Jacques François Dugommier

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJacques François Dugommier

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Jacques François Dugommier
(fr) Jacques François Coquille dit Dugommier Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Jacques François Coquille Modifica el valor a Wikidata
1r agost 1738 Modifica el valor a Wikidata
Trois-Rivières (Guadalupe) Modifica el valor a Wikidata
Mort18 novembre 1794 Modifica el valor a Wikidata (56 anys)
Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) Modifica el valor a Wikidata
Diputat a l'Assemblea Nacional
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball París Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, militar Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Rang militargeneral de divisió Modifica el valor a Wikidata
Comandant de (OBSOLET)Army of the Eastern Pyrenees (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGuerra dels Set Anys, Primera Coalició i Guerra del Francès Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Premis
Jacques François Dugommier

Jacques François Dugommier (Trois-Rivières, Guadalupe, 1 d'agost de 1738 - muntanya de Mont-roig, Darnius, 18 de novembre de 1794) fou un general francès.

Dugommier s'incorporà al servei quan tenia dotze anys, a la companyia dels cadets de les colònies, a Rochefort, on ascendí i rebé la Creu de sant Lluís.

Lluità des del 1759, quan participà en la defensa de l'illa de Guadalupe contra els britànics, i el 1762 a Martinica, durant la Guerra dels Set Anys. Prengué el nom de Dugommier el 1785, i després de 25 anys de servei a les colònies, es retirà per ocupar-se de l'explotació de les seves terres a Guadalupe.

Al principi de la Revolució, es distingí com un patriota i fou escollit membre del parlament colonial i comandant de la Guàrdia Nacional de Martinica, on tingué una part molt activa en els desordres que agitaren l'illa. Tornà a França el 1792, sent elegit diputat de la Convenció Nacional. Rellevà Jean-François Carteaux com a comandant de l'exèrcit d'Itàlia, amb el qual dugué a terme el setge de Toló, llavors en mans dels britànics, i seguint els consells del seu capità Napoleó Bonaparte, aconseguí prendre la ciutat el 1793, tot distingint-se per la seva humanitat després de rendir el lloc. El setembre del 1793, durant la guerra de la Primera Coalició, forçà la retirada de les tropes piamonteses, aliades d'Àustria, en diversos combats.

Nomenat cap de l'exèrcit dels Pirineus, durant la Guerra Gran fou l'encarregat de recuperar els territoris rossellonesos perduts a mans dels espanyols comandats pel general Antonio Ricardos, comte de La Unión. Reorganitzà l'exèrcit i el reforçà, debilitat com estava pels incessants atacs inútils contra les posicions fortificades dels espanyols durant el període anterior. Entre el 28 d'abril i l'1 de maig de 1794 vencé decisivament a la batalla del Voló sobre els espanyols del comte de la Unión, que assegurà la reconquesta del Rosselló. Portvendres, defensat per 400 francesos reialistes de la legió Panetier, també caigué. Tot seguit, passà a l'ofensiva a l'altra banda dels Pirineus, i prengué Sant Llorenç de la Muga. Morí el 18 de novembre durant la batalla del Roure, com a conseqüència d'una bomba espanyola que caigué al punt d'observació que havia establert a la muntanya de Mont-roig.

Va escriure una Mémoire sur la Catalogne, l'any 1794, en què defensava l'annexió de Catalunya, on escriu: «Le catalan est brave, actif, laborieux, ennemi de l'Espagne. Il a toujours aimé la liberté.»[1]

Fou sepultat a la fortalesa de la Bellaguarda, al bastió que mira cap a Espanya, i el seu nom fou inscrit al Panteó de París, alhora que Napoleó llegà 100.000 francs al seu fill. Actualment, és enterrat a Perpinyà en un monument en forma de piràmide.

A pocs metres del Búnquer al turó de Mont-roig hi ha una placa que recorda la mort en combat d'aquest general, comandant de l'exèrcit dels Pirineus Orientals.[2]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jacques François Dugommier
  1. «La Política catalana del Gran Comité de Salut Pública - Emili Vigo - Google Llibres».
  2. «La sang del castell de Mont-Roig». Suplement Alt Empordà, Diari de Girona, 15-08-2004, pàg. 6.