Jerusalem

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Aeroport de Jerusalem».
Jerusalem
القدس
ירושלים
Bandera de Jerusalem Escut de Jerusalem
(bandera) (escut)
Diverses imatges de Jerusalem
Diverses imatges de Jerusalem
Estat IsraelIsrael
il
Superfície 123 km²
Altitud 580 msnm
Població 
  • Densitat
933.113 hab.
7,59 hab/km²
Coordenades 31° 47′ N, 35° 13′ E / 31.783°N,35.217°E / 31.783; 35.217Coord.: 31° 47′ N, 35° 13′ E / 31.783°N,35.217°E / 31.783; 35.217
Dirigents:
• :

Zaki al-Ghul (est)
Nir Barkat (oest)
Web

Jerusalem —en hebreu יְרוּשָׁלַיִם, Yeruixalàyim; en àrab أورشليم القدسUrxalim al-Quds (lit. «Jerusalem la Santa») o, senzillament, القدسal-Quds; en llatí Hierosolyma; en grec Ιεροσόλυμα, Ierosólyma, o Ιερουσαλήμ, Ierusalēm—situada en un altiplà a les muntanyes de Judea entre el Mediterrani i el Mar Mort, és una de les ciutats més antigues del món. Es considera sagrada per les tres grans religions abrahàmiques: Judaisme, Cristianisme i Islam. Israelians i palestins reclamen Jerusalem com la seva capital, ja que Israel manté les seves institucions governamentals primàries allà i l'autodenominat Estat de Palestina en última instància la contempla com un lloc de poder; però, cap reclam és àmpliament reconegut a nivell internacional.

Avui en dia, l'estatus de Jerusalem segueix sent un dels temes centrals en el conflicte palestí-israelià. Durant la guerra àrab-israeliana de 1948 o Guerra d'Independència, Jerusalem Oest va ser una de les zones capturades i posteriorment annexat per Israel, mentre que Jerusalem oriental, inclosa la Ciutat Vella, va ser capturat i posteriorment annexada per Jordània. Israel va capturar Jerusalem oriental de Jordània durant la Guerra dels Sis Dies de 1967 que posteriorment es va annexar a Jerusalem, juntament amb el territori circumdant addicional. Una de les lleis fonamentals d'Israel, la Llei de 1980 de Jerusalem, es refereix a Jerusalem com a capital indivisible del país. Totes les branques del govern israelià es troben a Jerusalem, inclosa la Knesset (parlament israelià), les residències del primer ministre i el president, i el Tribunal Suprem. Mentre que la comunitat internacional va rebutjar l'annexió i tracta a Jerusalem Est com a "territori palestí ocupat per Israel",[1][2][3][4] Israel té més dret a la sobirania sobre Jerusalem Oest.[5][6] La comunitat internacional no reconeix Jerusalem com a capital d'Israel, i els amfitrions de la ciutat no hi ha ambaixades estrangeres. Jerusalem és també la llar d'algunes institucions israelianes no governamentals d'importància nacional, com ara la Universitat Hebrea i el Museu d'Israel, amb el seu Santuari del Llibre.

El 2011, Jerusalem tenia una població de 801.000, dels quals 497.000 Jueus compostes (62%), musulmans 281.000 (35%), els cristians 14.000 (al voltant de 2%) i 9.000 (1%) no van ser classificats per la religió.[7]

La ciutat antiga de Jerusalem i les muralles van ser declarades l'any 1981 patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

L'origen precís del nom hebreu (יְרוּשָׁלַיִם Yeruixalàyim) és incert i els acadèmics n'ofereixen diferents interpretacions. Alguns afirmen que procedeix de les paraules hebrees yeru (ירו), ('casa') i xalem o xalom (שלם', 'pau'), fet que vindria a representar que Jerusalem significaria 'casa de la pau'. Això pot ser degut al fet que generalment és conegut com "la terra de Déu". Una altra interpretació diu que podria fer referència a Salem, un antic nom de la ciutat que apareix al Gènesis.

