han fet una contribució significativa per promoure la comprensió i l'amistat entre el Japó i la resta del món a través d'activitats acadèmiques, artístiques i altres activitats culturals".[8]

Mort[modifica]

Després de patir malalties del cor durant molts anys, En Tomita va morir d'insuficiència cardíaca a Tòquio, el 5 del maig de 2016.

Discografia[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

  • Isao Tomita NAMM entrevista Biblioteca d'Història Oral (2014)