Jerusalem Est
| |||||
| Tipus | entitat territorial administrativa i barri  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Lloc | |||||
| |||||
| Territori reivindicat per | Israel | ||||
| Estat | Israel | ||||
| Districte | districte de Jerusalem | ||||
| Consell municipal | Ajuntament de Jerusalem | ||||
| Capital de | |||||
| Població humana | |||||
| Població | 236.000 (2021) | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | |||||
| Altitud | 760 m | ||||
| Dades històriques | |||||
Esdeveniment clau
| |||||
| Identificadors descriptius | |||||
| Prefix telefònic | 02 | ||||
| Altres | |||||
| Agermanament amb | Fes (1982–) | ||||
— Frontera de Jerusalem Est
— Frontera anterior a 1967
Jerusalem Est o Jerusalem Oriental és el nom que rep la part oriental de la ciutat de Jerusalem capturada per Jordània en la Guerra araboisraeliana de 1948 a diferència de Jerusalem Oest, que estava en mans d'Israel.[a] És la part de Jerusalem que estava en mans de Jordània després de la guerra araboisraeliana de 1948,[2] i després de la Guerra dels Sis Dies, va ser conquerida per Israel i annexionada a la resta del municipi de Jerusalem en virtut de la Llei de Jerusalem (1980). Inclou la Ciutat Vella i alguns dels principals llocs religiosos (basílica del Sant Sepulcre, Esplanada de les Mesquites/Mont del Temple i Mur de les Lamentacions).
Les Nacions Unides i altres organitzacions intergovernamentals consideren Jerusalem Est com a part dels territoris palestins segons el dret internacional,[3] i sota ocupació il·legal per part d'Israel.[4][5][6] Molts estats reconeixen Jerusalem Est com a capital de l'Estat de Palestina (com ara Brasil,[7] Xina,[8] Rússia,[9] i tots els 57 membres de l'Organització de la Cooperació Islàmica),[10] mentre que altres estats (com ara Austràlia, França i altres) afirmen que Jerusalem Est "serà la capital de Palestina",[11][12] tot referint-s'hi com a "un territori ocupat ".[13] El 2020, Jerusalem Est tenia una població de 595.000 habitants, dels quals 361.700 (61%) eren àrabs palestins i 234.000 (39%) eren jueus israelians.[14][15] Els assentaments israelians a Jerusalem Est són il·legals segons el dret internacional i als ulls de la comunitat internacional.
Jerusalem es va concebre com una ciutat internacional separada segons el pla de partició de l'ONU de 1947. Tanmateix, va ser dividida per la guerra de 1948 que va seguir a la declaració d'independència d'Israel. Com a resultat dels Acords d'Armistici de 1949, la meitat occidental de la ciutat va passar a estar sota control israelià, mentre que la seva meitat oriental, que contenia la famosa Ciutat Vella, va caure sota control jordà,[16][b] amb l'excepció de l'enclavament del Mont Scopus. Israel va ocupar Jerusalem Est durant la Guerra dels Sis Dies de 1967; des de llavors, tota la ciutat ha estat sota control israelià. La Llei de Jerusalem de 1980 va declarar Jerusalem unificada com la capital d'Israel,[18] formalitzant l'annexió efectiva de Jerusalem Est. Els palestins i molts membres de la comunitat internacional consideren Jerusalem Est com la futura capital de l'Estat de Palestina. L'estatus de Jerusalem s'ha descrit com "un dels problemes més intractables del conflicte israelià-palestí ", amb reclamacions contradictòries de sobirania sobre la ciutat o parts d'ella, i accés als seus llocs sagrats.[19]
Jerusalem Est pot referir-se en sentit ampli a tota l'àrea que va romandre sota administració jordana entre 1948 i 1967, i que fou després incorporada al municipi de Jerusalem (uns 70 km²), o únicament al municipi jordà anterior a 1967, cobrint en aquest cas només 6,4 km².[20][21] El Mont Scopus, que era un enclavament israelià dintre del territori jordà abans de 1967 i on es va situar la Universitat Hebrea, no es considera part de Jerusalem Est.
Jerusalem Est és el terme familiar en anglès. Els àrabs utilitzen principalment el terme Jerusalem Àrab per a aquesta zona en documents oficials en anglès, emfatitzant el predomini de la població palestina de parla àrab, mentre que els israelians anomenen la zona Jerusalem Est per la seva ubicació geogràfica a l'est de la Jerusalem ampliada. [22]
Les definicions israelianes i palestines de Jerusalem Est difereixen.[c] Després de la Guerra dels Sis Dies de 1967, els límits municipals de Jerusalem es van ampliar fins a una superfície total tres vegades superior a la de Jerusalem Oest d'abans de la guerra. Això inclou diversos pobles de Cisjordània al nord, est i sud de la Ciutat Vella que ara es consideren barris de la ciutat, així com vuit barris suburbans que s'han construït des de llavors. La comunitat internacional considera aquests barris assentaments il·legals, però el govern israelià ho discuteix. La posició israeliana es basa en els límits municipals ampliats, mentre que la posició palestina es basa en els Acords de 1949.
