Jaciment de La Gran Dolina

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de geografia físicaJaciment de La Gran Dolina
Imatge
TipusCova i jaciment arqueològic Modifica el valor a Wikidata
Part dejaciment arqueològic d'Atapuerca Modifica el valor a Wikidata
Localització
Entitat territorial administrativaAtapuerca (província de Burgos), Burgos (Espanya) i Castella i Lleó (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Map
 42° 21′ 09″ N, 3° 31′ 06″ O / 42.3525°N,3.5183°O / 42.3525; -3.5183

La Gran Dolina se situa a la part nord de la coneguda Trinchera del Ferrocarril a la Sierra de Atapuerca. La Gran Dolina té una seqüència estratigràfica de 18 metres que inicialment es va dividir en 11 unitats, de TD1 a TD11,[1] de base a sostre, i que van ser revisades en estudis estratigràfics posteriors [2],.[3]

Plànol dels jaciments

Les primeres intervencions a la Gran Dolina es van dur a terme entre els anys 1981 i 1989, i van afectar una superfície d’uns 30m² dels sediments de la part alta del depòsit i que van afectar la unitat TD10. En els anys 1990 i 1991 es va treballar en els sediments més antics i que estaven descoberts a la part baixa de la Gran Dolina. En aquests sediments pertanyents a la Unitat TD3-4 es van trobar les evidències més antigues d'activitat humana en aquest jaciment. Les intervencions posteriors es van iniciar l'any 1993, quan es va realitzar un sondeig d’uns 6 m2, que van permetre conèixer la seqüència cultural i bioestratigràfica del jaciment, així com descobrir les restes d'Homo antecessor. L'any 1996 es va iniciar l'excavació en extensió del jaciment i el 2001 l'excavació més intensa dels voladissos de la secció oest, pel perill de despreniment que representaven. Aquests treballs van permetre tornar a intervenir tota la seqüència del rebliment.[4] L'any 2020 va finalitzar l'excavació del de la unitat amb restes arqueològiques superior TD10.

Superficie d'excavació a la part alta de la Gran Dolina

La Gran Dolina ha ofert informació clau per al coneixement de les poblacions hominines del final del Plistocè inferior i mitjà. Aquesta informació fa referència al sistemes tecnològics, les estratègies de subsistència, les capacitats cognitives i les característiques biològiques dels hominins que van habitar aquest paratge, sent un referent en l'estudi de l'evolució humana. L’any 2000 va se declarat, junt a la resta de jaciments de la Sierra de Atapuerca, patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Cronologia de la Gran Dolina[modifica]

Els rebliments de la Gran Dolina han aportat una gran quantitat de restes arqueològiques i paleontològiques documentant l’activitat humana i el paleoambient de l’últim milió d’anys.[2] La unitat TD3-4 conté industria lítica i restes de fauna més antigues a 1 Ma AP. Per altra banda, al nivell TD6 es va localitzar un important conjunt de materials que incloïa restes d’indústria lítica, fauna i restes d’hominins pertanyents a l'espècie Homo antecessor.[5]

Els resultats de la Ressonància d'Espín Electrònic (ESR segons la seva sigla en anglès) combinades amb series d’Urani, mostraren una edat per a la unitat TD6 d’entre 780 i 857 ka AP.[6] Les dades procedents de l'estudi de la termoluminescència i luminescència estimulada per infrarojos suggereixen edats més antigues de 960 ± 120 ka AP.[7] L’any 2018 es van obtenir resultats de la datació directa mitjançant ESR d’una dent d’Homo antecessor (ATD6-92) que van recolzar l'edat entre els 772 i els 949 ka AP per a les restes d’aquest nivell.[8]

Entre les unitats TD7 i TD8 es va detectar una inversió de la polaritat, interpretada com a límit Matuyama-Brunhes,[9] permetent la divisió de la seqüència estratigràfica en una fase de Plistocè inferior (TD1-2 a TD7) i una fase de Plistocè mig (TD8-TD11).

Les anàlisis geocronològiques situen la seqüència TD10 entre els MIS (Marine isotòpic stage) 11 i 9. La capa immediatament superior a la subunitat TD10.2 té dues dates de la sèrie ESR / Urani (418 ± 63 ka i 337 ± 51 ka).[6] També es van obtenir dates ESR recents sobre els grans de quars per a la mateixa capa (375 ± 37 ka) i la subunitat TD10.2 (378 ± 10 ka).[10] No obstant això, les datacions per OSL (Optically stimulated luminescence) van proporcionar una data mitjana lleugerament discordant de 244 ± 26 ka AP per a aquesta capa.[7] Les dades combinades d'ESR i d’Urani ofereixen una edat mitja de 337 ± 29 ka AP per a la subunitat TD10.1 superior (Falguères et al., 1999)⁶. Les dades més recents obtingudes mitjançant ESR situen el TD10.1 superior c. ~ 380 ka.[10]

Registre del Plistocè inferior[modifica]

Unitat TD3-4[modifica]

Aquesta unitat té una potència sedimentària màxima de prop de 3 metres. En ella es va recuperar una important col·lecció de restes de mamífers herbívors i carnívors. Entre aquests últims, els ossos de l'espècie Ursus dolinensis [11] són els animals més freqüents. L'elevada presència d’individus infantils i vells, les seves abundants restes i la presència d’urpades a les parets suggereixen que aquests animals possiblement van circular i hivernar freqüentment a la cova durant el període de letàrgia. Per als herbívors como els cérvols i les daines, l’obertura de la cova va representar un avenc per on queien a l’interior i morien. L’activitat dels depredadors sobre aquests animals va estar present tot i que, com assenyalen els estudis tafonòmics, fou escassa. Algunes de les restes faunístiques presenten marques de tall, així com fractures d'origen antròpic que suggereixen que els grups d’hominins es van introduir a la cova per aprofitar part dels ungulats caiguts al seu interior. En el registre es varen identificar, juntament amb els ossos, restes del anomenat jaguar europeu (Panthera gombaszoegensis) i cànids (Canis sp.). Aquesta presència ha fet pensar que alguns d’aquests taxons van ser els responsables del consum de les carcasses tot i que no s’ha pogut desestimar la possible influència d’altres depredadors no identificats en el registre[4],.[12]

