Jacques Deray

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJacques Deray
Biografia
Naixement Jacques Desrayaud
19 de febrer de 1929
Lió (França)
Mort 9 d'agost de 2003( 2003-08-09) (als 74 anys)
Boulogne-Billancourt (França)
Causa de mort Càncer
 President del jurat del Festival de Cannes 


← Kirk DouglasGiorgio Strehler →
Nacionalitat França França
Activitat
Ocupació Director de cinema i guionista
Obra
Filmografia On ne meurt que deux fois (1985)
Família
Cònjuge Agnès Vincent-Deray (1998-2003)

IMDB: 220227
Modifica les dades a Wikidata

Jacques Deray, de nom Jacques Desrayaud (Lió, 19 de febrer de 1929 − Boulogne-Billancourt, 9 d'agost de 2003) va ser un director de cinema francès. Especialitzat en films policíacs, va conèixer el seu moment daurat en els anys 1970 fent rodar Alain Delon o Jean-Paul Belmondo.[1]

Biografia[modifica]

Jacques Deray debuta com a actor a petits papers en el cinema. Convertit en ajudant de direcció el 1953, treballa sobretot amb Gilles Grangier, Luis Buñuel i Jules Dassin. Aborda la realització el 1960 amb Le Gigoló, drama psicològic interpretat per Alida Valli i Jean-Claude Brialy. La seva segona pel·lícula, Rififi à Tòquio (1963), pel·lícula policíaca completament rodada al Japó, rep una crítica molt favorable sense conèixer però un real èxit de públic, però confirma les seves qualitats d'hàbil tècnic de l'escenificació per a pel·lícules de gènere, en particular el policiac.

Cal esperar el 1969 i el fosc drama psicològic La Piscina perquè Deray sigui considerat com un cineasta popular de primer ordre i que comencin les seves llargues col·laboracions amb l'actor Alain Delon i el guionista Jean-Claude Carrière. La pel·lícula seguint, Borsalino, reuneix Alain Delon i Jean-Paul Belmondo, que són llavors les dues estrelles més populars del cinema francès. Evocació de la màfia marsellesa dels anys 1930, Borsalino té un gran èxit popular. Entre les altres pel·lícules notables de Jacques Deray, es compta Flic Story, inspirat la persecució del ganster Émile Buisson pel policia Roger Borniche, Un papillon à'épaule, polar kafkià amb Lino Ventura de protagonista, i Un papillon a l'épaule, una pel·lícula negra que protagonitzen Michel Serrault i Charlotte Rampling.

Cineasta discret, la fi de la seva carrera serà considerada per la crítica com a decebedora i la seva última pel·lícula L'Ours en peluche, tanmateix inspirat d'un llibre de Georges Simenon, és particularment mal rebuda. Deray després no es dedica més que a la televisió. El 1981, és el president del jurat del Festival de Canes 1981.

Jacques Deray es va casar el 12 de juny de 1998 amb l'actriu, productora i antiga consellera del CSA, Agnès Vincent Deray, amb qui van tenir una filla, Laurence. És enterrat al cementiri de Garches.[2]

Premi Jacques-Deray[modifica]

Creat el 2005 en memòria de Jacques Deray, vicepresident de l'Institut Lumière fins a la seva desaparició, el Premi Jacques-Deray premia la millor pel·lícula policíaca de l'any o un cineasta distingit en aquest gènere. Entre els primers llorejats es troba 36 quai des Orfèvres d'Olivera Marchal, De battre mon cœur s'est arrêté de Jacques Audiard, Ne el dis à personne de Guillaume Canet, Le Deuxième Souffle d'Alain Corneau, o Polisse de Maïwenn (2012).

Filmografia[3][modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. «biografia de Jacques Deray». The New York Times.
  2. «GARCHES (92): cementiri».
  3. «filmografia de Jacques Deray». The New York Times.

Enllaços externs[modifica]