Jenůfa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jenůfa
Cartell de l'estrena de Jenůfa
Cartell de l'estrena de Jenůfa
Títol original Její pastorkyňa
Compositor Leóš Janáček
Llibretista Leóš Janáček
Llengua original txec
Font literària en el drama Její pastorkyňa (La seva filla adoptiva) de Gabriela Preissová
Actes 3
Estrena absoluta
Data estrena 21 de gener de 1904
Escenari Teatre de Brno
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 14 de gener de 1965 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
  • Personatges principals
    • Jenůfa, cosina de Laca i Števa i fillastra de Kostelnička (soprano) - Marie Kabeláčová
    • Laca Klemeň, germanastre de Števa i enamorat de la seva cosina Jenůfa (tenor) - Alois Staněk-Doubravský
    • Števa Buryja, germanastre de, faldiller, havia estat enamorat de Jenůfa (tenor) - Bohdan Procházka
    • Kostelnička Buryjovka, sagristana i madrastra de Jenůfa (soprano) - Leopoldina Hanusová-Svobodová
  • Personatges secundaris
    • Starenka Buryjovka, sogra de Kostelnička i àvia de Jenůfa i els dos germans (contralt) - Věra Pivoňková
    • Stárek, vell capatàs del molí (baríton) - Karel Benýško
    • Alcalde (baix) - Alois Pivoňka
    • Muller de l'alcalde (mezzosoprano) - Ema Kučerová
    • Karolka, filla de l'alcalde i la seva muller (mezzosoprano) - Růžena Kasperová
  • Altres
    • Jano, pastoret (soprano)
    • Barena, pagesa, alumna de Jenůfa (soprano)
    • Pastuchyna, noia vaquera (mezzosoprano)
    • Tetka, vella del poble (contralt)
    • Cor: Quints, servents, noies, camperols, músics.[1]
Modifica dades a Wikidata

Jenůfa (a la República Txeca es coneix com Její pastorkyňa en txec, La seva filla adoptiva) és una òpera en tres actes de Leóš Janáček sobre un llibret en txec del mateix compositor, basat en l'obra de teatre Její pastorkyňa de Gabriela Preissová. Va ser estrenada al Teatre de Brno, el 21 de gener de 1904.

Janáček va treballar durant deu anys en aquesta òpera, en una època trista, en la qual va morir la seva filla. Després de ser rebutjada per Praga, la va poder estrenar a Brno amb unes poques repeticions: el món de la música no es va donar per assabentat. Fins al 1916 no va arribar al Teatre Nacional de Praga, però la guerra va impedir la seva difusió. Traduïda a l'alemany va arribar a l'Òpera de Viena el 1918, des d'on es va difondre ràpidament el prestigi del compositor de 64 anys.[2]

Janáček debutava amb aquesta obra en el món de l'òpera. El seu estil s'enquadra entre el verisme realista, el nacionalisme txec i l'avantguarda del canvi de segle. Ambientada a la Moràvia rural, ens ofereix un drama petitburgès de gelosia, desamor, aparença i fanatisme religiós,[3] com el sentit de l'honor familiar porta a l'infanticidi i a la infelicitat.[4]

Estimat per dos germanastres, Jenůfa està secretament embarassada d'un d'ells. Preocupat per la reputació de la família, la seva madrastra comet un acte atroç, amb l'esperança que Jenůfa no es queda sola. Però quan el cos d'un nadó es troba en el dia del casament, la devastadora veritat es revela a tots.[5] El drama de Jenůfa esclata en el segon acte amb tota l'agresta brutalitat del drama rural: el fill natural de Jenůfa, al qual el seu pare no ha reconegut i que, per tant, és motiu de deshonra, és ofegat al riu per Kostelnička, madrastra de Jenůfa. Executa així un crim gairebé perfecte -ha mantingut la maternitat de Jenůfa en secret i li ha proporcionat un somnífer per fer-li creure la mort natural del seu fill- i aparentment favorable a Jenůfa perquè arrenca d'arrel la causa del seu deshonor i fa possible que pugui casar-se amb un noi que l'estima. Un crim impune, sembla, però brutalment sòrdid. Aquest plantejament es troba en la narrativa francesa, catalana o russa de l'època.[6]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Gabriela Preissová va escriure Její pastorkyňa, en el qual es basa el llibret de l'òpera

