Vés al contingut

Israelites

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula grup humàIsraelites
lang=
Modifica el valor a Wikidata
Tipuspoble, grup ètnic històric, peoples of the Quran (en) Tradueix, confederació i tribu Modifica el valor a Wikidata
Llenguahebreu bíblic i arameu antic Modifica el valor a Wikidata
Religiójahvisme i judaisme del Segon Temple Modifica el valor a Wikidata
EpònimJacob Modifica el valor a Wikidata
Períodeedat antiga i Israelite period (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Originari deLlevant Meridional Modifica el valor a Wikidata
EstatRegne d'Israel, Regne de Judà i Regne d'Israel Modifica el valor a Wikidata

Els israelites[1][2] eren un grup etnoreligiós[3][4] de parla hebrea format per tribus que van habitar gran part de Canaan durant l'edat del ferro.[5][6][7]

El nom d'Israel apareix per primera vegada a l'Estela de Merneptah de l'antic Egipte, datada cap a l'any 1200 aC.[8] L'erudició moderna considera que els israelites van sorgir de grups d'indígenes cananeus i altres pobles.[9][10][6] Parlaven una forma arcaica de la llengua hebrea, que era una varietat regional de les llengües cananees, coneguda avui com a hebreu bíblic.[11] A l'edat del ferro van sorgir els regnes d'Israel i Judà. El Regne d'Israel, amb la seva capital a Samaria, va caure en mans de l'Imperi Neoassiri cap al 720 aC;[12] mentre que el de Judà, amb capital a Jerusalem, va ser destruït per l'Imperi Neobabilònic l'any 586 aC.[13] Part de la població de Judea va ser duta a Babilònia, però va tornar a Israel després que Cir II el Gran conquerís la regió.[14][15]

Segons la Bíblia, els israelites són descendents de Jacob, un patriarca que més tard va ser rebatejat com a Israel. Després d'una severa sequera a Canaan, Jacob i els seus dotze fills van fugir a Egipte, on finalment van formar les dotze tribus d'Israel. Els israelites, que vivien esclavitzats a Egipte, van ser alliberats més tard per Moisès i van conquerir Canaan sota el lideratge de Josuè, el successor de Moisès. La majoria dels estudiosos moderns estan d'acord que la Torà no proporciona un relat autèntic dels orígens dels israelites i, en canvi, la consideren com un mite nacional. Tanmateix, se suposa que hi pot haver un "nucli històric" a la narració.[16][17][18] La Bíblia també retrata els regnes d'Israel i Judà com els successors d'un anterior Regne Unit d'Israel, tot i que es discuteix la historicitat d'aquest últim supòsit.[19][20]

Tant els jueus com els samaritans remunten la seva ascendència als antics israelites.[21][22][23][24] Els jueus remunten la seva ascendència a les tribus que van habitar el Regne de Judà, incloent Judà, Benjamí i part de la de Leví, mentre que els samaritans reclamen el seu llinatge dels descendents d'Efraïm, Manassès i Leví, que no van ser deportats a la captivitat assíria després de la caiguda d'Israel. Altres grups també n'han reivindicat l'afiliació.[25]

Etimologia

[modifica]

La primera referència a Israel en fonts no bíbliques es troba a l'Estela de Merneptah, cap a l'any 1209 aC. La inscripció és molt breu i diu: «Israel està devastat, sense llavors». La inscripció es refereix a un poble —no a cap individu o estat nacional—[26] que es trobaria a Palestina central[27] o a les terres altes de Samaria.[28] Alguns egiptòlegs suggereixen que el mot Israel va aparèixer en relleus topogràfics anteriors, datats de la dinastia XIX (és a dir, el regnat de Ramsès II) o la dinastia XVIII,[29] però aquesta lectura segueix sent controvertida.[30][31]

Jacob lluitant amb l'àngel (Gustave Doré, dècada del 1860).

En la Bíblia hebrea, Israel apareix per primera vegada a Gènesi 32:29, on un àngel dona el nom a Jacob després que tots dos lluitessin.[32][33] L'etimologia popular que es dona al text deriva Israel de yisra, "prevaldre" o "lluitar amb", i El, un déu creador cananeu-mesopotàmic que s'identifica en ocasions amb Jahvè.[34][35] No obstant això, l'erudició moderna interpreta El com el subjecte, "El mana/lluita",[36][37][38] de sarar (שָׂרַר) "governar"[39] (cognat amb sar (שַׂר) "governant",[40] accadi šarru "governant, rei"),[41] que probablement és cognat amb l'arrel semblant sara (שׂרה) "lluitat, esforçat, enfrontat".[42][43]

Mapa de les Dotze Tribus d'Israel abans del moviment de Dan cap al nord, basat en el Llibre de Josuè.

Després, Israel va ser emprat per referir-se als descendents directes de Jacob i als gentils (estrangers residents) que s'havien assimilat a la comunitat israelita.[44][45] Hebreu és un etnònim similar, però s'aplica generalment quan els israelites es troben en desavantatge econòmic o són migrants. També podria apuntar a la seva descendència d'Éber, el net de Noè.[46][47][48][49] Durant el període de la monarquia dividida, el terme "israelites" es va utilitzar en referència als habitants del regne septentrional d'Israel, però finalment, va incloure els habitants del Regne de Judà en l'ús post-exili.[50]

A la literatura del període del Segon Temple, "Israel" incloïa els membres de la monarquia unida, el regne del nord i l'Israel escatològic. "Jueu" (o "judeu") era un altre etnònim popular, però podria referir-se a un subgrup geogràficament restringit o als habitants del regne meridional de Judà.[51][52] A més, obres com Esdras-Nehemies van ser pioneres en la idea d'una distinció "impermeable" entre Israel i els gentils, sobre una base genealògica.[45] Altres estudiosos argumenten que la distinció es basa en la religió.[53] Per exemple, Troy W. Martin argumenta que el jueu bíblic es basa en l'adhesió a la "circumcisió pactada", independentment de l'ascendència (Gènesi 17:9-14).[54]

En el judaisme, "israelita", a grans trets, es refereix a un membre laic del grup etnoreligiós jueu, en oposició a les ordes sacerdotals de kohanim i levites. En textos legals com la Mixnà i Guemarà, ישראלי (Yisraeli o israelita), s'utilitza per descriure jueus en comptes de יהודי (Yehudi o jueu). En el samaritanisme, els samaritans no són jueus יהודים (Yehudim). En canvi, són israelites, que inclouen els seus germans jueus, o samaritans israelites.[55][56]

Narrativa bíblica

[modifica]
Mapa de Terra Santa, Pietro Vesconte, 1321, que mostra les parcel·les de les tribus d'Israel. Descrit per Adolf Erik Nordenskiöld com "el primer mapa no ptolemaic d'un país definit".[57]

La història del poble israelita es pot dividir en aquestes etapes, segons la Bíblia hebrea:[58]

Període premonàrquic (fins a c. 1050 aC)

[modifica]
Maqueta del Tabernacle construït sota els auspicis de Moisès, al parc de Timna, Israel.

Els israelites van rebre el nom del seu avantpassat, Jacob/Israel, que era net d'Abraham. Estaven organitzats en 12 tribus: Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló, Josep (o tribu d'Efraïm i tribu de Manassès) i Benjamí. Originalment, van anar a Egipte després d'una fam a Canaan, però van ser esclavitzats pels egipcis.[59] Van escapar i es van organitzar com a critarquia,[60] on van seguir les lleis donades per Moisès. Després, els israelites van conquerir Canaan i van lluitar amb diversos veïns fins que van establir un estat monàrquic.

Monarquia Unida (c. 1050–930 aC)

[modifica]

Com a estat monàrquic, les tribus israelites estaven unides pel lideratge de Saül, David i Salomó. Els regnats de Saül i David van estar marcats per les victòries militars i la transició d'Israel a un mini-imperi amb estats vassalls.[61][62] El regnat de Salomó va ser relativament més pacífic i va supervisar la construcció del Primer Temple,[63] amb l'ajuda dels aliats fenicis.[64] En aquest Temple es guardava l'Arca de l'Aliança; la seva antiga ubicació era la ciutat de David.[65]

Monarquia dividida (c. 930–597 aC)

[modifica]

L'estat monàrquic es va dividir en dos estats, Israel i Judà, a causa de disputes civils i religioses. Finalment, Israel i Judà van desaparèixer després de les invasions assíries i babilònies, respectivament. Segons els profetes bíblics, aquestes invasions eren judicis divins per apostasia religiosa i lideratge corrupte.

