Jean-Luc Godard

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJean-Luc Godard
Jean-Luc Godard at Berkeley, 1968.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement3 desembre 1930 Modifica el valor a Wikidata
7è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 setembre 2022 Modifica el valor a Wikidata (91 anys)
Rolle (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortEutanàsia i suïcidi assistit Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de París Modifica el valor a Wikidata
Alçada1,7 m Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPel·lícula, cinema, nouvelle vague, direcció, teoria cinematogràfica, crítica de cinema, producció cinematogràfica, film and literature (en) Tradueix i literary activity (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódirector de cinema Modifica el valor a Wikidata
Activitat1954 Modifica el valor a Wikidata –  2022 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorCahiers du cinéma Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereNouvelle vague Modifica el valor a Wikidata
MovimentNouvelle vague Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaHans Luca Modifica el valor a Wikidata
Representat perElectronic Arts Intermix Modifica el valor a Wikidata
Participà en
21 juny 1997documenta X
12 juny 1987documenta 8
24 juny 1977documenta 6 Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeAnna Karina (1961–1967), divorci
Anne Wiazemsky (1967–1970), divorci
Anne-Marie Miéville (1971–2022), mort del cònjuge Modifica el valor a Wikidata
ParesPaul Godard Modifica el valor a Wikidata  i Odile Monod Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Jean Luc Godard Signature.svg Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0000419 Allocine: 113 Rottentomatoes: celebrity/jeanluc_godard Allmovie: p91804 TCM: 72527
Musicbrainz: b843da03-8b48-4567-9597-3c3e0068156d Discogs: 833999 Modifica el valor a Wikidata

Jean-Luc Godard (París, 3 de desembre de 1930 - 13 de setembre de 2022)[1][2] va ser un crític i director de cinema franco-suís. Va cultivar un cinema avantguardista i experimental.[3][4][5][6] És considerat un dels membres més influents de l'anomenada nouvelle vague, que renovà el cinema francès i tingué arreu una gran influència. El seu primer llargmetratge À bout de souffle, obté gran reconeixement en el Festival de Canes de 1959, a pesar de no aconseguir cap premi. El cine de Godard es caracteritza per la seua irreverència i rebel·lia. Va ser un renovador que trencava amb el muntatge considerat clàssic. Col·laborà com a crític primer a Gazette du Cinéma i més tard a Cahiers du Cinéma sota el pseudònim de Hans Lucas. En aquesta publicació coincidí amb els que esdevindrien membres de la nouvelle vague, François Truffaut, Éric Rohmer, Claude Chabrol i Jacques Rivette. Es casà amb l'actriu Anna Karina que protagonitzà diverses de les seves pel·lícules.

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Fill d'un metge i nét per part de mare de banquers suïssos, va viure els seus primers anys en aquest país, i posteriorment va traslladar-se a París durant la seva adolescència, on estudià etnologia a la Sorbona. En aquesta època comença a descobrir la seva gran passió pel cinema, freqüenta contínuament la Cinemateca Francesa i els cineclub parisencs. El 1950 va començar a treballar com a crític cinematogràfic en diverses revistes, entre elles Cahiers du Cinéma, en les quals utilitzava el pseudònim de Hans Lucas. En aquesta publicació coincidiria amb la plana major de la nouvelle vague, és a dir, amb François Truffaut, Éric Rohmer, Claude Chabrol i Jacques Rivette.

En morir la seva mare el 1954, es va traslladar de nou a Suïssa on va treballar com a paleta, fet que va servir com a argument al seu primer documental, Operation Béton. En tornar a París, mentre continuava treballant en Cahiers du Cinéma, va rodar els curtmetratges Uneix femme coquette (1955) i Tous els garçons s'appellent Patrick (1957).

Carrera[modifica]

L'època daurada de la Nouvelle vague[modifica]

A l'estiu de 1959 va començar el rodatge del seu primer llargmetratge, À bout de souffle, sobre un guió de François Truffaut —de qui va ser, durant aquests anys, molt amic— i amb la col·laboració de Claude Chabrol. La pel·lícula, protagonitzada per Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg, va suposar una revolució en la manera de filmar en utilitzar tècniques fins llavors poc ortodoxes, com rodar càmera en mà, utilitzar l'estil documental o saltar d'un pla a un altre. Malgrat no aconseguir cap premi al Festival de Cannes, va guanyar l'Ós de Plata al Festival de Berlín, així com el Premi Jean Vigo.