Fins als cinquanta anys, Janáček havia tingut una vida bastant modesta, instal·lat a Brno, la capital de Moràvia, treballant a preu fet com a director de cors, professor i crític musical. La seva fama era bàsicament regional. D'aquesta època són les seves primeres composicions, majorment obres corals i de cambra. Cap a finals de la dècada de 1880, el compositor coneix a František Bartoš, filòleg i col·lega docent d'una de les escoles a Brno, amb qui realitza dues importants edicions de cançons folklòriques moravianes: una de 174 cançons editada el 1890 i una altra immensa de 2.057 cançons i danses, publicades entre 1899 i 1901. Aquest contacte amb la música de la seva terra inspiraria a Janáček per compondre una sèrie de danses orquestrals (que porten els primers números d'opus al seu catàleg) i li donaria l'impuls per posar en música a un intens drama teatral ambientat a Moràvia, Její pastorkyňa (La seva filla adoptiva, 1890), escrit per la jove bohèmia Gabriela Preissová.[7]

Jenůfa va marcar el començament d'una de les segones floracions més extraordinàries de la història de la música, i el llançament de la reputació internacional de Janáček:[8] deu òperes, dotze peces simfòniques, gairebé totes de caràcter popular, música de cambra i abundants poemes corals i cançons. Poc o res d'això va passar les fronteres del seu país, fins que havent arribat a la vellesa, sobtadament la seva personalitat va ser descoberta internacionalment, gràcies particularment a l'activitat de la Societat Internacional de Música Contemporània, que va incloure les seves creacions en els programes dels Festivals de Salzburg, Venècia, Londres i Frankfurt. Davant la intensitat emotiva, el vigor dinàmic i l'originalitat inventiva de la partitura de Jenůfa, escrita a més amb un domini dels recursos orquestrals i un coneixement del teatre singularíssims, que situen el compositor almenys a la mateixa alçada de Dvořák i Smetana.[9]

Janáček va trigar nou anys a compondre Jenůfa. És la primera de les òperes de Janáček en què queda palesa la seva veu personal, en una violenta història d'infanticidi i redempció. Com en l'obra de teatre original, destaca pel seu sever i despullat realisme. Janáček va viure un drama semblant al de Jenůfa quan va perdre la seva filla Olga a causa d'un tifus a Rússia, on el seu pare la va enviar per separar-la d'un pretendent. Igual que passa en l'òpera, on Kostelnička (la Sagristana) altera el curs natural de les coses en decidir eliminar el nadó il·legítim que Jenůfa va donar a llum, Janáček va canviar la vida de la seva descendent en voler trencar una relació no desitjada. «Janáček va bolcar el seu propi turment en Jenůfa, on apareixen moltes formes d'amor: l'amor sexual, el filial, el maternal, l'amor caritatiu i l'egoista. L'altre tema clau de Jenůfa és el de la responsabilitat i la maduresa o com l'home ha de millorar per poder ser feliç», diu Tambosi.[10]

El conte txec en què es basa l'òpera -La seva filla adoptiva de Gabriela Preissová- es va publicar el 1890 i l'òpera de Janáček es va estrenar el 1904. Eren els anys de La novel·la experimental (1880) de Zola, Cavalleria rusticana (1890) de Mascagni, o Drames rurals (1904) de Víctor Català. El desig de veritat en l'art refermava a Europa i alguns ho van mostrar retratant el món rural com l'espai primitiu i violent que el bucolisme havia maquillat. Però el que fa excepcional Jenůfa és la singularitat -i la qualitat humana- d'un desenllaç que té la marca del Janáček més humà, estoic i benigne: després de descobrir el crim, Kostelnička confessa que el que li va semblar un gest d'amor cap a Jenůfa només amagava egoisme, i Laca, el noi que aspirava a l'amor de Jenůfa, accepta els fets i li ofereix oblidar junts aquells horrors. Així preval la continuïtat de la vida sobre la base de la lucidesa i de la bondat. Sense sentimentalisme. L'extraordinària música de Janáček, encara, sembla acostar-se també a l'home real en basar-se en melodies populars però sobretot en el ritme de la llengua txeca parlada.[6]