Període de l'exili (c. 597–538 aC)

[modifica]

Després que els babilonis envaïssin Judà, van deportar la majoria dels seus ciutadans a Babilònia, on van viure com a "exiliats". Cir II el Gran va conquerir Babilònia i va establir el Primer Imperi Persa l'any 539 aC.[66] Un any més tard, segons les cites tradicionals, Cir va permetre als judaïtes tornar a la seva terra natal.[66] Aquesta pàtria va ser rebatejada com a Província de Yehud, que finalment es va convertir en una satrapia d'Eber-Nari.[66]

Període persa (c. 539–331 aC)

[modifica]

El 537–520 aC, Zorobabel es va convertir en el governador de Yehud i va començar a treballar en el Segon Temple, que es va aturar.[67] El 520–516 aC, Ageu i Zacaries van incitar els judaïtes a reprendre les obres al temple. Un cop acabat, Josuè va esdevenir-ne gran sacerdot.[67][67] En el període 458–433 aC, Esdres i Nehemies van dirigir un altre grup de judaïtes a Yehud, amb el permís d'Artaxerxes. Nehemies va reconstruir el temple —malmès després d'un desastre no especificat— i va eliminar la influència estrangera de la comunitat judaïta.[68][69] Dit això, alguns judaïtes van optar per quedar-se a Pèrsia, on gairebé es van enfrontar a l'aniquilació.[70][71]

Israelites històrics

[modifica]
Article principal: Història de l'antic Israel

Els esforços per confirmar l'etnogènesi bíblica d'Israel mitjançant l'arqueologia s'han abandonat en gran part com a improductius.[18] Molts estudiosos veuen les narracions tradicionals com a mites nacionals amb poc valor històric, però alguns postulen que un petit grup d'egipcis exiliats va contribuir a la narració de l'Èxode.[a] William G. Dever identifica amb cautela aquest grup amb la tribu de Josep, mentre que Richard Elliott Friedman ho fa amb la tribu de Levi.[75][76] Flavi Josep, citant a Manetó, els identifica amb els hicsos.[77][78] Altres estudiosos creuen que la narració de l'Èxode va ser una "memòria col·lectiva" de diversos esdeveniments de l'edat del bronze.[79][80]

A més, és poc probable que els israelites haguessin avançat per la força al sud del Llevant, segons les proves arqueològiques. En canvi, té més recolzament la ramificació provinent dels pobles indígenes cananeus que havien habitat durant molt de temps la regió, que incloïa Síria, l'antic Israel i la regió de Transjordània.[81][82][83] La seva cultura era monolatrística, amb un enfocament principal en el culte a Yahvé (o El). Emperò, després de l'exili babilònic, esdevingueren monoteistes, amb influència parcial del zoroastrisme, fet que va distanciar decisivament els israelites dels altres cananeus.[84] Feien servir l'escriptura cananea i es comunicaven en una llengua cananea coneguda com a hebreu bíblic. El descendent modern de la llengua és avui l'únic dialecte supervivent de les llengües cananees.[85][86]

Gary Rendsburg argumenta que algunes tradicions bíbliques arcaiques i altres proves circumstancials apunten a que els israelites van sorgir dels shasu i altres pobles seminòmades de les regions desèrtiques al Llevant sud, que més tard es van establir a les terres altes de Canaan.[87]

Orígens

[modifica]
Rajoles de presoners de Ramsès III que representen els precursors dels israelites a Canaan: cananeos de ciutats-estat i un líder shasu.[88][89][90]

Existeixen diverses teories sobre els orígens dels israelites històrics. Alguns creuen que descendien de nòmades itinerants, com habiru i shasu, o cananeus empobrits, que es van veure obligats a abandonar les zones urbanes riques i viure a les terres altes.[91][27] L'opinió acadèmica predominant és que els israelites eren una barreja de pobles predominantment indígenes de Canaan, amb aportacions addicionals d'una matriu de pobles egípcis, que probablement va inspirar la narrativa de l'Èxode.[92][93][94] La demografia d'Israel era semblant a la demografia d'Ammon, Edom, Moab i Fenícia.[93]

A més de l'enfocament en l'adoració a Jahvè, els marcadors culturals israelites es definien pel tractament del cos, el menjar i el temps; inclosa la circumcisió masculina, l'evitació del consum de carn de porc i el temps marcat basat en l'Èxode, els regnats dels reis israelites i l'observació del sàbat. Els dos primers marcadors van ser observats pels semites (veïns de l'oest), a més dels filisteus (d'origen grec micènic). Com a resultat, els matrimonis mixts amb altres semites eren habituals.[95] Però el que distingia la circumcisió israelita de la circumcisió no israelita era l'èmfasi en el "moment correcte".[96][97] La circumcisió israelita també servia com a signe mnemotècnic per als circumcidats, on el seu penis circumcidat erecte "antinatural" els recordava que es comportarien de manera diferent en qüestions sexuals. Yom-Tov Lipmann-Muhlhausen suggereix que la identitat israelita es basava en la fe i l'adhesió als manaments adequats al sexe. Per als homes, era la circumcisió. Per a les dones, era un sacrifici ritual després del part (Levític 12:6).[98]

L'Estructura del mont Ebal, vista per molts arqueòlegs com un lloc de culte israelita primerenc.

La genealogia va ser un altre marcador ètnic. Es tractava d'una qüestió d'identitat cultural i no de descendència biològica. Per exemple, els clans estrangers podrien adoptar la identitat d'altres clans, de manera que perdien la seva condició de "forasters". Això s'aplicava als israelites de diferents tribus i als gentils.[45][95] Saul Oylan va argumentar que els estrangers es convertien automàticament en israelites si vivien al seu territori, segons Ezequiel 47:21-23.[99] Dit això, els israelites van utilitzar la genealogia per participar en el "narcisisme de petites diferències", però també en l'autocrítica, ja que els seus avantpassats incloïen personatges moralment qüestionables, com Jacob. Tots dos trets representaven les "complexitats de l'ànima jueva".[95]

Els noms eren significatius a la cultura israelita i indicaven el destí i el caràcter inherent d'una persona. Així, un canvi de nom indicava una “transformació divina” cap a les “destinacions, caràcters i naturaleses” d'una persona. Aquestes creences s'alineaven amb el medi cultural del Pròxim Orient, on els noms estaven "íntimament lligats a l'essència mateixa de l'ésser i inextricablement entrellaçats amb la personalitat".[97]

Pel que fa a l'aparença, els rabins van descriure els jueus bíblics com «a mig camí entre el blanc i el negre», «del color del boix».[100] Suposant la veracitat de l'afirmació de Yurco, que els israelites estan representats en relleus del temple de Merneptah, a Karnak,[101] els primers israelites podrien haver dut la mateixa roba i pentinats que els cananeus no israelites.[102][103] En discrepància amb això, Anson Rainey va argumentar que els israelites dels relleus s'assemblaven més als shasu.[104] D'acord amb la literatura bíblica, els israelites es van distingir de pobles com els babilonis i els egipcis per no tenir barbes llargues ni de boc. Tanmateix, aquestes pràctiques de moda eren costums de classe alta.[105]

Els primers assentaments israelites

[modifica]

Al segle XII aC, van sorgir molts assentaments israelites a la regió muntanyosa central de Canaan, que antigament era terra erma. En aquests assentaments no s'han trobat proves de consum de carn de porc, com si n'hi ha en els assentaments filisteus. Tenien cases de quatre peces i vivien amb un ethos igualitari, que s'exemplificava en l'absència de tombes elaborades, residències de governadors, o cases més grans que d'altres, etc. Seguien una economia mixta, que prioritzava l'autosuficiència, el cultiu de conreus, la ramaderia i la producció artesanal a petita escala. Simultàniament es van introduir noves tecnologies com el cultiu en terrasses, les sitges per a l'emmagatzematge de gra i les cisternes per a la recollida d'aigua de pluja.[106]

Aquests assentaments van ser construïts per habitants de les terres del sud (és a dir, el Sinaí modern i les parts del sud d'Israel i Jordània), que van abandonar les seves costums de ramaders nòmades. Els cananeus que vivien fora de les muntanyes centrals van ser identificats vagament com a danites, axerites, zabulunites, issacarites, neftalites i gadites. Aquests habitants no tenen una història important de migració —fora dels danites, que suposadament són originaris dels pobles de la mar, en particular els dan(an)u.[106][107] No obstant això, es van barrejar amb els antics nòmades per factors socioeconòmics i militars.

El seu interès pel jahvisme i la preocupació pels desfavorits va ser un altre factor. Les possibles al·lusions a aquesta realitat històrica a la Bíblia hebrea inclouen les esmentades tribus, llevat d'Isacar i Zabuló, descendents de Bilhà i Zilpà, que es consideraven "addicions secundàries" a Israel.[106] El culte a El era fonamental per a la cultura israelita primitiva, però actualment es desconeix el nombre de fidels a El a Israel. És més probable que diferents localitats israelites tinguessin opinions diferents sobre El i tinguessin espais sagrats "a petita escala".[34][35] Himbaza et al. (2012) afirmen que les llars israelites normalment estaven mal acondicionades i no permetien gestionar els conflictes familiars, cosa que podria explicar els durs tabús sexuals que s'imposaven a actes com l'incest, la poligàmia, l'homosexualitat, etc. a Levític 18:20. Aquests "crims secrets" es penaven amb la mort. Qui els perpetrava, acostumaven a confessar preventivament per por, i feien les oportunes reparacions.[108]

Període monàrquic

[modifica]

Monarquia Unida

[modifica]
Article principal: Regne d'Israel Unit
Part de la delegació israelita amb regals del rei Jehú, obelisc negre, 841–840 aC.[109]

La historicitat de la Monarquia Unida és molt debatuda entre els arqueòlegs i els estudiosos bíblics: maximalistes i centristes bíblics (Kenneth Kitchen, William G. Dever, Amihai Mazar, Baruch Halpern i altres) argumenten que el relat bíblic és més o menys precís, mentre que els minimalistes bíblics (Israel Finkelstein, Ze'ev Herzog, Thomas L. Thompson i altres) argumenten que Israel i Judà mai es van separar d'un estat comú. El debat no s'ha resolt, però els recents descobriments arqueològics d'Eilat Mazar i Yosef Garfinkel mostren cert suport a l'existència de la Monarquia Unida.[19]

A partir de l'any 850 aC, una sèrie d'inscripcions dels veïns d'Israel, esmenten la "Casa de David".[110][111]

Regnes d'Israel i Judà

[modifica]
"A Ezequies, fill d'Acaz, rei de Judà": segell reial trobat a les excavacions d'Ofel a Jerusalem.