En aquest dipòsit sedimentari es va recuperar una petita col·lecció d’artefactes lítics. En concret es tractà de cinc peces (3 ascles i 3 còdols tallats) en quarsita. Aquests objectes presenten seqüències de talla simples, que es redueixen bàsicament a l'obtenció d’ascles a partir d'estratègies unipolars i a la configuració succinta de còdols per obtenir objectes tipus chopper.[13]

Malgrat que la informació arqueològica disponible per a aquesta unitat és encara escassa, els estudis de tecnològics i tafonòmics apunten a un ús esporàdic de la cova com a enclavament per al subministrament oportunista de recursos animals, en competència amb carnívors.[12]

Ossos amb marques de dents de carnívors. (a) Cúbit-radi de cérvol amb un gran forat i marques de piquetejat; (b) exemplar indeterminat amb piquetejat; (c) Punció en metacarpià de cérvol; (d) Calcani d'os amb marques dentals a la porció proximal; (e) exemplar indeterminat amb piquetejat abundant; (f) Fèmur d'èquid amb solc en epífisi distal, a la imatge es mostren dues vistes del mateix exemplar

Unitat TD5[modifica]

Les restes recuperades a la Unitat TD5 tenen diferents orígens. Per una banda, els carnívors hi van desenvolupar gran part de la seva activitat. Un dels taxons més importants són els hiènids, de l'espècie Crocuta crocuta,[2] ja que aquestes utilitzaven la unitat per a refugiar-se i tenir les seves cries. Així s'han documentat les restes de les seves preses junt amb alguns copròlits. També sembla que hi ha aportació per processos gravitacionals.[14] Al nivell TD5 també hi ha registre que ens informa sobre l’activitat dels grups d'hominins. Destaca un còdol de quarsita amb explotació unifacial.[15] Junt amb aquest també es va documentar un petit conjunt d’ossos amb marques de tall. Malauradament el conjunt és petit per fer inferències econòmiques.

Unitat TD6[modifica]

La unitat TD6 de tres metres de gruix està dividida en tres subunitats, de més antiga a més jove són TD6.3, TD6.2 i TD6.1. Els processos sedimentaris de TD6.2 i TD6.1 són diferents als de TD6.3. A TD6.1, al TD6.2, dominen les fàcies de canal amb capes de grava més gruixudes que en la unitat anterior. Cap a la zona del sud del jaciment, les fàcies de canals canvien lateralment a llims i fangs que és el dipòsit conegut que com a “estrat Aurora” en el que es va trobar els primers fòssils humans, eines de pedra i restes faunístiques del nivell. TD6 acaba amb fàcies de decantació vermella que indica una sedimentació lenta i un hiat temporal important entre TD6 i TD7.[16][17]

El nivell TD6 ha estat excavat sobre una superfície discontínua de 20 m². La seva excavació s’ha fet, fins al moment, en dues fases. La primera durant el sondeig iniciat l’any 1993 i que afectà els sediments de TD6 durant les campanyes de 1994-1996. Més tard i entre els anys 2003 i 2010 es van excavar els sediments de la unitat TD6 mentre s’eliminaven els voladissos de la secció oest del jaciment. El registre total fins al moment està format per unes 8000 restes de macromamífers, més de 1000 restes d’indústria lítica, 500 copròlits i gaire bé 200 restes d'hominins.[4]

Subunitat TD6.3[modifica]

El conjunt faunístic recuperat a la subunitat TD6.3 es caracteritza per la presència d’elements típics descrits als caus de les hienes: presència de restes de petits carnívors, fracturació elevada dels ossos, baixa supervivència d'epífisis i una alta freqüència (> 30%) de modificacions produïdes per carnívors, incloses grans quantitats d’ossos digerits. Tanmateix, no es van observar restes de cadells de hiena, cilindres diafisaris o una composició anatòmica diferencial entre diferents talles de pes dels animals recuperats. Les evidències antròpiques són escasses, encara que la presència d'eines de pedra i algunes marques de tall apunten a la presència de grups d'hominins a la cova o al seu entorn, tot i que la seva ocupació en aquest moment va ser poc freqüent seguint la mateixa dinàmica que en les unitats inferiors.[18]

Subunitat TD6.2[modifica]

En aquesta unitat s’ha recuperat una important col·lecció de restes humanes atribuïdes a Homo antecessor, junt a abundants eines de pedra i restes faunístiques.[5][19][20][21]

Aquesta conjunt ha estat interpretat com el resultat de l’alternança d’ocupacions de la cova com a campament, és a dir, un lloc referencial dins de la xarxa espacial representava per l'entorn de la Sierra de Atapuerca.[22][13][23]

Les dades disponibles van a revelar un conjunt de comportaments complexos, incloent caça, el transport de les carcasses a la cavitat, que significa el retràs en el consum dels animals un cop obtingut i el repartiment dels aliments. Tots aquests caràcters han permès, proposar l'existència de la cooperació entre els individus del grup en l’obtenció, i explotació dels recursos carnis.[20]

Les restes d’Homo antecessor, mostren en la seva superfície modificacions tafonòmiques relacionades amb l’aprofitament dels teixits d’aquests individus. Es tracta del cas de canibalisme antròpic més antic conegut fins a l’actualitat [24] i que segons les evidències estratigràfiques actuals es va donar en una seqüència temporal dilatada.[25]