Jenůfa és un intens drama rural, ben concebut i portat d'una manera eficaç a l'escenari. Per a la versió musical va ser necessari abreujar una mica la peça teatral.[2] A més de l'ambient folklòric, l'obra de Preissová -emmarcada en el naturalisme de la seva època- li ofereix a Janáček un violent retrat de les personalitats humanes en les més crues contradiccions que són posades en música d'una manera molt especial. El compositor va decidir conservar la prosa de l'obra teatral, evitant la versificació regular de les òperes del seu temps i respectant la prosòdia de l'idioma txec. Aquesta elecció és una conseqüència directa de l'estudi de la parla quotidiana a la qual es va dedicar després del de la música folklòrica. Janáček va formular idees, durant cinc anys, sobre el que va denominar «melodia de la parla», fragments estilitzats del discurs parlat, escrits en notació musical convencional.[7]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Janáček i els directors d'orquestra Karel Kovařovic i Jan Kunc

L'estrena, amb el nom Její pastorkyňa (La seva filla adoptiva), tal com es coneix encara a la República Txeca,[11] va ser el 21 de gener de 1904 al Teatre de Brno, i va passar desapercebuda.[10] Va haver d'esperar 12 anys per veure-la muntada, el 26 maig 1916, al Teatre Nacional de Praga, però la guerra va impedir la seva difusió. L'arribada de la seva òpera al centre operístic que tot músic de la regió havia de conquerir, va ser després de molt insistir i fins i tot cedint a la manipulació de la seva partitura en mans del director musical del teatre, Karel Kovařovic.[7] La Sagristana original de Praga, Gabriela Horvátová, només tenia 39 anys, però ja havia cantat una àmplia gamma de papers. A diferència de Sagristanes més recents, que solen vestir de negre intens, Horvátová portava un vestit regional colorit, amb una armilla brodada i una faldilla d'encaix. Janáček li va atribuir l'èxit de la producció de Praga i va començar una relació amb ella.[11]

L'escriptor Max Brod, entusiasmat per l'obra, la va traduir a l'alemany (pertanyia a una burgesia alemanya de Praga molt independent i molt barrejada amb elements jueus, en què cal incloure, a més de molts altres noms d'importància, a Rilke i a Kafka), i va ser després un dels més decidits defensors de Janáček. Amb aquesta versió, l'òpera (amb el títol de Jenůfa, amb el qual es coneix a les regions de parla alemanya) va arribar a l'Òpera de Viena (1918) amb la famosa soprano Maria Jeritza (que dit sigui de pas era també oriünda de Brno), des d'on es va difondre ràpidament el prestigi del compositor de 64 anys.[2] Un altre pas fonamental en l'ascens a l'èxit d'aquesta òpera es va donar el 1924, quan Erich Kleiber va liderar i Otto Klemperer va promocionar[11] una sèrie de representacions que van tenir lloc el 1924 al Teatre de l'Òpera de l'Estat de Berlín, amb més de 50 representacions,[12] i al Metropolitan de Nova York. Olin Downes va descriure el treball a The New York Times com «una òpera d'una singular originalitat singular, ingenuïtat i irregularitat d'invenció i efecte». Ernest Newman va escriure a New-York Evening Post que era «la col·lecció més completa d'indesitjables i increïbles que mai ha aparegut anteriorment en qualsevol altra òpera». Jenůfa va durar només sis actuacions, i no va tornar a escoltar-se en el Met durant mig segle.[11]

També l'Argentina la va conèixer en aquest idioma el 1950, sota la direcció de Karl Böhm, al Teatro Colón (reposada el 1951 i 1963).[7] Al Liceu es va estrenar l'any 1965 i es va representar per últim cop la temporada 2004-05.

Passats molts anys, va ser molt valuós el treball realitzat pel director Charles Mackerras, qui va reconstruir la partitura original de l'estrena de Brno i la va portar al disc el 1982, amb Eva Randová, en un notable registre produït pel segell Decca.[13]

Jenůfa es considera avui una peça clau del teatre musical modern. Tot i que en l'actualitat es representa en la versió original del compositor, la inicial popularitat de Jenůfa va sorgir arran de l'adaptació feta pel compositor Karel Kovařovic, moderant el que llavors es consideraven els aspectes més excèntrics de l'estil i l'orquestració de Janáček. Amb aquesta alteració va ser ben rebuda en primer lloc a Praga, i després pertot arreu. Haurien de passar més de 70 anys perquè el públic pogués escoltar la versió original de Janáček.