El nom àrab és Al-Quds (القدس), que significa 'allò sagrat', o més rarament Bayt al-Maqdes (بيت المقدس), 'Casa d'allò sagrat'. L'estat d'Israel utilitza sovint com a denominació en àrab el nom arcaic Urxalim (أورشليم), que no té ús en la llengua parlada i molt escàs en l'escrita, o la forma mixta Urxalim Al-Quds (أورشليم القدس).

El gentilici en català dels habitants de la ciutat de Jerusalem és jerosolimità i jerosolimitana o bé jerosolimitans i jerosolimitanes.

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Relleu i geologia[modifica | modifica el codi]

El nucli de la ciutat estava al lloc actualment denominat "Ir David" ('Ciutat de David'), al vessant sud de la muntanya del Temple, limitada per les valls d'Hinnom a llevant i del Tyropeon a ponent, que s'ajunten al sud. Al nord hi ha el cim del mont Morià, on el rei Salomó construí el temple de Jerusalem. Alguns segles més tard fou afegit a la ciutat el turó occidental. En temps del rei Herodes fou eixamplada cap al nord.

  • Valls: al nord-oest la vall d'Hinnom, prop de la qual hi ha les tombes dels reis a la vall de Jehoixafat, i la vall de Kidron.
  • Turons: la ciutat alta o alta àgora; Acra (ciutat baixa); turó del temple de Jerusalem; i turó de Bezetha o ciutat nova; un turonet al nord-est del temple es diu Antònia (llatí Antonia), pel nom del castell allí construït.

Hidrologia[modifica | modifica el codi]

El subministrament d'aigua sempre ha estat un dels grans problemes de la ciutat de Jerusalem, com certifiquen la intricada xarxa d'antics aqüeductes, túnels, estancs i cisternes que s'han trobat a la ciutat.[8]

Clima[modifica | modifica el codi]

La ciutat es caracteritza per un clima mediterrani, amb estius secs i calorosos, i uns hiverns freds i plujosos. Hi pot haver lleus nevades un parell de cops durant l'hivern, i cada tres o quatre anys (de mitjana) es produeixen nevades importants. El gener és el mes més fred de l'any, amb una temperatura mitjana de 8 °C; per altra banda, els mesos de juliol i agost són els que tenen les temperatures més elevades, amb una mitjana de 23 °C. Les temperatures varien força entre el dia i la nit, i els vespres a Jerusalem són típicament freds, fins i tot a l'estiu. La precipitació mitjana anual és pròxima als 590 mil·límetres, amb les majors precipitacions entre octubre i maig.[9]

Mes Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des
Mitjana temp. màx. °C (°F) 12 (53) 13 (56) 21 (70) 25 (77) 28 (82) 29 (84) 29 (84) 28 (82) 25 (77) 19 (66) 14 (57) 27 (80)
Mitjana temp. mín. °C (°F) 4 (39) 4 (40) 6 (43) 9 (49) 12 (54) 15 (59) 17 (63) 17 (63) 16 (61) 14 (57) 9 (49) 6 (42)
Mitjana de pluges en mm (inch) 142,2 (5,6) 114,3 (4,5) 99,1 (3,9) 30,5 (1,2) 2,5 (0,1) 0,0 (0,0) 0,0 (0,0) 0,0 (0,0) 0,0 (0,0) 22,9 (0,9) 68,8 (2,7) 109,.2 (4,3)
Font: The Weather Channel[9]]

Política i govern[modifica | modifica el codi]

Capital d'Israel[modifica | modifica el codi]

La Kenésset, el parlament d'Israel

Israel va proclamar Jerusalem com a capital de l'estat d'Israel l'any 1950, i va instal·lar-hi la seu de la residència presidencial, el Parlament israelià (Kenésset), la Cort Suprema i altres institucions administratives. Com que la ciutat havia estat dividida entre Jerusalem i Jordània després de l'armistici de la Guerra araboisraeliana de 1948, aquesta declaració de capitalitat només afectava la part occidental de la ciutat, que era administrada per l'estat d'Israel.