Les modificacions antròpiques sobre Homo antecessor i altre animals suggereixen que el procés de carnisseria va ser igual en tots els taxons, i que les restes van ser descartades de la mateixa manera. En aquest context, el consum d'individus infantils va ser habitual. Aquest perfil d'edat és similar a l'associat als esdeveniments d'agressió intergrupal entre els ximpanzés. Aquests paral·lelismes han permès proposar la hipòtesi que el canibalisme de TD6 amb atacs sobre individus de baix risc, possiblement amb l'objectiu de defensar i expandir el territori d'aprovisionament de recursos d'altres grups veïns.[26] D'altra banda, les restes de H. antecessor mostren certes singularitats, com l'absència de l’activitat de carnívors i una millor conservació d'ossos axials i fràgils, que a la resta d'animals del conjunt. Aquest caràcter sembla relacionat amb els diferents tipus d'ocupació que van ocórrer durant la formació de TD6.2 i els esdeveniments de canibalisme. Segons es desprèn d'aquestes investigacions, els hominins es trobaven a la part superior de la cadena tròfica i sent capaços de controlar la competència que podien generar altres grups de congèneres i altres depredadors.[23] D’acord a aquesta hipòtesi el grup d’hominins que ocupà la Gran Dolina caçava periòdicament individus d’un altre grup, centrats sobretot en individus més joves o més indefensos, en un d’escenari d’exo-canibalisme.[25] Explicacions alternatives han valorat d’acord a la Teoria del Forratge òptim i els models de selecció de les presses, l’abundància d'hominins i altres animals en l'entorn. Segons aquests estudis els humans estan sobre-representats en el conjunt fòssil, respecte a la seva abundància estimada al medi que podria relacionar-se amb una trobada més elevada. Aquesta possibilitat seria d’esperar si els individus canibalitzats pertanyessin al mateix grup, tot i que altres explicacions són possibles, es proposa la possibilitat d’un cas d’endocanibalisme.[27]

Quant a la indústria lítica, en aquesta unitat es va recuperar una amplia varietat de matèries primeres, amb el sílex com a matèria dominant, seguit de la quarsita, la quarsarenita, el gres, el quars i la calcària. S'observà un cert grau de planificació en la manera en què aquests recursos es gestionen, amb totes les fases de les cadenes de producció lítica representades (percussors, nuclis, ascles, ascles retocades i restes de talla). Entre eles estratègies d’explotació es van observar mètodes unipolars longitudinals, centrípets i, ocasionalment, bipolars sobre enclusa, totes elles destinades a l'obtenció sistemàtica de productes de petit i mitjà format. L’anàlisi traceològica indica activitats relacionades principalment amb els processos de carnisseria.[28][29][30]

TD6.2 conté el conjunt arqueològic més antic dels jaciments de la Sierra de Atapuerca amb ocupacions d'hominins de llarga durada. Aquest tret es reflecteix en el gran nombre d’elements, l’ús de tota la gama de matèries primeres disponibles, un cert grau de previsió en l’aprovisionament, cadenes de producció completes que suggereixen la producció i retoc d'ascles reutilitzades en el propi jaciment, seqüències de reducció diverses, i eines retocades sistematitzades incipientment.[13]  El conjunt lític de TD6.2 és ric i divers, fet que reflecteix l'establiment de Gran Dolina com un punt de referencia en el territori que representa la Sierra de Atapuerca i el seu entorn.[21]

Restes canibalitzades d'Homo antecessor. S'observen marques antròpiques de tall.

Unitat TD7[modifica]

La unitat TD7 presenta un gran canvi respecte la dinàmica de la cavitat. L’acció hídrica és la que marca la dinàmica general de la cavitat en aquest període. En aquest dipòsit han estat localitzades restes de Stephanorninus etruscus i Praevibos en connexió anatòmica. La disposició d’aquests esquelets apunta la possible reactivació de la cova com a trampa natural.[31]

Registre del Plistocè mitjà[modifica]

Unitat TD8[modifica]

Aquesta unitat conté una gran acumulació faunística molt diversa en ungulats i carnívors, tot i que mostra un domini de les restes pertanyents a daines (Dama vallonnetensis), amb una presència ocasional de restes de carnívors. El conjunt de daines estava caracteritzat per la presència de restes de les extremitats i cranis. No s’observà un perfil de mortalitat selectiu, ja que encara que els animals adults foren els predominants, també es documentà un percentatge important d’exemplars immadurs, diversitat en l'edat de mort dels animals i una presència elevada de modificacions relacionades amb les mossegades de carnívors sobre els espècimens trobats en el conjunt. Hi ha una total absència de modificacions d'origen antròpic i d’indústria lítica. Segons Blasco i col·laboradors [32] aquestes característiques suggereixen que el principal agent responsable de l'acumulació d'unglats van ser els hiènids. No obstant, això, hi ha diferents característiques que no es poden vincular completament amb les que tradicionalment defineixen les acumulacions fetes per aquests carnívors. D’acord amb l'estudi de Blasco et al.,[32] a TD8, no hi ha restes de carnívors immadurs, excepte un element d’un llop de mosbach (Canis mosbachensis) jove, hi ha pocs copròlits; una elevada proporció d’unglats adults; i una alta supervivència d’ossos sencers i epífisis. Aquesta variabilitat en la composició del conjunt respecte al que seria d’esperar en una acumulació feta per hienes, pot estar relacionada amb que el conjunt no es el producte exclusiu de l’activitat de les hienes, sinó de la combinació de l’activitat de diversos tipus d’agents tafonòmics entre les quals també hi va haver un accés d’altres carnívors.  

