Els jeroglífics van ser un sistema d'escriptura inventat i utilitzat pels antics egipcis per a comunicar-se per escrit. Des de l'època de l'Imperi Antic els jeroglífics egipcis van ser un sistema d'escriptura en el qual es barrejaven ideogrames, signes consonàntics (simples, dobles, triples i fins i tot de quatre o més consonants) i determinants (signes muts que indicaven a quina família conceptual pertany una paraula). A partir de la dinastia XVIII, els escribes van començar a utilitzar cert nombre de signes consonàntics dobles sil·làbics (sȝ, bȝ, kȝ, etc.) per a transcriure els noms semítics o d'aquest origen, però aquest tipus d'escriptura va quedar exclusivament restringida a aquest àmbit. Els símbols eren també figuratius: representaven una mica tangible, sovint fàcil de reconèixer, fins i tot per a algú que no conegués el significat d'aquest. I és que, per a dissenyar l'escriptura jeroglífica els egipcis es van inspirar en el seu entorn: objectes de la vida quotidiana, animals, plantes, parts del cos, etc. Durant l'Antic, Mig i Nou Imperi es calcula que existien al voltant de 700 símbols jeroglífics, mentre que en l'època grecoromana, el seu nombre va augmentar a més de 6.000. Els jeroglífics es gravaven en pedra i fusta, o bé, en el cas de l'escriptura hieràtica i demòtica, amb càlam i tinta sobre papirs, ostraca, o suports menys perdurables.
Els jeroglífics egipcis foren desxifrats pel filòleg francès Jean-François Champollion (1790-1832) després de la troballa de la Pedra de Rosetta. Les primeres descripcions són obra d'Athanasius Kircher. Després de tota una vida d'estudi, ja que havia començat a interessar-se per la civilització egípcia des dels deu anys, l'any 1822 aconsegueix desxifrar-los.
La possibilitat de poder estudiar els jeroglífics a través de la Pedra de Rosetta, amb text gravat en hieràtic, demòtic i grec li facilità la tasca. La Pedra de Rosetta havia estat descoberta l'any 1799 i des d'aleshores molts estudiosos havien intentat desxifrar-ne els jeroglífics. Finalment, fou Champollion qui ho aconseguí.
El hieràtic i el demòtic són formes més simplificades d'escriure amb jeroglífics. Podem dir, doncs, que a l'antic Egipte s'utilitzaren tres sistemes gràfics d'escriptura:
Es suposa que l'escriptura jeroglífica es començà a utilitzar envers el 3300 aC, aproximadament la mateixa època que sorgí l'escriptura cuneiforme a Mesopotàmia. Fou empleada durant més de 3.600 anys, car l'última inscripció coneguda es grava el dia 24 d'agost del 394 al temple de File.
Des de l'època de l'Imperi Antic els jeroglífics egipcis foren un sistema d'escriptura on es barrejaven ideogrames, signes consonàntics (simples, dobles, triples i fins i tot de quatre o més consonants) i determinants (signes muts que indicaven a quina família conceptual pertanyia una paraula). A partir de la dinastia XVIII els escribes començaren a utilitzar cert nombre de signes consonàntics dobles sil·làbics (sȝ, bȝ, kȝ...) per transcriure els nombres semítics, però aquesta escriptura quedà exclusivament restringida al seu àmbit.
Els símbols són també figuratius: representaven coses tangible, sovint fàcil de reconèixer, àdhuc per a algú que no conegués el seu significat. I és que per a dissenyar l'escriptura jeroglífica els egipcis s'inspiraren amb el seu voltant: objectes de la vida quotidiana, animals, plantes, parts del cos humà, etc. Durant l'Antic, Mitjà i Imperi Nou es calcula que existien prop de 700 símbols jeroglífics, mentre que a l'època grecollatina el nombre augmentà a més de 6.000.
L'ús dels jeroglífics gravats es limitava als dominis en què l'estètica o el valor màgic de les paraules tenien rellevància: fórmules d'ofrenes, frescs funeraris, texts religiosos, inscripcions oficials, etc.
L'escriptura hieràtica era de grafia més senzilla, reservada a documents administratius o privats i generalment utilitzada sobre papir, ostraca (fragments ceràmics) i fins i tot tauletes de fusta. Els egiptòlegs els distingien dels anomenats jeroglífics lineals, que es pintaven als sarcòfags de fusta i als textos del Llibre dels morts. Els jeroglífics lineals conserven l'aspecte figuratiu dels jeroglífics gravats, però els traços són molt menys precisos que aquests últims.
A partir de l'època saïta (dinastia XXVI) l'escriptura hieràtica fou parcialment reemplaçada per una nova escriptura bàsica: la demòtica. Es tractava d'una simplificació extrema de la hieràtica reservada als actes administratius i als documents de la vida quotidiana, d'aquí el seu nom d'escriptura "popular". L'escriptura hieràtica serà utilitzada preferentment per a transcriure texts religiosos o sacerdotals, al costat de l'escriptura jeroglífica, d'aquí el seu nom d'escriptura "sacerdotal". A l'època ptolemaica el grec s'anirà imposant progressivament com a llengua administrativa: de l'any 146a.C. en endavant els contractes escrits exclusivament en demòtic perden tot el valor legal.
