Jacques Brel
Aquest article, o una part, prové de la còpia, fusió o escissió de l'article «Infiniment» sota llicència CC-BY-SA (o CC-BY-SA i GFDL). Consulteu l'historial de la pàgina original abans del {{{2}}} per conèixer la llista d'autors. |
Biografia | |
---|---|
Naixement | (fr) Jacques Romain Georges Brel 8 abril 1929 Schaerbeek (Bèlgica) |
Mort | 9 octubre 1978 (49 anys) Avicenne Hospital (França) |
Causa de mort | càncer de pulmó |
Sepultura | Cementiri del Calvari d'Atuona (Illes Marqueses) |
Activitat | |
Ocupació | cantant, director de cinema, actor, poeta, escriptor, actor de cinema, guitarrista, compositor, chansonnier, cantautor, guionista |
Activitat | 1953 - 1978 |
Gènere | Chanson |
Instrument | Guitarra i veu |
Segell discogràfic | Barclay Records Philips Records Universal Music Group |
Obra | |
Obres destacables
| |
Família | |
Cònjuge | Thérèse Michielsen (1950–) |
Parella | Maddly Bamy (1971–1978) Suzanne Gabriello (1955–1961) |
Fills | France Brel () Jacques BrelThérèse Michielsen |
Germans | Pierre Brel |
Parents | Bruno Brel, nebot |
Descrit per la font | Obálky knih, |
Lloc web | fondationbrel.be |
|
Jacques Romain Georges Brel ( ? i escolteu-ne la pronunciació en francès) és un cantant i autor belga de cançons en francès, nascut a Schaerbeek (Brussel·les) el 8 d'abril de 1929 i mort a Bobigny el 9 d'octubre de 1978. Amb una veu d'ampli registre i una presència escènica molt teatral, Brel és un dels mestres de la "chanson", amb un estil basat, musicalment, en les formes populars -el vals, la java, el tango- al servei d'unes lletres en què tracta, de forma poètica, l'abandó, l'amistat, la soledat i la mort, a la vegada que fustiga la hipocresia burgesa i la mesquinesa humana.[1]
Fill d'un industrial, als setze anys es posà a treballar en la fàbrica paterna, però ja el 1952 començà a cantar les seves pròpies cançons. El 1953 enregistrà un disc senzill, que li va permetre ser contractat per la discogràfica Philips de París, i això el va fer abandonar la seva família i instal·lar-se a la capital francesa, el juny de 1953. Actuà al club "Les trois Baudets", compongué cançons per a altres cantants i el 1955 enregistrà el seu primer disc. Amb el seu quart disc, editat el 1959, triomfà plenament amb les cançons La valse à mille temps i Ne me quitte pas.
El dia 1 de novembre de 1966 es retirà de les actuacions en públic, per bé que seguí treballant com a actor al teatre i el cinema. Pel novembre de 1977, malalt de càncer, es publicà el seu quinzè i darrer disc.
A part de les esmentades, les seves cançons més destacades són: Quand on n'a que l'amour (1956), Marieke (1961), Les bourgeois (1961), Le plat pays (1962), Amsterdam (1964), Ces gens-là (1966), La chanson des vieux amants (1967), Vesoul (1968) i Jaurès (1977).
Nascut en una família d'industrials catòlics flamencs, –son pare, Romain, era originari de Zandvoorde–- Jacques Brel era un nen amb poc interès per l'escola, excepte per als cursos de francès. Interpreta peces de teatre com a aficionat al si de la Franche Cordée, i el seu pare el fa entrar a la cartoneria familiar, treball per al qual no sent cap il·lusió. Pensà molt seriosament sobre la readaptació professional, ja sigui com a criador de gallines, bé com a sabater, o bé dedicant-se a la cançó. Finalment va triar aquest camí. Compongué cançons en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Aficionat a la música clàssica (principalment Maurice Ravel i Schubert), va compondre les seves primeres melodies al piano familiar i amb la seva guitarra.