Unitat TD9[modifica]

Aquest nivell correspon a una fina capa rica en fosfats (40 cm), la qual cosa ens informa de que la cavitat estava tancada a l'exterior. La hidroxiapatita és la principal font de fosfats, i probablement és deguda a l’acumulació de dipòsits de guano de ratpenat.[3] Les mateixes condicions que porten a la formació de la hidroxiapatita autigènica produeixen una inestabilitat i dissolució de la hidroxiapatita de les possibles restes òssies, motiu pel qual no s’han localitzat aquest tipus de materials. El nivell presenta un tub vertical de secció el·líptica ple de dipòsits argilosos amb un percentatge d’arena del 50% de color groc-rogenc.[33] En aquesta unitat es van recuperar quatre peces d’indústria lítica datades per TL en 480 (±130 ka AP).[13]

Unitat TD10[modifica]

Subunitat TD10.1[modifica]

A la Subunitat TD10.1, s’han distingit diversos nivells arqueològics. La seqüència TD10 indica que el jaciment de Gran Dolina era un lloc conegut pels hominins del Plistocè Mitjà: La cova es va utilitzar com un lloc de matança / carnisseria a TD10.2, i, d’altra banda com un campament base al TD10.1, per a ocupacions de curta durada pel que fa les parts central i superior de la seqüència de la unitat.[34]

TD10.1 – Base[modifica]

Està definit com un llit d’ossos i d’indústria lítica que contenia milers de restes, que s’ha interpretat com el resultat d’ocupacions d’alta intensitat o campaments base.

L'estudi tafonòmic va demostrar que el conjunt estava format gairebé exclusivament per ungulats adults. Les modificacions antròpiques reflecteixen l'execució d’una gran varietat de tasques de carnisseria. Sembla, a més, haver-hi alguna especialització en la caça de cérvols, encara que altres unglats com cavalls, bisons i daines també estan presents en el conjunt, tot i que en proporcions menors. A nivell tecnològic aquest conjunt pot representar pot representar l'evolució local del Mode 2 (Axeulià) al Mode 3 (Mosterià) a la Sierra de Atapuerca. El conjunt d’indústria lítica de la part inferior del subnivell TD10.1, és el que conté una major varietat de tipus d’eines lítiques de TD10.

Els estudis zooarqueològics i tafonòmics juntament amb els resultats de la tecnologia[13] i la recerca de arqueoestratigrafia[35] reforcen la proposta de que aquesta acumulació reflecteix ocupacions residencials de llarga durada. Els carnívors de mida mitjana i gran van actuar sobre les restes abandonades pels homínids.

TD10.1 – Central[modifica]

L’obtenció d’ ungulats en aquesta part de la seqüència esta centrada en la caça de cérvols, cavalls i bisons, ocasionalment acompanyats d’altres taxons com ara Panthera Leo.[36][37]

Entre els mesomamífers s’ha identificat l’aprofitament d’animals com els conills. Segons aquestes apreciacions, es suggereix un espectre de recursos dietètics ampli per als grups d'hominins que van ocupar la cova durant la formació d’aquesta part de la seqüència. Les mossegades de carnívors d’ altres depredadors que també freqüentaven la cova i consumien les restes abandonades pels grups humans.[38]

TD10.1 – Superior[modifica]

El conjunt arqueològic de la subunitat TD10.1 Superior, presenta menys densitat de materials. Segons els anàlisis de arqueoestratigrafia, tecnològics i zoo-arqueològics, aquest conjunt pot interpretar-se com el resultat d’ ocupacions repetides de baixa intensitat i curta duració.[34][13][39]

Aquesta part de la seqüència mostra clarament una fase de disminució progressiva en l’ús de Gran Dolina i, en termes tecnològics, sembla que segueixin les tendències de transició identificades a la resta del TD10.1.[13]

L’acumulació de les restes de fauna fou el producte de l’activitat d'hominins i probablement diverses espècies de carnívors. Les dades taxonòmiques indiquen un escenari en el que els dos grups taxonòmics tenen poca interacció.

Durant aquestes breus ocupacions, els hominins van accedir a les carcasses d’unglats de mida mitjana i gran (principalment cérvols i cavalls) que, a partir de dades dels nivells inferiors, gairebé segur que s’haurien pogut obtenir mitjançant diferents tàctiques de caça.[40][41] Aquests animals van ser transportats i processats a Gran Dolina.

Els carnívors van accedir a la cova de forma alternada amb els hominins i, al igual que aquests, també van introduir elements d'ungulats de mida mitjana i gran al jaciment.[34]

Subunitat TD10.2[modifica]

El llit d'ossos de bisó TD10.2 (TD10.2BB) és una acumulació amb una alta densitat de restes, perfectament delimitada al bell mig de la subunitat TD10.2. Els resultats de l'estudi zooarqueològic i tafonòmic de 24.216 exemplars han estat publicats per Rodríguez-Hidalgo et al.[40] En aquests article es demostrava que es tracta d'un conjunt monoespecífic format principalment per Bison sp. i dominat per ossos axials (caps, costelles i vèrtebres). L’abundància, freqüència i distribució de les marques de tall trobades foren consistents amb l’accés primari a les carcasses. Les marques de tall es troben relacionades amb l'extracció de la pells dels cossos dels animals, grans masses càrnies, les vísceres i el processament d’altres teixits com les llengües. Segons els patrons de reemplaçament de les dents de llet i permanents i el desgast de les dents permanents s’ha pogut establir que en el conjunt existien animals de totes les edats en les mateixes proporcions que es troben en un ramat d’animals vius. A més la majoria van morir en dos moments, a finals de la primavera i inici de la tardor.

La carnisseria sistemàtica i intensiva de les carcasses, el transport dels elements més rics en greixos mono insaturats (moll de l’os) des de la cova a una altra ubicació i un patró de mortalitat estacional i catastròfica, apunten a l’adquisició de bisons mitjançant la caça comunal fa uns 400 kp AP. Els carnívors de mida mitjana i gran es van alimentar de les restes abandonades pels hominins. Per tant, aquest conjunt es va interpretar com un lloc de matança.