Durant la Guerra dels Sis Dies (1967), Israel va conquistar la part oriental de la ciutat -l'anomenada Jerusalem est-, i immediatament la va segregar de Cisjordània i la va annexionar de facto a la resta del municipi. El 1980, Israel va englobar dins la seva legislació nacional ambdues parts, est i oest, proclamant-la com la seva capital eterna i indivisible mitjançant la Llei de Jerusalem (juliol de 1980). Això no obstant, el Consell de Seguretat de l'ONU va aprovar la Resolució 478 immediatament després, l'agost de 1980, mitjançant la qual va declarar nul·la la Llei de Jerusalem israeliana i va aconsellar als seus estats membres que situessin les seves ambaixades a Tel Aviv. La majoria, amb l'excepció dels Països Baixos i 12 països hispanoamericans, ja havien traslladat les seves ambaixades a Tel Aviv abans d'aprovar-se aquesta resolució. El Salvador va anunciar el 25 d'agost de 2006 el seu trasllat a Tel Aviv. Paraguai i Bolívia mantenen les seves al suburbi jerosolimità de Mevasseret Zion.[10] Respecte als Estats Units, el seu Congrés va aprovar una llei el 1995 que declarava que «Jerusalem havia de ser reconeguda com la capital de l'Estat d'Israel; i l'ambaixada estatunidenca d'Israel haurà d'establir-se com a molt tard el 31 de maig de 1999». El trasllat, no obstant això, no s'ha dut encara a terme.

Divisió de la ciutat vella[modifica | modifica el codi]

Jerusalem vist des de la muntanya de les Oliveres
Jerusalem vist des de la muntanya de les Oliveres

Barri armeni, barri jueu; barri musulmà; el mont del Temple (en hebreu: הָר הַבָּיִת Har ha-Bàyit, o muntanya del Temple, i en àrab: الحرم الشريف El-Haram-es-Sherif, o El Santuari Noble; Haret (barri) Bab al-Hitta i barri cristià (ciutat nova al nord-oest del mont Sió).

Geografia humana i societat[modifica | modifica el codi]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Població de Jerusalem
Any Total
1844 15.510
1876 25.030
1896 45.420
1922 62.578
1931 90.053
1944 157.000
1948 165.000
1967 263.307
1980 407.100
1985 457.700
1990 524.400
1995 617.000
2000 657.500
2005 706.400
2012 801.000

El desembre de 2007, Jerusalem tenia una població estimada de 747.600 —el 64% eren jueus, 32% musulmans, i 2% cristians.[11] Al final del 2005, la densitat de població era de 5.750,4 habitants per quilòmetre quadrat.[12][13] D'acord amb un estudi publicat el 2000, el percentatge de jueus dins la població total ha anat decreixent; això s'atribueix a una major taxa de natalitat dels palestins, i al fet que alguns dels residents jueus estan deixant la ciutat. L'estudi també va trobar que el 9% dels 32.488 habitants de la Ciutat Vella eren jueus.[14]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Jerusalem és considerada una ciutat sagrada per les tres grans religions monoteistes: el cristianisme, el judaisme i l'islam. Per al cristianisme, és allà on va predicar Jesús i on va ser crucificat; per al judaisme, és allà on el rei David va establir la capital del Regne d'Israel i el lloc d'assentament de l'arca de l'Aliança i on el seu fill Salomó d'Israel va construir el temple, cap on han de dirigir-se les pregàries; i l'islam recull d'aquestes religions el caràcter sagrat de la ciutat, a la qual miraven els primers musulmans en resar, abans de passar a fer-ho cara a La Meca.

Segons la religió musulmana, la cúpula de la Roca és el temple musulmà més important de Jerusalem. Ubicat al centre del mont del Temple, és un santuari -no una mesquita- construït entre els anys 687 i 691 pel novè califa Abd-al-Màlik ibn Marwan, al voltant de la roca en què Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill (Ismael, segons els musulmans) i des d'on Mahoma, mitjançant una aleya, va ascendir fins al tron d'Al·là en el transcurs d'un viatge nocturn des de la ciutat de Medina (Làylat al-Miraj).

