Joan Oliver i Sallarès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quill and ink transparent.svg
Joan Oliver i Sallarès
Pere Quart.jpeg
Joan Oliver i Sallarès
Naixement Joan Oliver i Sallarès
29 de novembre de 1899
Sabadell
Mort 18 de juny de 1986(1986-06-18) (als 86 anys)
Barcelona
Nacionalitat Catalunya
Ocupació Escriptor, Poeta, dramaturg i traductor
Període en actiu Postguerra, realisme històric, avantguardes, Grup de Sabadell
Moviment Avantguardisme
Nom de ploma Pere Quart
Llengua català
Obra
Primeres obres Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet (1929) (teatre)
Bestiari (1937) (poesia)
Guardons
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1970
Signatura

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 29 de novembre de 1899 - Barcelona, 18 de juny de 1986), que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, fou un poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista català, considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana del segle XX.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joan Oliver i Sallarès va néixer el 29 de novembre de 1899 al número 8 del carrer del Jardí de Sabadell, en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca: El seu besavi era Pere Oliver, alcalde de Sabadell i un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Sabadell. El seu avi era Joan Sallarès i Pla, un dels impulsors de Foment del Treball a les acaballes del segle XIX.[1]

Joan Oliver va ser el quart d'onze germans, d'aquí ve el cognom del seu pseudònim, dels quals en va ser l'únic supervivent. Va estudiar als Escolapis de Sabadell i posteriorment, entre 1916 i 1921, Dret i Filosofia a la Universitat de Barcelona. Amb vint anys ja tenia les dues carreres acabades. L'any 1919 va crear el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combinà la influència de l'avantguardisme[2] amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista, amb un estil provocador i rebel que rebutja la burgesia.[1]

El 1923 va començar a publicar poemes i altres textos al Diari de Sabadell. El 1928 va publicar el seu primer llibre de prosa, Una tragèdia a Lil·liput. El 1934 va publicar el seu primer poemari, Les decapitacions, ja sota el pseudònim de Pere Quart.[1]

Guerra Civil i exili[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil Espanyola es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors i fou autor de la lletra de l'himne de l'Exèrcit Popular Català.

A més va convertir-se en cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes, depenent de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Fou un dels organitzadors del Servei de Biblioteques al Front. Tot això significà una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context creà Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució que intentaven portar endavant els comunistes i els anarquistes).[1]

El gener del 1939, quan l'ocupació de Barcelona per part de l'exèrcit colpista era imminent, molts escriptors van haver de fugir per salvar la vida. S'escapaven no tan sols pel que significaven culturalment, sinó també perquè molts d'ells s'havien implicat directament amb el govern de la Generalitat de Catalunya. Joan Oliver, juntament amb Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Francesc Trabal, Mercè Rodoreda, Anna Murià i Armand Obiols s'havien involucrat amb la Institució de les Lletres Catalanes. Altres, com Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Lluís Ferran de Pol, Vicenç Riera Llorca o Joan Sales, havien lluitat directament a les files republicanes. Aquell hivern, que va ser especialment cru, els escriptors catalans, com milers d'exiliats, es van escapar com van poder fins a arribar a la frontera francesa. Al principi es van establir al sud del país veí i, més tard, van poder refugiar-se en un centre d'acollida privilegiat: un castell de la població de Roissy-en-Brie, propera a París. Havien deixat enrere una guerra, però ben aviat en va començar una altra. El setembre del 1939 esclatava la Segona Guerra Mundial i el juny del 1940 els alemanys ocupaven París.[3] Es va traslladar a Saint-Cyr-sur-Morin. Posteriorment s'embarcà al vaixell Florida amb altres refugiat amb direcció a Buenos Aires i s'establí definitivament a Santiago de Xile, on va fundar –amb Xavier Benguerel– l'editorial El Pi de les Tres Branques i on hi va viure vuit anys. Durant l'exili, va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Va col·laborar amb la revista Catalunya (editada a Buenos Aires) i va dirigir Germanor (editada a Xile),[4] combinant-ho amb altres oficis efímers.