El 1960 va dirigir el seu segon llarg, El soldadet, que va estar prohibit a França durant tres anys. Aquest film va estar protagonitzat per Anna Karina, actriu amb qui es va casar un any més tard i que protagonitzaria diversos dels seus projectes posteriors.

Durant els següents anys, Godard va col·laborar amb altres integrants de la Nouvelle vague com a actor, codirector o productor, alhora que va dirigir pel·lícules enormement influents que van ser aclamades per la crítica cinematogràfica com a Bande à part o Pierrot el boig. Alguns dels premis que va aconseguir en aquesta època van ser el premi especial del jurat i el de la crítica de la Mostra de Venècia per Viure la seva vida, el seu segon Ós d'Or per Alphaville, i un nou premi especial del jurat a la Mostra per La Chinoise.

A partir de Made in USA, el cinema de Godard, ja abans caracteritzat pel radicalisme formal, va incorporar un progressiu radicalisme polític que va cristal·litzar en dos llargmetratges, La Chinoise i Week End, preludi de la seva incorporació al moviment maoista.

Etapa política[modifica]

A partir d'Alphaville rodada el 1967, i després de divorciar-se d'Anna Karina i casar-se amb l'actriu Anne Wiazemsky, Godard va incloure en els seus treballs moltes referències i cites del maoisme i del marxisme-leninisme, ideologies en aquell moment familiars en els cercles d'intel·lectuals, estudiants i obrers que participarien poc després en la revolta del Maig del 68.

Va crear el Col·lectiu Dziga-Vertov amb Jean Pierre Gorin, Armand Marco i Jean Henri Roger i van rodar, sovint en 16 mm, amb influències del cine de propaganda soviètic, però sense oblidar les qüestions estètiques. El maig de 1968 el Festival de Canes fou suspès per les interrupcions en les projeccions -concretament Peppermint Frappé de Carlos Saura- que van protagonitzar Godard, Truffaut, Roman Polanski i Louis Malle, cineastes que formaven part del jurat, per deixar clara la seva postura respecte del moviment estudiantil i obrer que succeïa en aquell moment i del que el festival semblava no donar cap eco. En aquell any va dirigir també Sympathy for the Devil, un documental singular on Godard accedí als assajos i intimitats del grup The Rolling Stones, tot apropant-se de manera subtil al seu procés creatiu.

Després de les eleccions europees del 2014, en què el partit d'extrema dreta Front Nacional va guanyar les eleccions a França, Godard va opinar que François Hollande hauria de nomenar Marine Le Pen com a Primera Ministre.[7]

Les dècades de 1970 i 1980[modifica]

Sense dissoldre el Grup Dziga Vertov, i encara compromès amb la militància revolucionària, Godard va provar de dirigir films de ficció convencional que exemplifiquessin les teories maoistes dirigint-se a un públic més ampli. Com a primera peça d'aquest projecte, i codirigint amb Jean-Pierre Gorin, va estrenar el 1972 el llargmetratge Tot va bé, protagonitzat per Yves Montand i Jane Fonda. No obstant això, i a pesar que tant Godard com Gorin havien planejat fundar la productora Tot Va Bastant Bé amb la qual dirigir nous projectes de tall marxista, uns mesos després van fer una severa autocrítica dels pressupostos teòrics sota els quals s'havia rodat Tot va bé en el documental Carta a Jane, després del qual el Grup Dziga Vertov es va dissoldre definitivament.

Godard, ja separat d'Anne Wiazemsky, va rebutjar tota la seva etapa maoista en el documental Aquí i en un altre lloc, estrenat el 1976 i codirigit amb Anne-Marie Mieville.

En la dècada de 1980 tornaria al cinema convencional de 35 mm i rodaria pel·lícules polèmiques com Jo et saludo, Maria, en paral·lel amb Anne-Marie Mieville. A finals de la dècada va començar a treballar en una sèrie documental titulada Histoire(s) du cinéma, en la qual donaria la seva particular visió sobre la història del cinema i que Canal Plus francès va emetre l'any 2000. És una obra conceptual, plena d'imatges superposades i textos, de polèmiques i de poesia, que es prolonga en la dècada següent.