Segons la religió jueva, el mur de les Lamentacions és el lloc més important per a la religió jueva. Últimes restes del temple jueu construït per Herodes el Gran sobre les ruïnes del temple de Salomó. Està compost pel mur Occidental, secció principal del mur, ubicat al veïnat jueu de la Ciutat Vella; i pel petit Mur, extensió del mur Occidental, situat en un veïnat àrab, que és el lloc d'oració per als jueus dels diferents corrents. El temple va ser construït en el lloc en el qual, segons la tradició jueva, Abraham volia sacrificar el seu fill, Isaac. El mont del Temple (on avui es troba la cúpula de Roca i la mesquita d'Al-Aqsa) és considerat com el punt més sagrat, ja que s'hi trobava el sancta sanctorum on s'allotjaven les taules de la Llei.

Segons la religió cristiana[modifica | modifica el codi]

  • L'església del Sant Sepulcre: allí s'hi troba el calvari on va ser crucificat Jesús, així com el sepulcre del Salvador. És el lloc més sant del cristianisme.
  • Cenacle: habitació del pis alt on Jesús va celebrar l'últim sopar, i on es va aparèixer als apòstols i on aquests van rebre l'Esperit Sant en Pentecosta.
  • Basílica de les Nacions o de l'Agonia: ubicada al mont de les Oliveres, on Jesús va passar els últims moments abans de ser detingut.
  • Església del Dominus Flevit: des d'allà, Jesús va contemplar la ciutat santa i va plorar per ella el diumenge de Rams.
  • Església del Pare Nostre: lloc on Jesús va ensenyar aquesta oració als seus deixebles.
  • Sant Pere a Gallicantu: església que recorda el lloc on es trobava la casa de Caifàs, on va ser jutjat Jesús i on va ser negat per Pere.
  • Litostrots: paviment de l'antiga fortalesa Antònia dels romans, on Jesús va ser coronat amb espines i ultratjat pels soldats romans.
  • Via Dolorosa: camí que va seguir Jesús amb la creu des de la fortalesa Antònia fins al calvari. Hi estan marcades les estacions, i les últimes es troben a la basílica del Sant Sepulcre.
  • Basílica de la Dormició: recorda el lloc on, segons la tradició cristiana, va morir la Verge, rodejada dels apòstols. A la seva cripta, s'hi troba una imatge de la Verge Jacent.
  • Església de Santa Anna: aquí, d'acord amb la tradició cristiana, va néixer la Verge Maria.
  • Edícula de l'Ascensió: edícula des d'on Jesús va ascendir al cel.

Monuments històrics de la Ciutat Vella[modifica | modifica el codi]

  • El Cardo
  • La Ciutat de David[15]
  • Complex del mont del Temple
  • Cementiri jueu del mont de les Oliveres, amb les tombes dels Profetes
  • Tombes dels Reis[16]
  • Túnel del Xilóah[17]
  • Murs del mont del Temple (inclòs el mur Occidental o dels Laments)[18]
  • Túnel del mur Occidental[19]
El mont del Temple, on es hi ha el mur de les Lamentacions i la cúpula de la Roca, santuaris per al judaisme i l'islam, respectivament

Economia[modifica | modifica el codi]

Històricament, l'economia de Jerusalem va ser recolzada gairebé exclusivament pels pelegrins, ja que es troba lluny dels ports més importants de Jaffa i de Gaza.[20] Els seus monuments religiosos continuen avui sent la gran estrella per als visitants estrangers, amb la majoria dels turistes que visiten el mur Occidental i la Ciutat Vella,[12] però a l'últim mig segle ha estat cada vegada més clar que el sosteniment de Jerusalem no sols pot basar-se en el seu significat religiós.[20]

Encara que les estadístiques indiquen un creixement econòmic a la ciutat, des de 1967 Jerusalem est s'ha quedat enrere en el desenvolupament respecte a Jerusalem oest.[20] No obstant això, el percentatge de llars amb persones ocupades és més gran a les llars àrabs (76,1%) que a les llars jueves (66,8%). La taxa d'atur a Jerusalem (8,3%) és lleugerament millor que la mitjana estatal (9,0%), encara que la població civil activa representa menys de la meitat en comparació amb la de Tel Aviv (58,0%) i Haifa (52,4%).[12] La pobresa a la ciutat s'ha incrementat dramàticament als últims anys.

