Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia
.svg)
Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia (en anglès James II of England; Londres, 14 d'octubre de 1633 - Saint-Germain-en-Laye, 16 de setembre de 1701) fou un membre de la dinastia Stuart que regnà com a successor del seu germà Carles II sobre Anglaterra, Escòcia i Irlanda des de 1685 fins a 1688.
Biografia
[modifica]Després de la seva victòria a la Segona Guerra Civil Anglesa de 1648, el Parlament va ordenar l'execució de Carles I d'Anglaterra el gener de 1649. El règim dels covenanter va proclamar Carles II rei d'Escòcia i, després de llargues negociacions, va acordar proporcionar tropes per restaurar-lo al tron anglès. La invasió va acabar amb la derrota a la batalla de Worcester el setembre de 1651.[1] Tot i que Carles va aconseguir escapar de la captura i tornar a la cort exiliada de París, la causa reialista semblava desesperada. Jaume, com el seu germà, va buscar refugi a França, servint a l'exèrcit francès sota el comandament de Turena contra la Fronda i, més tard, contra els seus aliats espanyols.
Després del col·lapse de la Commonwealth d'Anglaterra el 1660, Carles II va ser restaurat als trons d'Anglaterra, Irlanda i Escòcia. Tot i que Jaume era l'hereu presumpte, semblava poc probable que heretés la Corona, ja que Carles encara era un jove capaç de tenir fills. El 31 de desembre de 1660, després de la restauració del seu germà, Jaume va ser nomenat duc d'Albany a Escòcia, juntament amb el seu títol anglès, duc de York.
El 1664, el duc de York va rebre el control de les colònies angleses al nord del riu Delaware i la rendició del Fort Amsterdam al Regne Unit el 1664 fou una de les raons de la segona guerra Anglo-Holandesa. Va crear la província de Nova York a partir de l'antic territori holandès i va rebatejar Nova Amsterdam com a Nova York.[2]
El primer fill de Jaume i Anna Hyde, Charles, va néixer l'octubre de 1660 però va morir set mesos després, i el van seguir set fills: Maria, Jaume, Anna, Charles, Edgar, Henrietta i Catherine. Tots els seus fills i dues de les seves filles van morir en la infància.[3] El juny de 1671, l'únic fill supervivent d'Anna, Edgar, va morir de causes naturals, seguit per Catherine al desembre, deixant Maria i Anna com a hereves del duc de York.[4]
Al final de la Segona guerra Anglo-Holandesa, pel tractat de Westminster[5] els neerlandesos van guanyar el control de Surinam i, a canvi, els anglesos van passar a controlar Nova Amsterdam.
Rei d'Anglaterra i Escòcia
[modifica]A la mort de Carles II d'Anglaterra i d'Escòcia el 1685 Jaume va heretar el tron britànic sense comptar amb el suport dels Whig per ser absolutista, però el fet que fos catòlic va fer que acabés perdent també el suport del partit Tory i només tenia la benvolença dels irlandesos, als quals havia promès un futur autogovern.[6] El maig del 1686, Jaume va demanar a les corts que li donessin el poder absolut i va obtenir el vot a favor d'onze dels dotze jutges.[7] Henry Compton, bisbe de Londres, va fer un sermó contra el rei i el catolicisme i aquest el va cessar en el càrrec.[8] L'any següent va preparar un comitè de purga per destituir dels seus càrrecs a tots els que se li oposaven.[9] La por va augmentar quan el juny del 1688, assegurant la successió catòlica va néixer de la seva esposa Maria de Mòdena el seu fill Jaume,[10] i en cas de no haver nascut el tron hauria passat a la seva filla protestant, Maria, filla del primer matrimoni amb Anne Hyde i educada en l'Església d'Anglaterra.
Revolució Gloriosa
[modifica]La seva política religiosa d'impulsar la tolerància per protegir els catòlics -ell mateix s'havia convertit al catolicisme- i el seu absolutisme van dur a l'esclat de la Revolució Gloriosa de 1688.