Jerusalem Est inclou la Ciutat Vella, que acull molts llocs d'importància religiosa seminal per a les tres principals religions abrahàmiques : el judaisme, el cristianisme i l'islam, com ara el Mont del Temple / Al-Aqsa, el Mur Occidental, la Cúpula de la Roca i l'Església del Sant Sepulcre.[24][25]
Durant el període que va romandre sota administració jordana, Jerusalem Est va perdre gran part de la seva importància: en deixar de ser capital i perdre la seva connexió amb la costa, va disminuir el seu paper com a centre comercial, i fins i tot va disminuir la seva població, perquè bona part dels comerços i l'administració es van traslladar a Amman. No obstant això, va mantenir la seva importància religiosa i el seu paper de centre regional. Després de la conquesta israeliana, l'Organització per l'Alliberament de Palestina i després l'Autoritat Nacional Palestina han reivindicat Jerusalem Est com a capital del futur Estat palestí.
La declaració de principis palestí-israelians, signada a Oslo el 13 de setembre de 1993, va ajornar la decisió sobre l'estatut permanent de Jerusalem per a les etapes finals de les negociacions entre Israel i els palestins. La possibilitat de la capitalitat palestina en la zona oriental de la ciutat va ser considerada per Israel per primera vegada a Camp David (2000) i en la Cimera de Taba (2001), encara que aquestes negociacions van acabar sense acord i aquesta possibilitat no ha tornat a ser considerada per Israel des de llavors.
Negociacions sobre "compartir" o "dividir"
[modifica]Tant els Acords d'Oslo com el Full de ruta per a la pau del 2003 van ajornar les negociacions sobre l'estatus de Jerusalem. L'Acord Beilin-Eitan de 1997 entre alguns membres del bloc Likud i Yossi Beilin, representant del Partit Laborista, que preveia per a les negociacions finals una autonomia limitada a una "entitat palestina" desmilitaritzada envoltada per tots els costats per Israel, establia que tot Jerusalem romandria unificat sota la sobirania israeliana. Beilin va suggerir que els palestins acceptarien una capital fora de Jerusalem a Abu Dis, cosa que va minar la credibilitat del document als ulls palestins.[26][27][28]
La política d'assentaments d'Israel a Jerusalem Est ha estat descrita per Avi Shlaim i altres com una política que pretén avançar-se a les negociacions creant fets sobre el terreny.[29]
L'acord Beilin-Abu Mazen de 1995 suggeria que, si bé Israel no acceptaria desafiaments a la seva sobirania política sobre tot Jerusalem, podria, amb la idea d'una conca sagrada, permetre teòricament la sobirania extraterritorial palestina sobre una part de la zona de Jerusalem Est, amb els palestins controlant directament el Santuari Noble, mentre que els jueus obtindrien drets religiosos sobre el Mont del Temple. Aquest punt de vista, que dividia l'autoritat religiosa i política, era inacceptable per a Hamàs i Arafat aviat va repudiar la idea.[30] A la Cimera de Camp David del 2000, es va acordar que no hi podia haver retorn a les línies de demarcació de Jerusalem anteriors al 1967; que els límits municipals imposats unilateralment per Israel no eren fixos; que de la mateixa manera que l'expansió d'Israel allà seria més gran que la cartografiada just després del 1967, també l'expansió palestina s'estendria per incloure pobles que no estaven connectats a la ciutat anteriorment; que Jerusalem continuaria sent una única unitat metropolitana unificada no dividida per una frontera internacional, i sota el govern de dues autoritats municipals diferents, una sota plena sobirania palestina i servint com a capital de l'Estat de Palestina, exercint plens poders a la major part de Jerusalem Est. Es preveia un intercanvi de barris, amb Israel assumint la sobirania sobre Ma'ale Adumim, Givat Ze'ev i Gush Etzion, tot excloent zones incloses anteriorment, com ara Sur Baher, Beit Hanina i Shu'afat.[31] Durant les últimes negociacions serioses del 2008 amb el govern d'Ehud Olmert, Olmert, el 16 de setembre, va incloure un mapa que preveia un acord compartit sobre Jerusalem, amb els assentaments israelians romanent a Israel i els barris palestins formant part d'un estat palestí i constituint la seva futura capital. La Conca Sagrada, inclosa la Ciutat Vella, estaria sota la tutela conjunta supervisada per Jordània, l'Aràbia Saudita, Israel, els Estats Units i l'estat de Palestina. Olmert va mostrar el mapa, però no el va voler compartir, amb Mahmood Abbas, que es va veure obligat a fer-ne una còpia en un tovalló.