Durant el mandat britànic, es va aprovar una llei requerint que tots els edificis es construeixin de pedra de Jerusalem per tal de preservar l'estètica i caràcter històric únic de la ciutat.[21] Com a complement d'aquest codi de construcció que encara està en vigor, es troba el desànim de la indústria pesant a Jerusalem, ja que només al voltant del 2,2% de la terra de Jerusalem és "zona d'indústria i infraestructura". En comparació, aquest percentatge a Tel Aviv és dues vegades més gran i a Haifa, set vegades més alt.[12] Només el 8,5% dels llocs de treball del districte de Jerusalem s'empra en el sector manufacturer, que és la meitat de la mitjana estatal (15,8%). També per sobre dels percentatges mitjans s'empren en l'educació (17,9% vs 12,7%), la salut i el benestar (12,6% vs 10,7%), serveis comunitaris i socials (6,4% vs 4,7%), hotels i restaurants (6,1% vs 4,7%) i administració pública (8,2% vs 4,7%).[22] Tot i que Tel Aviv continua sent el centre financer d'Israel, un creixent nombre de les empreses d'alta tecnologia s'estan movent cap a Jerusalem, proporcionant 12.000 llocs de treball el 2006.[23] El parc industrial Har Hotzvim al nord de Jerusalem és la llar d'algunes de les principals empreses d'Israel, entre aquestes Intel, Teva Pharmaceutical Industries, Ophir Optronics i ECI Telecom. Els plans d'expansió per al parc projecten un centenar d'empreses, una estació de bombers, i una escola, amb una superfície de 530.000 m 2 .

Des de l'establiment de l'estat d'Israel, el govern nacional ha continuat sent un jugador important en l'economia de Jerusalem. El govern, centrat a Jerusalem, genera un gran nombre de llocs de treball i ofertes de subvenció, a més d'incentius per a noves iniciatives empresarials i de nova creació.[20]

El 2010, Jerusalem va ser nomenada la ciutat d'oci de viatge superior a l'Àfrica i l'Orient Mitjà per la revista Travel + Leisure.[24]

Educació[modifica | modifica el codi]

La Universitat Hebrea té tres campus a Jerusalem, a la muntanya Scopus, a Givat Ram i un campus mèdic a l'hospital Hadassah Ein Kerem. l'Acadèmia de la Llengua Hebrea es troba a la Universitat Hebrea de Givat Ram i l'Acadèmia Israeliana de Ciències i Humanitats, situades prop de la casa dels presidents.

Història[modifica | modifica el codi]

Un establiment cananeu (dels jebusites suposadament, que eren la tribu que ocupava el lloc) va existir al lloc al tercer mil·lenni aC, però no és esmentada la ciutat fins a un document egipci del segon mil·lenni. Llavors es deia Urušalim ('ciutat de pau'). Des de vers el 1600 aC, els seus reis locals cananeus van reconèixer la sobirania egípcia durant uns tres-cents anys. En aquest temps fou atacada pels habiru, probablement els hebreus que volien instal·lar-se a Canaan.

Segons la Bíblia, la ciutat fou conquerida pel rei David abans de l'any 1000 aC i fins llavors era dels jebusites. David la va engrandir i la va declarar capital del regne. El primer temple fou construït per Salomó vers el 960 aC.

Fou atacada pel que la Bíblia anomena Xixak d'Egipte, que probablement era Shoshenq I vers el 925 aC. I uns anys després pels àrabs de Zérah (vers 900), i després per les forces combinades de filisteus i àrabs durant el regnat de Jehoram de Judà (vers 849 aC-841 aC) i altre cop després de la derrota del rei Amasies o Amacià (vers 800 aC-780 aC) davant els israelites a Betxémeix.