En comparació amb la Monarquia Unida, la historicitat del Regne d'Israel i Judà és àmpliament acceptada pels historiadors i arqueòlegs.[112]:169–195[113] La seva destrucció per part dels assiris i babilonis, respectivament, també està confirmada per proves arqueològiques i fonts extrabíbliques.[12][114][115][116][117][112]:306 Christian Frevel argumenta que el jahvisme estava arrelat a la cultura del Regne d'Israel, que el va introduir al Regne de Judà a través de les expansions d'Acab i la cooperació sociopolítica, motivada per les conquestes d'Hazael.[118]

Frevel també ha argumentat que Judà era gairebé un vassall d'Israel, sota els omrides.[118] Aquesta teoria ha estat rebutjada per altres estudiosos, que argumenten que les proves arqueològiques semblen indicar que Judà va ser una entitat sociopolítica independent durant la major part del segle IX aC.[119]

Avraham Faust argumenta que hi va haver una adhesió contínua a l'«ethos de l'igualitarisme i la simplicitat» a la Segona Edat del Ferro (segles X-VI aC). Per exemple, hi ha mínims indicis de temples o de complexos enterraments en tombes, malgrat que Israel i Judà estaven més densament poblats que al final de l'Edat del Bronze. Les cases de quatre habitacions van continuar sent la norma. A més, les inscripcions reials eren escasses, juntament amb la ceràmica importada i decorada.[120]

El Regne d'Israel va ser conquerit per l'Imperi Neoassiri al voltant del 720 aC.[121] Els registres de Sargon II d'Assíria indiquen que va deportar part de la població a Assíria. Aquesta deportació es va convertir en la base de la idea jueva de les deu tribus perdudes d'Israel. Alguns israelites van emigrar al regne meridional de Judà,[122] mentre que aquells israelites que van romandre a Samaria, concentrats principalment al voltant del mont Garizim, van passar a ser coneguts com a samaritans.[123][124] Els assiris també van establir grups estrangers als territoris del regne conquerit.[124]

Els israelites exiliats de regions no judaïtes es van enfrontar a l'assimilació a la població assíria, a diferència dels seus homòlegs de Judea.[125] Tot i que els registres històrics indiquen la desaparició de les tribus israelites de Galilea i Transjordània, és plausible que molts israelites de Samaria van sobreviure i es van quedar a la regió.[126] Aquests supervivents, contràriament a la tradició jueva,[127] es creu que es van convertir en els avantpassats dels samaritans, que van seguir el samaritanisme. Les investigacions indiquen que només una part d'aquesta població es va casar amb colons mesopotàmics.[128][129] En el seu hebreu samarità nadiu, els samaritans s'identifiquen com "Israel", "B'nai Israel" o "Shamerim/Shomerim" (és a dir, "Guardians/Cuidadors/Vigilants").[130][131][132][133]

Cap a finals del mateix segle, l'Imperi Neobabilònic va sortir victoriós sobre els assiris, la qual cosa va portar a la submissió de Judà com a estat vassall. A principis del segle VI aC, una sèrie de revoltes a Judà van impulsar el rei babilònic Nabucodonosor II a assetjar i destruir Jerusalem juntament amb el Primer Temple, marcant la desaparició del regne. Posteriorment, un segment de la població judaïta va ser exiliat a Babilònia en diverses onades.[134] Aquests eren progenitors dels jueus,[135] que practicaven el judaisme durant el període del Segon Temple.[136][137]

Història posterior

[modifica]
Articles principals: Història dels jueus i Samaritans

Amb la caiguda de Babilònia davant l'ascens de l'Imperi persa aquemènida, el rei Cir el Gran va emetre una proclama coneguda com l'Edicte de Cir, animant els exiliats a tornar a la seva terra natal després que els perses la constituïssin com una província autònoma, governada pels jueus, anomenada Yehud. Sota el domini persa (c. 539–332 aC), la població jueva retornada va restaurar la ciutat i va reconstruir el temple de Jerusalem. El Cilindre de Cir es cita controvertidament com a prova que Cir va permetre que els jueus tornessin.[138][139] Els retornats van mostrar un "sentit incrementat" de la seva identitat ètnica i van evitar l'exogàmia, que va ser tractada com una "realitat permissiva" a Babilònia.[140][141] La circumcisió ja no era un marcador ètnic significatiu, ara es donava més èmfasi a la descendència genealògica i a la fe en Jahvè.[142][143]

L'any 332 aC, l'Imperi aquemènida va caure en mans d'Alexandre el Gran i la regió es va incorporar més tard al Regne Ptolemaic (c. 301–200 aC) i a l'Imperi selèucida (c. 200–167 aC). La revolta dels Macabeus contra el domini selèucida va inaugurar un període d'independència nominal per al poble jueu, sota la dinastia asmonea (140–37 aC). Encara que, inicialment, operava de manera semiautònoma dins de l'esfera selèucida; els asmoneus van refermar gradualment la independència total mitjançant la conquesta militar i la diplomàcia, i es van establir com els darrers governants jueus sobirans, abans d'una pausa prolongada en la sobirania jueva a la regió.[144][145][146][147] Alguns estudiosos argumenten que els jueus també es van dedicar a esforços missioners actius en el món grecoromà, que van provocar conversions.[148][149][150][151] Altres, com Scot McKnight i Martin Goodman, rebutgen aquesta visió mentre sostenen que les conversions es produïen de manera esporàdica.[152] Va haver una diàspora semblant per als samaritans, però la seva existència està poc documentada.[153]

L'any 63 aC, la República Romana va conquerir el regne. L'any 37 aC, els romans van nomenar Herodes el Gran com a rei d'una Judea vassalla. L'any 6 dC, el territori es va integrar definitivament a l'Imperi Romà, constituida com la província de Judea. Durant aquest període, les principals zones d'assentament jueu a la Terra d'Israel eren Judea, Galilea i Perea, mentre que els samaritans tenien el seu centre demogràfic a Samaria. La creixent insatisfacció amb el domini romà i els disturbis civils van desembocar en la Primera Guerra Judeo-Romana (66–73 dC), que va resultar en la destrucció de Jerusalem i el seu Temple, fets que posarien fi al període del Segon Temple. Aquest esdeveniment va marcar un moment cataclísmic en la història jueva,[154] i va provocar una reconfiguració de la identitat i la pràctica jueves per tal de garantir-ne la continuïtat. El cessament del culte al Temple i la desaparició de les sectes que s'hi basaven,[155] van facilitar l'auge del judaisme rabínic, que derivava de l'escola farisaica del judaisme del Segon Temple. Posava l'èmfasi en el culte comunal a la sinagoga i l'estudi de la Torà, i finalment es va convertir en l'expressió predominant del judaisme.[154][156][157][158] Al mateix temps, el cristianisme va començar a divergir del judaisme, evolucionant cap a una religió predominantment gentil.[159] Dècades més tard, la revolta de Bar Kokhebà (132–135 dC) va disminuir encara més la presència jueva a Judea, donant lloc a un canvi geogràfic de la vida jueva a Galilea i Babilònia, amb comunitats més petites escampades per la Mediterrània.

Grups moderns vists com a descendents o que reclamen connexions

[modifica]

Jueus i samaritans comparteixen una connexió amb la Terra bíblica d'Israel.[160][161][162] Hi ha qui argumenta que alguns grups palestins són descendents de jueus que no van ser exiliats pels romans.[163][164] Altres grups reclamen continuïtat amb els israelites, inclosos els paixtuns,[165][166] els israelites britànics,[167] els hebreus negres israelites,[168] els igbos,[169] els mormons[170] i els cristians evangèlics que subscriuen la teologia del pacte.[171]

Genètica

[modifica]
Un ancià samarità participa en els serveis de pregària de Pasqua celebrats al mont Garizim.

