Jaume II el Just i la fi dels Templers

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Templers condemnats a la foguera a França

Jaume II el Just i la fi dels Templers, esdeveniments ocorreguts a principis del segle XIV.

Arribada a Catalunya de les notícies dels esdeveniments de França[modifica]

Està fora de dubte que un dels primers monarques a qui a començament del segle XIV li foren comunicats per l'ex templer Esquieu de Floyran els suposats delictes que s'atribuïen als frares fou precisament Jaume II qui, trobant-se a Lleida, havia tingut ocasió d'escoltar les denuncies presentades per l'esmentat delator. Jaume II, però, no haviafet gaire cas d'aquestes acusacions i tampoc del fet que el denunciant anés acompanyat del propi confessor reial, el dominicà Martí d'Ateca, i suposà que representaven un element més que s'afegia al corrent general contrari a l'orde en aquella època. Amb tot, el monarca català tampoc s'inhibí absolutament i restà a l'espera del possible desenllaç que el futur pogués oferir.

La noticia dels fets esdevinguts a París i que implicaren la detenció dels templers de França arribaren ben aviat a coneixement dels interessats catalans, d'una banda al propi monarca Jaume II, i de l'altra els templers. El rei català fou informat puntualment a través de tres cartes que li adreçà personalment Felip el Bell, la primera datada a la capital francesa el 16 d'octubre, en la qual aquest sobirà assabentava el rei català de les sospites sorgides contra el bon nom de l'orde i de la resolució que havia adoptat en els seus dominis; la segona, datada el 24 d'octubre, on li explicava que el gran mestre havia confessat els seus errors; i la tercera, del dia següent, on li consignava novament la declaració del mestre i afegia la confirmació dels delictes confessats pels seus principals responsables.

A més d'aquestes informacions, Jaume II fou assabentat dels fets de París a través de les notícies que, recollides amb posterioritat al 26 d'octubre, li trameté epistolarment fra Romeu de Bruguera --dominic català que ensenyava teologia a la Universitat de París-- i que explanaven amb detall els esdeveniments que havien ocorregut aquells dies. La carta de Bruguera, a banda de l'exposició fil per randa de l'actuació del monarca francès, enregistrava un fet de capital importància, és a dir, que la primavera d'aquell mateix any l'esmentat dominic havia assistit a diverses reunions dels professors de la universitat parisenca en la qual s'havia tractat ja el tema de les greus acusacions que pesaven sobre el Temple.

És probable que a la cort de Jaume II pervinguessin aquestes mateixes noves a través d'altres informadors i a mesura que el fet s'anà escampant arreu del món. En tot cas, anotem que Cristià Spinola, des de Gènova, el dia 2 de novembre de 1307, escrivia al rei català tot notificant-li les notícies que arribaven de França ensems que li comunicava el sentit que en aquesta ciutat es donava a l'afer:

« <que el rei francès i el papa --deia--
fan tot això perquè volen els diners del Temple
i de l'Hospital i de tots els altres ordes un de sol, del qual,
l'esmentat monarca pretén fer mestre un dels seus fills
>
»

Si Jaume II disposà diligentment d'una informació de confiança sobre l'afer, els frares catalans de la seva banda, també s'assabentaren ben aviat del que s'esdevingué en el país veí amb els seus germans de religió. Cal pensar que mitjançant la xarxa de comandes esteses arreu d'Europa les notícies passarien ràpidament les fronteres de França a través de missatgers de l'orde o a través de gent vinculada amb els templers. En tot cas, el mestre fra Ximén de Lenda, que es trobava a la seu de la cúria provincial catalana al castell de Miravet, al cap d'una setmana d'haver-se produït els fets de França estava ja al corrent de la situació. Per això, el 20 d'octubre envià fra Pere Sastret com a procurador seu davant el monarca per tal de sol·licitar-li la reclamació de tres frares catalans que en aquells moments es trobaven a Tudela, ja que temia que el rei navarrès fill de Felip el Bell, prengués les mateixes disposicions contra els frares a Navarra.

No errà en la seva presumpció el mestre català, ja que al cap de tres dies Lluís de Navarra donava l'ordre d'arrest dels templers del seu regne. Els bons oficis de l'ambaixador de Jaume II, Pedro de Mur reeixiren a trencar l'oposició de les autoritats navarreses i a alliberar els tres frares catalans, per bé que a començament de novembre encara no s'havien reintegrat a la comunitat templera catalana.

Actitud dels implicats a Catalunya al començament de l'afer[modifica]

Jacques de Molay, l'últim Gran Mestre de l'Orde del Temple

Ja hem vist com al començament de la primera dècada d'octubre tant Jaume II com els templers estaven assabentats dels esdeveniments ocorreguts amb els frares a França. Si hom considera l'actitud adoptada per Jaume II durant aquest dies hom té la sensació que el monarca català estava indecís sobre quina havia de ser la seva actuació, malgrat els consells de Felip el Bell que l'exhortaven a detenir els templers i a emparar-se dels seus béns, ateses en un primer moment les sospites sobre l'orde, i després les confessions dels errors fetes pels propis detinguts.

La característica bàsica de l'actuació de Jaume II en aquest afer és la prudència. No vol donar cap pas en fals del qual després hauria de penedir-se. D'altra banda, si ens atenim a les missives que per aquests dies sortien de la Cancelleria Reial, tot sembla indicar que efectivament el rei inicialment era favorable a l'orde o en tota cas reticent a procedir en la forma que ho havia fet el monarca francès. És en aquest sentit que cal entendre la carta que el 17 de novembre Jaume II adreça a Felip el Bell on li comunicava la sorpresa amb que havia rebut les informacions sobre els templers de França, als quals contraposava els dels seus regnes que

« "havien sofert molts i greus sacrificis, i fins hi tot la mort, en temps dels seus predecessors, en defensa de la fe, i que per aquesta raó, havien obtingut importants privilegis, havent dut sempre, almenys fins al moment, una vida irrefutable i honesta als ulls de la gent del seu país, i que a ell mateix l'havien ajudat amb eficàcia en la repressió dels enemics de la fe". »

Finalment, Jaume II feia avinent al monarca francès que de moment no actuaria contra els frares dels seus regnes perquè de moment no havia estat requerit per l'Església, per bé que en cas que el papa li ho demanés ell també procediria oportunament. Al cap de dos dies, Jaume II es dirigia al papa sol·licitant-li informació sobre l'afer així com les directrius a seguir. El 20 de novembre escrivia encara als monarques portuguès i castellà palesant-los la sorpresa que li havia ocasionat la noticia dels escàndols dels templers i confirmant que els dels seus estats havien viscut honestament i amb bona fama, i que havien fet importants serveis a la corona.

Quan les notícies sobre els esdeveniments de França arribaren a coneixement dels templers catalans, aquests foren presos de la més profunda desorientació. Per a uns homes que contínuament havien estat lluitant contra els infidels els era impossible de comprendre que tals atrocitats poguessin imputar-se al seu orde que precisament tenia fama, i ben merescuda, d'una religió austera i dedicada enterament a la defensa de la fe i a la lluita contra l'islam. Tenien encara ben present que feia poc temps que el mateix mestre provincial, fra Berenguer de Cardona, juntament amb d'altres frares, havia sucumbit duen a terme aquesta tasca en lluita contra els sarraïns de Múrcia. I recordaven també que uns anys abans, un altre mestre provincial, fra Pere de Montcada, fou pres a la Vall d'Albaida i mort juntament amb d'altres frares del Temple, on es trobaven defensant la fe i el regne de Jaume II. Com un homes tant profundament religiosos, capaços de lliurar, d'acord amb els seus ideals, la seva vida fins a la mort en la defensa de la cristiandat, podien ser acusats d'aquelles infàmies? Qui havia ordit tanta mentida? Quin cervell satànic havia estat capaç de maquinar tanta insídia?

Les resolucions adoptades pels frares se centraren a disposar de tal manera les coses que hom pogués evitar que s'esdevingués amb els templers catalans el mateix que havia passat a França, és a dir, que fossin detinguts per sorpresa i sobtadament pels oficials reials. En aquest sentit i en primer lloc es decidí de fortificar i aparellar adequadament els castells i fortaleses de l'orde, potenciant aquelles que per la seva situació eren més inexpugnables i resistents a un setge i concentrant en aquestes la major part de frares per tal de garantir-ne més eficaçment la seva defensa. En segon lloc, s'acordà constituir una comissió que, presidida pel mestre provincial, s'entrevistés amb el monarca per tal d'expressar-li les seves preocupacions davant aquells fets i demanant-li ajut, convençuts que Jaume II no podia oblidar els serveis que l'orde li havia ofert en benefici del reforçament de l'autoritat reial.

Finalment en absència del mestre i per tot el que pogués passar, el lloctinent fra Ramon de Saguàrdia, comanador de la rossellonesa del Masdeu i, per tant, no pertanyent a la senyoria del monarca català, restaria a la cúria provincial per tal de coordinar des de Miravet les possibles actuacions dels frares. L'amistat d'aquest personatge amb el monarca català i també amb el rei mallorquí, així com els bons oficis que com ambaixador dels dos monarques havia realitzat, el feien una persona especialment idònia per a la tasca que ho li encomanava.