Argument i anàlisi[modifica | modifica el codi]

Lloc: en una aldea morava.
Temps: finals del segle XIX.[2]

Un breu preludi esbossa un decorat rústic i una atmosfera una mica opressiva, en particular mitjançant una nota insistent, repetida pel xilòfon. En un apartat molí a les muntanyes habita l'Àvia Buryja amb el seu nét Števa i el germanastre d'aquest, Laca. La bella Jenůfa, filla adoptiva de la sagristana Kostelnička, resa a la verge perquè el seu estimat Števa no sigui cridat a files. Espera en secret un fill d'ell i les noces és la seva única esperança per evitar la deshonra. El silenciós Laca també estima a Jenůfa, sense ser correspost.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Jenůfa entona una oració a ritme de dansa i l'Àvia li ho retreu. La veu de Laca irromp amb violència per recordar una infància mancada d'afecte i expressar la seva gelosia de Števa. Jenůfa esmenta la planta de romaní; si es marceix, es marceix la felicitat. El Capatàs esmola el ganivet de Laca el significat del qual expressa un motiu punyent del xilòfon: la futura ferida de Jenůfa. Amb una declamació sòbria i una orquestra espantada, Laca confessa al Capatàs que ha posat cucs en el romaní de Jenůfa. En anunciar que Števa no ha estat reclutat, Laca s'indigna i Jenůfa, l'Àvia i el Capatàs s'alegren. Arriben els reclutes entonant un cant molt popular, procedent de cançons moravianes. Števa, borratxo, s'uneix a la cançó del cor de reclutes, tot i que ell ha escapat a la seva sort. L'ambient es va exaltant cada vegada fins a arribar al crit de Hurra, hurra, hurra! i ser interromput pel crit de Jenůfa en ple deliri de Števa. Jenůfa li retreu que estigui novament borratxo i Števa respon ferit en el seu orgull amb un cant a la vegada ebri i vanitós. S'inicia una dansa i Števa canta amb el cor fins que decideix ballar amb Jenůfa. Un crescendo i accelerant condueix al paroxisme salvatge de l'escena, al compàs de les danses eslaves.

La sagristana Kostelnička interromp l'escena i inicia un llarg monòleg, acompanyat pel lament de l'oboè i del clarinet, sobre el destí tràgic de la família. S'arriba al clímax expressiu d'aquest acte, sobre unes paraules que preludien la causa de l'infanticidi. La sagristana exigeix a Števa un any d'abstinència perquè se celebri el casament. La sorpresa genera una sèrie d'intervencions de gran riquesa musical de Jenůfa, Kostelnička, l'Àvia, Laca i els reclutes. Un motiu final, lànguid i resignat que entona l'Àvia, Tota parella ha de forjar-se en el sofriment és desenvolupat després pel Capatàs i per un tutti a cappella en una estilització del conjunt vocal que recorda a alguns Finali de Verdi.

La nota repetida del xilòfon fa de transició a l'escena següent. Jenůfa, amb un cant melodiós i angoixat, li recorda a Števa que han de casar-se per salvar la seva honra. Davant el cant ebri de Števa, Jenůfa amenaça de matar-se, mentre ell assegura en el registre més agut que mai l'abandonarà, encara que només fos per les teves galtes com pomes. Laca es mofa de les pretensions de Števa i, sobre un ritme ostinato i la nota repetida del xilòfon, s'entaula una discussió amb Jenůfa. Quan Laca intenta besar-la i ella es resisteix, aquest perd el judici i clava un tall a la galta de Jenůfa: orquestra i cantants se sumen a una música desencaixada. Laca confessa el seu amor per Jenůfa. Mentre Laca es desespera per aquest acte inconscient i Jenůfa corre cap als braços de la seva àvia, cau el teló davant un convulsiu trémolo de tota l'orquestra.

En el primer acte, un escenari exterior i pintoresc, es poden detectar estructures regulars i repeticions a la manera antiga de les òperes nacionals txeques, però aquest recurs està al servei de la caracterització de determinats personatges i situacions, no com un mer exotisme colorit: el borratxo Števa porta la senzilla melodia folklòrica regular i repetida en diverses ocasions que el mostren tal com és, un home sense compromís i més aviat rutinari.[7]

Acte II[modifica | modifica el codi]

Un nou preludi, sobre trèmolos de cordes greus i cops de timbal, dóna inici a l'acte. La sagristana ha amagat a Jenůfa a casa després de saber el seu secret, fent veure que la noia està a Viena. El nen ha nascut i ella l'ha batejat.

