Jag är nyfiken – en film i gult

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaJag är nyfiken – en film i gult
Fitxa
DireccióVilgot Sjöman Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Lena Nyman
Börje Ahlstedt
Peter Lindgren
Marie Göranzon
Anders Ek
Holger Löwenadler
Bertil Norström
Dora Söderberg
Öllegård Wellton
Sven Wollter
Vilgot Sjöman
Bengt Palmers
Olof Palme
Martin Luther King
Ievgueni Ievtuixenko
Chris Wahlström Modifica el valor a Wikidata
ProduccióGöran Lindgren i Lena Malmsjö Modifica el valor a Wikidata
GuióVilgot Sjöman Modifica el valor a Wikidata
MúsicaBengt Ernryd Modifica el valor a Wikidata
FotografiaPeter Wester Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeWic Kjellin Modifica el valor a Wikidata
ProductoraJanus Films (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorGrove Press (en) Tradueix i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenSuècia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1967 Modifica el valor a Wikidata
Durada95 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalsuec Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Recaptació27.700.000 $ Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecinema d'art i assaig i drama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióEstocolm Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0061834 Filmaffinity: 280586 Allocine: 116215 Rottentomatoes: m/i_am_curious_blue Letterboxd: i-am-curious-yellow Allmovie: v24002 TCM: 490286 Archive.org: JagrNyfikenEnFilmIGultZo TMDB.org: 42695 Modifica el valor a Wikidata

Jag är nyfiken – en film i gult (en català seria: "Soc curiosa – una pel·lícula en groc"), comercialitzada als Estats Units com I Am Curious (Yellow), és una pel·lícula eròtica dramàtica sueca de 1967 escrita i dirigida per Vilgot Sjöman, protagonitzada per Sjöman i Lena Nyman. És una pel·lícula acompanyant de Jag är nyfiken – en film i blått de 1968; ambdues estaven inicialment pensades per ser una pel·lícula de tres hores i mitja.[1]

Argument[modifica]

El director Vilgot Sjöman té previst fer una pel·lícula social protagonitzada per la seva amant Lena Nyman, una jove estudiant de teatre que té un gran interès per les qüestions socials.

El personatge de Nyman, també anomenat Lena, viu amb el seu pare en un petit apartament a Estocolm i està impulsat per una passió ardent per la justícia social i la necessitat d'entendre el món, les persones i les relacions. La seva petita habitació està plena de llibres, papers i caixes plenes de retalls de temes com "religió" i "homes", i arxius sobre cadascun dels 23 homes amb qui ha tingut relacions sexuals. Les parets estan cobertes amb imatges dels camps de concentració i un retrat de Francisco Franco, recordatoris dels crims perpetrats contra la humanitat. Passeja per Estocolm i entrevista gent sobre les classes socials de la societat, l'objecció de consciència, la igualtat de gènere i la moral de les vacances a l'Espanya franquista. Ella i els seus amics també es manifesten a ambaixades i agències de viatges. La relació de la Lena amb el seu pare, que va anar breument a Espanya per lluitar contra Franco com a part de les Brigades Internacionals, és problemàtica, i està angoixada pel fet que tornés d'Espanya per motius desconeguts després de tan sols un curt període.

A través del seu pare, la Lena coneix Börje, que treballa en una botiga de roba d'home i va votar pel Partit de la Dreta. Comencen una història d'amor, però la Lena aviat descobreix pel seu pare que en Börje té una altra dona, Marie, i una filla petita. La Lena està furiosa perquè Börje no ha estat sincer amb ella i se'n va de vacances en bicicleta. Sola en una cabana al bosc, intenta un estil de vida ascètic, meditant, estudiant la no-violència i practicant ioga. Börje aviat la va a buscar amb el seu cotxe nou. Ella el saluda amb una escopeta, però aviat fan l'amor. La Lena s'enfronta a Börje sobre Marie i descobreix una altra de les seves amants, Madeleine. Es barallen i en Börje se'n va. La Lena té uns somnis estranys, en què lliga dos equips de jugadors de futbol, assenyala que són el 23, a un arbre, dispara a Börje i li talla el penis. També somia amb ser burlada pels conductors que passaven mentre va en bicicleta per una carretera, fins que finalment condueix Martin Luther King Jr.. Ella li demana disculpes per no ser prou forta per practicar la noviolència.

La Lena torna a casa, destrueix la seva habitació i va a la sala d'automòbils on Börje treballa per dir-li que té sarna. Són tractats en una clínica i després van per camins separats. A mesura que la història incrustada de Lena i Börje comença a resoldre's, l'equip de filmació i el director Sjöman apareixen més. La relació entre l'actriu Lena i l'actor Börje s'ha tornat íntima durant la producció de la pel·lícula de Vilgot, i Vilgot és gelós i xoca amb Börje. La pel·lícula conclou amb la Lena tornant les claus de Vilgot mentre es troba amb una altra jove estudiant de teatre.