Últimes pel·lícules[modifica]

A més, va rodar Allemagne 90 neuf zéro (1991) i Els Enfants jouent à la Russie (1993), sobre aquests anys crítics. I va fer Hélas pour moi (1993) film que s'inspira en la llegenda d'Alcmena i Amfitrió, pertanyent a la mitologia grega, que va ser portada al teatre per Plauto, Molière, Kleist i Giraudoux; vol mostrar el desig encarnat en l'home; i utilitza així mateix idees de Leopardi sobre l'amor. Va fer més tard, un retrat de si mateix a JLG/JLG - autoportrait de décembre (1995), i una pel·lícula For Ever Mozart (1996), en la qual està present la música del títol.

Després realitzarà La nostra música (2004), i després d'uns curts, el 2010, Film Socialisme.

El 2012, la productora Wild Bunch va anunciar un nou film de Godard, Adieu au Language, pel·lícula rodada en 3D pel seu director de fotografia, Fabrice Aragno.[8][9][10] El 2018 va presentar a competició oficial del Festival de Cannes la pel·lícula Le livre d'image.[11]

El 13 de setembre de 2022, el diari Libération va publicar que havia mort per suïcidi assistit, envoltat dels seus afins a Rolle, Suïssa, gaudint de bona salut.[12]

Premis i reconeixements[modifica]

Festival Internacional de Cinema de Cannes
Any Categoria Pel·lícula Resultat
2014[13] Premi del Jurat Adéu al llenguatge Guanyador
2018[14] Palma d'Or especial El llibre de les imatges Guanyador
Festival Internacional de Cinema de Venècia
Any Categoria Pel·lícula Resultat
1962[15] Premi especial del jurat Viure la seva vida Guanyador
Premi Pasinetti Guanyador
1967[16] Premi especial del jurat La Chinoise Guanyador
1982[17] León d'Or a tota la seva carrera - Guanyador
1983[18] Lleó d'Or Nom: Carmen Guanyador
Premi tècnic Guanyador
1991[19] Medalla d'or del President del Senat italià Allemagne année 90 neuf zéro Guanyador

Filmografia[modifica]

Les principals obres de la seva filmografia són:[21]

  • Sauve qui peut (la vie) (1980)
  • Lettre à Freddy Buache (1981)
  • Passion (1982)
  • Scénario du film 'Passion' (1982)
  • Prénom Carmen (1983)
  • "Série noire" (1984) TV Series
  • Détective[22] (1985)
  • Je vous salue, Marie (1985)
  • Grandeur et décadence (1986) (TV)
  • Meetin' WA (1986)
  • Soft and Hard (1986)
  • Soigne ta droite (1987)
  • Aria (1987) (segment d'"Armide")
  • King Lear (1987)
  • "Les Français vus par" (1988) (mini) (segment de "Le dernier mot")
  • On s'est tous défilé (1988)
  • Puissance de la parole (1988)
  • Histoire(s) du cinéma: Toutes les histoires (1989) (V)
  • Histoire(s) du cinéma: Une histoire seule (1989) (V)
  • Le Rapport Darty (1989)
  • Nouvelle vague (1990)
  • Comment vont les enfants (1990) (segment de "L'enfance de l'art")
  • Allemagne 90 neuf zéro (1991)
  • Contre l'oubli (1991) (segment de "Pour Thomas Wainggai, Indonésie")
  • Hélas pour moi (1993) (uncredited)
  • Les Enfants jouent à la Russie (1993)
  • JLG/JLG - autoportrait de décembre (1995)
  • Deux fois cinquante ans de cinema français (1995)
  • For Ever Mozart (1996)
  • Histoire(s) du cinéma: Fatale beauté (1997) (V)
  • Histoire(s) du cinéma: Seul le cinéma (1997) (V)
  • Histoire(s) du cinéma: La monnaie de l'absolu (1998) (V)
  • Histoire(s) du cinéma: Le contrôle de l'univers (1998) (V)
  • Histoire(s) du cinéma: Les signes parmi nous (1998) (V)
  • Histoire(s) du cinéma: Une vague nouvelle (1998) (V)
  • The Old Place (1998)
  • L'Origine du XXIème siècle (2000)
  • Éloge de l'amour (2001)
  • Ten Minutes Older: The Cello (2002) (segment "Dans le noir du temps")
  • Liberté et patrie (2002) (V)
  • Notre musique (2004).
  • Prière pour refusniks (curt, 2004)
  • Film Socialisme (2010)