A partir del 2024, només un estudi ha examinat directament el material genètic antic israelita. L'anàlisi va examinar les restes esquelètiques de l'època del Primer Temple excavades a Abu Ghosh i va mostrar un individu masculí pertanyent a l'haplogrup J2 Y-DNA, un conjunt de seqüències d'ADN estretament relacionades que es pensava que es van originar al Caucas o a l'Anatòlia oriental, així com els mitocondrials T1a i H87 entre els quals també s'han detectat els haplogrups d'ADN cananita, i aquest últim en bascos, àrabs tunisians i iraquians, suggerint un origen mediterrani, del Pròxim Orient o potser àrab.[172]

Un estudi de 2004 (de Shen et al.) que comparava els samaritans amb diverses poblacions jueves (inclosos jueus asquenazis, jueus iraquians, jueus libis, jueus marroquins i jueus iemenites) va trobar que "l'anàlisi dels components principals va suggerir una ascendència comuna dels samaritans i els jueus. La majoria dels primers es poden remuntar a un avantpassat comú, en el que avui s'identifica com el gran sacerdoci israelita heretat per paternitat (Cohanim), amb un avantpassat comú projectat a l'època de la conquesta assiria del regne d'Israel".[173]

Un estudi de 2020 (d'Agranat-Tamr et al.) va declarar que hi havia continuïtat genètica entre els llevantins meridionals de l'edat del bronze i l'edat del ferro, que incloïen els israelites i els judaites. Es podrien "modelar com una barreja de poblacions locals del neolític anterior i poblacions de la part nord-est del Pròxim Orient (per exemple, les muntanyes de Zagros, els caucàsics/armenis i possiblement els hurrites)". Els motius de la continuïtat inclouen la resiliència del col·lapse de l'edat de bronze, que va ser cert sobretot per a ciutats de l'interior com Meguidó i Abel-Betmaacà. En altres llocs, es van afegir components relacionats amb Europa i l'Àfrica oriental a la població, des d'un gradient nord-sud i sud-nord respectivament. Com a representants, es van utilitzar europeus del Neolític final i de l'edat del bronze, i somalis.[174]