A TD10.2 també es va documentar l'especialització en la captació de matèries primeres per a la realització d’indústria lítica. El sílex domina la resta de matèries primeres, representant el 98% del conjunt. La quarsita i la sorrenca solen aparèixer en percentatges molt baixos. Totes les matèries primeres tenen orígens locals en un radi inferior a 2,5 km,[42] tot i que la font primària potencial del sílex és la més propera a la cova, a uns 350 m. S’han documentat seqüències de producció completes per al sílex, amb nuclis relativament escassos, una gran proporció de productes i residus descarnats i una quantitat moderada d'ascles retocades. La reducció centrípeta és predominant sobre altres mètodes i es troba principalment a través d’estratègies bifacials. Els denticulats, les rascadores i les puntes són les eines més representades.[13]

El reconeixement arqueològic de la caça comunitària aporta molt interès respecte els termes evolutius i les implicacions que comporten, per a les capacitats d’anticipació, la complexitat social relacionada amb les estratègies de subsistència i l’obtenció d’aliment i el llenguatge articulat.

Paleoecologia de la seqüència de Gran Dolina[modifica]

La concentració de pol·len és pobre en els sediments de la Gran Dolina. La baixa concentració de pol·len i espores (0e664 grans / gram de sediment sec) és probable que s’expliqui per l'entorn sedimentari altament oxidant de les cavitats càrstiques. No obstant els estudis paleobotànics han permès fer certes interpretacions sobre la seqüència. La presència de taxons mediterranis és contínua al llarg de la seqüència de la Gran Dolina, encara que el seu domini es mostra altern. Des d’un punt de vista florístic destaca la presència d’espècies relictes del terciari als nivells inferiors de Gran Dolina (tipus Taxodium, Pinus haploxylon, Carya i Cedrus). Els taxons mediterranis són escassos a TD5, on les coníferes i Poaceae dominen l'espectre. Es produeix un augment moderat en la presència de taxons secs oberts en diverses mostres de TD6-3 a TD6-1, encara que això no s'ha d'interpretar com a indicatiu d'estepes fredes, si és indicatiu d'hàbitats esteparis en un entorn de mosaic. La gran abundància de llavors de Celtis sp. en TD6-2 és notable, prova de les condicions mediterrànies. Els taxons mediterranis dominen en TD7 i TD8 a costa d'una disminució en l'abundància de Poaceae, però les abundàncies relatives d'aquests dos grups són de nou similars a TD8-9. Les dues mostres a la part superior de TD8 apunten un domini dels arbres mèsics sobre els taxons mediterranis i una reducció dràstica en les coníferes, el que suggereix un període d'augment de la humitat. Els fòssils de macrovertebrats de TD8 indiquen un ambient humit. A TD10 s’observa un augment significatiu de Poaceae a costa de les espècies mediterrànies i els arbres mèsics, el que suggereix paisatges més oberts. Aquest patró és més extrem en les mostres de TD10-3, on l'abundància d'espècies mediterrànies és extremadament baixa i les Poaceae dominen l'espectre, encara que la presència d'arbres mèsics en aquestes mostres no suggereix un ambient realment hostil. A TD10-2 s’observà una millora climàtica marcada per una recuperació del component mediterrani de la flora, que es torna dominant en TD10-1, juntament amb una major abundància d'arbres mescos.[2]

Les mostres obtingudes de TD5 i TD3-4 contenen petits mamífers d’ambients humits. La herpetofauna de TD6.2 és indicativa d’una climatologia més seca i un paisatge més obert. De la mateixa manera, les restes d’aus al TD6 indiquen una climatologia seca, però la presència de castor (Castor fiber) demostren l'existència de cursos d’aigua propers.[2] Finalment, les  restes d’aus al TD6 són d’espècies predominantment d’hàbitats de paisatge obert i de matolls, mentre que la presència d’aus aquàtiques (Anas sp.) i camallargues (Limosa limosa, Scolopax rusticola) constitueixen evidències addicionals que confirmen l'existència d’un entorn d’aigua abundant .[43] La unitat TD7 és pobre en restes de petits vertebrats, però l'espectre d’espècies escamoses i amfíbies indica una elevada diversitat d’hàbitats.[2]

En referència als conjunts de Plistocè mig, l’abundància moderada d’espècies boscoses a TD8 juntament amb la presència d’amfibis i espècies termòfiles escamoses com Blanus cinereus, Pelobates cultripes i Rhinechis scalaris indiquen que no hi va haver condicions dures durant aquest període.[2]

Les paleotemperatures estimades per Blain et al.[44] per a la zona d'Atapuerca, són sempre més càlides en comparació amb les temperatures actuals a la zona de Burgos. Les precipitacions anuals estimades oscil·len entre els 750 mm en el període més sec i els 1049 mm en el període més humit, mentre que la precipitació anual actual a Burgos és d’uns 570 mm.

El conjunt de macromamífers no inclou cap espècie indicativa d'un entorn fred. Els grans conjunts de mamífers no tenen cap element que indiqui inequívocament condicions difícils i la majoria d’espècies poden ser considerades de clima temperat.