Resistència i Vacances pagades[modifica | modifica el codi]

Casal Pere Quart de Sabadell

El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme era caracteritzat per l'autoritarisme i la repressió. Poc després d'arribar la policia va regirar casa seva, li va ser retirat el passaport i va ser empresonat dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona. Poc després la seva dona Conxita Riera va morir de leucèmia. És durant aquest període que escriu Saló de tardor i Terra de naufragis, combinant-ho amb la traducció d'obres de teatre i treballant a la impremta familiar. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txékhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett o Bertolt Brecht, entre altres. Tres anys més tard va rebre el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d'El misantrop de Molière. El 1955 va començar a treballar dirigint una col·lecció de novel·la catalana a l'editorial Aymà.

Posteriorment va col·laborar a la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i es va casar en segones núpcies. Les seves obres com a dramaturg no obtenen l'èxit esperat. Una de les seves obres més reeixides d'aquest període és Ball robat, que posteriorment seria adaptada per Televisió espanyola.[5][1]

El 1959 aparegué la seva obra més emblemàtica, Vacances pagades (Premi Lletra d'Or, 1962). És una obra escèptica i sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica forta al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. L'obra va esdevenir un referent per a tota una generació de poetes, que farien seu aquest estil de poesia social.[1]

Progressivament va anar guanyant notorietat pública, com a figura contestatària del règim i símbol de la lluita antifranquista. Va participar activament en actes com La Caputxinada –on va recitar la Vaca suïssa i el crit de "Jo sóc la vaca de la mala llet!" es convertí en un crit d'esperança per a tots els que hi havia tancats al convent dels Caputxins de Sarrià– i va fer el discurs de cloenda del Primer Festival Popular de Poesia Catalana celebrat el 25 d'abril de 1970 al Gran Price de Barcelona, també conegut com el Price dels poetes –on va entonar el crit de "Llibertat, llibertat, llibertat!" mentre la policia envoltava el recinte.[6] El 1970 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Restabliment de la democràcia[modifica | modifica el codi]

Al novembre de 1980 li van organitzar un homenatge al Teatre Romea, on van actuar, entre altres, Joan Manuel Serrat i Raimon –que no havien coincidit mai en cap recital– i hi van participar mots poetes d'arreu de l'Estat. El 1981 va acceptar de grat la Medalla d'Or de la Ciutat de Sabadell de la mà de l'alcalde Antoni Farrés; digué a Josep Ferrater i Mora: "Ja saps que l'acte tindrà lloc a Sabadell, la meva meva pàtria?".[7] Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia s'havia mostrat especialment disgustat amb la classe política dominant, tant que l'any 1982 va rebutjar la Creu de Sant Jordi.[8] També va promoure una de les primeres reivindicacions dels escriptors professionals, ja que després d'anys d'haver dirigit la direcció literària d'Edicions Proa, es va quedar sense prestació per jubilació. Va ser molt crític amb la postura còmoda que havia agafat el sector cultural i polític després del restabliment democràtic a Catalunya. Va morir a Barcelona el 19 de juny de 1986 i va ser enterrat –d'amagat de tothom i amb la complicitat del metge– a la seva ciutat natal, Sabadell, seguint els seus desigs,[9] sense corones, ni discursos ni cerimònies.[10] Morí amb un judici pendent, acusat d'ofenses a l'honor militar arran d'una entrevista emesa per TVE que li havia fet Josep Maria Balcells.[11]

Llegat[modifica | modifica el codi]

Amb motiu del centenari del seu naixement, el 1999 es van tornar a representar algunes de les seves peces o traduccions dramàtiques. Entre d'altres, Lluís Pasqual va dirigir al Teatre Lliure de Barcelona la seva traducció de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett. Pere Planella va dirigir Això guixa, al Mercat de les Flors de Barcelona, i Carlota Subirós va dirigir Joan Oliver, al Teatre Nacional de Catalunya.[1]

Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura.