La comissió templera encapçalada per Ximén de Lenda s'entrevistà el 5 de novembre de 1307 amb Jaume II al lloc de Monterreal, al costat de Daroca, on es trobava el monarca. A l'audiència reial nomes hi assistiren els delegats dels frares, Jaume II, la seva muller Blanca, el conseller Vidal de Vilanova i el tresorer Pere Marc.

El mestre provincial exposà detalladament al rei els problemes en què es trobava l'orde en els estats catalans a conseqüència de les mesures adoptades a França per Felip el Bell, a més de les seves preocupacions de cara a evitar que els frares i els seus convents fossin objecte de lladronicis per part de nobles desaprensius que, en uns moments d'incertesa i desconcert, volguessin quedar-se amb els béns i drets de l'orde. Així mateix, el responsable templer manifestà al monarca els seus sentiments personals i de tots els frares de confiança envers la persona del rei, amb qui únicament esperaven en aquella situació tan greu, convençuts que com a naturals seus no en serien abandonats sinó que Jaume II els ajudaria i sostindria amb el seu consell i la seva amistat.

Jaume II s'adona de la feblesa de l'orde templera[modifica]

El monarca català era ben conscient que aquella ambaixada representava un senyal ben palès de la debilitat de l'orde a la província catalana i que els templers eren incapaços, arribat el moment, d'enfrontar-se militarment amb el monarca, al qual venien a sol·licitar ajut. Si en algun moment la idea de la possible força de l'orde li havia fet ajornar la decisió d'ordenar la captura dels frares, tement la reacció i resistència que podien presentar, ara Jaume II arribava al convenciment de la feblesa del Temple i que en un enfrontament, potser llarg, tenia la partida guanyada. Un exercit, ni que fos extraordinàriament qualificat, integrat com a màxim per uns tres-cents cavallers, difícilment es podia oposar a la força militar de què podia disposar el monarca. D'altra banda, la dispersió dels frares arreu del país feien difícil la convocatòria i concentració d'aquest exercit.

Per tots aquests motius, Jaume II, evadí pronunciar-se sobre la petició d'ajut que li demanaven els representants templers. A Monterreal els manifestà simplement la seva condolença per la situació en què es trobaven, tot afegint que personalment no creia que els errors imputats als templers es donessin entre els frares catalans. El monarca, però, no es volgué comprometre a res més, ja que abans volia escoltar el parer dels seus consellers amb els quals s'havia de reunir ben aviat a Terol.

L'ambigüitat de la resposta de Jaume II, tot i no presentar una actitud hostil contra el Temple, no havia tampoc tranquil·litzat els representants dels frares. Fra Ximen de Lenda, per la seva banda, coneixia prou bé la subtilesa del pensament reial i l'habilitat i astúcia que sovint acompanyaven la seva actuació. Per això, la nit del mateix dia de la seva entrevista amb el monarca, des de la població veïna de Daroca, Villafranca, on s'havia concentrat la delegació templera, feia escriure al lloctinent i als comanadors més propers que havien romàs al capdavant dels seus castells per tal d'informar-los dels detalls de l'audiència reial.

En síntesi, el mestre els assabentava que havia trobat comprensió en el monarca, però que haurien d'esperar a la reunió del Consell Reial per tal de saber concretament quina actitud adoptaria Jaume II en l'afer; que, de moment i per prudència, calia tenir ben disposats els castells en poder de l'orde per tal d'evitar qualsevol actuació que els agafés desprevinguts.

A mitjan novembre Jaume II es reuní a Terol amb els integrants del seu Consell i l'afer del temple fou un dels principals temes tractats en la sessió. De les cartes trameses aquells dies pel monarca català a Felip el Bell, als reis de Castella i Portugal i al mateix papa hom intueix que Jaume II encara no ha decidit de capturar els templers dels seus regnes. Potser seria més just afirmar que el monarca català encara no havia desemmascarat la seva veritable intenció a l'espera que avancessin més els esdeveniments i que disposes d'un pla més lligat per tal d'actuar contra l'orde. En tot cas, Jaume II a l'entrevista que després de la reunió del Consell Reial mantingué amb el mestre provincial li prometé, segons les declaracions d'aquest comunicades als seus germans de religió, que no abandonaria els templers dels seus territoris si no era requerit pel papa a dur a terme una acció semblant a la realitzada a França.

Fra Ximen de Lenda en aquesta ocasió se sentí acollit més favorablement per part del sobirà i restà una mica més tranquil·litzat després de l'audiència reial, per bé que era conscient que la sort dels templers catalans depenia ara exclusivament de l'actitud que prengués el pontífex.

Davant la que creia nova actitud de Jaume II, el mestre provincial no dubtà a seguir la cort fins a València, acompanyat només de fra Ramon de Galliners comanador de Cantavella, ja que havia llicenciat als altres membres de la Delegació i els havia manat que retornessin a les seves batllies per tal de preparar els castells per a la defensa s' s'esqueia.

En aquesta època, però, no tots els templers catalans tenien dipositada en el monarca la mateixa confiança de la qual feia ostentació fra Ximen de Lenda. Les notícies que d'arreu arribaven als responsables de les comandes eren cada vegada més alarmants. Gairebé tots es recomanaven entre ells d'estar alerta per una dura batalla amb el rei. Les noves que venien dels informadors secrets que els frares tenien a la mateixa cort reial confirmaven els pressentiments.

De la mateixa idea era el lloctinent fra Ramon de Saguàrdia, el qual tenis al seu abast les notícies de l'interior i també les informacions que puntualment li arribaven procedents de França i que li permetien seguir eficaçment els esdeveniments en el país veí amb les possibles ramificacions que ja s'albiraven i que necessàriament havien d'implicar els templers catalans.

Amb una lucidesa sorprenent fra Ramon de Saguàrdia a final de novembre s'adreçava al mestre perquè retornés a la cúria provincial per tal de dirigir, si s'esdevenia el cas, la resistència templera, i per apartar-lo de la cort del monarca, ja que no la trobava un lloc suficientment segur. No endebades el lloctinent afirmava a la carta dirigida al mestre: Nós tenim, senyor, a gran perill a vós e a tot frare del Temple que sia en la cort. Potser per un excessiu sentit de responsabilitat, potser per manca de suficient visió política, el mestre provincial preferí romandre a València al costat del monarca en aquells moments tan delicats per l'esdevenidor de l'orde a Catalunya. En tot cas, és evident que Jaume II havia sabut convèncer Fra Ximen de Lenda del seu especial interès per salvar l'orde.

El rei, però, el que pretenia era retenir al seu costat el màxim responsable dels templers catalans per tal d'evitar que, en el cas que hom decidís procedir contra els frares, el mestre provincial, que era una persona amb una gran experiència militar atresorada a l'Orient, es pogués posar al front de la resistència. D'altra banda, el monarca, retenint el mestre al seu costat, evitava el possible recel dels templers i, així mateix que aquests, privats del seu cap jeràrquic al país, poguessin organitzar una estratègia defensiva.

El pressentiment de fra Ramon de Saguàrdia es compliria fatalment ben aviat, i el mestre provincial, juntament amb els frares de la casa de València, serien detinguts pels oficials reials el dia 1 de desembre de 1307. Aleshores, fra Ximen de Lenda deuria entendre bé el sentit d'aquelles paraules tenim a gran perill tot frare del Temple que en la cort sia que li havia escrit el seu lloctinent.

Les ordres de detenció dels templers catalans (1 de desembre de 1307)[modifica]

El primer dia del mes de desembre de 1307 Jaume II ordenà la detenció i captura dels templers dels seus estats. El rei català desvelava finalment les seves intencions respecte del Temple. No és inversemblant de pensar que des del començament de l'afer Jaume II hagués mantingut la intenció intima de procedir contra l'orde i que les seves dilacions responguessin exclusivament a la manca d'un pla d'actuació coherent que li permetés dur a terme el seu propòsit amb les garanties d'èxit suficients. Una de les característiques de la seva política fou precisament la no precipitació i el fet de saber esperar estoicament el moment més oportú.

El pla d'actuació contra els templers catalans, projectat amb especial perfecció tècnica, s'encetà a València quan finalment Jaume II manà l'empresonament dels frares. Les seves peces encaixaven meravellosament, i la jugada havia estat calcada a la realitzada a França per Felip el Bell. De la mateixa manera que el monarca francès, Jaume II actuaria a petició de l'inquisidor general dels seus regnes contra l'herètica pravitat. Així evitava que la seva resolució pogués ser contestada per l'Església catalana atès que els templers eren persones religioses i aforades.

El monarca català lligà, doncs, tots els caps de la seva actuació. El dia primer de novembre es reuní amb l'inquisidor fra Joan de Llotger, els bisbes de València i de Saragossa, el seu confessor, fra Guillem d'Aranjo, els infants Jaume Pere, Pere i Joan, germans del monarca, i el seu vice-canceller, Bernat d'abadia. D'acord amb el parer dels assistents prengué la decisió de fer detenir els frares i de convocar per al proper 6 de gener una reunió dels bisbes dels seus regnes per tal d'establir el procediment a seguir contra els templers.