L'1 de juny de 1950 es va casar amb Teresa Michiels, anomenada "Mich", a qui havia conegut tres anys abans. El 6 de desembre de 1951 va néixer la seva primera filla, Chantal, la segona, France, el 12 de juliol del 1953, i finalment, l'agost de 1958 Isabelle, a qui va dedicar la cançó del mateix nom.
A partir de 1952, va compondre les seves primeres cançons, que cantava en família i en clubs nocturns de Brussel·les. Ja fa prova d'una potència lírica (tant en els textos com en la interpretació) que rebutja la seva família, la qual no l'anima a continuar.
Tanmateix, ell persevera i el 1953 va publicar un 78 rpm. A continuació, deixa la capital belga i viatja sol a París, convocat per Jacques Canetti, descobridor de talents que treballa a la Philips i és propietari del cabaret "Les Trois Baudets". La seva família deixa d'ajudar-lo monetàriament i aleshores, es retroba en l'àtic de l'Hotel Stevens a Pigalle. Per guanyar alguns diners, ensenya a tocar la guitarra al ballarí-acrobata Francesco "Cocky" Frediani, artista italià que apareixia en els pòsters del cabaret "La nouvelle Eve". Aquest últim va ser testimoni dels seus primers dies, i acompanyà Brel en la seva primera visita a l'Olympia en el "lever de rideau" (moment en què els espectadors entren en la sala i s'instal·len en els seus seients). Les condicions de treball eren difícils per a Jacques: no tenia camerino i havia de canviar-se darrere del bar de l'Olympia… Al final d'una representació, Bruno Coquatrix que s'havia fixat en ell, el va felicitar, i li va demanar de visitar-lo per citar-lo per a una propera interpretació.
El 2003, en motiu del 25è aniversari de la seva mort es va editar el disc Infiniment («infinitament» en català): una recopilació de 2 CD de Jacques Brel amb les seves millors i més conegudes cançons. Aquesta recopilació de cançons remasteritzades també conté 5 títols no publicats de la sessió d'enregistrament de l'àlbum Les Marquises: "La cathédrale", "L'amour est mort", "Mai 40", "Avec élégance", i "Sans exigences". Un booklet és inclòs amb les lletres dels 5 títols nous.[2]
Llista de cançons del disc Infinement
[modifica]- "La quête"
- "La cathédrale"
- "L'amour est mort"
- "Mai 40"
- "Avec élégance"
- "Sans exigences"
- "Les Marquises"
- "Orly"
- "La ville s'endormait"
- "Jojo"
- "J'arrive"
- "Quand on n'a que l'amour"
- "Le Plat Pays"
- "Mon enfance"
- "Les vieux"
- "La chanson de Jacky"
- "La valse à mille temps"
- "Le prochain amour"
- "La chanson des vieux amants"
- "Ne me quitte pas"
- "Amsterdam"
- "La bière"
- "Bruxelles"
- "Le diable 'ça va'"
- "Il nous faut regarder"
- "L'enfance"
- "Ces gens-là"
- "Les bonbons"
- "Les flamandes"
- "Les bourgeois"
- "Jef"
- "Mathilde"
- "Marieke"
- "Madeleine"
- "Les bigotes"
- "Vesoul"
- "Le Moribond"
- "Au suivant"
- "Le dernier repas"
- "Je suis un soir d'été"
Referències
[modifica]- ↑ «Jacques Brel | enciclopèdia.cat». [Consulta: 16 abril 2020].
- ↑ «Editions Jacques Brel Discography».
Enllaços externs
[modifica]- Web oficial en francès, neerlandès, anglès i italià.
- Brelitude
- Cantautors europeus
- Cantants belgues en francès
- Guitarristes belgues
- Compositors belgues
- Actors de cinema belgues
- Directors de cinema belgues
- Guionistes belgues
- Poetes belgues en francès
- Persones de Schaerbeek
- Morts a l'Illa de França
- Morts de càncer de pulmó
- Escriptors de la Regió de Brussel·les-Capital
- Naixements del 1929
- Morts de càncer a França