En un crispat «monòleg interior», Kostelnička manifesta l'infern emocional que li ha provocat el nen. Jenůfa es lliura a un cant tendre i somiador mentre contempla el nadó, acompanyada per trémolos idíl·lics en els violins i suaus melodies de violoncels i clarinets. El duo entre ambdues (sense ser un veritable diàleg) és un dels més bells moments de l'obra: Kostelnička parla de desil·lusió i Jenůfa de la seva debilitat. Jenůfa dorm. Després d'un breu monòleg, en què Kostelnička expressa la seva aversió cap al nen i el desig que mori, apareix Števa. S'estableix un diàleg entre tots dos, a través de diverses atmosferes emocionals: els retrets de Kostelnička, les súpliques d'aquesta (adagi líric i malenconiós, de tons straussians) prostrada de genolls i la negativa de Števa a casar-se amb Jenůfa (orquestra entretallada, staccato). Amb gran estrèpit, Števa expressa la seva por davant de les dues dones i el seu desamor per la cara desfigurada de Jenůfa: anuncia el seu compromís amb Karolka, la filla de l'alcalde, i surt corrent de la casa. Una sonoritat inquietant de l'orquestra anuncia el malson de Jenůfa, mentre un sol lúgubre del clarinet introdueix la premonició de l'infanticidi en el monòleg de la sagristana.

Arriba Laca i Kostelnička li explica la terrible veritat. Laca expressa el desig de romandre al costat de Jenůfa. En un duo d'intensitat pucciniana, on destaca l'oboè, Kostelnička s'inventa que el nen ha mort. De nou sola, la sagristana entona la primera gran ària dramàtica, en ple cor de l'òpera. Una atmosfera de tints wagnerians preludia la seva decisió. Els venjatius trèmolos de l'orquestra semblen ressonar directament al cap de Kostelnička: ella i Jenůfa patirien l'escarni popular per culpa de l'indigne Števa. La sagristana surt amb el nen embolicat en un llençol.

D'una orquestra tempestuosa emergeix la fragilitat d'un violí sol: el nadó que mor i la tristesa de Jenůfa, que en aquest moment desperta i entona l'ària més complexa de l'òpera: primer desconcertada, amb una línia vocal desorientada. El violí entona llavors una cançó de bressol nostàlgica mentre Jenůfa es fa preguntes angoixada. Un ostinato dóna pas a al·lucinacions que acaben en un crit desesperat. Finalment, Jenůfa imagina que Kostelnička ha portat el nen al costat del seu pare; un moderato dolç acompanya la seva pregària. Kostelnička torna i li comunica la mort del nadó, li parla de la visita de Števa i del seu compromís amb Karolka. Jenůfa, primer abatuda pel dolor i després sobre acords més assossegats, accepta resignada el seu destí. Torna Laca i s'inicia una conversa amb Jenůfa, en la qual es consolen mútuament. Mentre la sagristana beneeix la seva decisió de casar-se i incrementa les seves malediccions contra Števa, la percussió i les escales cromàtiques descendents de l'orquestra anuncien una tempesta que plana sobre la cabanya, provocant les embogides al·lucinacions de Kostelnička, que creu escoltar els gemecs del nadó. La sagristana declama les últimes paraules: Com si la mort tragués el cap per aquí!, Abans que un violent maestoso tanqui l'acte.

El punt culminant de l'escriptura vocal de Janáček es dóna en el segon acte amb la caracterització del personatge de la Sagristana que és, excepte en una escena, protagonista absoluta. El seu progrés psicològic es produeix al llarg dels diferents diàlegs que aquest personatge té amb la seva filla adoptiva Jenůfa, Števa i Laca, fins a arribar al cor de l'acte, el complex monòleg on decideix sacrificar el fill de Jenůfa per salvaguardar l'honor de la seva filla i el mateix com a guardiana de l'Església del llogaret, justificant-se davant Déu encara que sentint la culpa del crim. El segueix el monòleg de Jenůfa, amb violí solista, de marcada expressivitat i que contrasta amb el nou diàleg amb la Sagristana i la notícia del seu nadó mort. En el trio final de l'acte, amb Laca, novament apareix el deliri de culpabilitat de la Sagristana, en un clímax vocal i orquestral.[7]

Acte III[modifica | modifica el codi]

El tercer acte comença amb un ritme festiu: tot es prepara per al casament de Laca i Jenůfa.