Notes

[modifica]
  1. ↑ "Si bé hi ha un consens entre els estudiosos que l'Èxode no va tenir lloc de la manera descrita a la Bíblia, sorprenentment la majoria dels estudiosos coincideixen que la narració té un nucli històric i que alguns dels colons de les terres altes van venir, d'una manera o d'una altra, des d'Egipte ..." "L'arqueologia no contribueix realment al debat sobre la historicitat o fins i tot el rerefons històric de l'Èxode en si, però si efectivament hi havia aquest grup, va aportar la història de l'Èxode a la de tot Israel. Tot i que estic d'acord que el més probable és que hi hagi un grup així, he de subratllar que això es basa en una comprensió global del desenvolupament de la memòria col·lectiva i de l'autoria dels textos (i del seu procés editorial). L'arqueologia, malauradament, no pot contribuir directament (encara?) a l'estudi d'aquest grup específic d'ancestres d'Israel."[74]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Israelite». A: (en anglès). Oxford University Press.  Arxivat 2021-11-23 a Wayback Machine.
  2. ↑ «Poble d’Israel». enciclopedia.cat. [Consulta: 19 gener 2025].
  3. ↑ Sparks, Kenton L. Ethnicity and Identity in Ancient Israel: Prolegomena to the Study of Ethnic Sentiments and Their Expression in the Hebrew Bible (en anglès). Eisenbrauns, 1998, p. 146–148. ISBN 978-1-57506-033-0. 
  4. ↑ Baron, Salo W. Social and Religious History of the Jews (en anglès). 1, 1937, p. 338. 
  5. ↑ Shaw, Ian. «Israel, Israelites». A: Shaw, Ian. A Dictionary of Archaeology (en anglès). Wiley Blackwell, 2002, p. 313. ISBN 978-0-631-23583-5. 
  6. ↑ 6,0 6,1 Faust, Avraham. «The Birth of Israel». A: The Oxford History of the Holy Land (en anglès). Oxford University Press, 2023, p. 5–33. ISBN 978-0-19-288687-3. 
  7. ↑ Bienkowski, Piotr; Millard, Alan. British Museum Dictionary of the Ancient Near East (en anglès). British Museum Press, 2000, p. 157–158. ISBN 9780714111414. 
  8. ↑ Rendsburg, Gary (2008). "Israel without the Bible". En Frederick E. Greenspahn. The Hebrew Bible: New Insights and Scholarship. NYU Press. pp. 11–12.
  9. ↑ Mark Smith a "The Early History of God: Yahvé i altres deïtats de l'antic Israel" afirma "Malgrat el model regnant durant molt de temps, que els cananeus i els israelites eren persones de cultura fonamentalment diferent, les dades arqueològiques ara mostren dubte sobre aquest punt de vista. La cultura material de la regió presenta nombrosos punts comuns entre israelites i cananeus durant el període Ferro I (c. 1200–1000 aC). El registre suggeriria que la cultura israelita es va solapar en gran part amb la cultura cananea i derivar-ne ... En resum, la cultura israelita era majoritàriament de naturalesa cananeana. Atesa la informació disponible, no es pot mantenir una separació cultural radical entre cananeus i israelites durant el període Ferro I." (pàgs. 6–7). Smith, Mark (2002). The Early History of God: Yahweh and Other Deities. de l'Antic Israel.
  10. ↑ Frevel, Història de l'Antic Israel Atlanta, Geòrgia. SBL Press, 2023, p. 33. ISBN 9781628375138. "Israel es va desenvolupar a la terra i no fora d'ella (a Egipte, al desert, etc.).
  11. ↑ Steiner, Richard C. (1997). "Ancient Hebrew". En Hetzron, Robert (ed.). The Semitic Languages. Routledge. pp. 145–173. ISBN 978-0-415-05767-7.
  12. ↑ 12,0 12,1 Broshi, Magen. Bread, Wine, Walls and Scrolls (en anglès). Bloomsbury, 2001, p. 174. ISBN 978-1-84127-201-6. 
  13. ↑ Faust, Avraham. Judah in the Neo-Babylonian Period (en anglès). Society of Biblical Literature, 2012-08-29, p. 1. DOI 10.2307/j.ctt5vjz28. ISBN 978-1-58983-641-9. 
  14. ↑ Stökl, Jonathan; Waerzegger, Caroline. Exile and Return: The Babylonian Context (en anglès). Walter de Gruyter, 2015, p. 7–11, 30, 226. 
  15. ↑ Encyclopaedia Judaica (en anglès). 3. 2nd, p. 27. 
  16. ↑ Faust, 2015, p.476: "Si bé hi ha un consens entre els estudiosos que l'Èxode no va tenir lloc de la manera descrita a la Bíblia, sorprenentment la majoria dels estudiosos coincideixen que la narració té un nucli històric i que alguns dels pobladors de les terres altes venien, d'una manera o altra, d'Egipte ...".
  17. ↑ Redmount, 2001, p. 61: "Algunes autoritats han arribat a la conclusió que els esdeveniments bàsics de la saga Èxode són completament inventats literàries, però la majoria dels estudiosos bíblics encara hi estan subscrits variació de la hipòtesi documental i donar suport a la historicitat bàsica de la narració bíblica."
  18. ↑ 18,0 18,1 Dever, William. Eerdmans. Què sabien els escriptors bíblics i quan ho van saber?, 2001, p. 98–99. ISBN 3-927120-37-5. «Després d'un segle d'investigació exhaustiva, tots els arqueòlegs respectables han abandonat l'esperança de recuperar qualsevol context que fes que Abraham, Isaac, o Jacob "persones històriques" creïbles... la investigació arqueològica de Moisès i l'Èxode s'ha descartat de la mateixa manera com una recerca infructuosa.» 
  19. ↑ 19,0 19,1 Thomas, Zachary «Debating the United Monarchy: Let's See How Far We've Come». Biblical Theology Bulletin, vol. 46, 2, 22-04-2016, pàg. 59–69. DOI: 10.1177/0146107916639208. ISSN: 0146-1079.
  20. ↑ Lipschits, Oded. «The history of Israel in the biblical period». A: Berlin, Adele. The Jewish Study Bible (en anglès). 2nd. Oxford University Press, 2014, p. 2107–2119. ISBN 978-0-19-997846-5. «Com mostrarà aquest assaig, tanmateix, el període premonàrquic es va convertir fa molt de temps en una descripció literària de les arrels mitològiques, els primers inicis de la nació i la manera de descriure el dret d'Israel sobre la seva terra. Les proves arqueològiques tampoc no donen suport a l'existència d'una monarquia unida sota David i Salomó tal com es descriu a la Bíblia, de manera que la rúbrica de "monarquia unida" és millor abandonada, tot i que segueix sent útil per discutir com la Bíblia considera el passat israelita. (...) Tot i que el regne de Judà s'esmenta en algunes inscripcions antigues, mai suggereixen que formés part d'una unitat composada de Israel i Judà. No hi ha indicis extrabíblics d'una monarquia unida anomenada "Israel".» 
  21. ↑ Adams, Hannah. The history of the Jews: from the destruction of Jerusalem to the present time (en anglès). Duncan and Malcolm and Wertheim, 1840. OCLC 894671497. 
  22. ↑ Brenner, Michael. A short history of the Jews (en anglès). Princeton, Nova Jersey: Princeton University Press, 2010. ISBN 978-0-691-14351-4. OCLC 463855870. 
  23. ↑ Ostrer, Harry. Legacy: A Genetic History of the Jewish People (en anglès). Oxford University Press USA, 2012. ISBN 978-1-280-87519-9. OCLC 798209542. 
  24. ↑ Kartveit, Magnar «Review of Knoppers, Gary N., Jews and Samaritans: The Origins and History of Their Early Relations (Oxford: Oxford University Press 2013)» (en anglès). Journal of Hebrew Scriptures, vol. 14, 01-01-2014. DOI: 10.5508/jhs.2014.v14.r25. ISSN: 1203-1542.
  25. ↑ Troy O. Fritzhand. «The Lost Tribes of Israel: Who are their descendants today?» (en anglès). The Jerusalem Post, 28-01-2023. [Consulta: 19 gener 2025].
  26. ↑ Greenspahn, Frederick E. The Hebrew Bible: New Insights and Scholarship (en anglès). NYU Press, 2008, p. 12ff. ISBN 978-0-8147-3187-1. 
  27. ↑ 27,0 27,1 Van der Toorn, K. (196). Family Religion in Babylonia, Ugarit and Israel: Continuity and Changes in the Forms of Religious Life. Brill. pp. 181, 282.
  28. ↑ Grabbe, 2008, p. 75.
  29. ↑ Van der Veern, Peter, et al. "Israel in Canaan (Long) Before Pharaoh Merenptah? A Fresh Look at Berlin Statue Pedestal Relief 21687". Journal of Ancient Egyptian Interconnections. pp. 15–25.(anglès)
  30. ↑ Romer, Thomas (2015). The Invention of God, Harvard. p. 75. (anglès)
  31. ↑ Dijkstra, Meindert (2017). "Canaan in the Transition from the Late Bronze to the Early Iron Age from an Egyptian Perspective". En Grabbe, Lester, ed. The Land of Canaan in the Late Bronze Age. Bloomsbury. p. 62, n. 17. (anglès)
  32. ↑ Scherman, Rabbi Nosson, ed. (2006). The Chumash. The Artscroll Series. Mesorah. pp. 176–77.
  33. ↑ Kaplan, Aryeh (1985). "Jewish Meditation". Nova York: Schocken. p. 125.
  34. ↑ 34,0 34,1 Lewis, Theodore J. The Origin and Character of God: Ancient Israelite Religion through the Lens of Divinity (en anglès). Oxford University Press, 2020, p. 73–118. ISBN 978-0190072544. 
  35. ↑ 35,0 35,1 Cross, 1973.
  36. ↑ Hamilton, Victor. The Book of Genesis, Chapters 18–50 (en anglès). Wm. B. Eerdmans, 1995, p. 334. ISBN 0-8028-2521-4. 
  37. ↑ Wenham, Gordon. Word Biblical Commentary (en anglès). 2: Genesis 16–50. Dallas, Texas: Word Books, 1994, p. 296–97. 
  38. ↑ Berlin, Adele; Brettler, Marc. The Jewish Study Bible: Jewish Publication Society Tanakh Translation (en anglès). Oxford University Press, 2004, p. 68. 
  39. ↑ «שׂרר» (en anglès). Sefaria. Arxivat de l'original el 2020-09-21. [Consulta: 5 agost 2020].
  40. ↑ «Klein Dictionary, שַׂר» (en anglès). www.sefaria.org. Arxivat de l'original el 2020-09-21. [Consulta: 5 agost 2020].