Referències[modifica]

  1. «Jean-Luc Godard est mort» (en francès). Libération, 13-09-2022 [Consulta: 13 setembre 2022].
  2. «S’ha mort el cineasta Jean-Luc Godard». Vilaweb, 13-09-2022 [Consulta: 13 setembre 2022].
  3. EFE. «Jean-Luc Godard cumplió 90 años con muchas ganas de hacer cine» (en castellà). EL NACIONAL, 03-12-2020. [Consulta: 3 desembre 2020].
  4. Keystone-ATS. «Jean-Luc Godard: 90 velitas y aliento de sobra» (en castellà). SWI swissinfo.ch. [Consulta: 3 desembre 2020].
  5. C, S. «Muere el cineasta Jean-Luc Godard» (en castellà). La Razón, 13-09-2022. [Consulta: 13 setembre 2022].
  6. Cinemanía. «Muere Jean-Luc Godard a los 91 años» (en castellà). Cinemanía, 13-09-2022. [Consulta: 13 setembre 2022].
  7. «Jean-Luc Godard creu que Hollande hauria de nomenar Marine Le Pen primera ministra». Ara.cat.
  8. «Un nouveau film de Jean-Luc Godard en 3D». Télérama, mayo 2012 [Consulta: 11 maig 2013].
  9. Craig Keller. «Cinemasparagus: ADIEU AU LANGUAGE / Jean-Luc Godard», 13-09-2011.
  10. Cook, Adam «Beauty in the Defects: An Interview with Fabrice Aragno». Notebook, 23-10-2012 [Consulta: 11 maig 2013].
  11. «Festival de Cannes: se anunció la programación oficial». Marienbad, abril 2018 [Consulta: 12 abril 2018].
  12. «Mort De Jean-Luc Godard». Liberation, septiembre 2022 [Consulta: 13 setembre 2022].
  13. Robbie Collin «Winter Sleep, winner of the Cannes Palme d'Or – review». The Telegraph, 24-05-2014 [Consulta: 25 març 2014].
  14. «2018 Cannes Film Festival Award Winners Announced». Variety, 19-05-2018. [Consulta: 20 maig 2018].
  15. «Venice Film Festival 1963 Awards». imdb.com. [Consulta: 5 maig 2021].
  16. «Venice Film Festival 1967 Awards». imdb.com. [Consulta: 14 abril 2021].
  17. «Venice Film Festival 1982 (Competition)». letterboxd.com. [Consulta: 29 març 2018].
  18. «Premi 40. Mostra Internazionale del Cinema». sicvenezia.it. [Consulta: 1r abril 2018].
  19. Error en arxiuurl o arxiudataOfficial Awards of the 48th Mostra». labiennale.org. Arxivat de l'original el 26 de setembre de 1999. [Consulta: 28 gener 2021].
  20. «Jean-Luc Godard no irá a por el Oscar» (en castellà). , 15-04-2013 [Consulta: 22 setembre 2020].
  21. IMDB Logo 2016.svg Jean-Luc Godard a Internet Movie Database (anglès)
  22. «Johnny Hallyday, singer known as the ‘French Elvis,’ dies at 74» (en anglès). NBC, 06-12-2017. [Consulta: 6 desembre 2017].

Bibliografia[modifica]

  • Louis-Albert Serrut (Titulaire d'un doctorat d'arts et sciences de l'art à Paris 1 en 2010, spécialiste de cinéma), "Jean-Luc Godard, cinéaste acousticien: Des emplois et usages de la matière sonore dans ses œuvres cinématographiques" (Mars 2010 - Editions l'Harmattan)
  • Godard, Entrevista a Le Monde, Abril de 1972.
  • (5) Godard, J.L., Primers sons ‘anglesos', Cinéthique, n. 5, 1969.
  • (basc)Intxauspe, J.M. 2013: Film Socialisme: Quo vadis Europa, hAUSnART, 3: 94-99

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean-Luc Godard