Durant el regnat d'Ahaz (vers 730 aC-715 aC), fou atacada per Pekah d'Israel i Rezin de Damasc, i poc després, ja en el següent regnat, per les forces de Senaquerib d'Assíria (vers 713 aC); vers la meitat del segle vii aC, fou segurament ocupada altra vegada, però el fet no és esmentat en la Bíblia.

Després de la Batalla de Megiddo, fou conquerida pel faraó Nekau II d'Egipte vers el 609 aC, que la va conservar uns dos anys fins que va tornar als babilonis, que després de la Batalla de Karkemish es van emportar el rei Jehoiakim i tots els prínceps reials a Babilònia, però després el van retornar al regne com a vassall (605 aC). Després de tres anys, el rei es va revoltar (vers 601 aC) i els babilonis van assetjar Jerusalem (598 aC). El rei va morir violentament i fou mostrat a les muralles per convèncer els babilonis de la seva mort i la ciutat fou llavors ocupada pels babilonis vers el 597 aC. El fill del rei, Zedequies o Zedekiah, fou nomenat rei vassall, però al cap de deu anys també es va revoltar i Nabucodonosor II va assetjar la ciutat altra vegada (587 aC). El temple de Salomó fou destruït i les muralles demolides i la població deportada a Babilònia. No van poder retornar fins al 537 aC, gràcies al rei persa Cir II el Gran, que els va permetre també reconstruir el temple.

Després d'Alexandre el Gran (que hi va ser el 332 aC), els ptolomeus i els selèucides, amb Antíoc IV Epifanes (174 aC-164 aC), el temple fou privat dels seus costosos recipients sagrats, el palau incendiat i les muralles demolides i es van aixecar altars als ídols al mateix altar del temple, on es van fer sacrificis. Això va provocar la revolta nacional dels macabeus, que van establir el regne independent. Antíoc VII Sidetes (o Evergetes), 138 aC-129 aC, durant el regnat de Joan Hircà I, va ocupar la ciutat (vers 135 aC) i les muralles que havien estat restaurades foren altra vegada demolides.

Va passar als romans el 63 aC, quan hi va entrar Pompeu, segons Estrabó per intervenir en les disputes entre els germans Hircà i Aristòbul II de Judea (fills d'Alexandre Janeu), que es disputaven la successió. Pompeu va destruir altre cop les fortificacions i va cobrir una fosa que s'havia fet per defensar el temple; els tresors del temple no foren tocats, però els va saquejar Crassus el 54 aC en el seu camí cap a Pàrtia. La lluita pel poder entre Antígon, fill d'Aristòbul, i Herodes, fill del governador asmoneu Antípater l'idumeu, va permetre als parts saquejar la ciutat (40 aC). El senat romà va crear el Regne de Judea i en fa fer rei Herodes el Gran, que només va poder conquerir la ciutat a costa d'un setge en el qual fou ajudat pel romà Sosius, lloctinent de Marc Antoni. Herodes, el 19 aC, va construir el segon temple (i en va restaurar el primer) i va erigir o almenys engrandir la fortalesa Antònia. A la ciutat, es va construir un teatre i un circ i es van establir jocs cada cinc anys en honor de l'emperador.

Herodes va morir el 4 aC i el seu fill Arquelau de Judea fou deposat el 6 dC i la ciutat fou incorporada a la nova província de Judea, depenent de la província de Síria. El procurador de Judea residia normalment a la fortalesa Antònia, però la ciutat de Cesarea i la de Jerusalem compartien la capitalitat. Coponius fou el primer procurador (7) dependent del prefecte de la província de Síria Cyrenius. El procurador Ponci Pilat (26-36) va construir un aqüeducte que fou l'únic monument permanent deixat pels procuradors romans, i que portava l'aigua de les anomenades piscines de Salomó fins a la ciutat.

