Jaume de Xèrica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaJaume de Xèrica
Modifica dades a Wikidata

Jaume de Xèrica (c. 1238/c. 1255/1255/1260-1285/1288), fou infant d'Aragó per ser fill de Jaume I el Conqueridor i de Teresa Gil de Vidaure així com el primer baró de Xèrica, de Bejís, de Llíria, d'Andilla i d'Altura.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Fill il·legítim -i després legitimat- del rei Jaume I el Conqueridor i de la seva tercera dona Teresa Gil de Vidaure. Era, per tant, germanastre dels infants Pere i Jaume, i de fet va entrar a la línia successòria per darrere seu el 1272. El 1255 el rei donà a Teresa Gil de Vidaure i al seu fill Jaume el castell i la població de Xèrica.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Escut de la Casa de Vidaure, de la que descendia Jaume de Xèrica a través de la seva mare Teresa Gil de Vidaure.

En el testament atorgat a la ciutat de Montpeller el 1272, Jaume I el reconeixia com a fill legítim, ja legitimat pel Papa. Jaume I el Conqueridor li ratificà la vila de Xèrica el 7 d'abril de 1271, amb vincle de feu per als seus fills i els seus descendents mascles legítims. A més, al testament de Jaume I atorgat a Montpeller, l'incloïa entre els possibles hereus de la Corona, però només en cas de mort dels infants Pere, futur Pere III d'Aragó, i Jaume, futur Jaume II de Mallorca i els seus descendents.

El patrimoni rebut dels seus pares incloïa: Xèrica, El Toro, Eslida, Castellmontant, Altura, Móra i Tormón. Més tard va incorporar Xelva per matrimoni.[1] El 1281 era present a les converses del Campillo entre Pere el Gran i Alfons X de Castella.[1]

Més endavant Jaume de Xèrica va participar en la Unió de nobles aragonesos que es va aixecar contra el rei en plena Croada contra la Corona d'Aragó. De fet a les Corts de Saragossa de 1283 fou nomenat jutge conservador dels Furs i Privilegis d'Aragó.[1] Un cop mort el seu germanastre, i ja durant el regnat del seu cosí Alfons III d'Aragó, utilitzà la seva influència per a aconseguir que aquest últim jurés els Privilegis de la Unió.

A la seva mort fou sepultat juntament amb la seva mare, el seu germà Pere I d'Ayerbe i la seva dona Elsa Àlvarez d'Asagra al Reial Monestir de Gratia Dei, ja desaparegut.[2] Actualment les seves restes es troben desaparegudes. En canvi, el Monestir de Gratia Dei, encara que canvià de lloc i actualment es troba al municipi de Benaguasil, custodia encara les restes de la seva mare Teresa Gil de Vidaure.

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

Va contraure matrimoni prop de 1276 amb Elfa Àlvarez d'Azagra (c. 1250-c. 1289) filla d'Alvar Pérez d'Açagra, Senyor d'Albarrasí i de la seva primera dona Inés de Navarra,[3] filla bastarda de Teobald I de Navarra, que aportà una importat dot al matrimoni, com Xelva.[4] Fruit d'aqueix matrimoni nasqué un fill que fou l'hereu del títol i els béns de la baronia de Xèrica:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Mestre, 1998: p. 1139 i 1140, entrada: "Xèrica"
  2. ALDANA FERNÁNDEZ, Salvador (coord.), Monumentos desaparecidos de la Comunidad Valenciana, p. 144, tom I, Consell Valencià de Cultura, València 1999
  3. de Salazar y Castro, Luis. Indice de las glorias de la Casa Farnese o resumen de las heroycas acciones de sus principes (en castellà). Imprenta de Francisco del Hierro, 1716, p. 549. 
  4. Hodcroft, 1984, p. 44.
  5. Moxo y Montoliu, 1990, p. 169 n. 226 i 216 n. 26.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Arco y Garay, Ricardo del. Sepulcros de la Casa Real de Aragón (en castellà). Instituto Jerónimo Zurita. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1945. 
  • Hodcroft, F.W. ««Elpha»: nombre enigmático del «Cantar del Mío Cid»» (en castellà). Archivo de filología aragonesa, vol.34–35, 1984, pàg. 39–63. OCLC: 11818414.
  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 1139 i 1140 entrada: "Xèrica". ISBN 84-297-3521-6. 
  • de Moxó y de Montoliu, Francisco. La Casa de Luna (1276-1348): factor político y lazos de sangre en la ascensión de un linaje aragonés (en castellà). Aschendorffsche Verlagsbuchhandlung, 1990. ISBN 3-402-05825-1. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]