El dia 13 de desembre de 2017, 53 països de majoria musulmana va declarar Jerusalem Est com la capital Palestina, després de la crisi pel canvi d'statu quo de la ciutat després que Donald Trump declarés Jerusalem capital d'Israel.
Notes
[modifica]- ↑ "després de la guerra entre Israel i els estats palestins i àrabs el 1948, Jerusalem va quedar dividida en un sector occidental controlat per Israel i un sector oriental controlat per Jordània."[1]
- ↑ "Ambdós estats van tractar els respectius sectors de Jerusalem sota el seu control efectiu com a part integral del seu territori estatal entre 1948 i 1967, i cadascun va reconèixer el control "de facto" de l'altre en els seus respectius sectors mitjançant la signatura de l'Acord d'Armistici General entre Jordània i Israel de 1949."[17]
- ↑ "Les fonts israelianes i palestines difereixen en la seva definició de Jerusalem Est."[23]
Referències
[modifica]- ↑ Dumper, 2002, p. 42.
- ↑ Utenriksdepartementet. «Norge bekymret over situasjonen i Øst-Jerusalem» (en noruec). Regjeringen.no, 18-01-2010. Arxivat de l'original el 2 January 2023. [Consulta: 2 gener 2023].
- ↑ The Status of Jerusalem. New York, NY, USA: United Nations. 1997. Arxivat de l'original el 29 April 2025.
- ↑ «Top UN court says Israel's presence in occupied Palestinian territories is illegal and should end». .
- ↑ «The Illegality of the Israeli Occupation of the Palestinian West Bank (including East Jerusalem) and Gaza: What the International Court of Justice Will Have to Determine in its Advisory Opinion for the United Nations General Assembly» (en anglès americà). Opinio Juris, 23-12-2022. Arxivat de l'original el 3 January 2023. [Consulta: 3 gener 2023].
- ↑ «East Jerusalem - OCHA». Arxivat de l'original el 3 January 2023. [Consulta: 3 gener 2023].
- ↑ «Topônimos e gentílicos - Manual de Redação - FUNAG». funag.gov.br. Arxivat de l'original el 28 January 2023. [Consulta: 13 juny 2022].
- ↑ China supports Palestinian UN bid (Xinhua, 8 September 2011) Arxivat 16 May 2013 a Wayback Machine. "China recognizes Palestine as a country with east Jerusalem as its capital and possessing full sovereignty and independence, in accordance with borders agreed upon in 1967, according to Jiang"
- ↑ Medvedev reaffirms Soviet recognition of Palestine (Ynet News, 18 January 2011) Arxivat 26 July 2013 a Wayback Machine. "Russian president says Moscow has not changed its position since 1988 when it 'recognized independent Palestinian state with its capital in east Jerusalem'"
- ↑ Muslim leaders urge world to recognise East Jerusalem as capital of Palestine (France 24, 2017-12-13) Arxivat 27 December 2017 a Wayback Machine. "their final statement declared "East Jerusalem as the capital of the State of Palestine" and invited "all countries to recognise the State of Palestine and East Jerusalem as its occupied capital.""
- ↑ «Finland's country strategy for Palestine - 2021-2024». Arxivat de l'original el 2 January 2023. [Consulta: 2 gener 2023].
- ↑ «Australia recognises west Jerusalem as capital of Israel» (en anglès). France 24, 15-12-2018. Arxivat de l'original el 2 January 2023. [Consulta: 13 juny 2022].
- ↑ Ministère de l'Europe et des Affaires étrangères. «Israel / Palestinian Territories – France condemns the expulsion of Mr Salah Hamouri (18 Dec. 2022)» (en anglès). France Diplomacy - Ministry for Europe and Foreign Affairs. Arxivat de l'original el 30 December 2022. [Consulta: 3 gener 2023].
- ↑ «Jerusalem Institute - 2022». [Consulta: 2 gener 2023].
- ↑ , <https://www.cia.gov/the-world-factbook/countries/israel/>. Consulta: 2 gener 2023
- ↑ Hasson, 2000, p. 15–24.
- ↑ Korman, 1996, p. 251.