Contingut no fictici[modifica]

La pel·lícula inclou una entrevista amb el doctor Martin Luther King Jr., filmada el març de 1966, quan King visitava Estocolm juntament amb Harry Belafonte amb l'objectiu d'iniciar una nova iniciativa de suport suec als afroamericans.[2] La pel·lícula també inclou una entrevista amb aleshores ministre de Transports Olof Palme (més tard primer ministre de Suècia), que parla de l'existència d'estructura de classes a la societat sueca (li van dir que era per una pel·lícula documental) i imatges del poeta rus Ievgueni Ievtuixenko.

Repartiment[modifica]

Estrena[modifica]

El director Vilgot Sjöman amb l'actriu Lena Nyman.

Censura[modifica]

La pel·lícula inclou nombroses i franques escenes de nuesa i relacions sexuals escenificades. Una escena especialment controvertida mostra a Lena fent un petó al penis flàccid del seu amant. Estrenada a Suècia l'octubre de 1967, va ser llançada als Estats Units el març de 1969, provocant immediatament una prohibició a Massachusetts per ser considerat pornogràfic, on el Departament de Policia de Boston va confiscar els rodets de la pel·lícula dels Symphony Cinemas I i II a Huntington Avenue.[3][4] Després d'un procediment al Tribunal de Districte dels Estats Units per al Districte de Massachusetts (Karalexis v. Byrne, 306 F. Supp. 1363 (D. Mass. 1969)), la Cort d'Apel·lacions dels Estats Units per al Segon Circuit i la Cort Suprema dels Estats Units (Byrne v. Karalexis, 396 U.S. 976 (1969) i 401 U.S. 216 (1971)), el Segon Circuit va considerar que la pel·lícula no era obscena.[5][4][6]

Un piròman va incendiar el Heights Theatre de Houston durant la projecció de la pel·lícula.[7]

Taquilla[modifica]

La pel·lícula va ser popular a la taquilla i va ser la 12a pel·lícula més popular als Estats Units i al Canadà el 1969[8] i la pel·lícula en llengua estrangera més taquillera de tots els temps als Estats Units i al Canadà[9] amb uns beneficis de $20.238.100 dòlars.[10] Va ser número u a la taquilla dels EUA durant dues setmanes el novembre de 1969.[11] Un motiu va ser que es va fer popular entre les estrelles de cinema que es van deixar veure anant a la pel·lícula. La notícia que Johnny Carson va veure la pel·lícula legitimada per anar-la a veure malgrat qualsevol recel sobre un possible contingut pornogràfic.[12] Jacqueline Onassis va anar a veure la pel·lícula, fent judo a un fotògraf que esperava notícies, Mel Finkelstein, alertat pel director del teatre, mentre sortia del teatre durant la projecció.[13][14][15]

Recepció crítica[modifica]

Contemporània[modifica]

La recepció inicial de la pel·lícula era dividida. Vincent Canby del New York Times s'hi va referir com una "pel·lícula bona i seriosa sobre una societat en transició",[16] i Norman Mailer va dir que se sentia "com un home millor" després d'haver-la vist. Per contra, Rex Reed va descriure la pel·lícula com "aproximadament tan bona per tu com beure poliment per mobles" i Roger Ebert del Chicago Sun-Times la va criticar com "un os ... un os de veritat" i "estúpida i lenta i poc interessant."[17] Rex Reed va dir que la pel·lícula era "vil i repugnant" i Sjöman era "un suec molt malalt amb un ego aclaparador i una afició per fotografiar el pèl púbic", però Norman Mailer la va descriure com "una de les imatges més importants que he vist a la meva vida".[18]

Retrospectiva[modifica]

En els darrers anys, la pel·lícula ha rebut una reavaluació, gràcies en part a Gary Giddins, que va ser l'autor de l'assaig de 2003 que acompanya el llançament del DVD de The Criterion Collection, i una revisió de Nathan Southern al lloc web All Movie Guide. Southern valora la imatge com "una comèdia divertida i sofisticada sobre l'alliberament emocional, polític, social i sexual d'una dona jove... un autèntic original que ha patit incomprensió pública des de la seva estrena i que demana a crits una reavaluació i un redescobriment."[19]

L'agost de 2015 va rebre una puntuació del 52% basada en 25 ressenyes, 13 "fresques" i 12 "podrides" al lloc web agregat de ressenyes Rotten Tomatoes.

Olof Palme que va interpretar ell mateix en un paper no acreditat a la pel·lícula) i Lena Nyman, presa a la Cerimònia dels Premis Guldbagge. Nyman va guanyar el premi 1967 a la millor actriu en un paper protagonista.

Premis i honors[modifica]

Nyman va guanyar el premi al Millor actriu als 5ns Premis Guldbagge pel seu paper en aquesta pel·lícula i Jag är nyfiken – en film i blått.[20]

En la cultura popular[modifica]

Diverses sèries de televisió tenen episodis amb títols similars, com ara la temporada final de Get Smart "I Am Curiously Yellow"; Moonlighting ("I Am Curious, Maddie"); The Simpsons ("I Am Furious (Yellow)"); That Girl ("I Am Curious Lemon"); Ed, Edd n Eddy ("I Am Curious Ed"); i The Partridge Family ("I Am Curious...Partridge").

