Jacinto Valledor

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Jacinto Valledor y la Calle (Madrid,[1]1744 - Madrid,[2] 1809) compositor espanyol de tonadillas, el més notable cultivador d'aquest gènere després d'Esteve i Laserna.

Aquest músic va néixer el 18 de desembre de 1744 a Madrid i va ser batejat dos dies després a la Parròquia de Sant Sebastià d'aquesta ciutat, on es localitzava (i encara es troba) el Gremi d'Actors, donat que la seva família pertanyia al món del teatre. Pel testament de la seva mare, l'actriu còmica Águeda de la Calle (el seu pare fou l'actor Juan Ángel Valledor), se sap en la seva infantesa estudia seriosament la música. Junt amb la seva dona, l'actriu-cantant Gabriela Santos, va passar per diversos teatres "de províncies" (Múrcia, Cadis, València) fins establir-se de manera força regular a Barcelona. El 1783, des d'aquesta ciutat sol·licità la plaça de músic de companyia, que anava a restar vacant en la de Manuel Martínez, que actuava en un dels dos teatres municipals de la cort, en aquest lloc. Però no tornà a Madrid fins a l'any 1785, concretament a la companyia d'Eusebio Ribera, i juntament amb el tonadiller Rosales, suplí a Esteve en malalties i absències, almenys durant els anys 1785 i 1786. També fou proposat com a músic dels Teatres dels "Reales Sitios" diverses vegades.

Valledor era músic de fàcil inspiració i gran capacitat de treball, com demostren les tonadilles que d'ell es conserven en la Biblioteca Municipal de Madrid i el fet que al sol·licitar la plaça abans mencionada es comprometia a escriure:

« <una tonadilla para cada parte de cantado en los principios de temporada; cuatro mensuales a petición de quien lo deseara en la companyia; las tonadillas exigides por la fiestas del Corpus, Navidad, etc., i todas las arias, recitados, dúos, bailetes i coros que se necesitasen>. »

La seva tonadilla més cèlebre ha estat, sens dubte, La cantada vida y muerte del general Malbrú, publicada pel mestre Pedrell en el volum primer de la seva obra Teatro lírico espanyol anterior al siglo XIX. De petita obra mestra del gènere burlesc la qualifica l'erudit Mitjana, el qual ocupant-se d'ella escriu

« ...és una verdadera opereta, i ni la més jocosa creació deguda a la musa càustica d'Offenbach avantatja amb esperit satíric i en gracia llampurnejant a aquesta original producció, en la que es descriu musicalment una escena de consell de guerra, d'una comicitat insuperable. »

Vers l'any 1800 reapareix Valledor a Madrid com a músic de companyia, en la que primer actua suplint a Esteve diversos anys, però sent-li extremadament adversa la sort, viu tan miserablement els seus dies de vellesa, que el 1807, no tenint-ne prou per la seva subsistència la misèrrima pensió de 10 rals diaris que se li havien assignat al retirar-lo del seu càrrec per la seva edat, i es veu obligat a demanar almoina.

No se sap amb exactitud la data de la seva mort, creient-se pel musicòleg Subirà que degué ocórrer al principi del 1809, això es dedueix per un rebut que subscriví Laserna en unió d'altres, on es consigna entre diferents cobrament, una partida de <42 rals velló pels catorze dies que han estat els papers de música des que morí Valledor>; i aquest document es datà el 12 de març del referit any.

Obra[modifica | modifica el codi]

D'aquest músic notable, que, amb Esteve, Laserna, Moral, Rosales i Acero, tant contribuí a aixecar el gènere tonadilla a considerable altura, es conserven les obres següents, entre les innumerables que sens dubte degué de produir durant la seva actuació de vint-i-quatre anys en la companyia del coliseum de la Cruz:

  • El apasionado,
  • Los bellos apasionados,
  • La buena consejera,
  • Buenas tardes, señores,
  • La cantada vida i muerte del general Malbrú, la més famosa de totes.
  • El cuento del señorito,
  • El cuento de la verdad,
  • El chasco del abate,
  • El desafio de las majas y los soldados,
  • Los genios opuestos,
  • El instruído de moda,
  • El italiano fingido,
  • Los majos de rumbo,
  • Los majos satisfechos,
  • Madrid á la vista,
  • El maestro i la discípula,
  • La naranjera del Prado,
  • Quien lo hereda no lo hurta,
  • El sargento Briñoli, el oficial y la criada,
  • ¡Señores, señoras!,
  • El valiente Campuzano y Catuja la de Ronda.

També destaquen les obres que realitzà quan fou primer músic del Teatre de Barcelona, sobretot al voltant dels anys 1774.

També es conserven d'aquest autor en la Biblioteca Municipal de Madrid una tonada sense títol i el sainet El nacimiento de Navidad. Els crítics citen com a produccions destacades de Valledor, a banda de la tonada del Malbrú, les titulades Madrid á la vita, Los majos de rumbo i La naranjera del Prado.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pessarrodona, Aurèlia. "La tonadilla escénica a través del compositor Jacinto Valledor (1744 - 1809)". tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 2010, p. vol. I, capítol 2. 
  2. http://www.italianopera.org/compositori/V/c221013E.htm

Bibliografia[modifica | modifica el codi]