 La fauna dels nivells inferiors de Gran Dolina (TD3-4 a TD8) inclou la presència de la hiena tacada, caçador oportunista adaptat als paisatges oberts. Tot i que el jaguar europeu també hi és present a la Sierra de Atapuerca en aquest període, suggerint l'existència de zones boscoses. La presència de daines (Dama vallonnetensis) i hipopòtams (Hipoppotamus sp.) ens confirma la presència d’ambients humits amb aigua abundant i climes temperats.[2]

Repercussió científica[modifica]

Poques vegades, si és que en alguna, es pot trobar a la història arqueològica europea o mundial una seqüència temporal llarga de gaire bé 750.000 anys, amb una densitat de materials molt alta, per a conèixer l'evolució comportamental dels hominins europeus i la biològica. En aquests sediments hi trobem restes dels que probablement foren els primers Homo colonitzadors d’Europa. Han permès descriure una nova espècie, l’H.antecessor. Destaquen les implicacions de caràcter social que han tingut aquestes recerques, que ens han portat a establir les conductes cooperatives en les estratègies de subsistència al llarg del plistocè. Tanmateix, en els nivells superiors hem pogut documentar l’ocupació per preneandertals, amb una transició de la indústria lítica des del mode 1 fins al mode 3 rudimentari en tot el gruix del sediment explorat. El jaciment ha permès també conèixer el paleoambient de la regió en aquest milió d’anys llarg.

La recerca molt recent ens ha permès saber, a través de la proteogenòmica dental de l'H.antecessor, la relació filogenètica d’aquest amb d’altres hominins relacionats con els denisovars i l’H.neanderthalensis.

Referències[modifica]

