Jaime de Armiñán

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJaime de Armiñán Oliver
Jaime de Armiñán 2014.jpg
Jaime de Armiñán en la cerimònia d'entrega del 14 Premi Corral de Comèdies a Julia Gutiérrez Caba
Biografia
Naixement 9 de març de 1927 (1927-03-09) (92 anys)
Madrid
Educació Universitat Complutense de Madrid
Activitat
Ocupació Director de cinema, guionista
Família
Cònjuge Elena Santonja (1956-present)
Pares Luis de Armiñán Odriozola
Carmen Oliver Cobeña
Premis
Premis Goya
Goya d'Honor (28a edició)

IMDB: nm0035529
Modifica les dades a Wikidata

Jaime de Armiñán Oliver (Madrid, 9 de març de 1927) és un escriptor, novel·lista, autor teatral, director i guionista cinematogràfic i televisiu espanyol. Guardonat amb el Goya d'Honor de l'Acadèmia de Cinema d'Espanya en 2014.

Biografia[modifica]

Va néixer en el si d'una família d'artistes, polítics i escriptors. La seva àvia i la seva mare eren respectivament les actrius Carmen Cobeña i Carmita Oliver; el seu avi el dramaturg i escultor Federico Oliver i el seu pare el periodista i governador civil Luis de Armiñán.[1] Es llicencia en Dret en la Universitat Complutense de Madrid. Els seus primers passos al món de l'art, es remunten a la seva labor com a articulista en publicacions com Fotos i Dígame, alhora que les seves incursions en el camp del drama teatral el porten a escriure Eva sin manzana (1953), Sinfonía acabada (1955) o Nuestro fantasma (1956).

Es va educar en el Col·legi Estudi , hereu de la Institució Lliure d'Ensenyament, fundat per Ángeles Gasset, Jimena Menéndez Pidal i Carmen García del Diestro.[2]

Va començar al món de la televisió des de les seves primeres emissions en 1957, sent un dels principals responsables de programes de ficció durant gairebé dues dècades. També escriu guions per al cinema sobretot amb el director José María Forqué, col·laborant en La becerrada (1962) o Yo he visto la muerte (1965).

A la fi de la dècada de la dècada del 1960, Jaime de Armiñán debuta com a director cinematogràfic amb Carola de día, Carola de noche (1969), i va consolidant el seu propi estil fins a estrenar Mi querida señorita (1971), pel·lícula escrita al costat de José Luis Borau, amb la qual va aconseguir la candidatura en els Oscars de Hollywood. La pel·lícula aborda la temàtica de l'amor heterodox i les vides marginals, elements comuns al llarg de la seva filmografia que es repetiran en pel·lícules com El amor del capitán Brando (1974), Al servicio de la mujer española (1978), El Nido (1980) —novament designada per a l'Oscar— o Stico (1984), pel·lícula en què es planteja el conflicte d'un catedràtic de Dret Romà que, incapaç de viure amb certa autonomia la seva vida diària, s'ofereix com a esclau a un dels seus pitjors alumnes.

A la fi de la dècada del 1980, torna a la televisió amb sèries tan populars i reeixides com Juncal (1988) i Una gloria nacional (1992), interpretades per Francisco Rabal. Després de rodar Al otro lado del túnel (1994), que va significar el comiat del cinema de Fernando Rey, i El palomo cojo (1995), va tornar a la direcció en 2008 amb 14, Fabian Road, que van protagonitzar Julieta Cardinali, Ana Torrent i Ángela Molina i que amb prou feines va tenir recorregut comercial.

Hat continuat la seva tasca com articulista, principalment als diaris ABC i El Mundo.[3][4][5][6]

Està casat des de 1956 amb Elena Santonja, amb la que té tres fills. Els seus fills Álvaro (1959) i Eduardo de Armiñán (1962) també són professionals de la direcció en cinema i televisió.[7]

Premis[modifica]

Filmografia[modifica]

Any Pel·lícula Director
2008 14, Fabian Road (DG) Jaime de Armiñan
1995 El palomo cojo (DG) Jaime de Armiñan
1992 Al otro lado del túnel (DG) Jaime de Armiñan
1991 El día que nací yo (G) Pedro Olea
1989 Juncal Sèrie TV (DG) Jaime de Armiñan
1987 Mi general (DG) Jaime de Armiñan
1985 La hora bruja (D) Jaime de Armiñan
1984 Stico (D) Jaime de Armiñan
1981 En septiembre (DG) Jaime de Armiñan
1980 El Nido (DG) Jaime de Armiñan
1978 Al servicio de la mujer española (DG) Jaime de Armiñan
1977 Nunca es tarde (DG) Jaime de Armiñan
1976 El bengador Gusticiero y su pastelera madre (G) Antonio Fraguas
1975 Jo, papá (DG) Jaime de Armiñan
1974 El amor del capitán Brando (DG) Jaime de Armiñan
1973 Un casto varón español (D) Jaime de Armiñan
1972 Mi querida señorita (DG) Jaime de Armiñan
1970 La Lola, dicen que no vive sola (D) Jaime de Armiñan
1969 Carola de día, Carola de noche (G) Jaime de Armiñan
1968 Solos los dos (G) Luis Lucia Mingarro
1967 Un diablo bajo la almohada (G) José María Forqué
1967 Yo he visto a la muerte (G) José María Forqué
1965 Whisky y vodka (G) Fernando Palacios
1964 La muerte viaja demasiado (G) José María Forqué
1964 Piso de solteros (G) Alfonso Balcázar
1964 Tengo 17 Años(G) José María Forqué
1964 Playa de Formentor (G) Germán Llorente
1963 El juego de la verdad (G) José María Forqué
1963 La becerrada (G) José María Forqué
1962 El secreto de Mónica (G) José María Forqué

(D) — Director; (G) — Guionista; (DG) — Director i guionista

Trajectòria en televisió[modifica]

Obra literària[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Cine de la Flor: Cine multiuso». Diari ABC, 02-08-1998. [Consulta: 2 desembre 2012].
  2. «"ESTUDIO" / FUNDACIÓN ESTUDIO (MADRID). 15 Centenario de Carmen García del Diestro (1908/2001)» (en castellà). http://biblioteca-colegio-estudio.com/,+2009.+[Consulta: 25 novembre del 2016].
  3. «Carmita Oliver». Diari ABC, 27-03-1991. [Consulta: 2 desembre 2012].
  4. «Chinorris». Diari ABC, 05-05-1993. [Consulta: 2 desembre 2012].
  5. «Cine de la Flor: La Carbonerita». Diari ABC, 19-03-1993. [Consulta: 2 desembre 2012].
  6. «Cine de la Flor: La película de la semana». Diari ABC, 08-09-1997. [Consulta: 2 desembre 2012].
  7. «Las cámaras también tienen las patas negras y dan cornadas». Diari ABC, 04-05-2011. [Consulta: 2 desembre 2012].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jaime de Armiñán Modifica l'enllaç a Wikidata
Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Jaime de Armiñán