A l'episodi "The Strategy" de la setena temporada de Mad Men, Don Draper fa referència a haver vist aquesta pel·lícula a un cinema.[21]

A l'episodi 285 de This American Life va incloure una història anomenada "I Am Curious, Jello", que va seguir el judici per censura entre el fiscal de Los Angeles Michael Guarino i el cantant de Dead Kennedys Jello Biafra dues dècades després que el cas fos sobreseït dels tribunals.[22]

AEl fabricant d'automòbils nord-americà Plymouth va introduir un color de comanda especial per al 1971. "Curious Yellow" és un groc verdós vibrant, un dels seus colors "High Impact".[23]

Referències[modifica]

  1. ↑ Vilgot Sjöman, I Was Curious: Diary of the Making of a Film (Grove Press, 1968).
  2. ↑ Sjöman, guió publicat (Nova York: Grove Press, 1968, 264 p., 266 fotogrames de la pel·lícula; traduït del suec per Martin Minow i Jenny Bohman).
  3. ↑ «Symphony Cinema I & II in Boston, MA». [Consulta: 8 desembre 2020].
  4. ↑ 4,0 4,1 «The Curious Case of 'I am Curious'», 10-08-2011. [Consulta: 22 gener 2015].
  5. ↑ «I Am Curious / Jag är nyfiken».
  6. ↑ Björk, Ulf Jonas «Tricky Film: The Critical and Legal Reception of 'I Am Curious (Yellow)' in America». American Studies in Scandinavia, 44, 2, 2012, pàg. 113–134. DOI: 10.22439/asca.v44i2.4919 [Consulta: 8 desembre 2020].
  7. ↑ «Heights Theater History » Gallery M Squared». Arxivat de l'original el 4 maig 2011. [Consulta: 22 octubre 2011].
  8. ↑ «Big Rental Films of 1969». Variety. 7 Jan 1970: 15. 
  9. ↑ «Top Foreign Films in U.S.». Variety. 31 Aug 1992: 54. 
  10. ↑ Klady, Leonard (20 Feb 1995). «Top Grossing Independent Films». Variety: A84. 
  11. ↑ «50 Top-Grossing Films». Variety. 3 Dec 1969: 11. 
  12. ↑ Blood, Kirk L. My 1st Wife Had a Borderline Personality Disorder. Lulu Press, Inc, 2016. ISBN 978-1-329-90421-7. 
  13. ↑ «She Was Furious». San Francisco Chronicle [San Francisco], 06-10-1969. «Jacqueline Onassis went to see the movie "I Am Curious (Yellow)"»
  14. ↑ «Jacqueline Kennedy Onassis walks out of Cinema Rendezvous theater on W. 57th St. after seeing "I Am Curious (Yellow)."» (en anglès americà). Getty Images, 05-10-1969. [Consulta: 8 desembre 2020].
  15. ↑ «The Happy Jackie, The Sad Jackie, The Bad Jackie, The Good Jackie». The New York Times, 31-05-1970 [Consulta: 8 desembre 2020].
  16. ↑ VINCENT CANBYMARCH 11, 1969. «Screen: 'I Am Curious (Yellow)' From Sweden - The New York Times». The New York Times, 11-03-1969. [Consulta: 19 setembre 2018].
  17. ↑ Ebert, Roger. «I Am Curious (Yellow) Movie Review (1969) - Roger Ebert».
  18. ↑ «Vigot Sjöman». The Telegraph, 21-04-2006 [Consulta: 8 desembre 2020]. «Norman Mailer announced that it was "one of the most important pictures I have ever seen in my life"; but the film critic Rex Reed called it "vile and disgusting" and described Sjöman as "a very sick Swede with an overwhelming ego and a fondness for photographing pubic hair"... When the Supreme Court finally allowed the film to be released, it benefited considerably from the publicity. But cinema-goers seeking titillation were generally disappointed. The sex scenes were more surprising than erotic and were dominated by the rather vague narrative in which the actors (Lena Nyman, Borje Ahlstedt and Sjöman himself) all played characters with their own names. But it marked a turning point for censorship, and by the 1970s a naked woman or a bare male bottom in a mainstream film barely raised an eyebrow.»
  19. ↑ «I Am Curious (Yellow) (1967) - Vilgot Sjöman - Review - AllMovie».
  20. ↑ «Lena Nyman». Swedish Film Institute, 01-03-2014.
  21. ↑ Sepinwall, Alan «Review: 'Mad Men' - 'The Strategy': Regrets, I've had a few». Hitfix: What's Alan Watching?, 19-05-2014.
  22. ↑ «Know Your Enemy» (en anglès). This American Life. WBEZ [Chicago], 25-03-2005 [Consulta: 26 maig 2021].
  23. ↑ «Car paint colors, Car colors, Mopar».

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jag_är_nyfiken_–_en_film_i_gult&oldid=33343164»