Obra[modifica | modifica el codi]

Creador d'una obra molt diversa, la seva poesia té influències del realisme amb un to escèptic, influenciat pels efectes de la Guerra civil espanyola i el posterior exili familiar. El seu estil narratiu està clarament marcat per la ironia contra totes les convencions establertes.[1]

Teatre[modifica | modifica el codi]

Com a dramaturg, Oliver va col·laborar a aprofitar les escletxes del règim franquista per recuperar el teatre català. Les seves obres més destacades en aquest àmbit van ser Primera representació i Ball robat, i D'una drecera va ser el seu intent d'apropar-se al gran públic.[12]

  • Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet, 1929
  • Una mena d'orgull, 1931
  • Cataclisme, 1935 Barcelona. El Nostre Teatre, 1935 / Barcelona: Randez, 1935.
  • El 30 d'abril, 1935
  • Allò que tal vegada s'esdevingué, Barcelona: La Rosa dels Vents, 1936 / Barcelona: Aymà, 1970 / Barcelona: Edicions 62, 1987 / Terrassa: Centre d'Art Dramàtic del Vallès, 1996 / Barcelona: Educaula, 2010.
  • Cambrera nova, 1937
  • La fam Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938 / Barcelona: Aymà, 1975 / Barcelona: Proa, 2003. estrenada al Teatre Poliorama de Barcelona)
  • L'amor deixa el camí ral, 1947
  • Quasi un paradís, 1951
  • La barca d'Amílcar, 1958
  • Ball robat, 1958
  • Primera representació, 1959
  • Tercet en Re, El Pont, núm. 13, 1959.
  • Tres comèdies. Barcelona: Selecta, 1960.
  • Noè al port d'Hamburg, 1966.
  • Quatre comèdies en un acte. Barcelona: Aymà, 1970.
  • Vivalda i l'Àfrica tenebrosa i Cambrera nova, 1970.
  • El roig i el blau, 1985.
  • Trenta d'abril, 1987.
  • Ball robat de Joan Oliver (i altres). Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1995.
  • Ball robat [intr. Helena Mesalles]. Barcelona: Proa, 1995 / [intr. Francesc Foguet i Boreu]. Barcelona: Proa, 2005.
  • Ball robat seguit d'Escena d'alcova [cur. Lluís Busquets i Garabulosa]. Barcelona: La Magrana, 1996.
  • Això guixa, 1999.
  • Ària del Diumenge, 1999.

Poesia[modifica | modifica el codi]

  • Les decapitacions. Sabadell: Contraban, 1934 / Barcelona: Proa, 1978 / Madrid: Bruño, 1993.
  • Oda a Barcelona. Barcelona: Comissariat de Propaganda, 1936.
  • Bestiari. Barcelona: Departament de Cultura, 1937 / Barcelona: Proa, 1969 (4a ed.) / Barcelona: Edicions 62, 1989.
  • Saló de tardor. Santiago de Xile: El Pi de les Tres Branques, 1947 / Barcelona: Proa, 1983.
  • Poesia de Pere Quart. Barcelona: Aymà, 1949.
  • Terra de naufragis. Barcelona: Proa, 1956.
  • Vacances pagades. València: Diputació de València, 1961 / Barcelona: Proa, 1972.
  • Dotze aiguaforts i un autoretrat de Josep Granyer. Barcelona: Monografies de la Rosa Vera, 1962.
  • Obra de Pere Quart. Barcelona: Fontanella, 1963.
  • Circumstàncies. Barcelona: Proa, 1968.
  • Quatre mil mots. Barcelona: Proa, 1977.
  • Poesia empírica. Barcelona: Proa, 1981.
  • Poemes escollits. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1983.
  • Refugi de versos. Barcelona: Proa, 1987.
  • Antologia. Barcelona: Proa, 1982 / Barcelona: Barcanova, 1993 / Barcelona: Diputació de Barcelona, 1996.
  • Els millors poemes. Barcelona: Columna, 1998
  • Pingüí (poesia infantil i juvenil). Barelona: Cruïlla, 2004.

