Joan Grimalt i Santacana

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJoan Grimalt i Santacana
Biografia
Naixement13 març 1960 Modifica el valor a Wikidata (61 anys)
Terrassa (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióDirector d'orquestra, musicologia, pianista, pedagog i compositor Modifica el valor a Wikidata

Joan Grimalt i Santacana (Terrassa, 13 de març de 1960) és un director d'orquestra (Universitat de Viena), pianista, compositor, musicòleg i pedagog català. És llicenciat en Filologia (Universitat de Barcelona) i doctor en Musicologia (Universitat Autònoma de Barcelona), amb una tesi sobre les cançons Wunderhorn de Gustav Mahler.[1][2]

Després d'estudiar piano amb Àngel Soler (Centre d'Estudis Musicals de Barcelona) i Miquel Farré (Conservatori superior de Barcelona), continua els seus estudis a la Hochschule für Musik und darstellende Kunst de Viena, avui Universität für Musik und darstellende Kunst Wien. Allà estudia piano, pedagogia, composició, música sacra i direcció d'orquestra i cor. Al mateix temps funda, gràcies a la intervenció del gran lingüista Fritz Peter Kirsch, el primer lectorat de català al Departament de Romàniques de la Universitat de Viena. A més, ensenya (i aprèn, és clar) espanyol al Lateinamerika Institut.

Al final de l'etapa d'estudiant funda, amb un grup de companys, la Wiener Taschenoper Arxivat 2018-09-30 a Wayback Machine. ('Òpera de butxaca de Viena'). La primera producció de la jove companyia (1989) és el seu debut operístic: l'òpera de Benjamin Britten The Turn of the Screw. Més endavant la tornaria a interpretar a la Wiener Kammeroper, on també va dirigir algunes produccions (1991-95). Alhora, assisteix els mestres Salvador Mas (Maastricht 1991) i Mario Venzago (Graz 1993). Del 1992 al 1995 és contractat com a correpetidor i director al Landestheater d'Innsbruck. El director general del teatre era Dominique Mentha. Entre 1995 i 1997 dirigeix, primer com a invitat, després sota contracte, a la Wiener Volksoper (Òpera popular de Viena), quan n'era titular Asher Fisch. Aquesta època, on descobreix l'opereta vienesa, és la culminació de la seva etapa com a director. Una breu temporada com a Kapellmeister al Stadtheater de Pforzheim li fa veure que aquell no és el seu lloc, i retorna a Catalunya el 1998. El mateix any estrena, a Madrid i a Barcelona, l'òpera Ruleta, d'Enric Palomar. El 1999 estrena, al festival Grec de Barcelona, una adaptació musical de L'idiota de Dostoievsky.[3] És una de les poques ocasions on Grimalt apareix com a compositor, i autor del llibret. Dirigia la part escènica Miquel Gorriz.

No tot ha estat òpera: Grimalt ha rebut invitacions per a programes simfònics amb la Jonde, l'Orquestra simfònica del Vallès, la Wiener Mozart-Orchester, Arxivat 2018-09-29 a Wayback Machine. l'Orquesta sinfónica de Asturias, l'Orquesta Filharmónica de G. Canaria, l'avui malauradament desapareguda Orquestra Filharmònica de Plòvdiv (Bulgària), la Simfònica de les Illes Balears, el cor i l'orquestra filharmònics de Craiova (Romania), amb qui estableix una relació estreta; el cor i l'orquestra filharmònics de Timisoara (Romania), o l'Orquesta Ciudad de Granada, entre altres. També ha dirigit altres cors, com el Döblinger Gesangsverein de Viena (avui Döblinger Singkreis), el Cor Montserrat de Terrassa, o el Lieder Càmera de Sabadell.