Kostelnička, visiblement inquieta, interromp la lleugeresa de la música. Arriba l'Alcalde amb la seva família i s'inicia un diàleg; Kostelnička entona un lament punyent en què, si bé mostra alegria pel casament, evidencia la seva malaltia i el seu desig de morir. Mentre els convidats contemplen el magnífic dot, Laca lliura a la seva promesa un ram de flors que ha portat en secret. Uns violoncels d'intensitat wagneriana introdueixen el duo d'amor: les reticències que encara mostra Jenůfa són dissipades per un adagio de Laca de ple lirisme. El duo conclou en una atmosfera plena de llum i assossec.

Quan tornen els altres, Barena i altres noies del poble entren amb flors i cintes de colors i inicien una cançó i una dansa populars amb un ritme molt regular per desitjar felicitat a Jenůfa. En una atmosfera etèria creada per l'orquestra amb el més gran refinament instrumental, l'Àvia entona la seva benedicció. Quan Kostelnička procedeix a fer la seva, un ostinato en arpegis descendents introdueix unes veus que des de lluny anuncien l'aparició d'un nadó mort sota el gel. Una voràgine de veus manifesta l'horror. Tots surten, menys Kostelnička, Števa i l'Àvia. Jenůfa reconeix el seu nadó i es lamenta desesperada, mentre Laca tracta de consolar-la. Els habitants del poble amenacen Jenůfa i un tutti del cor, secundat per tots els metalls de l'orquestra, demana que Jenůfa sigui lapidada. La sagristana s'interposa per assumir l'autoria de l'infanticidi i provocar el sobtat silenci de tots. Amb un cant serè i nostàlgic relata el seu crim davant les breus exclamacions del cor, que recorden a les turbes de les Passions de J.S. Bach. Jenůfa, horroritzada pel destí del petit, acaba per perdonar la infortunada sobre acords bucòlics i bonics motius en les fustes que atenuen la tensió viscuda. Kostelnička s'acomiada amb una ària que arriba a un autèntic clímax de noblesa musical: Karolka, veient en Števa al principal culpable del que ha passat, manifesta que mai el prendrà com a espòs. Laca es manté fidel a Jenůfa. L'Alcalde s'emporta a Kostelnička, i Laca i Jenůfa es queden sols.

El número més poètic tanca l'òpera: el duo d'amor. Els arpegis de l'arpa s'uneixen als acords de les violes en un ritme de barcarola. Els violins realitzen un contrapunt oníric, sorgit d'una faula, a la melodia malenconiosa de Jenůfa, que no se sent digna de l'amor de Laca. Aquest sentència: Què més dóna el món ...? I Jenůfa reconeix que el seu nou amor està més proper a Déu. Embargada per la noble actitud de Laca i el seu amor impertorbable, veu despertar en ella els mateixos sentiments. L'orquestra pinta l'aurora d'aquest amor mitjançant un tutti majestuós que posa el punt final a l'obra.[3]

El tercer acte enllaça elements extravertits -l'escena de la Camperola, l'Alcalde i la seva dona, la cançó de Barena i les noies- amb la cruesa dels sentiments dels personatges en nou duo entre Jenůfa i Laca d'ombrívola orquestració en les cordes greus, i sobretot l'escena concertant a partir del relat del pastor Jano que ve amb la notícia que han trobat un nadó mort. Un intens crescendo dramàtic es desenvolupa des d'aquest relat fins a l'agitada confessió de la Sagristana, que desemboca en una impactant petició de perdó a la seva filla. El duo final entre Jenůfa i Laca marca la transfiguració d'aquests personatges, víctimes d'una societat opressiva, esperançats en un demà millor, i que són redimits per una de les més belles músiques compostes per Janáček.[7]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

A la República Txeca, Jenůfa es coneix com Její pastorkyňa (La seva filla adoptiva) el títol de l'obra Gabriela Preissová que va ser la font del llibret de Janáček, que no especifica un protagonista individual, per contra centra l'atenció en la relació entre Jenůfa i la Sagristana de la capella local. Jenůfa és, però, el personatge principal. Ella canta les primeres i les últimes paraules de l'òpera, és gairebé sempre a l'escenari i té l'única ària real. No obstant això, la Sagristana és una figura molt més complexa i activa. Especialment en el segon acte, les seves intenses respostes emocionals proporcionen un marcat contrast amb la bondat i amabilitat indestructible de Jenůfa. Finalment, és la Sagristana la que gairebé perd el seny (en general la prerrogativa de les heroïnes d'òpera) i després assumeix la responsabilitat de tot el que ha passat. La Sagristana és encara més central en l'obra de Preissová. El llibret de Janáček omet trams llargs, reduint el temps de la Sagristana a l'escenari i fent d'ella un caràcter menys simpàtic. L'efecte del rol depèn del tipus de veu que se li assigna. Les primeres produccions van utilitzar cantants joves que podien cantar els dos papers de mezzo i soprano.[11]