Narrativa breu[modifica | modifica el codi]

  • Una tragèdia a Lil·liput. Sabadell: Fundació La Mirada, 1928.
  • Contraban. Barcelona: La Rosa dels Vents, 1937.
  • Biografia de Lot i altres proses. Barcelona: Fontanella, 1963 / Barcelona: La Magrana, 1983.
  • Dos textos. Barcelona: Cafè Central, 1999.
  • Tres contes. Sabadell: Fundació La Mirada, 2002.

Traduccions[modifica | modifica el codi]

Crítica literària o assaig[modifica | modifica el codi]

  • El mestre Fabra, recordat. Barcelona: [s.n.], 1969.
  • Francesc Trabal, recordat. Sabadell: Fundació La Mirada, 1999.
  • Notícia biogràfica d'Armand Obiols. Sabadell: Fundació La Mirada, 1999.
  • Pròlegs

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • L'oriol (Remei Margarit). Barcelona: Edigsa, 1963.
  • Romanço del fill de vídua (Els tres tambors). Belter, 1966.
  • La croada (Núria Espert). Dins: Poetes catalans contemporanis. Madrid: Discos Aguilar GDE 10-112, 1966.
  • El burgès (Francesc Pi de la Serra). Barcelona: Edigsa, 1967.
  • Oda a Barcelona (Núria Espert). Barcelona: Edigsa, 1967.
  • Poesia de Pere Quart: dotze poemes dits per l'autor. Barcelona: Edigsa, 1968.
  • Cançó lirona / Vaca suïssa (Tricicle). Concèntric, 1970.
  • Bestiari (La Trinca). Barcelona: Edigsa, 1972.
  • Una vaca amb un vedellet en braços (Raimon). Dins: T'adones, amic?. París: Le Chant du Monde CDX 74523, 1974.
  • Corrandes d'exili (Ovidi Montllor). Dins: A Alcoi, 1974.
  • Decapitació XII (Ramon Muntaner). Dins: Cròniques, 1977.
  • Un ase considera el globus terraqüi (Celdoni Fonoll). Dins: He heretat l'esperança, 1978.
  • Assaig de plagi a la taverna (Celdoni Fonoll). Dins: Traginer de cançons, 1981.
  • Diversos poemes (Celdoni Fonoll). Dins: Recital 1000, 1984.
  • Infants (Joan Manuel Serrat). Dins: Fa 20 anys que tinc 20 anys, 1984.
  • Corrandes d'exili (Lluís Llach). Dins: T'estimo. Barcelona: Ariola, 1984.
  • Utopia (Miquel Pujadó). Dins: Ambaixador d'enllà, 1990.
  • Joan Oliver recita Pere Quart. Barcelona: Audiovisuals de Sarrià, D-133.

Obres completes[modifica | modifica el codi]

  • Obres completes de Joan Oliver. Obra poètica Barcelona: Proa, vol. I, 1975. (2a ed. 1999)
  • Obres completes de Joan Oliver. Teatre original. Barcelona: Proa, vol. II, 1977. (2a ed. 1999)
  • Obres completes. Versions de teatre. Barcelona: Proa, vol. III, 1989.
  • Obres completes de Joan Oliver. Obres en prosa. Barcelona: Proa, vol. IV, 1999.

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Joan Oliver (Pere Quart)». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 13 febrer 2016].
  2. «Teatre d'Avantguarda». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 27 octubre 2012].
  3. L'exili. Culturcat. Generalitat de Catalunya
  4. Samsó, Joan. La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública. L'Abadia de Montserrat, 1995, p. vol. 2, p.11. ISBN 8478266224. 
  5. Ball Robat a Televisió Espanyola
  6. Riera (1992): p. 14.
  7. Riera (1992): p. 28.
  8. Riera (1992): p. 15.
  9. Riera (1992): p. 206.
  10. Riera (1992): p. 27.
  11. Riera (1992): p. 18.
  12. Marrugat, Jordi. «La participació de Sabadell en la construcció d'un teatre nacional català». Revista Arraona [Sabadell], 35, 2015, pàg. 120-121. ISSN: 0403-2616 [Consulta: 22 febrer 2016].
  13. «Joan Oliver Sallarès». Institució de les Lletres Catalanes. [Consulta: 13 febrer 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Joan Oliver i Sallarès