El copte és l'últim estat de la llengua i escriptura egípcies. Encara es fa servir als nostres dies, però només com a llengua litúrgica. Fa servir l'alfabet grec i també set caràcters demòtics per a transcriure fonemes no existents en grec. Mai més no s'ha fet servir l'escriptura egípcia per a transcriure cap llengua moderna.
Segons alguns investigadors, l'escriptura jeroglífica seria, amb influència del protosinaític, l'origen de l'alfabet fenici, que derivaria en l'alfabet hebreu, arameu i grec, dels quals provenen els alfabets llatí i cirílic.
Els jeroglífics reflectien el llenguatge habitual, tot i que amb el temps fou utilitzat preferentment en les simbòliques representacions dels temples, desestimant-se llur ús, per la seva clara falta d'idoneïtat en l'escriptura d'ús diari; s'ha de tenir en compte que les necessitats d'escriptura, ja a l'Antic Imperi, com eren la comptabilitat d'insums, aliments (per exemple: en la dotació dels súbdits empleats en la construcció de temples i piràmides), demanava multitud d'escribes que anotessin quantitats, classificacions, etc., i en aquest procés de reproducció l'escriptura jeroglífica resultava poc pràctica. Per aquesta necessitat els signes jeroglífics van derivant en altres grafies, més fàcilment reproduïbles amb càlams dels escribes, (aquest era l'instrument d'escriptura per excel·lència), donant origen a l'escriptura hieràtica.
Per a l'escriptura quotidiana s'emprava el hieràtic, i així ho evidencia el papir Rhind, on consta una mostra del coneixement matemàtic dels antics egipcis. Els exemplars que es posseeixen en l'actualitat del denominat Llibre dels morts empren aquesta forma d'escriptura.
L'escriptura jeroglífica quedà reservada per als monuments reials, temples, palaus, tombes, joies, mobles de la cort, amulets, etc., per qüestions no només estètiques sinó també per llur caràcter simbòlic i màgic, car gravar el nom d'una persona en jeroglífic implicava que cometre un error en escriure'l o el fet de fer-lo mal podria influir en la persona a qui feia referència el jeroglífic.
El hieràtic també sorgeix en un període on el llenguatge es veu transformat, ja que dels ideogrames que representaven els primers jeroglífics es passa a un procés de conceptualització, per finalment sintetitzar cada símbol un so. És molt interessant veure la relació i similitud entre el sistema jeroglífic, el hieràtic, l'hebreu antic i el fenici; d'aquest últim és molt simple la relació amb el grec.
És un error afirmar que l'escriptura estava circumscrita solament a les castes sacerdotals, oblidant-se d'una institució fonamental en tot l'Antic Egipte: els escribes.
Ésser escriba era l'aspiració de qualsevol egipci d'ascendència humil, tenint més importància que la carrera militar, de fet, no hi havia possibilitat d'accés a una posició elevada al govern per a aquella persona que no hagués estat escriba.
La vida de l'Antic Egipte discorria al voltant de l'escriba, aquest era qui anotava el nivell de les crescudes del Nil (essencial per a la seguretat alimentària de la població), qui consignava l'estat dels canals i dics (fonamentals per a conservar i encapçar l'aigua després de l'època d'inundació), la provisió dels graners, etc.
Es denominen biconsonàntics (o bilíters) aquells jeroglífics la transliteració dels quals conté dues consonants. Aquests són els més comuns ordenats alfabèticament:
ˁ3 (aa)
b3 (ba)
ḏ3 (dya)
ḏd (dyed)
ḏw (dyu)
ḥr (hor)
ḫˁ (ja)
ib (ib)
ir (ir)
k3 (ka)
m3 (ma)
mn (men)
mr (mer)
nb (neb)
nw (nu)
p3 (pa)
pr (per)
rˁ
(ra)
s3 (sa)
sn (sen)
sw (su)
šw (shu)
t3 (ta)
ti. (ti)
tp (tep)
w3 (ua)
wn (un)
wp (up)
Normalment a cada jeroglífic se li assigna un valor fonètic, tot i que alguns en tenen més d'un. A més, alguns sons es poden representar amb diversos jeroglífics; així, podien ésser representats alguns sons de les següents formes:
Es denominen triconsonàntics (o trilíters) als jeroglífics la transliteració dels quals conté tres sons consonants. Aquests són els jeroglífics més comuns:
MCDERMOTT, Bridget. Decodificar y descifrar los jeroglíficos egipcios: cómo leer el idioma sagrado de los faraones. Blume, 2006. 171 p. ISBN 978-84-9801-107-4.
Visiteu el Portal:Llengües 