Al cap de tres anys de regnat, el rei Jaume no tenia gaire suport. Un grup de polítics van proposar a la seva filla Maria que substituís al seu pare, però l'exèrcit, després de la purga, estava en mans d'irlandesos catòlics fidels a Jaume, per la qual cosa van cercar el suport militar fora del país i van proposar a Guillem d'Orange, stadhouder dels Països Baixos i cosí de Maria, que governés juntament a ella. Entre el 16 i el 26 d'octubre les tropes van travessar la mar.[11] Un esquadró anglès comandat per lord Dartmouth els esperava a Portmouth. Alguns es van agrupar a Dover, mentre que Guillem va desembarcar a Torbay;[12] portava equipament i armes per a 20.000 partidaris anglesos que se li volguessin unir en la revolta.[13] El primer enfrontament armat es va produir a Wincanton el 23 de novembre; l'endemà el capità del bàndol jacobita es va passar al de Guillem. La princesa Anna, que dubtava de la legalitat del seu germà, va fer el mateix. El 9 de desembre els dos bàndols es van tornar a enfrontar en una segona batalla a Reading, amb la derrota definitiva del rei Jaume. Després d'assegurar la seva rereguarda prenent Plymouth el 18 de novembre, Guillem va començar el seu avanç el 21 de novembre, mentre que Danby i Belasyse van capturar York i Hull uns dies després.[14]
La reina Maria de Mòdena i el príncep de Gal·les van partir cap a França el 9 de desembre, i Jaume el va seguir per separat el 10 de desembre.[15] Acompanyat només per Edward Hales i Ralph Sheldon, es va dirigir a Faversham, a Kent, buscant un passatge cap a França, deixant caure primer el Gran Segell al riu Tàmesi en un últim intent d'evitar que es convoqués el Parlament.[16] A Londres, la seva fugida i els rumors d'una invasió "papista" van provocar disturbis i destrucció de propietats catòliques, que es van estendre ràpidament per tot el país. Per omplir el buit de poder, el comte de Rochester va establir un govern temporal que incloïa membres del Consell Privat i les autoritats de la ciutat de Londres, però van trigar dos dies a restablir l'ordre.[17] Jaume va ser capturat a Kent.[18]
Exili a França
[modifica]No tenint cap desig de fer de Jaume un màrtir, Guillem el va deixar escapar el 23 de desembre de 1688. Jaume va ser rebut pel seu cosí i aliat, Lluís XIV de França, que li va oferir un palau i una pensió.[18] El parlament considerà que havia abdicat i la corona no passà pas al seu fill Jaume Estuard, catòlic com ell, sinó a la seva filla, protestant, Maria II d'Anglaterra i d'Escòcia casada amb Guillem d'Orange amb l'aprovació de la Bill of Rights de 1689.[19] Més tard, Jaume va ser alliberat i posat sota guàrdia holandesa.
Guerra Guillemita d'Irlanda
[modifica]Jaume II va intentar recuperar les seves corones desembarcant a Irlanda el 1689, amb el Duc de Schomberg al càrrec de la campanya. A les seves ordres la situació havia quedat estàtica i les tropes angleses van emmalaltir amb fortes febres.[20]
A Escòcia, Guillem va rebre el suport dels Highlanders dirigits per Bonnie Dundee, mort el juliol a la batalla de Killiecrankie. Alexander Cannon va assumir el lideratge però sense equipament de setge no podia capturar un port fent gairebé impossible l'abastiment, i la manca de cavalleria el feia vulnerables a l'aire lliure.[21]
Guillem, descontent, va decidir fer-se càrrec en persona de la campanya a irlanda,[22] i el 1690 controlava tota Irlanda, excepte l'Ulster.
Guillem va salpar de Hoylake a Cheshire, va desembarcar a Carrickfergus i va marxar cap al sud derrotant als guillemites a la batalla del Boyne a l'1 de juliol de 1690.[23] Tot i que la guerra va continuar fins el tractat de Limerick de l'octubre de 1691, després d'aquesta derrota Jaume fa fugir a França i no va tornar mai.
Segon exili a França
[modifica]Jaume passà la resta de la seva vida sota la protecció del seu cosí i aliat Lluís XIV al Château de Saint-Germain-en-Laye.[24] Alguns dels seus partidaris van intentar assassinar Guillem d'Orange per restaurar Jaume al tron el 1696, però el complot va fracassar fent que la causa de Jaume fos menys popular. El mateix any, amb la mort de Joan III Sobieski, Lluís XIV va oferir que Jaume fos elegit rei de Polònia però Jaume va rebutjar l'oferta tement que acceptar la corona polonesa pogués desqualificar-lo per ser tornar a ser rei d'Anglaterra. Després que Lluís conclogués el 1697 amb Guillem la pau en la Guerra dels Nou Anys pel Tractat de Rijswijk, va deixar d'oferir molta ajuda a Jaume.[25]
El triomf de la Gloriosa Revolució va significar a Anglaterra i Escòcia la fi de l'absolutisme i l'inici de la monarquia parlamentària.
Referències
[modifica]- ↑ Meiklejohn, John Miller Dow. A New History of England and Great Britain with Maps and Tables (en anglès). A.M. Holden, 1899, p. 416.
- ↑ Homberger, Eric. Owl Libros. The Historical Atlas of New York City: A Visual Celebration of 400 Years of New York City's History, 2005, p. 34. ISBN 0805078428.
- ↑ Weir, Alison. Britain's Royal Families: The Complete Genealogy (en anglès). London: Vintage Books, 2008, p. 259-260. ISBN 978-0-0995-3973-5.