- ↑ «Basic Law: Jerusalem, Capital of Israel». Israel Ministry of Foreign Affairs, 30-07-1980. Arxivat de l'original el 28 April 2019. [Consulta: 2 abril 2007].
- ↑ Leigh Phillips (19 November 2009). "EU rebukes Israel for Jerusalem settlement expansion" Arxivat 22 November 2009 a Wayback Machine.. EUObserver. "The issue of Jerusalem is one of the most intractable issues in the Israel-Palestine conflict. While both Israelis and Palestinians claim Jerusalem as their capital, most countries maintain their embassies in Tel Aviv while the occupied territories are administered by the Palestinian Authority in the town of Ramallah."
- ↑ Holzman-Gazit, 2016, p. 134, n.11.
- ↑ Schmidt, 2008, p. 340.
- ↑ Klein, 2001, p. 7.
- ↑ Farsakh, 2005, p. 9.
- ↑ Hasson, 2012.
- ↑ Koren, David. «The desire of eastern Jerusalem Arabs to integrate in Israeli society outweighs the threats of the Palestinian Authority» (en anglès americà). JISS, 13-09-2018. Arxivat de l'original el 13 July 2022. [Consulta: 13 juliol 2022].
- ↑ Eriksson, 2013, p. 221.
- ↑ Chiller-Glaus, 2007, p. 157–158.
- ↑ McMahon, 2010, p. 109–110,128.
- ↑ Shlaim, 2015, p. 581.
- ↑ Goddard, 2010, p. 206.
- ↑ Klein, 2001, p. 3–4.
Bibliografia
[modifica]- Chiller-Glaus, Michael. Tackling the Intractable: Palestinian Refugees and the Search for Middle East Peace. Peter Lang, 2007. ISBN 978-3-039-11298-2.
- Dumper, Michael. The Politics of Jerusalem Since 1967. Columbia University Press, 1997. ISBN 978-0-585-38871-7.
- Dumper, Michael. The Politics of Sacred Space: The Old City of Jerusalem in the Middle East Conflict. Lynne Rienner Publishers, 2002. ISBN 978-1-588-26226-4.
- Dumper, Michael. «Constructive Ambiguities: Jerusalem, international law, and the peace process». A: Akram, Susan. International Law and the Israeli-Palestinian Conflict: A Rights-Based Approach to Middle East Peace. Taylor & Francis, 2010. ISBN 978-1-136-85097-4.
- Dumper, Michael. Jerusalem Unbound: Geography, History, and the Future of the Holy City. Columbia University Press, 2014. ISBN 978-0-231-53735-3.
- Eriksson, Jacob. «Israeli Track 11 Diplomacy». A: Jones,. Israel's Clandestine Diplomacies. Oxford University Press, 2013, p. 209–223. ISBN 978-0-199-33066-9.
- Farsakh, Leila. Palestinian Labour Migration to Israel: Labour, Land and Occupation. Routledge, 2005. ISBN 978-1-134-32847-5.
- Handel, Ariel. «Exclusionary surveillance and spatial uncertainty in the occupied Palestinian territories». A: Zureik, Elia. Surveillance and Control in Israel/Palestine: Population, Territory and Power. Routledge, 2010, p. 259–274. ISBN 978-1-136-93097-3.
- Holzman-Gazit, Yifat. Land Expropriation in Israel: Law, Culture and Society. Routledge, 2016. ISBN 978-1-317-10836-8.
- Hasson, Nir «A surprising process of 'Israelization' is taking place among Palestinians in East Jerusalem». , 29-12-2012.
- «Israel: 50 Years of Occupation Abuses». Human Rights Watch, 4 June 2017a.
- «Israel: Jerusalem Palestinians Stripped of Status». Human Rights Watch, 8 August 2017b.
- Kashti, Or «East Jerusalem, the Capital of Dropouts». , 05-09-2012.
- Klein, Menachem. Jerusalem: The Contested City. C. Hurst & Co., 2001. ISBN 978-1-850-65575-6.
- Klein, Menachem. Lives in Common: Arabs and Jews in Jerusalem, Jaffa and Hebron. Oxford University Press, 2014. ISBN 978-0-199-39626-9.
- Korman, Sharon. The Right of Conquest: The Acquisition of Territory by Force in International Law and Practice. Oxford University Press, 1996. ISBN 978-0-19-158380-3.
- McMahon, Sean F. The Discourse of Palestinian-Israeli Relations: Persistent Analytics and Practices. Routledge, 2010. ISBN 978-1-135-20204-0.
- Schmidt, Yvonne. Foundations of Civil and Political Rights in Israel and the Occupied Territories. GRIN Verlag, 2008. ISBN 978-3-638-94450-2.
