Jānis Ivanovs

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJānis Ivanovs
Biografia
Naixement9 octubre 1906 Modifica el valor a Wikidata
Preiļi (Letònia) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 març 1983 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Riga (Letònia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri del Bosc de Riga Modifica el valor a Wikidata
Membre del Consell Suprem de la Unió Soviètica
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióAcadèmia Letona de Música Jāzeps Vītols Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMúsica Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Riga Modifica el valor a Wikidata
OcupacióCompositor, director d'orquestra, pedagog musical i polític Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereSimfonia Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0412102 Musicbrainz: bf8d8faa-4d9e-4186-9fa7-396f232a0c03 Discogs: 1725920 Modifica el valor a Wikidata

Jānis Ivanovs, rus: Янис Андреевич Иванов(с), Ianis Andréievitx Ivanov(s), (Preiļi, 9 d'octubre de 1906Riga, 27 de març de 1983) fou un compositor, director d'orquestra i professor soviètic i letó. Artista del Poble de l'URSS (1965). Guanyador del Premi Stalin de segon grau (1950).

Descendent d'una vella família russa, va passar la seva primera infància a Letònia. Durant la Primera Guerra Mundial, la família Ivanov va viure a Vitebsk i Smolensk, el 1920 va tornar a Letònia. Format en el Conservatori de Riga, en el que s'hi diplomà el 1931, i on en fou professor a partir de 1946. Alliberat de la influència de personalitats russes tan fortes com Aleksandr Skriabin, Serguei Prokófiev i Dmitri Xostakóvitx, va saber trobar un llenguatge musical força personal en el que les melodies populars, de les que sempre fica mà àmpliament, són tractades amb elegància harmònica i instrumental, mentre que l'estructura força senzilla de les seves composicions posseeix en realitat una incisiva tensió interna. La seva música resta transida d'un concepte optimista del avida, no exempt d'un intens lirisme, i d'una serena contemplació de la natura.

És autor de tretze simfonies, d'un Concert per a violí, un Concert per a violoncel, diversos poemes simfònics, peces per a piano, Lieder i música de cambra. Entre les més conegudes hi han la Quarta simfonia, titulada La llegenda de l'Atlantida (1941), i la Vuitena simfonia (1956), en la que apareix una idèntica tendència al drama psicològic, amb accents marcadament patètics. De les seves últimes, Symphonia humana (13ª), en tres parts i veu recitant, que recorda la immortalitat de les idees de Lenin, al qual està dedicada. Aquesta obra li'n valgué a Ivanov el ple reconeixement oficial.

Bibliografia[modifica]