Jaume Lorés i Caballería

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJaume Lorés i Caballeria Creu de Sant Jordi 1984
Dades biogràfiques
Naixement 1935
Barcelona
Mort 4 de desembre de 2002(2002-12-04) (als 67 anys)
Alma mater Universitat de Barcelona
Activitat professional
Ocupació Escriptor i asssagista
Altres dades
Partit polític Partit dels Socialistes de Catalunya
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Jaume Lorés i Caballeria (Barcelona,1935 - 2002) fou un escriptor, periodista, i assagista català. Fou conegut pel seu cristianisme progressista, el seu compromís antifranquista i el seu catalanisme transversal.

Biografia[modifica]

Nascut a Barcelona el 1935. Va estudiar teologia al seminari de Solsona i feu estudis de periodisme i dret, però no es va llicenciar.

Trajectòria durant el franquisme[modifica]

Fins al 1965 va dirigir la revista Qüestions de Vida Cristiana, i col·laborà amb la revista El Ciervo.[1] En una primera època tractà problemes específics de la societat i de l'Església catalana amb obres com Problemes del nostre cristianisme (1966), amb què va obtenir el Premi Crítica Serra d'Or d'assaig, 1967, Ensayos de subteología secular (1969), etc. Va professor de l'Escola de Periodisme del CIC, entitat lligada a sectors catalanistes i eclesiàstics.

El 1974 va ingressar a Convergència Socialista de Catalunya, després al PSC-Congrés i el 1978 al Partit dels Socialistes de Catalunya.

La transició i l'època democràtica[2][modifica]

Durant la Transició democràtica es dedicà a l'anàlisi política a La Vanguardia, El Observador, a l'Avui, la revista El Món on es va guanyar la popularitat entre els lectors amb les seves col·laboracions. També en ràdio, va col·laborar especialment als programes de La Mercantil Radiofònica, amb en Jordi Vendrell.[3][4] Va ser l'autor d'obres relatives a Catalunya i la Transició, com La transició a Catalunya (1977-1984), i El pujolisme i els altres (1985). Així mateix, una sèrie d'assajos, com ara Societat, cultura i pensament (1984) i Reptes de Catalunya (1987), plasmen el seu pensament com a teòric polític del nacionalisme.[5] Cunyat de Pasqual Maragall i amic personal de Jordi Pujol, fou força crític[6] amb l'esquerra catalana per no prendre's seriosament el moviment que donà origen a CDC i per la subordinació del PSC al PSOE.[7]

Coherent amb el seu catalanisme transversal, Jaume Lorés va col·laborar amb el conseller Max Cahner, quan dirigia el departament de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, i amb el conseller Joan Rigol, quan ocupava la conselleria de Treball i, més tard, de Cultura. Rigol el va nomenar també director del Patronat d'Investigacions Socials (PIS). Va dirigir, a més, el Centre d'Estudis de Temes Contemporanis de la Generalitat de Catalunya 1989 a 1998.

El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Va morir a Barcelona el 4 de desembre de 2002 a 67 anys a causa d'un infart, tot i que patia una malaltia neurològica des de finals dels anys noranta.[8]

Obres[modifica]

  • Problemes del nostre cristianisme (1966) (Premi Crítica Serra d'Or d'assaig, 1967)
  • Ensayos de subteología secular (1969)
  • Societat, cultura i pensament (1984)
  • Catalunya política i socialisme (1984)
  • La transició a Catalunya (1977-1984)
  • El 1984 de Catalunya: una crònica apassionada (1985)
  • El pujolisme i els altres (1985)
  • Reptes de Catalunya (1985) (1987)

Bibliografia[modifica]

  • J. A. González Casanova Jaume Lorés en la memoria "Revista El Ciervo Nº. 622,Barcelona 2003.
  • Generalitat de Catalunya Homenatge a Jaume Lorés 1935-2002 Barcelona 2005.

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]