La Gran Revolta Jueva del 66, durant la qual els zelotes van prendre el control de Jerusalem[25] va provocar la destrucció del temple durant el setge de Jerusalem[26] per Titus, que va tenir ocupats milers de soldats romans durant cinc mesos (abril a setembre).[27]

Vers el 130, fou visitada per Adrià, que va pensar a restaurar la ciutat i va deixar el seu amic Àquila per supervisar els treballs. Els treballs quedaren aturats durant la Revolta de Bar Kokhebà, quan van intentar restaurar el temple; fou saquejada el 135. La ciutat fou llavors poblada per romans i es va fundar un temple al Júpiter Capitoli, del qual la ciutat derivava el seu nom de Julia Aelia Capitolina. El temple i altres instal·lacions religioses paganes (especialment la capella de Venus) es van construir amb pedra del temple; el mont Sió fou exclòs de la ciutat.

Sota l'emperador Constantí el Gran, Jerusalem, que ja era lloc de pelegrinatge dels cristians, fou dotada de noves instal·lacions per l'emperador i la seva mare. L'església del Martiri i la Resurrecció fou construïda a partir del 326 i inaugurada el 336.

El 451 el bisbat de Jerusalem fou erigit en patriarcat.

Justinià I hi va fer també algunes construccions cristianes i hospitals. El 614 fou ocupada pels perses comandats pel general Shahrbaraz[28] i els jueus foren partidaris dels invasors i van massacrar la població cristiana, i els perses s'endugueren la veracreu.[29] Recuperada la ciutat pels bizantins, fou visitada per Heracli (629) i el patriarca Modest es va cuidar de la restauració de les esglésies i va expulsar els jueus de la ciutat.

El 637 fou atacada pels àrabs i, al cap de quatre mesos, va capitular davant del mateix califa Omar. Els jueus i cristians van poder practicar la seva religió a canvi d'una taxa; els jueus que havien estat expulsats van poder tornar a Jerusalem. El califa Omar, per un pacte amb l'emperador bizantí, va construir l'anomenada mesquita d'Omar (Masjid Umar).

El 1099 fou conquerida durant la primera croada i van morir molts dels seus habitants jueus i musulmans, i es fundà el Regne de Jerusalem; el 1187, Saladí la va reconquerir; el 1228, quan es va declarar la sisena croada i fins al 1244, va estar en mans de l'emperador del Sacre Imperi romanogermànic Frederic II, al qual la va cedir Al-Kamil, de la família aiúbida. El 1260 va passar als mamelucs i el 1516 als otomans.

Les tropes britàniques del general Edmund Allenby la van ocupar el 1917 i fou integrada en el Mandat britànic de Palestina. El 1925, s'hi va fundar la Universitat Hebrea de Jerusalem. El 1947, les Nacions Unides van recomanar la internacionalització de la ciutat i que fos administrada per l'organisme, però mai es va posar en practica el pla i després de la Guerra de 1948 va quedar dividida entre Israel i Transjordània; la secció oest va restar ocupada per Israel, i la secció est de la ciutat (incloent-hi la Ciutat Vella), amb la regió de Cisjordània, va quedar per als àrabs i unida al Regne de Transjordània.

El 1967, Israel va ocupar la part jordana. Israel la va declarar capital del país, però això no fou reconegut per la comunitat internacional (només puntualment per alguns països).

Fills il·lustres[modifica | modifica el codi]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Sinagogues de Jerusalem:

Galeria[modifica | modifica el codi]

Municipalitat de Jerusalem[modifica | modifica el codi]

Panorama[modifica | modifica el codi]