Va dirigir, fins que es va extingir, el grup Exaudi Nos,[4] amb el qual ha recuperat música sacra de compositors catalans, sobretot del barroc, injustament oblidats.[1]

De la seva activitat com a pianista i clavicembalista destaquen concerts de cambra amb la violinista Farran James, la soprano M. Teresa Vert Arxivat 2018-09-29 a Wayback Machine., la violista Elisabeth Gex, la violinista Diana Roche, el violista Peter Krivda, el tenor Antoni Comas, la soprano Olívia Biarnés, el malaguanyat baríton Klaus Kühbacher o el violoncel·lista terrassenc Lluís Heras. A la seva època de joventut, abans de marxar a Centreuropa, va tenir el privilegi de tocar en alguns grups de jazz liderats pel trompetista Josep M. Farràs, al costat dels seus amics Òscar Roig, Joan Guitart i Manel Tortajada.

Des del 2004 és professor titular de Reducció de partitures i Anàlisi a l'Escola Superior de Música de Catalunya. Des del 1998 ofereix regularment conferències divulgatives (Com escoltar música?[Enllaç no actiu]) a la Barcelona School of Management de la Universitat Pompeu Fabra. També va fer classes (2006-2018) al departament d'Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya i a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona.[1]

El 2006 entra en contacte, a Roma, amb el grup de recerca al voltant de les International Conferences for Musical Signification, liderades per Eero Tarasti. Hi coneix Grabócz Márta, Robert Hatten, i també el que dirigiria la seva tesi doctoral, Raymond Monelle. Des de llavors, no ha deixat de presentar comunicacions a aquestes trobades internacionals dedicades a la recerca sobre la significació musical. Forma part del seu comitè científic des de 2014.

A l'Esmuc, els seus estudiants s'han organitzat per anar-se retrobant un cop l'any en unes Trobades ab sentits, per seguir tractant temes de significació musical, encara poc representats als curricula oficials. El novembre de 2018, aquestes Trobades extra-oficials culminen en unes primeres Jornades ab sentits organitzades ja des de l'Escola a quatre mans amb Rolf Bäcker. Hi participen 12 professors de l'Escola que treballen sobre la significació musical des d'òptiques ben variades, 6 estudiants o alumni, i 4 ponents de fora de l'escola: Josep Pons, director musical del Teatre del Liceu; Lina Navickaitė-Martinelli, especialista en Performance Studies; Jorge de Persia, expert en música espanyola des d'un punt de vista crític, i l'esmentat Eero Tarasti, figura senyera mundial de la semiòtica musical.

Actualment, Grimalt reescriu i tradueix a l'anglès el seu llibre de 2014, Música i sentits. La publicació, a càrrec de Springer International Publishing, està prevista per a 2020 amb el títol Musical Signification. Essay of a Treatise.

Publicacions[modifica]

  • Com escoltar música (Duxelm, 2007)
  • Gustav Mahler (L'Auditori, 2010)
  • La música sacra: nou audicions i un pròleg, va guanyar el premi d'assaig Joan Maragall 2009 (Cruïlla i Fundació Joan Maragall, 2011).[5]
  • La música de Gustav Mahler. Una guia d'audició (Duxelm, 2012).
  • Música i sentits. Introducció a la significació musical (Duxelm, 2014).[6]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Joan Grimalt». Esmuc. [Consulta: 1r febrer 2018].
  2. «Joan Grimalt» (en anglès). Música en clave. Revista Venezolana de Música. [Consulta: 1r febrer 2018].
  3. «Joan Grimalt». JazzTerrassa.org. [Consulta: 1r febrer 2018].
  4. «Dr. Joan Grimalt i Santacana». Institut Superior de Ciències Religioses. [Consulta: 1r febrer 2018].
  5. «Música sacra: 9 audicions i un pròleg.» (en català). Escola superior de música de Catalunya, febrer 2012. [Consulta: 21 febrer 2015].
  6. «Retrobar l'humanisme en la música» (en català). El punt Avui, 14-02-2015. [Consulta: 21 febrer 2015].

Enllaços externs[modifica]