  1. ↑ «Gil, E., Hoyos, M., 1987. Contexto estratigráfico. In: Aguirre, E., Carbonell, E., Bermúdez de Castro, J.M. (Eds.), El Hombre Fósil de Ibeas Y El Pleistoceno de La Sierra de Atapuerca. Junta de Castilla y León, Soria, pp. 47–54.». .
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 «Rodríguez, J., Burjachs, F., Cuenca-Bescós, G., García, N., Van der Made, J., Pérez González, A., Blain, H.A., Expósito, I., López-García, J.M., García Antón, M., Allué, E., Cáceres, I., Huguet, R., Mosquera, M., Ollé, A., Rosell, J., Parés, J.M., Rodríguez, X.P., Díez, C., Rofes, J., Sala, R., Saladié, P., Vallverdú, J., Bennasar, M.L., Blasco, R., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., 2011. One million years of cultural evolution in a stable environment at Atapuerca (Burgos, Spain). Quaternary Science Reviews. 30, 1396–1412.». .
  3. ↑ 3,0 3,1 «Campaña, I., Benito-Calvo, A., Pérez-González, A., Ortega, A.I., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., 2017. Pleistocene sedimentary facies of the Gran Dolina archaeo-paleoanthropological site (Sierra de Atapuerca, Burgos, Spain). Quaternary International. 433, 68–84.». .
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «Carbonell, E., Rosa, H., Cáceres, I., Lorenzo, C., Mosquera, M., Andreu, O., Rodríguez, X.P., Saladié, P., María, V.J., García-Medrano, P., Rosell, J., Vallverdú, J., Carretero, J.M., Navazo, M., Ortega, A.I., Martinin-Torres, M., Morales, J.I., Allue, E., Aranburu, A., Canals, A., Carrancho, A., Exposito, I., Fontanals, M., Francés, M., Galindo, M.A., García-Antón, García, N., Gracia, F., Gómez, G., García, R., Iriarte, E., de Lombera, A., López-Polín, L., Lozano, M., van der Made, J., Martínez, I., Mateos, A., Pérez, A.,. Poza, E., Quam, R., Rodríguez Hidalgo A Rodríguez, Terradillos M., S.E., Bermúdez de Castro, J.M., Arsuaga, J.L., 2014. Los yacimientos arqueológicos de la Sierra de Atapuerca. Universidad de Burgos; Fundación Atapuerca.». .
  5. ↑ 5,0 5,1 «Bermúdez de Castro, J.M., Arsuaga, J.L., Carbonell, E., Rosas, A., Martínez, I., Mosquera, M., 1997. A hominid from the lower Pleistocene of Atapuerca, Spain: possible ancestor to Neandertals and modern humans. Science. 276, 1392–1395.». .
  6. ↑ 6,0 6,1 «Falguères, C., Bahain, J.J., Yokoyama, Y., Arsuaga, J.L., Bermúdez, J.M., Carbonell, E., Bischoff, J.L., Dolo, J.M., 1999. Earliest humans in Europe: the age of TD6 Gran Dolina, Atapuerca, Spain. Journal of Human Evolution. 37, 343–352.». .
  7. ↑ 7,0 7,1 «Berger, G.W., Pérez-González, A., Carbonell, E., Arsuaga, J.L., Bermúdez de Castro, J.M., Ku, T.L., 2008. Luminescence chronology of cave sediments at the Atapuerca paleoanthropological site, Spain. Journal of human evolution. 55, 300–311.». .
  8. ↑ «Duval, M., Grün, R., Parés, J.M., Martín-Francés, L., Campaña, I., Rosell, J., Shao, Q., Arsuaga, J.L., Carbonell, E., Bermúdez de Castro, J.M., 2018. The first direct ESR dating of a hominin tooth from Atapuerca Gran Dolina TD-6 (Spain) supports the antiquity of Homo antecessor. Quaternary Geochronology. 47, 120–137.». .
  9. ↑ «Parés, J.M., Pérez-González, A., 1999. Magnetochronology and stratigraphy at Gran Dolina section, Atapuerca (Burgos, Spain). Journal of Human Evolution. 37, 325–342.». .
  10. ↑ 10,0 10,1 «Moreno, D., Falguères, C., Pérez-González, A., Voinchet, P., Ghaleb, B., Despriée, J., Bahain, J.-J., Sala, R., Carbonell, E., Bermúdez de Castro, J.M., Arsuaga, J.L., 2015. New radiometric dates on the lowest stratigraphical section (TD1 to TD6) of Gran Dolina site (Atapuerca, Spain). Quaternary geochronology. 30, 535–540.». .
  11. ↑ «Garcı́a, N., Arsuaga, J.L., 2001. Ursus dolinensis: a new species of Early Pleistocene ursid from Trinchera Dolina, Atapuerca (Spain). Comptes Rendus de l’Académie des Sciences - Series IIA - Earth and Planetary Science. 332, 717–725.». .
  12. ↑ 12,0 12,1 «Huguet, R., Saladié, P., Cáceres, I., Díez, C., Rosell, J., Bennàsar, M., Blasco, R., Esteban-Nadal, M., Gabucio, M.J., Rodríguez-Hidalgo, A., Carbonell, E., 2013. Successful subsistence strategies of the first humans in south-western Europe. Quaternary international: the journal of the International Union for Quaternary Research. 295, 168–182.». .
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 13,7 «Ollé, A., Mosquera, M., Rodríguez, X.P., de Lombera-Hermida, A., García-Antón, M.D., García-Medrano, P., Peña, L., Menéndez, L., Navazo, M., Terradillos, M., Bargalló, A., Márquez, B., Sala, R., Carbonell, E., 2013. The Early and Middle Pleistocene technological record from Sierra de Atapuerca (Burgos, Spain). Quaternary international: the journal of the International Union for Quaternary Research. 295, 138–167.». .
  14. ↑ «Huguet, R., 2007. Primeras ocupaciones humanas en la Península Ibérica: Paleoeconomía en la Sierra de Atapuerca (Burgos) y la Cuenca de Guadix-Baza (Granada) durante el Pleistoceno Inferior (Tesis Doctoral). Universitat Rovira i Virgili, Tarragona.». .
  15. ↑ «Rodríguez-Álvarez, X.P., 2004. Atapuerca y el inicio del Paleolítico medio en Europa. In: Miscelánea En Homenaje a Emiliano Aguirre. Museo Arqueológico Regional, pp. 416–431.». .
  16. ↑ «Campaña, I., Pérez-González, A., Benito-Calvo, A., Rosell, J., Blasco, R., de Castro, J.M.B., Carbonell, E., Arsuaga, J.L., 2016. New interpretation of the Gran Dolina-TD6 bearing Homo antecessor deposits through sedimentological analysis. Scientific Reports. 6, 34799.». .
  17. ↑ «Vallverdú, J., Courty, M.A., Carbonell, E., Canals, A., Burjachs, F., 2001. Les sédiments d’Homo antecessor de Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos, Espagne). Interprétation micromorphologique des processus de formation et enregistrement paléoenvironnemental des sédiments. L’Anthropologie. 105, 45–71.». .
  18. ↑ «Saladié, P., Fernández, P., Rodríguez-Hidalgo, A., Huguet, R., Pineda, A., Cáceres, I., Marín, J., Vallverdú, J., Carbonell, E., 2019. The TD6.3 faunal assemblage of the Gran Dolina site (Atapuerca, Spain): a late Early Pleistocene hyena den. Historical biology. 31, 665–683.». .
  19. ↑ «Carbonell, E., Bermúdez de Castro, J.M., Arsuaga, J.L., Díez, J.C., Rosas, A., Cuenca-Bescós, G., Sala, R., Mosquera, M., Rodríguez, X.P., 1995. Lower Pleistocene hominids and artifacts from Atapuerca-TD6 (Spain). Science. 269, 826–830.». .
  20. ↑ 20,0 20,1 «Saladié, P., Huguet, R., Díez, C., Rodríguez-Hidalgo, A., Cáceres, I., Vallverdú, J., Rosell, J., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., 2011. Carcass transport decisions in Homo antecessor subsistence strategies. Journal of Human Evolution. 61, 425–446.». .
  21. ↑ 21,0 21,1 «Mosquera, M., Ollé, A., Rodríguez-Álvarez, X.P., Carbonell, E., 2018. Shedding light on the Early Pleistocene of TD6 (Gran Dolina, Atapuerca, Spain): The technological sequence and occupational inferences. PloS One. 13, e0190889.». .