El pla restava integrat per la petició que en aquella ocasió feia fra Joan de Llotger al monarca per tal de poder interrogar els frares, atès que hi havia sospites sobre la seva ortodòxia i moralitat. Jaume II, per la seva banda, com a sobirà cristià i sensible a la defensa de la fe i puresa dels costums, a petició de l'Església, i per tal de facilitar-ne la tasca, feia agafar els frares i els posava a disposició de la competent autoritat eclesiàstica. Mentre, esperaria que l'ambaixada tramesa a la cúria papal portés el permís de Climent V per tal de procedir contra els frares i així a la reunió convocada al principi de gener a València podria ja presentar-li als prelats catalans i aragonesos i evitar les possibles oposicions que poguessin sorgir, al·legant que disposava d'ordres concretes de la Santa Seu.

Aquell mateix dia, el primer de desembre de 1307, sortien de la Cancelleria Reial les cartes adreçades al procurador del regne de València, Gombau d'Entença, i als altres oficials interessats per tal que procedissin a detenir els templers de les seves corresponents demarcacions, ja que havien de ser lliurats a l'inquisidor a fi que prestessin declaració, sobre certs errors que els imputaven. Així mateix, hom manava als oficials l'emparament de tots els béns dels frares i la confecció d'un inventari per tal d'evitar la dispersió, dilapidació o el robatori. Semblants ordres foren trameses als habitants dels llocs de senyoria dels templers amb la finalitat que no donessin suport als frares en aquella ocasió i que obeïssin en tot els oficials reials.

El dia següent sortien les ordres relatives als templers residents a les cases del regne d'Aragó i del Principat de Catalunya. Artal de Luna, lloctinent del governador general a Aragó, i Bernat de Fonollar, lloctinent del procurador a Catalunya, foren els encarregats d'organitzar l 'operació en aquests dos estats. Disposaren, però, del suport dels habitants dels llocs on es trobaven els frares, ja que els foren trameses ordres reials per tal que col·laboressin en la tasca de detenció dels templers.

A fi d'evitar enfrontaments amb l'església, Jaume II tingué cura que en aquest moment inicial no fos utilitzada la força per obtenir la captura dels inculpats. Els oficials reials havien de suggerir simplement que els afectats es lliuressin sense, però, la utilització de l'exèrcit i sense haver d'expugnar els seus castells o residencies.

A la mateiiiixa Cancelleria Reial es confeccionaren les cartes de citació signades per l'inquisidor general, fra Joan de Llotger, adreçades als responsables dels convents templers als quals se'ls manava que es presentessin al convent de predicadors de la ciutat de València per tal de poder prestar declaració sobre els errors que els eren imputats. Aquestes citacions acompanyaven les cartes adreçades als oficials reials , els quals les havien de fer arribar als interessats a través de requeriment notarial.

La resposta dels templers catalans[modifica]

El castell de Peníscola fou un dels primers en lliurar-se a la Inquisició

Tot i que un sector dels templers catalans era conscient que Jaume II, més aviat o més tard, seguiria el camí traçat per Felip el Bell a França, la decisió de la seva detenció, per bé que ja es temia, fou rebuda amb sorpresa. De fet, el lloctinent havia procurat que les comandes que disposessin de castells i fortaleses més difícilment expugnables fossin aparellades per a suportar un llarg setge de manera que poguessin fer front a les tropes reials.

Malgrat aquestes previsions, l'actitud dels frares davant les ordres del monarca i la citació de l'inquisidor foren molt diverses. Alguns d'ells es negaren a lliurar-se, d'altres ho feren sense gairebé cap residència, d'altres es traslladaren a cases més fortificades per tal de col·laborar en la seva defensa i d'altres, fins i tot, abandonaren les comandes i fugiren disfressats per tal de no esser reconeguts i capturats.

Els frares de les comandes situades en el regne de València ben aviat es lliuraren a la voluntat del rei. Els primers foren els residents a la casa de la capital, entre els quals es trobava el mestre fra Ximen de Lenda i el comanador d'Alfambra, fra Ramon de Galliner, a més dels membres de la pròpia comunitat. Al cap de pocs dies els oficials reials ocupaven Borriana, Xivert i el 12 de desembre era lliurat a Bernat de Llibià l'estratègic castell de Peníscola per fra Pere de Sant Just.

Abans d'acabar el mes el Castell d'Ares i la tinença de les coves havien també caigut en poder del rei. A l'Aragó eren ocupades ben aviat les comandes de Saragossa, d'Alfambra i d'Osca i les altres cases que hi tenia l'orde, de manera que al final d'any nomes restaven en aquest regne en poder dels templers els castells de Montsó, Xalamera, Cantavella, Castellot, Villel i Libros, que per la seva situació d'inexpugnabilitat eren capaços de resistir un perllongat setge.

A Catalunya, al llarg del desembre, la major part de les comandes caigueren sota el poder dels oficials reials, A final d'any nomes resistien els castells de Miravet, seu de la cúria provincial, vetllat pels seus comanadors Fra Berenguer de Santjust i pel lloctinent fra Ramon de Saguàrdia, i d'Ascó, defensat per fra Berenguer de Santmarçal.

Castell de Miravet

No deixa de ser sorprenent la profunda fragilitat militar dels templers catalans. Pràcticament en menys d'un mes els oficials reials ocupen totes les cases de l'orde, llevat d'uns quants castells, en tot cas, pocs i situats precisament en quatre nuclis ben definits: el sector del Cinca --Montsó i Xalamera--; el sector del Baix Ebre --Miravet i Ascó--; el sector de l'Alt Maestrat --Cantavella i Castellot--; i el sector de l'Alt Túria --Villel i Libros.

Algunes de les zones propietats fins i tot són ocupades pels nobles de la zona, co0m és el cas del comte d'Urgell respecte al castell de Corbins, el comte Ponç Hug d'Empúries respecte dels béns dels frares en aquest comtat o del noble Guillem d'Entença que es possessionà del castell de Riba-roja. Tot això, palesa d'altra banda, que l'orde a començament del segle XIV no disposava d'una estructura adaptada al món bèl·lic sinó que la seva organització territorial responia a plantejaments específicament econòmics, és a dir, les seves comandes, llevat de casos excepcionals, eren centres de gestió i percepció de rendes , havent perdut moltes d'elles la funció militar original que les havia caracteritzat. Així mateix, de la rapidesa de la caiguda de les cases templeres als estats de la monarquia catalana se'n desprèn també la debilitat de l'orde com a força feudal enfront del poder reial que cada vegada emergia amb més força i potència i que havia sabut dotar el territori d'aquelles infraestructures pròpies que en possibilitaven l'actuació eficaç.

Malgrat la desfeta general i la confusió que entre els resistents propicià el lliurament personal de molts frares al monarca, el lloctinent fra Ramon de Saguàrdia assumí la responsabilitat d'organitzar i coordinar la resistència que encara es mantenia en els nuclis que s'han esmentat.

A la cúria provincial de Miravet, fra Ramon rebia les informacions sobre la situació de l'orde a França; els responsables dels castells lliures li feien arribar les notícies sobre les incidències que s'hi esdevenien i també a través dels seus homes de confiança a la cort era assabentat dels passos que donava el rei.

Amb la informació de què disposava determinava l'estratègia que havia de seguir tant en relació amb els propis frares resistents com en relació amb el monarca. El templer rossellonès s'havia convertit així, de fet, en el responsable màxim dels frares catalans; tot i que després la seva autoritat li serà discutida per Jaume II, fra Ramon de Saguàrdia havia assumit, per impossibilitat i empresonament del mestre provincial, les funcions pròpies d'aquest dignatari en la circumscripció catalana de l'orde.

Entre les primeres accions que dugué a terme el lloctinent cal esmentar sengles cartes que el dia 8 de desembre de 1307 adreçà a Jaume II i a la seva esposa Blanca d'Anjou, als quals sol·licita el favor reial envers l'orde i els seus membres, atès que segons li constava a ell per les seves obres tots els frares eren bons religiosos i fidels cristians i havien excel·lit precisament per la seva lleialtat vers la monarquia catalana.

Jaume II contestà el 13 de desembre la carta del lloctinent amb una comunicació freda i breu que palesava el distanciament que tenia ja amb els templers, ja que li'n deia que reconeixia els serveis que els frares havien fet als seus antecessors i a la seva reial persona, i justificava la seva actuació per la responsabilitat de príncep catòlic i, per tant, compromès a actuar segons exigien la veritat i la justícia.

Monestir de Santa Maria de Sixena

Els voltors, sempre atents a irrompre davant l'ocasió propícia, no esperaren la "mort" del Temple per iniciar la seva acció depredadora, sinó que ben aviat maldaren per assegurar-se la seva part en el possible botí. Els moviments per tal d'aprofitar-se en benefici propi de l'arbre "tocat", si bé encara no "caigut", es donaren de fet a tots nivells.

