Isavarre

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de geografia políticaIsavarre
Isavarre - Església de Sant Llorenç.jpg

Localització
Localització d'Alt Àneu respecte del Pallars Sobirà.svg
42° 39′ 02″ N, 1° 05′ 58″ E / 42.65043611°N,1.09935833°E / 42.65043611; 1.09935833
Estat Espanya
Comunitat autònoma Catalunya
Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Pallars Sobirà
Municipi Alt Àneu
Població
Total 24 hab. (2010)
Geografia
Altitud 1.092,6 m
Indicatius
Codi postal 25586
Modifica dades a Wikidata

Isavarre és un poble del terme municipal d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic municipi de Sorpe.

Està situat a 1.092,6 metres d'altitud, a l'esquerra de la Noguera Pallaresa i a la dreta del Barranc de Buixerri, just al nord d'on es troben aquests dos cursos d'aigua. És als peus de l'extrem sud-oest del Serrat del Broncal.

La menció més antiga del lloc d'Isavarre és una convinença de l'any 1064, en què els comtes de Pallars, Artau I i Ramon VI, pactaren que aquesta vila passaria a formar part del Pallars Sobirà. Durant tota l'edat mitjana, Isavarre estigué vinculat al monestir de Santa Maria de Gerri.

Fou municipi independent fins a 1846, any en què, juntament amb Borén, s'agregà a Sorpe.

Pel que fa al seu patrimoni, destaca l'església parroquial de Sant Llorenç. És una construcció del segle XII, força modificada, que conserva una portalada esculturada amb arquivoltes, que recorda les de les esglésies de Sant Joan d'Isil, Sant Lliser d'Alós d'Isil i Sant Martí de Borén. Al seu interior serva dues piques de pedra decorades, una de baptismal i l'altra per a contenir-hi els Sants Olis.

L'església era decorada amb pintures murals romàniques repartides en l'actualitat entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona), el Museu Diocesà d'Urgell (la Seu d'Urgell) i el Toledo Museum of Art (Ohio, Estats Units).

Damunt de la Noguera Pallaresa, en el camí vell de Sorpe, ara en desús, hi ha les restes d'un pont romànic.

Etimologia[modifica]

Segons Joan Coromines,[1] Isavarre és un dels molts topònims pirinencs d'origen basc. Està format per diverses arrels preromanes; comparteix amb Isil la primera arrel, isil (silenciós, amagat), que podria contenir el sufix -il (mort), al qual s'afegeix -barre (lloc de més avall). Tots aquests topònims són clarament descriptius de la geografia on es troben aquests pobles.

Geografia[modifica]

El poble d'Isavarre[modifica]

Les cases del poble[2][modifica]

  • Casa Anton
  • Casa Cabaler
  • Casa Capella
  • Casa Carles
  • Casa Carme
  • Casa Carmeta
  • Casa Cisco
  • Casa Cobert de Pierró
  • Casa Cobert de Ramon
  • Casa Constancet
  • Casa Ferrera
  • Casa Fineta
  • Casa Inés
  • Casa Jepa
  • Casa la Llúpia Lluca
  • Casa la Llúpia de Constancet
  • Casa Lluquet
  • Casa Madrilenyes
  • Casa Masover
  • Casa Medalla
  • Casa Menescal
  • Casa Miqueu
  • Casa Moscardó
  • Casa Negret
  • Casa Nyei
  • Casa Peró
  • Casa Pierro
  • Casa Portella
  • Casa Pubill
  • Casa Quico
  • Casa Ramon
  • La Rectoria
  • Casa Ribera
  • Casa Ricou
  • Casa Sastre
  • Casa Vella
  • Casa Vella de Negret
  • Casa Visa
  • Casa Xamora

Història[modifica]

Època moderna[modifica]

En el fogatge del 1553, Isabarre declara[3] 6 focs laics i 2 d'eclesiàstics (uns 40 habitants).

Edat contemporània[modifica]

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico...[4] a Isabarre. Hi diu que és una localitat amb ajuntament, situada a la Vall d'Àneu, a l'esquerra de la Noguera Pallaresa, envoltat d'altes muntanyes. Hi regnen els vents del nord i sud, i el clima és extraordinàriament fred, propens a pulmonies i reumes. Tenia en aquell moment 22 cases, Casa de la Vila i l'església parroquial de Sant Llorenç màrtir, servida per un rector ordinari de nomenament reial vuit mesos l'any i tres beneficiats. Dins de la població hi ha la capella de la Mare de Déu del Roser. Les terres són muntanyoses, fluixes i pedregoses, de qualitat regular, i al nord-est hi té una muntanya alta, però despoblada. S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, fenc i pastures. S'hi criava bestiar de tota mena, preferentment vacum, i hi havia caça de llebres i perdius i pesca de truites. Comptava amb 16 veïns (caps de casa) i 97 ànimes (habitants).

Referències[modifica]

  1. Coromines 1995.
  2. Montaña 2004.
  3. Mossèn Guillem Vidaló i Mossèn Joan Simonet; Bernat Escasser, Bernat Berenguer, Joan de Germà àlies Devisa, Antoni Reguart, Paulet d'Arnelic i Ramon Devisa. Iglésias 1981, p. 78.
  4. Madoz 1845.

Bibliografia[modifica]

  • Coromines, Joan. «Isavarre». A: Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. IV. D - J. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona "La Caixa", 1995. ISBN 84-7256-825-3. 
  • Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981. ISBN 84-232-0189-9. 
  • Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Sorpe». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0. 
  • Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845.  Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5. 
  • Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Isavarre Modifica l'enllaç a Wikidata