Jean Daniélou

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgJean-Guenolé-Marie Daniélou
S.J.
Giorgio La Pira and Jean Daniélou.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 14 de maig de 1905
Neuilly-sur-Seine
Mort 20 de maig de 1974(1974-05-20) (als 69 anys)
París
Nacionalitat França França
Religió Catolicisme
Alma mater Facultat Catòlica de Lió
Ocupació teòleg, escriptor i sacerdot catòlic
Orde Companyia de Jesús
Ordenació sacerdotal 20 d'agost de 1938
Consagració episcopal 19 d'abril de 1969
per François Marty
Proclamació cardenalícia 28 d'abril de 1969
per Pau VI
Cardenal-Diaca de Sant Saba
Premis Cavaller de la Legió d'Honor

Lloc web Fitxa a catholic-hierarchy.org
Modifica dades a Wikidata

Jean Daniélou (Neuilly-sur-Seine, París, 14 de maig de 1905 – París, 20 de maig de 1974) cardenal de l'església catòlica i teòleg francès.

Biografia[modifica | modifica el codi]

De nom sencer Jean Guenole Louis Marie Daniélou. El seu pare, Charles Daniélou, fou periodista i ministre i la seva mare, Madeleine Clamorgan, fundadora del Col·legi de Santa Maria de Neully. Cursà estudis en la seva població nadiua i en la Facultat de Lletres de l'Institut Catòlic de París. El 1929 ingressà en el noviciat de la Companyia de Jesús, a Laval, i una vegada profés, ensenyà Literatura a Poitiers.

S'ordenà sacerdot l'agost de 1938, i el 1940, junt amb Henry de Lubac i Ives Congar, inicià i impulsà el moviment teològic (Nova teologia), que fou “durant algun temps designació genètica d'una sèrie de corrents molt diverses...” Amb elles es pretenia re agafar de bell nou la teologia tradicional, en estret contacte bíblic-patrístic, amb la filosofia moderna i amb la història de les religions”.[1]

El 1941 formà part, a París, de la Redacció de la revista Ètudes i prepara la seva tesi doctoral, en la disciplina de teologia, sobre la mística de Sant Gregori de Nissa i que titulà Platonisme et Théologie religieuse, obra molt important. Per les mateixes dates inicià, amb Lubac, la publicació de la col·lecció (Fonts cristianes), i el 1943 succeeix en Lebreton en la càtedra de l'Institut Catòlic de París, on ensenya diverses disciplines teològiques, fins a 1969. El 1962 havia estat degà d'aquest centre docent.

També impartí ensenyança en el Centre Richelieu de la Sorbona, i ensems que atenia a la direcció espiritual de l'Escola Normal de Sèvres, entre altres activitats. Fundà i animà, així mateix, per més d'un quart de segle, el Centre de Sant Joan Baptista i viatjà per molts països, Espanya entre ells, dictant conferències i desenvolupant altres activitats.

Des de 1945 la seva actuació se centra de forma especial en l'estudi de la patrística i orígens del cristianisme i en el zel pastoral, especialment dedicat als grups joves. També fou un dels impulsors de l'Amistat Judeocristiana. Joan XXIII el designà teòleg pèrit del Concili Vaticà II, on va tenir una destacada actuació. Pau VI el preconitzà arquebisbe titular, pro illa vice, de Taormina (Messina), l'11 d'abril de 1969, i pocs dies després –en el Consistori del 28 d'abril- fou creat cardenal.

Va pertànyer a les sagrades congregacions per als religiosos i congregacions i instituts seglars i per a l'Educació Catòlica i Secretariat per als no cristians. El 1972 se'l designà membre de l'Acadèmia Francesa per a ocupar el lloc de Tisserant. Col·laborà en l'obra Nova Història de l'Església i en importants revistes i diaris.

Altres obres:

  • Sagrament del futur
  • Bíblia i litúrgia
  • Els àngels i la seva missió
  • Diàlegs
  • Els Evangelis de la infància
  • La Resurrecció
  • Evangeli i món modern
  • Estudis de d'Exegesis judeocristiana
  • Missatge evangèlic i cultura hel·lenística dels segles II i III

I d'altres moltes.

Daniélou fou condecorat amb la Legió d'Honor, amb rang de cavaller.

La seva mort, ocorreguda sobtadament en el quart pis d'un immoble del carrer Dulong, en el districte 17 de París, en el domicili de la senyoreta Santoni, jove de vint-i-quatre anys que treballava com artista en un cabaret parisenc, va donar peu a les més diverses interpretacions i posà als serveis informatius de l'Església catòlica en una situació molt delicada.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rahner-Vorgrimler: Diccionari Teològic

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Enciclopèdia Espasa. Suplement 1973-74, pag. 170.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Augustin Bea
CardinalCoA PioM.svg
Cardenal diaca de Sant Saba

28 d'abril de 1969 - 20 de maig de 1974
Succeït per:
Joseph Schröffer
Precedit per:
Eugène Tisserant
Seient 37 de l'Académie française
1972 - 1974
Succeït per:
Robert-Ambroise-Marie Carré