El mateix monarca a final de desembre, mentre es trobava encara a València s'afanyà a sol·licitar al papa que en cas que la Santa Seu dissolgués l'orde del Temple concedís a les esglésies que els frares tenien a Vallobar, Ontinyena, Pomar i Alcoleja al monestir de Sixena, on, a més de conservar les despulles d'alguns dels seus avantpassats, hi havia ingressat com a professa la seva filla Blanca. Pel que fa a aquesta qüestió i per tal d'aconseguir un bon resultat en el seu propòsit no dubtà a trametre a la cúria pontifícia el clergue de la casa reial Llorenç Martínez, rector de Corbera, així com a escriure als seus amics de la cúria els cardenals Landulfo, Berenguer Ramon i Francesc i el vicecanceller Arnaud Novelli, abat de l'Abadia de Fontfreda, per tal que intervinguessin en la gestió d'aquest assumpte.

La riquesa del temple no fou objecte només de la cobdícia del monarca, sinó que la noblesa --tal com hem vist més amunt--, el poble i fins i tot persones eclesiàstiques cobejaren aquells béns. La mesquinesa i avarícia no foren en aquest cas privatives dels seglars, sinó que també els religiosos tingueren ocasió de mostrar la veritable dimensió del seu egoisme. Un exemple paradigmàtic el representen els frares de Poblet que, havent jurcat al llarg del segle XIII per fer-se amb el domini de l'Espluga de Francolí, ara se'ls oferia una gran ocasió per aconseguir el seu objectiu. Amb tal propòsit el monestir cistercenc trameté el seu procurador fra Miquel Martí a la ciutat de València, on es trobava el rei, al qual el 10 de gener de 1308 reclamà la possessió de l'esmentada vila. El procurador al·legava que ja anteriorment l'havia tingut el monestir de Poblet el qual l'havia venut als templers per menys de la meitat del preu just i que per tant s'havia de considerar nul·la la venda.

El concili de Tarragona de 1308[modifica]

Jaume II anava cremant les diverses etapes del seu pla contra els templers, D'una banda, els havia fet detenir, i d'una altra cercava el suport de la Santa Seu a la seva decisió. Recordem que el 19 de novembre havia escrit a Climent V per demanar-li informació i per assabentar-lo que s'havia negat a procedir contra l'orde, malgrat els consells del rei francès, perquè no disposava del corresponent requeriment per part de la Santa Seu. A començament del desembre també, quan ja havia donat les ordres de detenció dels frares, ho comunicà al papa, justificant la seva nova actitud de la petició feta per l'inquisidor general dels seus regnes i pel consell favorable d'alguns prelats que es trobaven a la seva cort.

El dia 5 de desembre el monarca s'adreçava a fra Romeu de Bruguera, el seu agent a París, comunicant-li les mesures que havia adoptat i pregant-li que li fes arribar trasllats degudament autentificats de les declaracions realitzades pels frares de París. El mateix dia, per tal d'aconseguir la aquiescència de l'Església dels seus estats convocava els prelats catalans a València per a la propera festa de l'Epifania.

Tot i les gestions realitzades davant la Santa Seu, i tot i que la butlla Pastoralis Praeeminentiae --per la qual Climent V encomanava als prínceps europeus la detenció dels frares i la confiscació dels seus béns, fins que en rebessin noves ordres-- estigués datada a Poitiers el 22 de novembre de 1307, al final d'any Jaume II no havia rebut encara cap resposta de la cúria pontifícia que li permetés continuar amb el seu pla contra els templers sense problemes amb l'Església.

Malgrat això, Jaume II tirava endavant el programa traçat. El dia 6 de gener es reunia amb els prelats dels seus regnes per tal d'obtenir el beneplàcit a la seva decisió i al procediment que havia emprat a petició de l'inquisidor general. Els eclesiàstics, capitanejats pel bisbe de Vic --germà precisament del lloctinent provincial dels templers--, i pels prelats de Saragossa i Tortosa, no aprovaren que el monarca, sense previ permís del papa, hagués ordenat la detenció de persones aforades i la confiscació dels seus béns, i decidiren la celebració d'un concili provincial per tal d'estudiar l'afer i procedir conseqüentment amb la legalitat que exigia aquella situació.

És probable que els templers haguessin connectat amb alguns dels prelats assistents i els haguessin palesat les irregularitats de l'actuació reial així com el seu interès a sotmetre's a la jurisdicció eclesiàstica. En aquest sentit eren doncs, vigents les paraules que uns anys bans havia escrit el mestre provincial fra Berenguer de Cardona al comanador de Peníscola, fra Arnau de Banyuls i que evidenciaven el sentiment general de l'orde en relació als tribunals seculars: car trobam que més nos valdrà pledeyar denant jutge de l'Apostoli que no faria denant jutge seglar>>.

La manca d'assentiment dels prelats a la decisió presa per Jaume II havia representat un entrebanc per a la política que el monarca duia a terme en tot l'afer i que calia neutralitzar, mentre esperava les ordres que havien d'arribar des de la cúria papal, amb la realització d'una intensa campanya de justificació de la seva actitud davant les cases religioses més importants del país, acompanyada d'una altra de desprestigi dels templers que posés en dubte la moralitat i ortodòxia de l'orde.

A la darreria del gener el rei comunicava als abats i convents de Santes Creus, Valldigna i Escaladei, a més d'altres persones eminents, les acusacions --que per la seva gravetat no podien exposar per carta-- de què eren objecte els templers i la seva resolució de detenir-los per tal que fossin aclarits els fets, alhora que els pregava que el recomanessin en les seves oracions per tal que Déu dirigís amb justícia les seves passes en aquell afer tan greu per a l'Església.

Al final del mes de gener de 1308 es degueren iniciar les sessions del concili provincial de Tarragona reunit bàsicament per tractar de l'afer dels templers. Aquests, conscients, per la seva banda, de la importància que l'ocasió tenia per fer sentir la seva veu hi enviaren quatre procuradors --dos cavallers i dos juristes-- per tal de defensar el seu dret. L'assistència de l'inquisidor general fa pensar que aquest deuria presentar els resultats dels primers interrogatoris realitzats als frares a València i que, analitzats pels prelats, no deurien aportar cap elements substantiu sobre els errors que s'imputaven a l'orde. L'assemblea, progressivament, a mesura que anaven passant els dies, s'anà dividint en dues faccions, una dirigida pel bisbe de Vic, contraria al procediment emprat pel rei, i l'altra, acabdillada pel bisbe de València, favorable a les tesis del monarca.

Els dos grups, amb interessos absolutament oposats, no tenien possibilitats de reconciliació i probablement, d'altra banda, aquest concili hauria representat un atzucac per al monarca i un obstacle seriós per la procediment utilitzat contra els frares si no hagués arribat en el moment més oportú la còpia de la butlla Pastoralis praeminentie, que trameté Jaume II a petició del metropolità, davant el caire que prenia aquella assemblea, on fins i tot els assistents no dubtaren a proferir paraules injurioses contra el príncep.

Jaume II no havia aconseguit tenir a les seves mans fins al 18 de gener de 1308 el document papal que l'autoritzava en nom de l'Església a detenir els templers dels seus estats i a emparar-se dels seus béns. I en les presses per comunicar-ho al dirigent del bàndol favorable a la política reial el monarca només havia comunicat la recepció de la butlla i el seu contingut; això no va satisfer els prelats, ja que volien una còpia notarial del document pontifici que finalment el monarca trameté a través d'un missatger des de València el dia 3 de març de 1308.

En definitiva, Jaume II havia també guanyat la jugada: el concili de Tarragona, que s'havia reunit per jutjar el procediment que contra dret havia emprat el rei, legitimà, no sense veus que s'hi oposessin, l'actuació de Jaume II contra els templers.

L'expugnació dels castells rebels[modifica]

Jaume II, tot seguit a la recepció de la butlla Pastoralis preeminentie que el facultava a detenir els templers dels seus estats, s'adreçà el 20 de gener de 1308 als frares que s'havien negat a lliurar-se al primer requeriment perquè per l'autoritat que li conferien les lletres papals es presentessin davant seu. Els destinataris d'aquest nou requeriment eren els templers que s'havien fortificat en els castells de Miravet, Ascó, Montsó, Xalamera, Castellot, Cantavella i Villel. La tasca de trametre la nova comunicació era encarregada als oficials reials responsables de la vigilància dels castells rebels. Aquest oficials tenien ordres precises per entrevistar-se personalment amb els templers i instar-los a lliurar-se.

Els frares no acceptaren, tot i el contingut de la butlla papal, els requeriments del monarca i decidiren resistir en els seus castells abans que lliurar-se a Jaume II. Per la seva banda, el lloctinent dels templers catalans, una vegada rebuda novament la petició dels oficials reials, adreçà al monarca una carta datada al castell de Miravet el 26 de gener de 1308 en la qual li exposava la injustícia que es feia a l'orde amb les acusacions d'uns errors i uns crims que mai no havia comès cap frare de la senyoria del monarca català. Fra Ramon de Saguàrdia, a més, sol·licitava entrevistar-se amb Jaume II amb garanties suficients d'anada a la cort i de tornada a Miravet, ja que <<a nós cové a respondre e a rahonar et a parlar en satisfacció de nós et de altres frares del Temple contra aquestz malvats crims que hom nos aleva injustament a gran tort et a gran peccat>>.