Janáček va desenvolupar un estil molt original, dramàtic i molt avançat per al seu temps. Aquest estil és massa personal perquè es pugui enquadrar en una tendència. Es podria anomenar «naturalista» en el sentit de Mússorgski, ja que comprèn elements del verisme, però també del romanticisme tardà. La seva harmonia és «moderna» i sens dubte en aquesta època va tenir un efecte nou, avantguardista. Sense ser declaradament atonal, arriba a un interessant politonalisme i a complexes harmonies. És la primera de les òperes de Janáček en la qual és possible escoltar elements distintius, particulars respecte a la resta de la seva creació.[13]

Està al servei de l'«expressió», de la descripció anímica, moltes vegades també de la recreació de l'ambient, sobretot en les parts en què es porta a l'escenari la vida camperola i es descriuen els tipus del llogaret tal com els va conèixer i estudiar el compositor durant tota la seva vida. En les danses del primer acte és on Janáček s'acosta més al folklore. Aquestes danses respiren vida, en elles hi vibra alguna cosa més que el plaer descriptiu. Els diàlegs segueixen amb sorprenent exactitud la melodia de la parla: per reconèixer-la i valorar-la completament caldria sentir l'obra en llengua original; tota imitació en un idioma estrany debilita l'efecte de manera insalvable. Tot i aquesta imitació de la vida, la línia melòdica s'eleva en els punts culminants fins a arribar a una cantilena gairebé «italiana», a una melodia d'ampli vol i sensibilitat.[2]

Jenůfa és una història sobre infanticidi i redempció amb la qual Janáček va fonamentar el seu innovador i original estil musical. S'ha enquadrat en el verisme, encara que el cru realisme del drama rural que contempla s'aparta del mer folklorisme i conté molta originalitat, ja que comprèn tant la descripció psicològica d'uns personatges antiherois com la crítica social d'una comunitat dominada pels prejudicis morals i religiosos.[14] Les dues primeres òperes de Janáček, Jenůfa i El destí, tenen convergències estilístiques amb el verisme. Com a oponent a la idea musical de Wagner, la concepció de l'òpera de Janáček està generalment relacionada amb el verisme italià i francès, tot i no compartir les seves característiques melòdiques.[15]

Leoš Janáček va convertir a la gent de la seva Moràvia natal en protagonistes d'aquest drama popular. Jenůfa va suposar la seva consolidació com a autor dramàtic, després d'alguns intents més o menys afortunats. Per la modernitat de la seva escriptura, els seus ritmes salvatges i la seva absència de tot artifici melodramàtic a la recerca d'un depurat realisme, Jenůfa va ser rebutjada per la direcció del Teatre Nacional de Praga el 1903, adduint la seva «falta d'unitat estilística, forçada novetat, extremat primitivisme i sobrepassat atavisme». L'obra constitueix, però, un punt i a part en la història de l'òpera centreeuropea i finalment va convèncer a tots els que acusaven el seu autor d'abandonar el wagnerisme per submergir-se al món eslau.[16]

Janáček va saber conjugar amb les cançons, cors i danses del folklore moravià un llenguatge vocal i un ritme molt personals, una «melodia de la paraula parlada» i un tractament de l'orquestra i de l'harmonia a l'altura de les innovacions del segle XX. Quan observem aquest quadre costumista des dels ulls de Jenůfa, ens fem ressò del psicologisme de les primeres dècades del segle passat, assumint aquesta música d'una perspectiva de mediació continuada entre context objectiu i emoció subjectiva, on els elements tradicionals del melodrama verista s'uneixen als esgarrifosos solos de Kostelnička i a una orquestra omniscient que aprofundeix encara més en el psicodrama de cada personatge.[3]

En una carta de 1916, el compositor expressava: «D'acord als meus principis de composició, on la melodia és creada per la paraula, tota melodia depèn per tant de l'oració, no podria ser d'una altra manera. Per descomptat que hi ha alguns compositors que poden acomodar qualsevol tipus de text sobre una tonada ja feta. Això és una cosa que jo no puc fer». L'escriptura vocal de Jenůfa (i també de les seves obres posteriors) crearà, segons diu el musicòleg txec Miloš Štědroň, la il·lusió d'imitar el ritme i l'accent de repeticions i inflexions de la forma parlada del text.[7]