Jerusalem vist des de la muntanya de les Oliveres

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Benjamin Grob-Fitzgibbon,Imperial Endgame: Britain's Dirty Wars and the End of Empire, Palgrave/Macmillan 2011 p.57. 
  2. Greg Cashman, Leonard C. Robinson, An Introduction to the Causes of War: Patterns of Interstate Conflict from World War 1 to Iraq, Rowman & Littlefield 2007 p.165.. 
  3. UNITED NATIONS: General Assembly: A/RES/181(II): 29 novembre 1947: Resolution 181 (II). Future government of Palestine..
  4. Morris, 2008, pp. 66-69. 
  5. Bisharat, George (23 desembre 2010). "Maximizing Rights". In Susan M. Akram; Michael Dumper; Michael Lynk. International Law and the Israeli-Palestinian Conflict: A Rights-Based Approach to Middle East Peace. Routledge. p. 311. ISBN 978-1-136-85098-1.. 
  6. Moshe Hirsch; Deborah Housen-Couriel; Ruth Lapidot (28 juny 1995). Whither Jerusalem?: Proposals and Positions Concerning the Future of Jerusalem. Martinus Nijhoff Publishers. p. 15. ISBN 90-411-0077-6.. 
  7. Efraïm Karsh (2002), p. 30. 
  8. Masterman, E. W. G. «The Water Supply of Jerusalem, Ancient and Modern» (en anglès). The Biblical World, Vol. 19, No. 2 p. 87-112. University of Chicago Press, febrer 1902.
  9. 9,0 9,1 «Monthly Averages for Jerusalem, Israel» (en anglès). The Weather Channel.
  10. «Informació sobre les ambaixades de Paraguai i Bolívia a Jerusalem».
  11. «TABLE 3. - POPULATION(1) OF LOCALITIES NUMBERING ABOVE 2,000 RESIDENTS AND OTHER RURAL POPULATION ON 31/12/2008» (PDF). Israel Central Bureau of Statistics, 31-12-2008. [Consulta: 26 octubre 2009].
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 «Press Release: Jerusalem Day» (PDF). Central Bureau of Statistics, 24-05-2006. [Consulta: 10 març 2007].
  13. «Population and Density per km² in Localities Numbering Above 5,000 Residents on 31 XII 2005» (PDF) (en anglès), 2006. [Consulta: 11 abril 2007].
  14. «Arab population growth outpaces Jews in Jerusalem» (html) (en anglès). Reuters, setembre 2000.
  15. La Ciutat de David
  16. Tombes dels Reis
  17. Túnel del Xilóah
  18. Murs del Mont del Temple
  19. Túnel del Mur Occidental
  20. 20,0 20,1 20,2 20,3 Dumper, Michael. The Politics of Jerusalem Since 1967 (en anglès). Columbia University Press, 15 abril 1996, p. 207–210. ISBN 0231106408 [Consulta: 24 febrer 2012]. 
  21. Eisenstadt, David. «The British Mandate» (en anglès). Jerusalem: Life Throughout the Ages in a Holy City. Bar-Ilan University Ingeborg Rennert Center for Jerusalem Studies, 26-08-2002. [Consulta: 10 febrer 2007].
  22. «Employed Persons, by Industry, District and Sub-District of Residence, 2005» (PDF) (en anglès). Israeli Central Bureau of Statistics. [Consulta: 24 febrer 2012].
  23. Gil Zohar «Bet your bottom dollar?» (en anglès). The Jerusalem Post, 28-06-2007 [Consulta: 24 febrer 2012].
  24. «World's Best Awards 2010 – Africa and the Middle East» (en anglès). [Consulta: 24 febrer 2012].
  25. Tucker, Spencer C. Battles That Changed History: An Encyclopedia of World Conflict (en anglès). ABC-CLIO, 2010, p.78. ISBN 1598844296. 
  26. Flavi Josep, Guerra dels jueus VI.1.1
  27. Levick, Barbara. Vespasian (en anglès). Routledge, 1999, p. 116–119. ISBN 0-415-16618-7. 
  28. Farrokh, Kaveh. Shadows in the Desert: Ancient Persia at War (en anglès). Osprey Publishing, 2007, p.253. ISBN 1846031087. 
  29. Herren, Michael W.; Brown, Shirley Ann. Christ in Celtic Christianity: Britain and Ireland from the Fifth to the Tenth Century (en anglès). Boydell Press, 2002, p.197. ISBN 0851158897. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jerusalem Modifica l'enllaç a Wikidata