A partir del 13 de febrer Jaume II ordenà als seus oficials que iniciessin l'expugnació dels castells defensats pels templers amb les dotacions suficients de personal i ginys, ja que fina aquell moment només havien estat autoritzats a assetjar-los. Així mateix, per tal d'aconseguir la deserció d'una part de les forces que col·laboraven en la protecció de les fortaleses templeres, integrades per cavallers amics dels frares i per fills de nobles que es formaven en la milícia sota la cura dels templers a més d'altres laics benefactor de l'orde, Jaume II concedí a tot aquest personal un termini peremptori de dos dies per abandonar el seu tancament, tot amenaçant els reticents amb la pena de confiscació dels seus béns si no obeïen el seu manament.

El rei, d'altra banda, no descurava cap ocasió que se li presentés per obtenir que els frares deposessin la seva actitud. En aquest sentit, s'ajudà de parents i persones molt properes als responsables de la defensa de Miravet i d'Ascó per que s'hi entrevistessin i els aconsellessin de sotmetre's a la voluntat del monarca. Tenim els casos d'Arnau de Santmarçal, a qui es concedí el permís per visitar el seu germà, fra Berenguer de Santmarçal, responsable d'Ascó; del noble Guillem III d'Anglesola, aquí s'autoritzà per entrevistar-se amb fra Ramon de Saguàrdia; de Pere de Queralt, facultat per parlar amb els frares de Miravet, on també s'havien refugiat els comanador de: Granyena i Saragossa i el de Torres de Segre, Berenguer de Sant-Just, i a Montsó, però no reeixí, i, finalment, Pere de Canet, autoritzat a entrevistar-se amb fra Ramon de Saguàrdia.

Totes aquestes accions venien a potenciar les que realitzaven els propis oficials reials que negociaven constantment amb els frares per tal d'obtenir la seva rendició, a més d'altres agents que designava el monarca per dur a terme accions esporàdiques concretes, com és el cas del jutge reial Pere de Vila-rasa, el qual el mes de març de 1308 fou tramès a Miravet per convèncer fra Ramon de Saguàrdia que lliurés el castell amb tots els seus béns al veguer de Tortosa.

Tot i les missatgeries, tot i els advertiments dels amics i tot i els requeriments dels oficials reials, la resposta que a la primera meitat de l'any 1308 donaren els templers lliures era la negativa absoluta a lliurar els seus castells i les seves persones a Jaume II, convençuts que no serien tractats amb la justícia que la seva causa exigia. Les informacions que els arribaven de la marxa dels esdeveniments a França els aconsellaven prudència a l'hora de prendre una decisió tant important.

Fra Ramon de Saguàrdia, fidel a la seva obligació de negociar una solució digna per a tots els templers catalans, reiterava la presentació d'ofertes al monarca que possibilitessin la sortida de l'atzucac en què es trobaven. A través del veguer de Tortosa, Bernat Cespujades, féu arribar a Jaume II unes primeres condicions per començar a parlamentar i que clarament palesaven que els templers lliures no estaven en contra d'ell sinó en contra de les falses acusacions de que eren objecte, i per aquest motiu es mantenien ferms en la seva actitud, i l'enviaren un escrit dient-li:

« <<Primerament, que estaran a tota ordinació dell senyor Papa, la qual se fassa d'ells et de llurs béns ab conseyl dels cardenals e això que, si ordona que llur orde sia desfet, o que sien d'altre orde... que'n seguiran saul en un cas tan solament, ço és que si el Papa ordonava et condempnava ells per heretgia, que a açó no consentrien per res; car dient que per res no atorgarien d'esser heretges, ans defenent-se d'aquest crim e moririen tots en llurs castells>>, »

[1]Al cap de dos dies que l'esmentat oficial reial trameté les condicions de negociació a Jaume II, el lloctinent dels templers catalans s'adreçava personalment al monarca amb una carta datada al castell de Miravet el 24 d'abril de 1308, en la qual en un to enèrgic l'acusava de no complir exactament el manament del papa, qui no l'havia pas autoritzat a combatre i matar els frares ni apoderar-se dels seus béns i vendre'ls, com s'estava fent contra dret i justícia, i al mateix temps l'assabentava de la voluntat dels frares de resistir el setge fins a les darreres conseqüències --

« <<nós volem més moprir ab corona de martiry que no viure tostemps ab desonor de nós et de tots nostres amics... car si morim per aquesta raó en defenent nostres persones, morrem sens tort et sens colpa, que no tenim a Déu ni a hòmens>>, »

-- i de la inutilitat de l'ofensiva reial per tal d'apoderar-se de les fortaleses dels templers --

« <<si vós per força voletz aver nostres persones e·ls castells en què nós ara som, és et serà consumament de persones et d'aver.>> »

L'ocupació dels castells templers i la caiguda de Miravet i Montsó[modifica]

Al cap d'uns mesos de setge, la moral dels templers catalans que es resistien a lliurar-se al monarca s'anava minant i el desànim s'apoderava dels frares a mesura que, d'altra banda, rebien noticies negatives dels esdeveniments que sofrien els germans França. Així mateix, els tractes que el monarca català feia per aquesta època als frares detinguts a València era un element que pesava en l'ànim d'alguns dels assetjats que preferien sotmetre's a la justícia del rei i de l'Església abans que viure contínuament en la situació enutjosa i en la pressió psíquica que el bloqueig i l'aïllament comportaven. Per això, es dona-ren algunes desercions entre els templers catalans, com la de fra Jaume de Galligans que, incapaç de resistir per més temps les privacions dels assetjats de Miravet, entrà en negociacions amb els oficials reials i fugí a final d'agost de 1308 d'aquest castell traint els seus germans en religió i pensant que Jaume II premiaria la seva deserció.

L'estiu de 1308 fou una època d'especial transcendència per a la submissió dels frares catalans. En aquesta estació de l'any Jaume II dictà les ordres d'intensificar els setges dels castells ocupats pels templers rebels i delegà específicament en el seu germà bastard l'infant Jaume Pere, per tal de dur a terme les negociacions que afavorissin la seva rendició.

Aquestes noves accions reials donaren ben aviat els fruits esperats. A mitjan agost, concretament el 12, es retia Cantavella, una de les places més importants del Maestrat, defensada pel seu comanador Ramon de Galliners, juntament amb altres catorze frares i alguns homes, per bé que per part d'aquests darrers havien desertat ja abans de començar l'estiu.

L'ocupació per part de les tropes reials d'aquest castell representà un cop molt dur per a la moral dels templers catalans. Després de Cantavella, a poc a poc s'anaren lliurant els altres castells templers. Poc temps abans, fra Pere Rovira, que defensava el castell de Libros amb el concurs d'alguns cavallers, davant la impossibilitat de mantenir la posició, es lliurà a final de juny o al començament de juliol de 1308 als oficials reials. Aquest únic templer que havia assumit la salvaguarda d'aquesta fortalesa era traslladat a Alfambra, on es trobaven d'altres frares detinguts. El castell de Villel, situat en una roca gairebé inexpugnable, i defensat per fra Bartomeu de Vilafranca juntament amb altres dos frares --Galceran d'Avinyó i fra Martí-- a més d'alguns cavallers seglars, després de diverses negociacions es retia al monarca entre el 24 i 25 d'octubre del mateix any.

En aquest sector del Maestrat, amb la caiguda dels castells de Libros, Cantavella i Villel només restava en poder dels templers la fortalesa de Castellot. Situada al capdamunt de la carena, envoltada arreu per imponents penya-segats, la roca de Castellot era una posició inexpugnable. Només la manca de queviures i les malalties dels seus defensors podien fer sucumbir aquell alcàsser.

Des del començament de l'any Jaume II havia ordenat l'expugnació de Castellot i s'havia utilitzat molt de personal i els mètodes més moderns en aquell moment per tal d'obtenir la seva rendició --s'hi traslladaren els ginys militars bastits per a l'assalt de Cantavella, després de la caiguda d'aquesta fortalesa--. D'altra banda, a Castellot hi estava concentrat un bon nombre de frares disposats a la seva defensa. S'hi trobaven el comanador de la casa fra Guillem de Villalba, i el comanador d'Alfambra, fra Berenguer d'Oms, a més dels frares fra Romeu de Togores, fra Bernat Vidal, fra Jaume de Mas, fra Pere de Oceyca, fra Pere Vidal, Miquel d'Alberic, fra Pere de Guardiola, fra Gaubert Durban, fra Bernat Galceran, fra Berenguer Topí, fra Ramon de Sant Daniel i fra Miquel Rull. Col·laboraren també en la defensa d'aquella posició alguns cavallers, com Guillelmó Xatmar i Ferrandello, a més d'altres laics. Tot i la dotació del castell a la tardor de 1308 els responsables de Castellot decidiren iniciar les negociacions amb el rei per tal de lliurar-se. Els pactes de la capitulació se signaren en presencia del monarca a Carinyena el dia 2 de novembre de 1308 i tot seguit els oficials reials ocuparen la fortalesa de Castellot. Els frares foren traslladats a les localitats veïnes de la Ginebrosa, Encinacorba i el castell d'Alfambra.