  41. ↑ «šarru» (en anglès). Akkadian Dictionary. Association Assyrophile de France. Arxivat de l'original el 2020-10-29. [Consulta: 5 agost 2020].
  42. ↑ «שׂרה» (en anglès). Sefaria. Arxivat de l'original el 2020-09-21. [Consulta: 5 agost 2020].
  43. ↑ Even-Shoshan, Avraham. שׂרה (Even-Shoshan Dictionary). 
  44. ↑ Gènesi 35:22-26
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 Hayes, Christine E. Gentile Impurities and Jewish Identities: Intermarriage and Conversion from the Bible to the Talmud (en anglès). Oxford University Press, 2002, p. 19–44. ISBN 978-0-19-803446-9. 
  46. ↑ A Handbook on Genesis (en anglès). Nova York: United Bible Societies, 1997. 
  47. ↑ D. Friedberg, Albert. «Who Were the Hebrews?» (en anglès). The Torah.com, 22-02-2017. Arxivat de l'original el 2023-11-28.
  48. ↑ «Genesis 14 MacLaren Expositions Of Holy Scripture» (en anglès). Biblehub.com, 2024. Arxivat de l'original el 2024-02-08.
  49. ↑ Flavi Josep - Antiquities of The Jews, Book I, Chapter VI, Paragraph 4: Ἀρφαξάδου δὲ παῖς γίνεται Σάλης, τοῦ δὲ Ἕβερος, ἀφ᾽ οὗ τοὺς Ἰουδαίους Ἑβραίους ἀρχῆθεν ἐκάλουν: Ἕβερος δὲ Ἰούκταν καὶ Φάλεγον ἐγέννησεν: ἐκλήθη δὲ Φάλεγος, ἐπειδὴ κατὰ τὸν ἀποδασμὸν τῶν οἰκήσεων τίκτεται: φαλὲκ γὰρ τὸν μερισμὸν Ἑβραῖοι καλοῦσιν. Traducció: Sala era fill d'Arfaxad; i el seu fill era Éber, de qui originàriament van anomenar els jueus hebreus. Éber va engendrar Joetan i Phaleg: es deia Phaleg, perquè va néixer en la dispersió de les nacions als seus diversos països; perquè Phaleg entre els hebreus significa divisió.
  50. ↑ Cate, Robert L. (1990). "Israelite". En Mills, Watson E.; Bullard, Roger Aubrey. Mercer Dictionary of the Bible. Mercer University Press. p. 420. (anglès)
  51. ↑ Van Maaren, John. «The Ethnic Boundary Making Model: Preliminary Marks». A: The Boundaries of Jewishness in the Southern Levant 200 BCE – 132 CE (en anglès). De Gruyter, 2022-05-23, p. 5. 
  52. ↑ Danker, Frederick W. "Ioudaios", in A Greek-English Lexicon of the New Testament and Other Early Christian Literature. third edition University of Chicago Press. ISBN 978-0-226-03933-6
  53. ↑ Venter, Pieter M. «The dissolving of marriages in Ezra 9-10 and Nehemiah 13 revisited» (en anglès). HTS Theological Studies, vol. 74, 4, 2018.
  54. ↑ Martin, Troy W. «The Covenant of Circumcision (Gènesi 17:9-14) and the Situational Antitheses in Galatians 3:28» (en anglès). Journal of Biblical Literature, vol. 122, 1, 2003, pàg. 111–125. DOI: 10.2307/3268093. JSTOR: 3268093.
  55. ↑ Ben 'Aamraam, Yesaahq. Samaritan Exegesis: A Compilation of Writings from the Samaritans (en anglès), 2013. ISBN 1-4827-7081-4. 
  56. ↑ John Bowman. Samaritan Documents Relating to Their History, Religion and Life (en anglès), 1977 (Pittsburgh Original Texts and Translations Series No. 2). ISBN 0-915138-27-1. 
  57. ↑ Adolf Erik Nordenskiöld. Facsimile-atlas to the Early History of Cartography: With Reproductions of the Most Important Maps Printed in the XV and XVI Centuries (en anglès). Kraus, 1889, p. 51, 64. 
  58. ↑ Dearman, J. Andrew. Reading Hebrew Bible Narratives (en anglès). Oxford University Press, 2018, p. 113–129. ISBN 978-0-19-024648-8. 
  59. ↑ Bereshith, Gènesi.
  60. ↑ Èxode 18:13-26
  61. ↑ «1 Samuel 14: Henry's Complete Commentary on the Bible» (en anglès). StudyLight.org, 2022. Arxivat de l'original el 2024-01-23.
  62. ↑ 2 Samuel 8:1-14
  63. ↑ Tetley, 2005, p. 105.
  64. ↑ Dever 2005, p. 97; Mendels 1987, p. 131; Brand & Mitchell 2015, p. 1538
  65. ↑ Barnes, W. E.. «Cambridge Bible for Schools and Colleges» (en anglès), 1899. [Consulta: 17 abril 2020].
  66. ↑ 66,0 66,1 66,2 Grabbe, 2004, p. 209–216; 267; 271–276.
  67. ↑ 67,0 67,1 67,2 Grabbe, 2004, p. 278–285.
  68. ↑ Myers, Jacob M. Ezra, Nehemiah (en anglès). Garden City, Nova York: Doubleday, 1964, p. XXXVI-XXXVII; LXX (Anchor Bible Series 14). 
  69. ↑ Grabbe, 2004, p. 292–310; 356–357.
  70. ↑ «Esther 3 Barnes' Notes» (en anglès). Biblehub.com, 2024. Arxivat de l'original el 2024-02-13.
  71. ↑ «Esther 9 Barnes' Notes» (en anglès). TheTorah.com, 2024. Arxivat de l'original el 2024-02-12.
  72. ↑ Grabbe, 2004, p. 85-90.
  73. ↑ Grabbe, 2004, p. 85-106.
  74. ↑ Faust, 2015, p. 476.
  75. ↑ Dever, 2003, p. 231.
  76. ↑ Friedman, Richard Elliott. The Exodus (en anglès). HarperCollins, 2017-09-12. ISBN 978-0-06-256526-6. 
  77. ↑ Assmann, Jan. The Mind of Egypt: History and Meaning in the Time of the Pharaohs (en anglès). Harvard University Press, 2003. ISBN 978-0-674-01211-0. 
  78. ↑ L 186 Josephus I Life Against Apion (en anglès). 
  79. ↑ Na'aman, 2011, p. 62-69.
  80. ↑ Killebrew, Ann E. «"Out of the Land of Egypt, Out of the House of Slavery..." (Exodus 20:2): Forced Migration, Slavery and the Emergence of Israel». A: Rethinking Israel: Studies in the History and Archaeology of Ancient Israel in Honor of Israel Finkelstein (en anglès). Pennsylvania State University Press, 2017, p. 151–158. ISBN 978-1-57506-787-2. 
  81. ↑ Tubb, 1998, p. 13–14.
  82. ↑ McNutt, 1999, p. 47.
  83. ↑ K. L. Noll (2001). Canaan and Israel in Antiquity: An Introduction. Arxivat 2023-07-01 a Wayback Machine. A&C Black. p. 164: "Sembla que, als ulls dels artesans de Merneptah, Israel era un grup cananeu indistingible de tots els altres grups cananeus." "És probable que l'Israel de Merneptah fos un grup de cananeus situat a la vall de Jizreel".
  84. ↑ N. F. Gier. «The Iranian Impact on Judaism». A: Theology Bluebook (en anglès). University of Idaho, 1994. «No era mtant el monoteisme que els jueus exiliats van aprendre dels perses, sinó l'universalisme, la creença que un Déu governa universalment i salvarà no només els jueus sinó tots els que es tornen a Déu. Aquest universalisme no apareix explícitament fins al segon Isaïes, que segons tots els relats acadèmics excepte alguns fonamentalistes, va ser escrit durant i després de l'exili babilònic. La captivitat de Babilònia va ser un gran cop per a molts jueus, perquè van ser trets de la jurisdicció divina de Jahvè. Els primers hebreus creien que les seves oracions no podien ser contestades en una terra estrangera.» 
  85. ↑ Moore Cross, Frank. Canaanite Myth and Hebrew Epic: Essays in History of the Religion of Israel (en anglès). Massachusetts: Harvard University Press, 1997, p. 62. ISBN 0-674-09176-0. 
  86. ↑ Kuzar, Ron. Hebrew and Zionism: a discourse analytic cultural study (en anglès). Berlín: Mouton de Gruyter, 2001, p. 235. ISBN 3-11-016993-2. 
  87. ↑ Rendsburg, Gary A. «Israelite Origins». A: "An Excellent Fortress for His Armies, a Refuge for the People": Egyptological, Archaeological, and Biblical Studies in Honor of James K. Hoffmeier (en anglès). Pennsylvania State University Press, 2020, p. 327–339. ISBN 978-1-57506-994-4. 
  88. ↑ «Shasu or Habiru: Who Were the Early Israelites?» (en anglès). The BAS Library, 24-08-2015. Arxivat de l'original el 2022-10-16. [Consulta: 16 octubre 2022].
  89. ↑ «Israelites as Canaanites» (en anglès). Macrohistory: World History. Arxivat de l'original el 2019-03-03. [Consulta: 3 març 2019].
  90. ↑ «Inside, Outside: Where Did the Early Israelites Come From?» (en anglès). The BAS Library, 24-08-2015. Arxivat de l'original el 2022-10-16. [Consulta: 16 octubre 2022].
  91. ↑ Killebrew, Ann E. «Early Israel's Origins, Settlement, and Ethnogenesis». A: The Oxford Handbook of the Historical Books of the Hebrew Bible (en anglès). Oxford University Press, 2020, p. 79–93. ISBN 978-0-19-026116-0. 
  92. ↑ Mittleman, Alan. «Judaism: Covenant, Pluralism and Piety». A: Turner, Bryan S.. The New Blackwell Companion to the Sociology of Religion (en eisrael finkelsteinn). John Wiley & Sons, 2010, p. 340–363, 346. 
  93. ↑ 93,0 93,1 Gottwald, Norman. Tribes of Yahweh: A Sociology of the Religion of Liberated Israel, 1250–1050 BCE (en anglès). A&C Black, 1999, p. 433, 455–56. 
  94. ↑ Gabriel, Richard A.. The Military History of Ancient Israel (en anglès). Greenwood, 2003, p. 63. «El caràcter ètnicament mixt dels israelites es reflecteix encara més clarament en els noms estrangers de la direcció del grup. El mateix Moisès, és clar, té un nom egipci. Però també ho fan Hofni, Finees, Hur i Merari, fill de Leví.» 
  95. ↑ 95,0 95,1 95,2 Hendel, Ronald. Remembering Abraham: Culture, Memory, and History in the Hebrew Bible (en anglès). Oxford University Press, 2005, p. 3–30. ISBN 978-0-19-517796-1. 
  96. ↑ Fleishman, Joseph «On the Significance of a Name Change and Circumcision in Genesis 17» (en anglès). Journal of the Ancient Near Eastern Society, vol. 28, 1, 2001.
  97. ↑ 97,0 97,1 Thiessen, Matthew. Contesting Conversion: Genealogy, Circumcision, and Identity in Ancient Judaism and Christianity (en anglès). Oxford University Press, 2011, p. 43–64. ISBN 9780199914456. 
  98. ↑ Cohen, Shaye J.D.. Why Aren't Jewish Women Circumcised?: Gender and Covenant in Judaism (en anglès). 978-0520212503, 2005, p. 180–190. ISBN 978-0520212503. 
