Joan Perelló i Pou

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJoan Perelló i Pou
Biografia
Naixement 30 d'abril de 1870
Santa Maria del Camí, Mallorca
Mort 27 de juliol de 1956(1956-07-27) (als 86 anys)
Vic, Osona
 Bisbe de Vic 

Activitat
Ocupació eclesiàstic.
Modifica les dades a Wikidata

Joan Perelló i Pou (Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 d'abril de 1870 - Vic, Osona, 27 de juliol de 1955) fou un eclesiàstic mallorquí que ocupà el càrrec de bisbe de Vic.[1]

Matriculat el 1881 en l'Institut de Segona Ensenyança de ciutat de Palma, assolí en aquest el títol de batxiller el 1886. El 1887 es matriculà el 1887 en el Seminari Diocesà de Sant Pere, de la mateixa ciutat; el setembre de 1891 ingressà en la Congregació dels Sagrats Cors, que havia estat fundada recentment i establerta al Santuari de Lluc; el 29 de setembre de 1892 féu la seva professió religiosa, i, havent continuat, com alumne extern del Seminari, els seus estudis sacerdotals, fou ordenat prevere el 10 de març de 1894.

El 1897 fou designat ecònom del Santuari de Lluc, del que se li conferí el càrrec de prior el 1901. Dintre de la mateixa Congregació, se l'anomenà, el 1908, superior de la casa-noviciat de La Ral i vicari in capite de la feligresia de Nostra Senyora de la Font de Déu, confiada a la mateixa associació.

El 29 de desembre de 1909, i Capítol General reunit per a decidir la successió del pare fundador de la institució, finat el 20 del mateix mes, l'elegí superior general de la Congregació dels Sagrats Cors, que, a través de les successives reeleccions, regentà durant tres sexennis consecutius, ensems que, des de 1910 i per expressa designació del bisbe de Mallorca, doctor Campins, explicava les càtedres de teologia moral, ètica i sociologia al seminari balear.

Preconitzat bisbe de Vic en Consistori celebrat el 20 de juliol de 1927, fou consagrat bisbe el 25 del mateix mes en la catedral de ciutat de Palma, pel nunci de la Santa Seu a Espanya, el cardenal Federico Tedeschini, i entrà solemnement en la seva diòcesi el 14 d'agost següent.

En els 28 anys del seu episcopat, marcà un parèntesi la guerra civil espanyola, va haver de fugir, emigrant a la seva terra, encara que dolgut per les destruccions causades per la guerra, tant en la catedral com en tots els centres religiosos de la seva diòcesi, a la que tornà el 1939, en triomfar l'exèrcit franquista.

Llavors foren una de les seves primeres mesures, reparar en el possible aquelles destruccions, preocupant-se especialment de restaurar la catedral i més tard les notables pintures de Josep Maria Sert que la decoraven, considerades com verdaderes joies artístiques nacionals. Entre les interessants obres que se li deuen, també hi figura la construcció del nou i espaiós Seminari de Vic. L'any 1941 va concedir el títol de Santuari de la Mare de Déu de la Pietat a l'església del Convent de Sant Agustí d'Igualada.[2]

Fou un prelat realment exemplar, que, per les seves virtuts, el seu tracte afable i profunda espiritualitat, va merèixer tot el temps l'afecte i la veneració dels fidels de la diòcesi i gaudí de la més alta estima entre les autoritats eclesiàstiques espanyoles.

Estava condecorat amb les grans creus de Sant Ramon i d'Isabel la Catòlica — concedida aquesta, amb motiu de les seves noces d'argent amb el bisbat, el 1952 — i tenia la dignitat del prelat assistent al soli pontifici, que li fou conferida pel papa Pius XII, en reconeixement de les seves virtuts i llurs mèrits.

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Joan Perelló i Pou». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Parròquia de la Sagrada Família d'Igualada, La Mare de Déu de la Pietat