La intensificació dels setges dels castells del Maestrat en poder dels templers l'estiu de 1308 havia anat acompanyada d'una acció paral·lela contra els de Miravet i Ascó. Per tal de dur a terme aquesta operació el monarca català havia fet reunir la suma de diner necessària per finançar-la i havia decidit també el concurs i la col·laboració de diverses poblacions del país requerides per participar en la seva expugnació, com són els casos de la ciutat de Barcelona i Cambrils. Al final d'estiu el monarca havia aconseguit que abandonessin la defensa de Miravet alguns cavallers laics que es trobaven dins, com Guillem Reiner, Andreu de Bages, dos germans Santjust, un Avinyonet i un Esplugues.

Malgrat els esforços bèl·lics emprats i tot i que Jaume II hagués decidit utilitzar tots els mitjans tècnics d'expugnació al seu abast --per dur a terme aquesta operació havia sol·licitat fins i tot l'ajut del monarca mallorquí i del vescomte de Castellbò, als quals demanà enginyers militars per als treballs de sapa de la fortalesa--, els defensors de Miravet, sota la direcció del lloctinent fra Ramon de Saguàrdia, es resistien protegits en la inexpugnabilitat de la fortalesa que els emparava.

El monarca, per tal de programar definitivament l'estratègia a adoptar per a la presa de Miravet i Ascó, reuní a final d'octubre de 1308 a Terol en el seu Consell reial, que determinà presentar, abans de l'expugnació definitiva, un ultimàtum als resistents. Fou designat per aquesta missió el cavaller Bernat de Llibià, ja que havia palesat les seves capacitats negociadores amb els templers a través de la consecució del lliurament dels castells de Peníscola i Cantavella. Així mateix, Jaume II notificava als quatre màxims responsables de Miravet, el lloctinent fra Ramon de Saguàrdia, el comanador de la casa fra Berenguer de Santjust, i els frares Fra Ramon Oliver --comanador de Saragossa--, i fra Jaume d'Oluja --comanador de Granyena--, la designació de l'esmentat cavaller per a portar a terme la negociació.

Tot i el convenciment dels defensors de Miravet que lliurar-se al monarca representava un deshonor i el reconeixement de la seva incapacitat militar així com caure en una situació pitjor que la que sofrien, els resistents acceptaren iniciar les negociacions amb Jaume II. A tal efecte, es delegà a fra Ramon Oliver i fra Jaume d'Oluja perquè amb garanties suficients, s'entrevistessin amb el rei. De fet, d'altra banda, fra Ramon de Saguàrdia era conscient en aquesta època que no tenia ja cap més sortida que pactar una rendició digna. La situació e Miravet era insostenible perquè als assetjats els mancava el més indispensable, com els aliments i l'aigua, i, a més, alguns frares es trobaven malalts. El mateix comanador de la casa, fra Berenguer de Santjust, el 18 d'octubre de 1308 no dubtava a escriure al monarca perquè li permetés ser visitat pel metge i conseller reial Arnau de Vilanova i per tal que li donés permís per a adquirir alguns aliments frescos, atès el seu greu estat de salut.

Abadia de Fontfreda, a la qual pertanyia el cardenal Arnau, que com a vicecanceller papal féu de mediador en aquest conflicte.

A mitjan novembre els dos delegats templers es reuniren a Calatayud amb Jaume II i li presentaren la proposta de pactes de capitulació elaborats per fra Ramon de Saguàrdia, a més d'una sol·licitud d'aquest que pregava al monarca el mateix tracte per als templers catalans que el que havien rebut en altres llocs. Òbviament, Jaume II no acceptà els capítols redactats pel lloctinent, que representaven unes garanties honroses mínimes per l'orde, i de la seva banda féu arribar la seva darrera oferta a fra Ramon de Saguàrdia a través del seu delegat Bernat de Llibià, fixant un termini de quatre dies per acceptar-la.

Mentre es duien a terme aquestes negociacions amb Jaume II, fra Ramon de Saguàrdia, en qualitat de cap dels templers catalans lliures, en mantenia de paral·leles amb la Santa Seu. El dia 18 d'octubre de 1308 s'havia adreçat per carta al cardenal Arnau de Fontfreda i vicecanceller papal, exposant-li la situació dels frares, el capteniment seguit contra ells per Jaume II i sol·licitant la seva col·laboració davant el pontífex perquè aquest obligués el monarca català a retirar els setges amb què tenia constrets els castells i a permetre el seu lliurament, el dels frares i de tots els béns de l'orde als estats catalans a l'arquebisbe de Tarragona i als bisbes diocesans, d'acord amb el criteri que respecte a això tingués Climent V. Al cap de deu dies, concretament el 28 d'octubre de 1308, el lloctinent s'adreçava al sant pare amb els mateixos arguments esgrimits amb el cardenal i exposant-li, a més, la voluntat dels templers catalans de lliurar-se ells mateixos i els seus béns a la Santa Seu.

La resposta de la cúria pontifícia trigava a arribar als defensors del castell de Miravet els quals, d'altra banda, seguien negociant la rendició amb el monarca. A començament de desembre ja s'havia aconseguit un acord per al lloc de confinament de fra Jaume d'Oluja, a qui permetien que romangués detingut a Granyena, i de fra Ramon Oliver, al que donaven permís per estar retingut a Saragossa.

Quan ja tot era perdut, quan ja no restava cap altra possibilitat sinó la capitulació, fra Ramon de Saguàrdia s'adreçà, el darrer dia de novembre, a Jaume II sol·licitant-li com a única gracia abans de caure en poder dels oficials reials la garantia que li seria respectat el seu bon nom i el de la seva família, la dignitat de la seva nissaga, la responsabilitat de la seva actuació al front de la defensa de Miravet i dels interessos dels frares catalans, la seva religiositat i la seva fe. Jaume II, el dia 7 de desembre, contestava a la petició del lloctinent amb el seu compromís de no fer res que no fos manat pel papa i de tractar-lo benignament.

Finalment, després d'un mes i mig de negociacions, s'acordà el lliurament del castell de Miravet a Bernat de Llibià, en representació del rei. El dia 12 de desembre de 1308 els oficials reials entraven al castell i detenien a la seva plaça els templers que s'hi havien resistit més d'un any. Vint-i-dos frares abandonaren les seves armes i es sotmeteren als soldats que dirigia el delegar reial. Sis frares, però, renunciaren a lliurar-se voluntàriament i a acceptar el deshonor de retre les seves armes com a vils i covards cavallers: fra Ramon de Saguàrdia, el comanador Berenguer de Santjust, dos nebots seus, i fra Millàs i fra Siscar.

Comportament amb els lliurats[modifica]

Els templers que es lliuraren foren escorcollats per tal de comprovar si s'emportaven alguna cosa de valor. Tot allò trobat fou entregat a Mascarós Garidell, el nou administrador dels béns de la comanda nomenat pel rei. El mateix dia, els vint-i-dos frares eren conduïts i vigilats pel veguer de Tortosa Guillem de Ceret, cap a aquesta ciutat, on s'havia previst que romanguessin detinguts.

Els sis darrers resistents no foren capturats fins al dia següent, dissabte, 13 de desembre. Amb una escala de fusta, els soldats comandats per Bernat de Llibià pujaren a la galeria situada al primers pis del cos principal de l'edifici, i des d'aquí penetraren a la cambra on es trobaven fra Berenguer de Santjust amb els seus dos nebots. El lloctinent, incapaç de suportar el desconsol de veure el castell ocupat per les forces reials, restava pregant, acompanyat de fra Millàs i fra Siscar, a la capella de la casa, i aquí fou detingut pels sicaris de Bernat de Llibià.

Tots els oficials reials que participaven en la presa del castell de Miravet s'afanyaren a comunicar la noticia al monarca. Gràcies a la seva diligència coneixem precisament com s'esdevingueren els fets així com els diners i objectes valuosos que hi trobaren.

Guille de Ceret informà Bernat d'Averçó, secretari reial, el mateix dia 12, tot justa arribà a Tortosa portant els vint-i-dos detinguts, estimant els diners trobats ens uns setanta mil sous.

Impresionants visió del castell de Montsó

L'administrador Mascarós Garidell trameté les noves al monarca directament el mateix dia, de Miravet estant; la seva informació recollia una primera avaluació de la de la trobada a l'anomenada Torre del Tresor on hi havia la caixa i l'arxiu provincials; segons la primera relació s'hi varen trobar 650 florins d'or, 5,463 tornesos d'argent, uns 2,487 sous jaquesos i uns 663 de barcelonesos, a més de diversos objectes d'argent que ultrapassaven els cent marcs, llibres i documents.

Bernat de Llibià esperà a adreçar-se al monarca fins que tingué ocupat totalment el castell i detinguts els sis frares que en el moment de l'entrada de la seva escorta no s'havien presentat al pati d'armes de la fortalesa. La seva informació recollia fil per randa els fets esdevinguts en el castell durant aquells dies en què se'n possessionà.

Gairebé simultàniament a la caiguda de l'alcàsser de Miravet, fra Berenguer de Santmarçal lliurava als oficials reials el castell d'Ascó. Amb l'ocupació d'aquests dos castells de la Ribera d'Ebre s'havia donat el cop de gràcia a la resistència templera als estats de Jaume II de Catalunya. Predudes aquestes dues fortaleses, només restaven en mans dels templers els Castell de Montsó i de Xalamera.