Aquest estudi de la parla quotidiana va ser una necessitat del compositor en tractar d'encarar els dos últims actes de l'òpera, que es desenvolupen en un ambient íntim, la casa de la Sagristana (Kostelnička). L'interessant de Jenůfa és l'empremta teatral que aconsegueix Leoš Janáček en combinar la prosòdia de la seva llengua materna amb un tractament simfònic -un dels aspectes distintius del seu estil- que li dóna una fluida continuïtat a les seqüències dramàtiques fent servir breus motius repetits, i una justa caracterització dramàtica de cada situació i personatge. El llenguatge d'aquest compositor, que va conèixer la fama en l'ocàs de la seva vida, va un pas més enllà de ser una expressió pròpia del nacionalisme de la seva terra: troba una síntesi perfecta d'aquests elements característics amb una veritable empremta modernista.[7]

Janácek adopta la prosa ja per sempre i s'allunya del model de l'òpera per números i trava un continu vocal i instrumental que, lluny de ser un ramell de temes populars, utilitza l'ambient modal i rítmic d'aquests per compondre una música molt personal. De la novetat de l'intent dóna idea que va estar set anys dedicat a la seva composició (1894 a 1903) i que, després de l'estrena del 1904, la va revisar el 1908. Jenůfa és més aviat una òpera col·lectiva, encara que no en el sentit de les de Mússorgski, més que la lluentor d'un personatge és que és important és el conjunt.[12]

Les àries més destacades són En un moment (Kostelnička) i la pregària de Jenůfa.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alier, 2001, p. 376.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Gelli; Poletti, 2007.
  3. 3,0 3,1 3,2 Menéndez, Gabriel. «JENůFA en el Teatro Real de Madrid» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 27 maig 2016].
  4. «Ressenya». ccma. [Consulta: 22 maig 2016].
  5. «Jenufa Is honour more important than love… or life?» (en anglès). English National Opera. [Consulta: 29 maig 2016].
  6. 6,0 6,1 Pla i Arxé, Ramon. «Un drama rural, humano» (en castellà). La Vanguardia, Error de Lua: bad argument #2 to 'formatDate' (not a valid timestamp).. [Consulta: 22 maig 2016].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 7,8 Marra de la Fuente, Luciano. «“Jenůfa” de Leoš Janáček: La luminosidad de un ocaso» (en castellà). Tiempo de Música. [Consulta: 28 maig 2016].
  8. Vaughan, David. «Encore: Janacek's great opera "Jenufa" - still fresh a hundred years on» (en anglès). Radio Praha. [Consulta: 29 maig 2016].
  9. Montsalvatge, Xavier. «Leos Janacek y su ópera Jenufa» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 26 maig 2016].
  10. 10,0 10,1 Cervera, Marta. «El Liceu recupera 'Jenufa', un gran drama de Janacek». El Periódico. [Consulta: 22 maig 2016].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 Katz, Derek. «Is Jenufa a Heroine or a Sitting Duck?» (en anglès). The New York Times. [Consulta: 28 maig 2016].
  12. 12,0 12,1 Marco, Tomás. «Janácek y la modernidad» (en castellà). Scherzo, 2004. [Consulta: 31 maig 2016].
  13. 13,0 13,1 Nepomuceno, Miguel Ángel. «La Ópera de Cámara de Varsovia estrena «Jenufa» en el Auditorio» (en castellà). Diario de León. [Consulta: 28 maig 2016].
  14. Mellado, Sergio. «El drama rural de la ópera 'Jenufa', de Janácek, en Málaga» (en castelà). El País, 07-05-2009. [Consulta: 23 maig 2016].
  15. Vainiomäki, Tiina. «The Musical Realism of Leoš Janáček» (en anglès). University of Helsinki. [Consulta: 30 maig 2016].
  16. «Informació de l'òpera» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 27 maig 2016].
  17. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 30 maig 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. Guía Universal de la ópera. primer (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-05-2. 
  • Gelli, Piero; Poletti, Filippo. Dizionario dell'opera. Baldini Castoldi Dalai, 2007. ISBN 978-88-6073-184-5. 
  • Tyrrell, John (2006/7). 'Janáček: Years of a Life', London - Una biografia en dos volums de Janáček (anglès)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]