  22. ↑ «Bermúdez de Castro, J.M., Rosas, A., Carbonell, E., Nicolás, M.E., Rodríguez, J., Arsuaga, J.L., 1999. A modern human pattern of dental development in Lower Pleistocene hominids from Atapuerca-TD6 (Spain). Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America. 96, 4210–4213.». .
  23. ↑ 23,0 23,1 «Saladié, P., Rodríguez-Hidalgo, A., Huguet, R., Cáceres, I., Díez, C., Vallverdú, J., Canals, A., Soto, M., Santander, B., Bermúdez de Castro, J.M., Arsuaga, J.L., Carbonell, E., 2014. The role of carnivores and their relationship to hominin settlements in the TD6-2 level from Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Spain). Quaternary Science Reviews. 93, 47–66.». .
  24. ↑ «Fernández-Jalvo, Y., Díez, J.C., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., Arsuaga, J.L., 1996. Evidence of early cannibalism. Science.». .
  25. ↑ 25,0 25,1 «Carbonell, E., Cáceres, I., Lozano, M., Saladié, P., Rosell, J., Lorenzo, C., Vallverdú, J., Huguet, R., Canals, A., Bermúdez de Castro, J.M., 2010. Cultural cannibalism as a paleoeconomic system in the European Lower Pleistocene: The case of level TD6 of Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos, Spain). Current anthropology. 51, 539–549.». .
  26. ↑ «Saladié, P., Huguet, R., Rodríguez-Hidalgo, A., Cáceres, I., Esteban-Nadal, M., Arsuaga, J.L., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., 2012. Intergroup cannibalism in the European Early Pleistocene: The range expansion and imbalance of power hypotheses. Journal of Human Evolution. 63, 682–695.». .
  27. ↑ «Rodríguez, J., Guillermo, Z.-R., Ana, M., 2019. Does optimal foraging theory explain the behavior of the oldest human cannibals? Journal of human evolution. 131, 228–239.». .
  28. ↑ «Sala, R., 1997. Formes d’ús i criteris d’efectivitat en conjunts de mode 1 i mode 2: Anàlisis de les deformacions per ús dels instruments lítics del Plistocè inferior (TD6) i mitjà (TG11) de la Sierra d’Atapuerca (Ph.D. Dissertation). Universitat Rovira i Virgili, Tarragona.». .
  29. ↑ «Carbonell, E., García-Antón, M.D., Mallol, C., Mosquera, M., Ollé, A., Rodríguez, X.P., Sahnouni, M., Sala, R., Vergès, J.M., 1999. The TD6 level lithic industry from Gran Dolina, Atapuerca (Burgos, Spain): production and use. Journal of Human Evolution. 37, 653–693.». .
  30. ↑ «Márquez, B., Ollé, A., Sala, R., Vergès, J.M., 2001. Perspectives méthodologiques de l’analyse fonctionnelle des ensembles lithiques du Pléistocène inférieur et moyen d'Atapuerca (Burgos, Espagne). L’Anthropologie. 105, 281–299.». .
  31. ↑ «Rosell, J., Blasco, R., van der Made, J., Cáceres, I., Campeny, G., Díez, C., Saladié, P., Carbonell, E., 2010. Acumulaciones producidas por carnívoros en el Pleistoceno medio inicial: una reconstrucción a partir del conjunto faunístico del nivel TD8 de Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos). Zona arqueológica. 158–172.». .
  32. ↑ 32,0 32,1 «Blasco, R., Rosell, J., van der Made, J., Rodríguez, J., Campeny, G., Arsuaga, J.L., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., 2011. Hiding to eat: the role of carnivores in the early Middle Pleistocene from the TD8 level of Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos, Spain). Journal of archaeological science. 38, 3373–3386.». .
  33. ↑ «Pérez-González, A., Parés, J.M., Carbonell, E., Aleixandre, T., Ortega, A.I., Benito, A., Martin Merino, M.Á., 2001. Géologie de la Sierra de Atapuerca et stratigraphie des remplissages karstiques de Galería et Dolina (Burgos, Espagne). L’Anthropologie. 105, 27–43.». .
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 «Saladié, P., Rodríguez-Hidalgo, A., Marín, J., Vallverdú i Poch, J., Carbonell, E., 2018. The top of the Gran Dolina (Atapuerca, Spain) sequence: A zooarchaeological and occupational perspective. Quaternary science reviews. 195, 48–71.». .
  35. ↑ «Obregón, R.A., 2012. Estratigrafía cultural en el nivel TD10-1 de Gran Dolina, Sierra de Atapuerca (Burgos). Secuencia arqueoestratigráfica de los asentamientos contenidos en sedimento homogéneo.». .
  36. ↑ «Rosell, J., 2001. Patrons d’aprofitament de les biomasses animals durant el Plistocè Inferior i Mig (Sierra de Atapuerca, Burgos) i Superior (Abric Romaní, Barcelona) (Tesis doctoral). Universitat Rovira i Virgili, Tarragona.». .
  37. ↑ «Blasco, R., Rosell, J., Arsuaga, J.L., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., 2010. The hunted hunter: the capture of a lion (Panthera leo fossilis) at the Gran Dolina site, Sierra de Atapuerca, Spain. Journal of archaeological science. 37, 2051–2060.». .
  38. ↑ «Blasco, R., Rosell, J., Domínguez-Rodrigo, M., Lozano, S., Pastó, I., Riba, D., Vaquero, M., Peris, J.F., Arsuaga, J.L., de Castro, J.M.B., Carbonell, E., 2013. Learning by heart: cultural patterns in the faunal processing sequence during the middle pleistocene. PloS one. 8, e55863.». .
  39. ↑ «Obregón, R., Canals, A., 2007. Answer to the Problem of the Diachronic and Synchronic Relationship of Arqueopaleontological Elements in Sites with Homogeneous Sediments in the Middle-Pleistocene: The Example of Gran Dolina, Sierra de Atapuerca. BAR INTERNATIONAL SERIES. 1655, 95.». .
  40. ↑ 40,0 40,1 «Rodríguez-Hidalgo, A., Saladié, P., Ollé, A., Arsuaga, J.L., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., 2017. Human predatory behavior and the social implications of communal hunting based on evidence from the TD10.2 bison bone bed at Gran Dolina (Atapuerca, Spain). Journal of human evolution. 105, 89–122.». .
  41. ↑ «Rodríguez-Hidalgo, A., Saladié, P., Ollé, A., Carbonell, E., 2015. Hominin subsistence and site function of TD10.1 bone bed level at Gran Dolina site (Atapuerca) during the late Acheulean. Journal of Quaternary Science. 30, 679–701.». .
  42. ↑ «García-Antón, M.D., 2016. La captación, selección y gestión de recursos líticos en la Prehistoria: una visión diacrónica del uso del territorio y sus recursos en el entorno de la Sierra de Atapuerca (Burgos) durante el Pleistoceno inferior y medio. Universitat Rovira i Virgili.». .
  43. ↑ «Sánchez-Marco, A., 1999. Implications of the avian fauna for paleoecology in the Early Pleistocene of the Iberian Peninsula. Journal of human evolution. 37, 375–388.». .
  44. ↑ «Blain, H.-A., Bailon, S., Cuenca-Bescós, G., 2008. The Early–Middle Pleistocene palaeoenvironmental change based on the squamate reptile and amphibian proxies at the Gran Dolina site, Atapuerca, Spain. Palaeogeography, palaeoclimatology, palaeoecology. 261, 177–192.». .

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jaciment_de_La_Gran_Dolina&oldid=33357996»