La fortalesa de Montsó era sens cap dubte la més fortificada i inexpugnable de què disposaven els templers a la província catalana de l'Orde. Ja s'ha dit més amunt que per tal de potenciar la seva defensa al principi de l'afer contra els templers s'hi havent traslladats alguns responsables de comandes com fra Dalmau de Timor, comanador de Barberà, fra Arnau de Banyuls, comanador de Gardeny, fra Bernat de Montoliu, comanador d'Osca i fra Berenguer Gamir, comanador de Barcelona, entre d'altres.

Dirigida la resistència pel comanador o castellà fra Berenguer de Bellbís s'havia aconseguit fer front durant mesos a les forces reials que, guiades pel noble aragonès Artal de Luna, constantment tenien assetjat el castell. Tot i que sembla que a l'estiu del 1308, a causa de la duresa del setge i al fet que els ginys emprats pels atacants havien fet malbé algunes parts de la fortalesa, s'originà una certa dissensió entre fra Dalmau de Timor i fra Berenguer de Bellvís --arran de la voluntat d'un grup de frares d'arribar a un acord de capitulació amb el monarca--, els templers superaren la discòrdia i optaren per mantenir la posició de l'Alt Cinca. També aquí, tal com hem vist en relació amb d'altres llocs, Jaume II trametré diverses vegades delegats per parlamentar amb els frares i obtenir el lliurament de la posició sense aconseguir, però, els seus objectius.

El fracàs del monarca català per obtenir la rendició de Montsó havia motivat fins i tot que Climent V li adrecés el 30 de desembre de 1308 un nou requeriment instant-lo a detenir els templers que encaren restaven lliures per tal que fossin degudament interrogats. Per forçar la submissió dels frares, Climent V trameté un delegat seu --Bertrand, prior de Saint-Cassiano de Beziers--, encarregat d'entrevistar-se amb els defensors de Montsó i de requerir-los el lliurament de la fortalesa i les seves persones. Al final de febrer el delegat papal es reuní amb els templers sense reeixir en el seu propòsit, ja que els frares no obtingueren garanties suficients de l'eclesiàstic sobre el futur que els esperava.

La situació dels assetjats, però, en aquesta època era gairebé insostenible, ja que els mancava pràcticament de tot i, a més, alguns dels resistents havien perdut la sanitat corporal. D'altra banda, l'edifici havia sofert molts danys com a efecte del setge, de manera que alguns dels seus sector es trobaven totalment enderrocats per raó dels treballs de sapa realitzats pels atacants. Així mateix, les successives onades de les forces reials deurien haver representat un element psicològic important de cara a minvar l'actitud resistent dels templers: a finals de 1308 s'havien concentrat a Montsó les hosts dels llocs de la Ribagorça, Pertusa, Berbegal, Albalat i Sarinyena; a començament de l'any següent i eren convocades pel monarca les de Tamarit, Sant Esteve de Llitera, Lleida i Barbastre i el mes de març de 1309 s'hi concentraven les de Tremp, Camarasa, Almenar i Montanyana.

Tot plegat determinà, finalment, que els responsables de la defensa del castell, veient que no tenien altra sortida que la capitulació, abandonessin el seu tancament i es lliuressin ells i la fortalesa, el 24 de maig de 1309, a Artal de Luna. Poca dies després queia en poder dels oficials reials el castell de Xalamera, el darrer reducte de l'orde als dominis de Jaume II. Gairebé setze mesos havia necessitat el rei català per reduir totalment la resistència dels templers.

On confinar-los?[modifica]

Una de les primeres preocupacions assumides per Jaume II, a mesura que els frares anaven caient a les seves mans, se centrà a cercar un lloc adequat per al seu confinament. Inicialment a la casa del Temple de València s'anaren concentrant els templers que se sotmetien al monarca, ja que l'inquisidor de l'herètica pravitat havia instal·lat el seu quarter general en el convent de predicadors d'aquesta ciutat. D'aquesta manera fra Joan de Llotger tenia fàcilment a la seva disposició els frares per tal d'interrogar-los. Després d'aquest primer interrogatori els frares eren traslladats a diversos llocs de destinació a l'espera de marxa dels esdeveniments.

a partir de la tardor de 1308, després de les ocupacions dels importants castells del Maestrat, la casa del Templa de València, atès el nombre excessiu de frares que hi romanien concentrats, era incapaç de donar allotjament als nous que li anaven arribant, de manera que hi mancaven fins i tot els llits. Cal recordar que en aquesta ciutat s'hi havien detingut a començament de desembre de 1307 els membres de la pròpia comunitat, a més dels capturats després a Peníscola i la seva batllia, i tres que foren agafats a Tortosa quan intentaven escapar-se per mar disfressats de laics, i els capturats a Alfambra. Aquesta situació motivà que el monarca fixés d'altres llocs de confinament dels templers.

En general hom procurà concentrar els frares, en un nombre no excessiu, en determinats llocs que pertanyien a l'orde. A més de València, alguns templers estigueren detinguts a les comandes de Granyena --on foren traslladats fra Pere de Llobera, comanador de Selma, fra Galceran de Biure, de la cas de Puig-reig, i el propi comanador de la preceptoria, fra Jaume d'Oluja--; Alfambra --on se concentraven els frares de la comunitat que inicialment havien estat traslladats a València després de l'ocupació del castell i els que es trobaven juntament amb el seu comanador, fra Berenguer d'Oms, en la defensa de Castellot, després de la caiguda d'aquest castell--; Saragossa --on fou traslladat fra Ramon Oliver, un dels defensor del castell de Miravet--; Barcelona --on es trobava detingut el 1310 fra Arnau de Siscar--; Villarluengo, al Maestrat Aragonès --on foren traslladats el comanador fra Ramon de Galliners i els altres catorze frares que havien defensat Cantavella--; la Ginebrosa, també al Maestrat --on fou traslladat el comanador de castellot fra Guillem de Villalba, juntament amb d'altres set frares--; el lloc veí d'Encinacorba --on foren conduïts altres tres membres de la comunitat de Castellot--; Gardeny, a Lleida; Corbins i el castell de Bellver de Cinca.

El comportament hostil palesat pels habitants de Montsó envers els templers al llarg de tot el setge motivà que aquests aconseguissin en els pactes de capitulació poder residir en altres llocs. Així, dels trenta set frares detinguts en aquest castell inicialment, vint-i-u passaren a Gardeny, nou a Xalamera, quatre a Ambel i tres a Saragossa.

El dia 12 d'agost de 1308, la cancelleria papal datava diverses butlles i disposicions relatives a l'afer dels templers. Una de les més importants fou l'encapçalada per Faciens miserecordiam, adreçada a diversos bisbes i monarques europeus on hi havia cases de l'orde en els seus territoris. Pel seu tenor el Papa disposava dues accions concretes en relació als frares: una relativa a les persones dels templers individualment, tot manant que els bisbes a les seves respectives diòcesis creessin comissions, presidides per ells mateixos i integrades per dos canonges, dos frares predicadors i altres dos franciscans, per tal de dur a terme els interrogatoris als templers que encara no havien declarat davant els inquisidors.

Aquests interrogatoris als templers s'havien de fer d'acord amb els articles que els eren tramesos i sobre altres aspectes que semblessin oportuns als prelats. Els resultats d'aquestes inquisicions havien de ser després estudiats en un concili provincial que havia de dictar la corresponent sentència sobre cada frare. I una altra acció concretada sobre l'orde en si mateix, que havien de dur a terme comissions papals creades per aquest afer. Els resultats després serien analitzats per un concili que es convocava a la mateixa butlla per al proper dia primer d'octubre de 1310.

Comissions segons el país[modifica]

A la península ibèrica el pap designà una comissió específica per a l'orde en els regnes castellanolleonès i portuguès i una altra per als estats de la senyoria del monarca català. La comissió catalana estava integrada per l'arquebisbe de Tarragona --a partir del 12 d'abril de 1309, Guillem de Rocabertí--, pel bisbe de València, Ramon Despont, per Joan Borgonyó, sagristà de Mallorca --conseller i procurador de Jaume II a cúria papal-- i per alres eclesiàstics estrangers, de confiança de Climent V.

Tot i que aquella butlla anava datada, tal com s'ha dit, el dia 12 d'agost de 1308, la seva expedició, atès l'levat nombre de les copies que s'hagueren de confeccionar, s'allargà molt de temps, de manera que el papa, el 6 de maig de l'any següent justificava la triga davant el rei de França, queixós de tanta dilació. Aquest fet, juntament amb les dificultats de Jaume II per aconseguir la detenció dels templers qu encara restaven lliures en aquesta època --recordem que Montsó no capitulava fins el 4 de març de 1309--, determinà que sengles comisssions realitzessin la seva comesa amb molta lentitud.

A mitjan 1309 sembla que les comissions diocesanes encara no havien procedit a interrogar els frares si ens atenim a la petició que feia a Jaume II el bisbe de València perquè, d'acord amb les ordres del papa, lliurés als templers agafats als seus respectius ordinaris quan en fos requerit per tal de procedir als interrogatoris, i al manament que el 14 de juliol de 1309 feia el monarca als seus oficials per tal que atenguessin la petició del prelat.