  99. ↑ Olyan, Saul. Rites and Rank: Hierarchy in Biblical Representations of Cult (en anglès). Princeton University Press, 2000. ISBN 978-0-691-02948-1. 
  100. ↑ Goldenberg, 2009, p. 95.
  101. ↑ Yurco, Frank J. «Merenptah's Canaanite Campaign» (en anglès). Journal of the American Research Center in Egypt, vol. 23, 1986, pàg. 195, 207. DOI: 10.2307/40001099. JSTOR: 40001099.
  102. ↑ Hasel, Michael G. «Merenptah's Inscription and Reliefs and the Origin of Israel (The Near East in the Southwest: Essays in Honor of William G. Dever)» (en anglès). Annual of the American Schools of Oriental Research [Boston], vol. 58, 2003, pàg. 27–36. JSTOR: 3768554.
  103. ↑ Stager, Lawrence E. «Forging an Identity: The Emergence of Ancient Israel». A: The Oxford History of the Biblical World (en anglès). Oxford University Press, 2001, p. 92. ISBN 0-19-513937-2. 
  104. ↑ Rainey, Anson F. «Israel in Merenptah's Inscription and Reliefs» (en anglès). Israel Exploration Journal, vol. 51, 1, 2001, pàg. 57–75. ISSN: 0021-2059. JSTOR: 27926956.
  105. ↑ «Beard». A: The Jewish Encyclopedia (en anglès). 
  106. ↑ 106,0 106,1 106,2 Rendsburg, Gary A. «The Emergence of Israel in Canaan». A: John Merill. Ancient Israel: From Abraham to the Roman Destruction of the Temple (en anglès). Biblical Archaeology Society, 2021, p. 59–91. ISBN 978-1-880317-23-5. 
  107. ↑ Mark W. Bartusch «Understanding Dan: an exegetical study of a biblical city, tribe and ancestor» (en anglès). Journal for the study of the Old Testament: Supplement series. Continuum International Publishing Group, vol. 379, 2003.
  108. ↑ Himbaza, Innocent; Schenker, Adrien; Edart, Jean-Baptiste. The Bible on the Question of Homosexuality (en anglès). Catholic University of America Press, 2012, p. 45–72. ISBN 978-0813218847. 
  109. ↑ Delitzsch, Friedrich; McCormack, Joseph; Carruth, William Herbert [et al.].. Babel and Bible; (en anglès). Chicago: The Open Court, 1906, p. 78. 
  110. ↑ Joffe, 2002, p. 450.
  111. ↑ «Divided Kingdom, United Critics» (en anglès). Biblical Archaeology Society, 02-07-2014. Arxivat de l'original el 2019-04-09. [Consulta: 25 abril 2021].
  112. ↑ 112,0 112,1 Finkelstein, Israel; Silberman, Neil Asher. The Bible unearthed: archaeology's new vision of ancient Israel and the origin of its stories (en anglès). 1st Touchstone. Nova York: Simon & Schuster, 2001. ISBN 978-0-684-86912-4. 
  113. ↑ Wright, Jacob L. «David, King of Judah (Not Israel)» (en anglès). The Bible and Interpretation, 01-07-2014. Arxivat de l'original el 2021-03-01. [Consulta: 15 maig 2021].
  114. ↑ «British Museum – Cuneiform tablet with part of the Babylonian Chronicle (605–594 BCE)» (en anglès). Arxivat de l'original el 2014-10-30. [Consulta: 30 octubre 2014].
  115. ↑ «ABC 5 (Jerusalem Chronicle)» (en anglès). www.livius.org. Arxivat de l'original el 2019-05-05. [Consulta: 8 febrer 2022].
  116. ↑ Faust, Avraham. Judah in the Neo-Babylonian Period: The Archaeology of Desolation (en anglès). Society of Biblical Lit., 2012, p. 140–143. ISBN 978-1-58983-641-9. 
  117. ↑ Yardenna Alexandre «The Settlement History of Nazareth in the Iron Age and Early Roman Period» (en anglès). 'Atiqot, vol. 98, 2020.
  118. ↑ 118,0 118,1 Frevel, Christian «When and from Where did YHWH Emerge? Some Reflections on Early Yahwism in Israel and Judah» (en anglès). Entangled Religions, 12, 2, 30-03-2021. DOI: 10.46586/er.12.2021.8776. ISSN: 2363-6696.
  119. ↑ Gadot, Yuval; Kleiman, Assaf; Uziel, Joe. «The Interconnections Between Jerusalem and Samaria in the Ninth to Eighth Centuries BCE: Material Culture, Connectivity and Politics». A: "And in Length of Days Understanding" (Job 12:12): Essays on Archaeology in the Eastern Mediterranean and Beyond in Honor of Thomas E. Levy (en anglès). Springer Nature, 2023, p. 771–786. ISBN 978-3-031-27330-8. 
  120. ↑ Faust, Avraham «Israelite Temples: Where Was Israelite Cult Not Practiced, and Why» (en anglès). Religions, vol. 10, 2, 2019, pàg. 106. DOI: 10.3390/rel10020106. ISSN: 2077-1444.
  121. ↑ Hasegawa, Levin i Radner, 2018, p. 55.
  122. ↑ Finkelstein, Israel «Migration of Israelites into Judah after 720 BCE: An Answer and an Update» (en anglès). Zeitschrift für die alttestamentliche Wissenschaft, vol. 127, 2, 28-06-2015, pàg. 188–206. DOI: 10.1515/zaw-2015-0011. ISSN: 1613-0103.
  123. ↑ Shen et al., 2004.
  124. ↑ 124,0 124,1 Finkelstein, Israel. The forgotten kingdom : the archaeology and history of Northern Israel (en anglès). Society of Biblical Literature, 2013, p. 158. ISBN 978-1-58983-910-6. OCLC 949151323. 
  125. ↑ Lyman, Stanford M. «The Lost Tribes of Israel as a Problem in History and Sociology» (en anglès). International Journal of Politics, Culture, and Society, vol. 12, 1, 1998, pàg. 7–42. DOI: 10.1023/A:1025902603291. JSTOR: 20019954.
  126. ↑ Tobolowsky, Andrew (2022), The Tribes That Were Not Lost: The Samaritans, Cambridge: Cambridge University Press, pàg. 69, ISBN 978-1-316-51494-8, doi:10.1017/9781009091435.003, <https://books.google.cat/books?id=gBhdEAAAQBAJ&pg=PA69>. Consulta: 4 maig 2024
  127. ↑ Pummer, Reinhard. The Samaritans: A Profile (en anglès). Eerdmans, 2016, p. 13. ISBN 978-0-8028-6768-1. 
  128. ↑ Cline, Eric H. From Eden to Exile: Unraveling Mysteries of the Bible (en anglès). National Geographic (US), 2008. ISBN 978-1-4262-0208-7. 
  129. ↑ Shen, Peidong; Lavi, Tal; Kivisild, Toomas; Chou, Vivian; Sengun, Deniz; Gefel, Dov; Shpirer, Issac; Woolf, Eilon; Hillel, Jossi «Reconstruction of patrilineages and matrilineages of Samaritans and other Israeli populations from Y-Chromosome and mitochondrial DNA sequence Variation» (en anglès). Human Mutation, vol. 24, 3, 2004, pàg. 248–260. DOI: 10.1002/humu.20077. ISSN: 1059-7794. PMID: 15300852.
  130. ↑ Manzur, 1979.
  131. ↑ Bowman, John «BANŪ ISRĀ'ĪL IN THE QUR'ĀN» (en anglès). Islamic Studies. Islamic Research Institute, vol. 2, 4, 08-02-1963, pàg. 447–455. JSTOR: 20832712. «Aquesta petita comunitat anomenada pels jueus i els cristians, (com) els samaritans, s'anomenen Israel o Shomerim, els guardians (de la Torà, és a dir, Tawr?t).»
  132. ↑ «The Samaritan Identity» (en anglès). The Israelite Samaritan Community in Israel. [Consulta: 15 setembre 2023]. «"El nostre nom real és 'Bene-Yisrael Ha-Shamerem (D'nU- -D'7nU) - en hebreu, que significa 'Els guardians', o per ser exactes, els israelites - Guardians, tal com observem l'antiga tradició israelita, des de l'època del nostre profeta Moisès i el poble d'Israel. Samaritans a la zona de Samaria i els jueus a la zona de Judà".»
  133. ↑ «The Keepers: Israelite Samaritan Identity» (en anglès). Israelite Samaritan Information Institute, 26-05-2020. [Consulta: 15 setembre 2023]. «"No som samaritans; això és el que els assiris van anomenar el poble de Samaria. Nosaltres, els guardians, els fills d'Israel, els guardians de la Paraula de la Torà, mai vam adoptar el nom de samaritans. Els nostres avantpassats només van utilitzar el nom quan parlaven amb els forasters de la nostra comunitat. Durant els segles ens hem referit a nosaltres mateixos com els guardians".»
  134. ↑ «Ancient tablets reveal life of Jews in Nebuchadnezzar's Babylon» (en anglès). , 03-02-2017.
  135. ↑ Spielvogel, Jackson J. Western Civilization: Volume A: To 1500 (en anglès). Wadsworth Publishing, 2008, p. 36. ISBN 978-0-495-50288-3. «El poble de Judà va sobreviure, finalment es va fer conegut com els jueus i va donar el seu nom al judaisme, la religió de Jahvè, el Déu israelita.» 
  136. ↑ Catherine Cory. Christian Theological Tradition (en anglès). Routledge, 2015-08-13. ISBN 978-1-317-34958-7. 
  137. ↑ Stephen Benko. Pagan Rome and the Early Christians (en anglès). Indiana University Press, 1984. ISBN 978-0-253-34286-7. 
  138. ↑ Winn Leith, Mary Joan. «Israel among the Nations: The Persian Period». A: Michael David Coogan. The Oxford History of the Biblical World (Google Books) (en anglès). Oxford; Nova York: Oxford University Press, 2001, p. 285. ISBN 0-19-513937-2. OCLC 44650958. 
  139. ↑ Becking, Bob. «"We All Returned as One!": Critical Notes on the Myth of the Mass Return». A: Lipschitz, Oded. Judah and the Judeans in the Persian Period (en anglès). Winona Lake, IN: Eisenbrauns, 2006, p. 8. ISBN 978-1-57506-104-7. 
  140. ↑ Katherine ER. Southward. Ethnicity and the Mixed Marriage Crisis in Ezra, 9–10: An Anthropological Approach (en anglès). Oxford University Press, 2012, p. 103–203 (esp. p.193). 
  141. ↑ Pearce, Laurie. «Jews Intermarried Not Only in Judea but Also in Babylonia» (en anglès). TheTorah.com, 2022. Arxivat de l'original el 2024-04-12.
  142. ↑ Thiessen, Matthew. Contesting Conversion: Genealogy, Circumcision, and Identity in Ancient Judaism and Christianity (en anglès). Oxford University Press, 2011, p. 87–110. ISBN 978-0-19-991445-6. 
  143. ↑ Lau, Peter H.W. «Gentile Incorporation into Israel in Ezra - Nehemiah?» (en anglès). Peeters Publishers, vol. 90, 3, 2009, pàg. 356–373. JSTOR: 42614919.