- ↑ Waller, Maureen. Ungrateful Daughters: The Stuart Princesses who Stole Their Father's Crown (en anglès). London: Hodder & Stoughton, 2002, p. 49-50. ISBN 0-3123-0711-X.
- ↑ Westdorp, Martina. «Behouden of opgeven? Het lot van de nederlandse kolonie Nieuw-Nederland na de herovering op de Engelsen in 1673» (en neerlandès). De wereld van Peter Stuyvesant. Arxivat de l'original el 30 de juny 2008. [Consulta: 1r novembre 2008].
- ↑ Harris, 2006, p. 440.
- ↑ Macaulay, 1889, p. 368–9.
- ↑ Carpenter, 1956, p. 96–98.
- ↑ Jones, 1988, p. 132.
- ↑ Van der Kiste, John. William and Mary (en anglès). Stroud, Gloucestershire: Sutton Publishing, 2003, p. 90, 94-95. ISBN 0-7509-3048-9.
- ↑ Prud'homme van Reine, 2009, p. 290-291.
- ↑ Macaulay, 1889, p. 563-564.
- ↑ Western, 1972, p. 260.
- ↑ Harris, 2006, p. 285.
- ↑ Miller, 1978, p. 205.
- ↑ Jardine, 2008, p. 17.
- ↑ Harris, 2006, p. 296-300.
- ↑ 18,0 18,1 Miller, 2000, p. 205–209.
- ↑ Thatcher, Oliver Joseph. «Bill of Rights 1689 december 16». A: The library of original sources (en anglès). Milwaukee, Wisconsin: University Research Extension, 1907, p. 10.
- ↑ Elliott, I. D.. "Schomberg, Friedrich Hermann, Duke of" Encyclopaedia Britannica, Volume 19 (en anglès). Londres: Encyclopaedia Britannica Inc., William Benton, Publisher, 1973, p. 1174. ISBN 978-0-85229-173-3. «"...but [he] could do little more than hold Ulster as there was much sickness in his small army, and he took no risks."»
- ↑ Hill, James. Celtic Warfare 1595–1763 (en anglès). Dalriada Publishers, 2017 [1a. ed. 1986], p. 73. ISBN 978-0970852557.
- ↑ Elliott, I. D.. "Schomberg, Friedrich Hermann, Duke of" Encyclopaedia Britannica, Volume 19 (en anglès). Londres: Encyclopaedia Britannica Inc., William Benton, Publisher, 1973, p. 1174. ISBN 978-0-85229-173-3. «"He went to Ireland as commander in chief against James II in August 1689..."»
- ↑ Lenihan, Padraig. 1690 Battle of the Boyne (en anglès). Tempus, 2003, p. 258–259. ISBN 9780752425979.
- ↑ Miller, 2000, p. 235.
- ↑ Miller, 2000, p. 239.
Bibliografia
[modifica]- Carpenter, Edward. The Protestant Bishop. Being the Life of Henry Compton, 1632–1713. Bishop of London (en anglès). Longmans, 1956.
- Harris, Tim. Revolution: The Great Crisis of the British Monarchy, 1685–1720 (en anglès). Allen Lane, 2006.
- Jones, J. R.. The Revolution of 1688 in England (en anglès). Weidenfeld and Nicolson, 1988. ISBN 978-0-297-99569-2.
- Macaulay, Thomas Babington. The History of England from the Accession of James the Second. Popular Edition in Two Volumes I (en anglès). Longmans, 1889.
- Miller, John. James II (en anglès). 3rd. Yale University Press, 2000. ISBN 0-300-08728-4.
- Prud'homme van Reine, Ronald. Opkomst en Ondergang van Nederlands Gouden Vloot – Door de ogen van de zeeschilders Willem van de Velde de Oude en de Jonge (en neerlandès). De Arbeiderspers, 2009. ISBN 978-90-295-6696-4.
 Saxona (871-1016) (1042-1066) | |
|---|---|
 Danesa (1013-1042) | |
.svg){kind=small} Normanda (1066-1154) | |
 Plantagenet (1154-1399) | |
 Lancaster (1399-1461) | |
 York (1461-1485) | |
 Tudor (1485-1603) | |
.svg){kind=small} Estuard (1603-1714) | |
.svg){kind=small} Hannover (1714-1901) | |
.svg){kind=small} Saxònia-Coburg i Gotha/Windsor (1901-…) | |
| Alpin (843-1058) | |
|---|---|
| Dunkeld (1058-1093) | |
| Balliol (1292-1296) (1332-1336) | |
 Bruce (1306-1371) | |
| Estuard (1371-1649) (1660-1714) | |
| Hannover (1714-1901) | |
| Saxònia-Coburg-Gotha (1901-…) | |
