Jeroni Zanné i Rodríguez

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Jeroni Zanné)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaJeroni Zanné i Rodríguez
Naixement 27 de novembre de 1873
Barcelona
Mort 1934
Buenos Aires, Argentina
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Ocupació escriptor i poeta
Moviment modernisme català
Modifica dades a Wikidata

Jeroni Zanné i Rodríguez (Barcelona, 27 de novembre de 1873 - Buenos Aires, Argentina, 1934), fou un poeta i escriptor català modernista.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Féu els primers estudis a Barcelona, obtingué el títol de batxiller a Lleida el 1890 i inicià els estudis de dret i lletres a la Universitat de Barcelona, els quals abandonà al cap de dos anys. Els primers contactes efectius amb la societat literària del seu temps es produïren l'any 1899, en publicar un article de crítica literària a la revista modernista “Catalònia”. El paper públic més significatiu com a modernista en actiu el desenvolupà com a membre del consell de redacció de la revista “Joventut”, la qual entre 1900 i 1906 sintetitza bona part dels esforços del moviment i en fou la millor plataforma expressiva. Ell fou el responsable de la crítica literària i maldà per fer conèixer el bo i millor de la poesia francesa contemporània.

Escriptor[modifica | modifica el codi]

Així mateix la intervenció de Jeroni Zanné també es pot considerar decisiva en la fundació de l'Associació Wagneriana l'any 1903. Joaquim Pena en fou el president i Zanné el bibliotecari i posteriorment sots-president. També cal destacar la seva contribució a la traducció al català de les òperes de Richard Wagner.

Bona part de la seva tasca com a crític literari d'actualitat fou recollida en el volum Riu amunt (1904); així com les seves formulacions teòriques sobre poesia foren publicades en forma de pròleg (prèviament havien estat publicades com a articles a “Joventut”) dels seus dos primers volums de poesia: Assaigs estètics (1905) i Imatges i melodies (1906). Aquest volums recullen les provatures més agosarades i originals de Zanné. Són la millor prova de com intentà adaptar al català la poesia europea contemporània. I al llarg del primer decenni, juntament amb el mallorquí Gabriel Alomar, és qui millor prepara el camí, lingüísticament i temàticament, per a la renovació definitiva que significà la poesia que escriviren els escriptors noucentistes. Així li ho reconegué Josep Carner en un article en què feia un repàs i un balanç de la poesia anterior a la de la seva generació, la noucentista, en la qual el qualificava d'esperit selecte i li reconeixia que en la seva obra hi havia una “copiosa civilització”.

Després de la publicació de Poesies (1908), que significava una selecció de l'obra anterior tot incorporant-hi algun poema inèdit, la poesia de Zanné es decantà cap al classicisme. A Ritmes (1909) realitzà diversos experiments d'adaptació de metres llatins en català, d'una manera paral·lela al que havia fet Costa i Llobera tot seguint el model de Giosuè Carducci. Però, a diferència del canonge mallorquí i els seus seguidors noucentistes, Zanné s'interessa pel món moral “pervers” de la Itàlia i accentua en un sentit decadentista la proposta estètica parnassiana. Aquests tipus d'experiència fou intensificat a llibres com Reialme d'Eros (1910), Oda a Salomé, Poemes menors, Sonets (1911) i Elegies australs (1912). L'any 1912 també publicà una selecció de proses poètiques i narracions curtes sota el títol de Novel·les i poemes i l'any 1978 es publicà una novel·la curta que havia sortit per capítols a “Joventut” el 1903, Una Cleo i altres narracions.

Divulgador[modifica | modifica el codi]

Allò més remarcable de la contribució de Jeroni Zanné a la formació d'una estètica modernista és la seva posició desperta, d'intel·lectual atent a les novetats culturals-literàries més rellevants que es produïen a l'exterior de les cultures ibèriques. I també la passió per traduir en expressió pròpia algunes d'aquestes novetats. D'una manera coincident amb la d'altres intel·lectuals modernistes, la seva formació - i en conseqüència el credo estètic que en derivà - és d'allò més heterogènia, però també amb un perfil prou clar d'interessos.

Per això en l'obra de Zanné és detectable una aparent dispersió de models i d'influències: la mitologia operística wagneriana, els simbolistes (Baudelaire, Verlaine, Mallarmé i Maeterlinck, juntament amb la dels parnassians (Leconte de Lisle, Heredia). Però malgrat aquesta aparent dispersió sempre tingué molt clar quin tipus de poesia i quina concepció de la poesia li interessaven:

« “I per la glòria de l'ànima poètica creiem que els versos han d'ésser ben fets; que lo que se'n diu "forma" no és pas un "accident", sinó l'única manifestació possible de la substància poètica; que el treball de llima no és tasca embrutidora, sinó prova de cultura, de bon gust i de "modèstia", com no són tasques embrutidores les del cisellador i de l'harmonista.” »

Com va dir Llorenç Soldevila, la seva poètica consisteix en una

« “recerca de la concentració i de la precisió, partint de la desconfiança en la inspiració i de la defensa de la cultura i de la tradició clàssica coma eines per al treball de bastir la seva poesia.” »

Per això l'obra de Zanné significa un primer esforç en el camí de rigor que exigiria el Noucentisme. I avui roman injustament oblidat. Un petit llegat documental seu, recuperat de l'Argentina, es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Fons personal[modifica | modifica el codi]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El seu llegat, concretament l'obra produïda a Buenos Aires durant els anys en què va residir, va ser custodiada per la família Lleonart, amiga del poeta, a la mateix ciutat. Una carta escrita per les germanes Concepció i Mercè Lleonart adreçada al llavors director d'Òmnium Cultural, Frederic Roda, és el fidel testimoni que durant l'any 1969, la documentació de Zanné va passar a les mans d'aquesta institució. L'any 1982, una carta d'Albert Manent al President d'Òmnium, Joan Vallvé, suggeria la conveniència de l'ingrés del llegat literari a l'Arxiu Nacional de Catalunya, la qual cosa es produí aquell mateix any. El fons conté documentació produïda en funció de l'activitat literària de Zanné. Reuneix obres de caràcter musical (Wagner), de caràcter poètic, novel·la i traduccions (Horaci). També inclou llibretes d'apunts i notes de l'autor relacionades amb la seva trajectòria literària. I, finalment, conserva necrològiques (incloent-hi retalls de premsa).[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Jeroni Zanné i Rodríguez». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Jeroni Zanné». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juny 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Història de la Literatura Catalana. Volum II, pàgs. 27 a 29 (Col·leccionable del diari AVUI). ISBN 84-7530-937-2. 

 Enllaços externs[modifica | modifica el codi]