Els interrogatoris dels templers catalans[modifica]

El procediment emprat contra els frares catalans tingué diverses fases, equiparables amb les que, a través de l'estudi del treball d'A. M. Chagny-Sève sobre el procés dels templers de l'Alvèrnia, ha sistematitzat per a França en general Alain Demurger.

La primera fase consistí en les declaracions que els frares prestaren després de la seva captura davant l'inquisidor de l'herètica pravitat en els estats de Jaume II, el dominicà fra Joan de Llotger. Ja hem vist abans que el manament de detenció dels frares per part de Jaume II era fet

« <per tal que els templers fossin lliurats a l'inquisidor general, el qual, d'acord amb l'exercici de la seva funció, els havia d'interrogar.> »

Les declaracions dels templers se cenyiren a respondre davant els inquisidors sobre els quatre punts que recollien les acusacions genèriques que havien justificat la seva captura i relatius a: 1) la negació a Jesucrist tres vegades en les seves recepcions; 2) l'acció d'escopir tres vegades a la creu; 3) l'adoració d'un ídol en forma de cap en els seus capítols i reunions; i 4) la generalització de pràctiques homosexuals entre els frares.

Aquests interrogatoris, duts a terme entre 1307 i 1309, es degueren realitzar principalment a la ciutat de València, on havia establert el seu quarter general l'inquisidor, per bé que potser alguns frares del Principat foren interrogats a través de delegats del dominicà o bé desplaçant-s'hi ell personalment en les comandes on estaven detinguts. No s'han conservat les actes d'aquest primers interrogatoris, en el cas que s'haguessin redactat, com cal suposar, o bé desconeixem on es troben actualment.

La segona fase del procediment es limità a les inquisicions fetes als frares per les comissions diocesanes i que afectaven les persones dels templers. D'aquesta fase resten els processos, l'un corresponent als vint-i-cinc templers de la diòcesi d'Elna, dut a terme pel bisbe d'aquesta ciutat, Ramon Costa, entre el 14 i el 26 de gener de 1310; l'altre, portat a cap pel bisbe de Lleida, Ponç d'Aguilaniu, amb la participació de tres dels membres de la comissió apostòlica --Joan Borgonyó, Pere de Sant Jordi i Berard de Poggio Butone-- entre el 16 i 27 de febrer de 1310, els qual prengueren declaració de trenta-dos templers que es trobaven detinguts a Gardeny i al castell veí de Bellver, a més d'altres nou persones alienes a l'orde --tres frares predicadors, tres franciscans i tres sacerdots seculars.

En ambdós casos es tracta doncs, de les comissions diocesanes que havien d'entendre sobre les persones dels frares. La presència, però, a Lleida de tres membres de la comissió apostòlica podria suggerir que en els bisbats de la província tarraconense aquesta darrera deuria intervenir en tots els processos diocesans. Aquesta suposició ve confirmada d'altra banda, en la petició que els cinc integrants de la comissió pontifícia feren el 13 de juliol de 1310, des de València estant, a Jaume II comunicant-li que pràcticament j havien interrogat a tots els templers de la província, algunes vegades tots ells plegats i d'altres només per tres dels seus membres --Joan Borgonyó, el prior d'Aimargues i Berard de Poggio Bustone.

Els articles sobre els quals havien d'ésser interrogats els templers acompanyaven la butlla Faciens misericordiam, de 12 d'agost de 1308. La relació contenia vuitanta-vuit articles, dividits en divuit blocs i que versaven sobre les acusacions més inversemblants que hom es pugui imaginar i que completaven aquest tres blocs de preguntes que els inquisidors havien de formular també a cada frare: les circumstancies de la seva recepció; en el moment en què els errors es van introduir dins l'orde i les seves causes i persones; i si sabien on es trobaven els cranis dels ídols que adoraven.

Tots aquests càrrecs responien a la tradició anti-herética de l'Església i alguns autors han vist en Guillem de Nogaret el seu inspirador. En definitiva, es tractava de calumniar amb acusacions greus l'orde del Temple amb la finalitat única d'aconseguir el seu desprestigi i enfonsament.

La comissió diocesana d'Elna es constituí el dia 14 de gener de 1310 a la població de Trullars i el mateix dia inicià els interrogatoris dels tres primers frares que residien al convent del Masdeu, situat a poca distància de l'esmentada població i on es trobaven detinguts els templers del Rosselló des de la seva captura ordenada pel rei Jaume II de Mallorca. La inquisició durà fins el dia 26 de gener, i cada jorn es van interrogatoris tret dels dies festius.

De les declaracions dels vint-i-cinc frare que foren interrogats per la comissió diocesana no es desprèn la més mínima culpabilitat dels membres de la comanda rossellonesa. Cal ressaltar, d'altra banda, pel que fa als enquestats, que la major part --gairebé la meitat-- feia entre onze i quinze anys que havien ingressat a l'orde i que ho havien feta a la mateixa casa del Masdeu --en un total de divuit--. Finalment, que la majoria pertanyia al grup de sergents, divuit en total, mentre que el grup dels capellans estava representat per quatre membres, i tres el dels cavallers, entre els quals es comptava el comanador de la casa, fra Ramon de Saguàrdia.

La comissió diocesana de Lleida es constituí formalment el dia 15 de febrer de 1310 a la Seu d'aquesta ciutat i cità canònicament tots els templers que es trobaven a la diòcesi, especialment els detinguts a Gardeny i al castell de Bellver, a comparèixer dins el terme màxim de quinze dies. El jorn següent, 16 de febrer, dilluns, al palau del bisbe, els inquisidors començaven ja a prendre declaracions dels primers onze frares; el dilluns, 23 de febrer, altres sis frares; el dijous, dia 26, altres quatre frares, i el dia següent, els quatre frares restants. La comissió, per tant, havia interrogat tots els templers que s'hi havien presentat en cinc dies. Les declaracions a les persones exteriors a l'orde foren preses els dies 11 i 12 de març al convent dels predicadors de Lleida, i el dia 17 de març, de nou al palau episcopal.

Cap indici d'immoralitat o heterodòxia[modifica]

Igualment, les declaracions dels acusats no aportaren cap indici d'immoralitat o heterodòxia. També, com esdevingué al Masdeu, la major part dels frares pertanyien al grup dels sergents -dinou en total-; sis eren cavallers i quatre capellans; quatre, a més, tenien la dignitat de comanador de casa.

Destaca, d'altra banda, la joventut dels enquestats, ja que gairebé un terç no ultrapassava els trenta anys, tot i que la majoria ja en feia més de quinze que havien ingressat a l'orde, alguns fins i tot en edat molt jove -un als tretze anys, dos als quinze, un als setze, dos als divuit i un als dinou-. Els llocs de recepció eren molt variats, per bé que cinc ho havien fet a Gardeny i altres cinc a Montsó; fins hi tot dos havien professat a ultramar.

Les respostes dels testimonis externs a l'orde tingueren un caràcter ben diferent, determinat pels grups que prestaren la seva declaració. Així, els tres dominics exposaren davant la comissió anècdotes que havien sentit dels templers i que ajudaven a formar un concepte negatiu de l'orde, mentre que els franciscans manifestaren que no creien que els templers fossin culpables dels crims que els imputaven, tot confirmant els seus parer -format a través de les confessions sacramentals que havien escoltat en moltes ocasions- que els frares eren fidels cristians i religiosos bons i dignes. Els tres sacerdots seculars, per contra, declararen que creien en la culpabilitat dels templers i exposaren la mala fama que en tots els sentits tenia en general l'orde.

Tal com manava la butlla Facienns misericordiam, després d'acabada la tasca dels interrogatoris duta a terme per les comissions diocesanes, cada província eclesiàstica havia de celebrar un concili per tal de declarar innocents o culpables els frares de la circumscripció.

El mes de setembre de 1310 es reuní, doncs, seguint les ordres papals, un consell a Tarragona per tal de jutjar individualment les persones dels templers. L'assemblea, però, no es decidí en cap sentit i ajornà la seva sentència. En tot cas, però, i a petició dels frares, atès que no havien estat declarats culpables, els eclesiàstics prengueren la resolució de demanar al monarca que alleugerís el rigor del seu encarcerament i que els templers fossin alliberats dels grillons amb que estaven empresonats tot deixant-los lliures dins els castells on estaven detinguts, segons petició que el concili feia al rei el 20 d'octubre de 1310.

A mitjan març de l'any següent un nou concili es tornava a reunir a Tarragona per tractar del mateix tema, i tampoc en aquesta ocasió l'assemblea es pronuncià sobre la culpabilitat o innocència dels frares catalans, tot i les pressions que aquests realitzaven davant el monarca per tal que instés els conciliars a dictar una sentència definitiva. Per bé que el consell no es posà d'acord amb el tema principal, prengué diverses mesures encaminades a mitigar el confinament dels religiosos. En aquest sentit els conciliars establiren les quantitats diàries que cada frare, d'acord amb la seva categoria, havia de percebre i que s'havien de pagar de les rendes procedents dels béns de l'orde.

Resultats molt diversos[modifica]

Els resultats de les inquisicions diocesanes dutes a terme arreu d'Europa havien estat molt diversos. Mentre en llocs com França, sota el control de l'arquebisbe de Narbona

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. Edita La Gran Enciclopedia Vasca, v. V, pàg. 574. (ISBN|84-248-0323-X)