  144. ↑ Helyer, Larry R.; McDonald, Lee Martin. «The Hasmoneans and the Hasmonean Era». A: The World of the New Testament: Cultural, Social, and Historical Contexts (en anglès). Baker Academic, 2013, p. 45–47. ISBN 978-0-8010-9861-1. OCLC 961153992. «La consegüent lluita pel poder va deixar a Hircan les mans lliures a Judea, i ràpidament va reafirmar la sobirania jueva... Hircan es va dedicar llavors a una sèrie de campanyes militars destinades a l'expansió territorial. Primer va conquerir zones a la Transjordània. Després va dirigir la seva atenció a Samaria, que feia temps que separava Judea dels assentaments jueus del nord de la Baixa Galilea. Al sud, Adora i Marisa foren conquerides; el principal èxit d'Aristòbul va ser l'annexió i la judaització de la regió d'Iturea, situada entre les muntanyes del Líban i l'Anti-Líban.» 
  145. ↑ Ben-Sasson, H.H.. A History of the Jewish People (en anglès). Harvard University Press, 1976, p. 226. ISBN 0-674-39731-2. «L'expansió de la Judea asmonea es va produir gradualment. Sota Jonatan, Judea es va annexionar el sud de Samaria i va començar a expandir-se en direcció a la plana costanera... Els principals canvis ètnics van ser obra de Joan Hircan... va ser en els seus dies i els del seu fill Aristòbul que es va completar l'annexió d'Idumea, Samaria i Galilea i la consolidació de l'assentament jueu a Transjordà. Alexander Jannai, continuant l'obra dels seus predecessors, va expandir el domini de Judea a tota la plana costanera, des del Carmel fins a la frontera egípcia... i a zones addicionals de Transjordània, incloses algunes de les ciutats gregues d'allà.» 
  146. ↑ Smith, Morton (1999), Sturdy, John; Davies, W. D. & Horbury, William, eds., The Gentiles in Judaism 125 BCE - 66 CE, vol. 3, The Cambridge History of Judaism, Cambridge: Cambridge University Press, pàg. 192–249, ISBN 978-0-521-24377-3, doi:10.1017/chol9780521243773.008, <https://www.cambridge.org/core/books/cambridge-history-of-judaism/gentiles-in-judaism-125-bcece-66/1AC78E99125BFE8E215AC8137DD8FE32>. Consulta: 20 març 2023
  147. ↑ Ben-Eliyahu, Eyal. Identity and Territory: Jewish Perceptions of Space in Antiquity. Univ of California Press, 2019-04-30, p. 13. ISBN 978-0-520-29360-1. OCLC 1103519319. «Des de l'inici del període del Segon Temple fins a la conquesta musulmana, la terra formava part de l'espai imperial. Això va ser cert des del primer període persa, així com de l'època de Ptolemeu i els selèucides. L'única excepció va ser el Regne asmoneu, amb el seu domini jueu sobirà, primer sobre Judà i més tard, en l'època d'Alexandre Jannaeus, estenent-se fins a la costa, el nord i les ribes orientals del Jordà.» 
  148. ↑ Louis H. Feldman «The Omnipresence of the God-Fearers». Biblical Archaeology Review. Center for Online Judaic Studies, vol. 12, 5, 1986.Arxivat 2020-10-24 a Wayback Machine.
  149. ↑ Shaye J. D. Cohen. From the Maccabees to the Mishnah (en anglès). Louisville, Kentucky: Westminster John Knox Press, 1989, p. 55–59. ISBN 978-0-664-25017-1. .
  150. ↑ Diaspora Jews and Judaism: essays in honor of, and in dialogue with, A. Thomas Kraabel (en anglès). Scholars Press, 1992. ISBN 978-15-55406-96-7. «Com a gentils pietosos, els temerosos de Déu es trobaven entre la pietat grecoromana i la pietat jueva a la sinagoga. En el seu estudi clàssic però ara una mica obsolet titulat El judaisme als primers segles de l'era cristiana, l'estudiós de Harvard George Foot Moore va argumentar que l'existència dels temerosos de Déu proporciona proves de la pròpia obra missionera de la sinagoga fora de Palestina durant el segle I d.C. Els temerosos de Déu van ser el resultat d'aquest moviment missioner jueu.» 
  151. ↑ Goodman, Martin. Judaism in the Roman World (en anglès). Brill, 2006. ISBN 978-90-47-41061-4. 
  152. ↑ Gregerman, Adam «The Lack of Evidence for a Jewish Christian Countermission in Galatia» (en anglès). Studies in Christian-Jewish Relations, vol. 4, 1, 2009, pàg. 13. DOI: 10.6017/scjr.v4i1.1513. ISSN: 1930-3777.
  153. ↑ Zsengeller, Jozsef «THE Samaritan Diaspora in Antiquity» (en anglès). Acta Antiqua Academiae Scientiarum Hungaricae, vol. 56, 2, 2016, pàg. 157–175. DOI: 10.1556/068.2016.56.2.2.
  154. ↑ 154,0 154,1 Karesh, Sara E. Encyclopedia of Judaism (en anglès). Facts On File, 2006. ISBN 1-78785-171-0. OCLC 1162305378. «Fins al període modern, la destrucció del Temple va ser el moment més cataclísmic de la història del poble jueu. Sense el Temple, els saduceus ja no tenien cap pretensió d'autoritat i es van esvair. El savi Yochanan ben Zakkai, amb permís de Roma, va establir el lloc avançat de Yavneh per continuar desenvolupant el judaisme farisaic o rabínic.» 
  155. ↑ Alföldy, Géza «Eine Bauinschrift aus dem Colosseum» (en alemany). Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik, vol. 109, 1995, pàg. 195–226. JSTOR: 20189648.
  156. ↑ Westwood, Ursula «A History of the Jewish War, AD 66–74» (en anglès). Journal of Jewish Studies, vol. 68, 1, 01-04-2017, pàg. 189–193. DOI: 10.18647/3311/jjs-2017. ISSN: 0022-2097.
  157. ↑ Maclean Rogers, Guy. For the Freedom of Zion: The Great Revolt of Jews against Romans, 66-74 CE (en anglès). New Haven and London: Yale University Press, 2021, p. 3–5. ISBN 978-0-300-26256-8. OCLC 1294393934. 
  158. ↑ Goldenberg, Robert «The Broken Axis: Rabbinic Judaism and the Fall of Jerusalem» (en anglès). Journal of the American Academy of Religion, vol. XLV, 3, 1977, pàg. 353. DOI: 10.1093/jaarel/xlv.3.353. ISSN: 0002-7189.
  159. ↑ [2000] «Part II: Christian Origins and Development – Paul and the Development of Gentile Christianity». A: The Early Christian World (en anglès). 1a. Nova York i Londres: Routledge, 2002, p. 178–190 (Routledge Worlds). ISBN 9781032199344. 
  160. ↑ R. Yisrael Meir haKohen (Chofetz Chayim), The Concise Book of Mitzvoth, p. xxxv. Aquesta versió de la llista es va preparar l'any 1968.
  161. ↑ L'addició del Rambam al Sefer HaMitzvot del Rambam.
  162. ↑ «About Israelite Samaritans» (en anglès). Israelite Samaritan Information Institute, 2024. Arxivat de l'original el 2024-04-12.
  163. ↑ Gil, Moshe. [1983] 1997. A History of Palestine, 634–1099. Cambridge University Press. pp. 222–3: "David Ben-Gurion i Yitzhak Ben-Zvi va afirmar que la població en el moment de la conquesta àrab era principalment cristiana, d'origen jueu, que va patir una conversió per evitar una càrrega fiscal, basant el seu argument en "el fet que en el moment de la conquesta àrab, la població de Palestina era principalment cristiana i que durant la conquesta dels croats uns quatre-cents anys més tard, era majoritàriament musulmana". Com que ni els romans ni els musulmans van dur a terme cap projecte de reassentament de població a gran escala, els cristians eren descendència dels agricultors jueus i samaritans que es van convertir al cristianisme en el període romà d'Orient; mentre que els fellaheen musulmans de Palestina en els temps moderns són descendents d'aquells cristians que eren descendents de jueus i s'havien convertit a l'islam abans de la conquesta dels croats."
  164. ↑ A tragic misunderstanding; – Times (en línia), 13 de gener de 2009.
  165. ↑ Houtsma, Martijn Theodoor. E.J. Brill's first encyclopaedia of Islam, 1913–1936 (en anglès). 2. BRILL, 1987, p. 150. ISBN 90-04-08265-4. 
  166. ↑ Oreck, Alden. «The Virtual Jewish History Tour, Afghanistan». A: Jewish Virtual Library (en anglès). 
  167. ↑ Brackney, William H. Historical Dictionary of Radical Christianity (en anglès). Scarecrow Press, 2012-05-03, p. 61–62. ISBN 978-0-8108-7365-0. 
  168. ↑ Lee, Morgan. «The Hebrew Israelites in That March for Life Viral Video, Explained» (en anglès). Christianity Today, 24-01-2019. [Consulta: 22 maig 2020].
  169. ↑ Subramanian, Samanth «The lost Jews of Nigeria» (en anglès). , 26-04-2022.
  170. ↑ Davies, W.D. «Israel, the Mormons and the Land» (en anglès). Religious Studies Center. Arxivat de l'original el 2024-04-12.
  171. ↑ Wellum, Stephen. «Dispensational and Covenant Theology» (en anglès). Christ Over All, 2023. Arxivat de l'original el 2024-04-12.
  172. ↑ David, Ariel. «DNA of Ancient Israelites» (en anglès). Haaretz, 09-10-2023.
  173. ↑ «Reconstruction of Patrilineages and matrilineages of Samaritans and Other Israeli Populations From Y-Chromosome and Mitochondrial DNA Sequence Variation» (en anglès). Arxivat de l'original el 2013-05-08. [Consulta: 10 maig 2010]. (855 KB), Hum Mutat 24:248–260, 2004.
  174. ↑ Agranat-Tamir, Lily; Waldman, Shamam «The Genomic History of the Bronze Age Southern Levant» (en anglès). Cell, vol. 181, 5, 28-05-2020, pàg. 1146–1157.e11. DOI: 10.1016/j.cell.2020.04.024. ISSN: 0092-8674. PMC: 10212583. PMID: 32470400.

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Israelites
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Israelites&oldid=35011995»