Joan Ramis i Ramis

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Joan Ramis)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJoan Ramis i Ramis
Joan Ramis.jpg
Joan Ramis i Ramis
Dades biogràfiques
Naixement 27 d'abril de 1746
Maó
Mort 12 de febrer de 1819(1819-02-12) (als 72 anys)
Maó
Activitat professional
Ocupació Advocat, escriptor i historiador
Modifica dades a Wikidata

Joan Ramis i Ramis (Maó, 27 d'abril de 1746 – Maó, 12 de febrer de 1819) fou un advocat, escriptor i historiador.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill de Bartomeu Ramis i Serra i de Caternia Ramis i Calafat, fou el primogènit dels vuit germans: Pere (1748-1816), que destacà com a advocat i traductor; Bartomeu (1751-1837), metge; Josep (1766-1821), clergue; Antoni (1771-1840), continuà la tasca historiogràfica de Joan; Ramon; Marianna, casada amb Nicolau Orfila, advocat ferrerienc, membre de la societat maonesa); i Joana.

Des de ben jove el seu pare l'instruí en gramàtica llatina, aritmètica i algunes llengües vives. L'any 1762 fou enviat a Palma a estudiar retòrica i filosofia a la Universitat literària de Mallorca, essent promogut el 5 de març de 1765 a batxiller en filosofia i nomenat, quatre dies més tard, Mestre i Doctor en arts liberals amb la nota de nemine discrepante. Tot seguit cursà estudis de dret civil i canònic com a estudiant lliure a la Universitat Pontifícia d'Avinyó, on el 15 de juliol de 1767 aconseguí la borla de doctor.

Un cop acabada la seva etapa de formació, decidí quedar-se finalment a Maó, on compaginaria la seva professió d'advocat en diversos càrrecs públics (com el de jutge subdelegat del Vicealmirallat de Menorca el 1780 fins a la conquesta espanyola del 1783) amb la seva tasca intel·lectual. També fou, juntament amb el Capità Joan Roca i Vinent un dels fundadors, el 1778, de la Societat Maonesa de Cultura, que té la seu a casa seva. Els temes preferentment tractats a la Societat feien referència a les ciències naturals i a les ciències humanes i es llegien traduccions, entre altres de Voltaire, Wieland i Young.

Obra[modifica | modifica el codi]

Seguint la lectura del llibre Joan Ramis, un il·lustrat de la Menorca disputada, podem observar quatre etapes en l’evolució de l’obra de Ramis:

Primera etapa[modifica | modifica el codi]

Una primera etapa, que coincidiria amb la segona dominació britànica (1763-1781), és on l’activitat de Joan Ramis i Ramis fou més intensa. D'una banda, escrigué les obres dramàtiques neoclàssiques en les quals sap adaptar el català, amb una inusitada habilitat, els alexandrins apariats d'encuny francès: Lucrècia (1769), Arminda (1775), i Constància (1779). D'altra banda, fou dels impulsors de la societat maonesa, on hi mantingué una intensa tasca intel·lectual fins a la seva dissolució el 1785.

L'anàlisi de les obres de la seva biblioteca ens ajuda a conèixer el camp de les predileccions literàries de Joan Ramis: els clàssics grecs i llatins, entre els quals es troben Homer, Horaci, Virgili, Ovidi, Sèneca, Terenci; els escriptors francesos del XVII i del XVIII, amb Boileau, Jean Racine i Voltaire entre molts d'altres; els clàssics i contemporanis anglesos, amb la inclusió de Shakespeare, Thomson i Young, i també els italians, de Petrarca i Tasso a Metastasio; fins i tot alguns escriptors de llengua alemanya, com Gessner.

Segona etapa[modifica | modifica el codi]

Una segona etapa entre el 1783 i el 1793, el conreu historiogràfic passà en un primer pla respecte al literari. Cal destacar el Resumen topográfico e histórico de Menorca (1784), per encàrrec de la Reial Acadèmia de la Història; Ensayo Latino-Menorquín de los tres reynos vegetal, animal y mineral (1788); i Pesos y Medidas de Menorca y su correspondencia con los de Castilla. No obstant això continuà, encara que en menor mesura, amb el conreu literari. Hi trobem l’Ègloga de Tirsis i Filis, seguint patrons neoclàssics, i la tragicomèdia Rosaura, aquesta seguint patrons barrocs, realitzades l’any 1783.

Tercera etapa[modifica | modifica el codi]

L’any 1791 mor la seva esposa Joana Montanyès, amb qui tingué dues filles. Arran de la seva mort, compondrà unes elegies. I el 1793 mor la seva mare Caterina Ramis. És a partir d’aquest moment de la tercera etapa en què es dedicarà més a treballar per poder mantenir l’estatus de la seva família, per la qual cosa ostentarà tot una sèrie de càrrecs públics, com el d’assessor del Reial Patrimoni el 1802, jutge d’impremtes i llibreries de Menorca el 1805, i el d’assessor de la comissió de la Reial Hisenda el 1812. Tot i que la seva activitat intel·lectual disminueix, manté una certa producció, tal com demostra les Poesies burlesques i amoroses o Els temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable el Peix (1811).

Quarta etapa[modifica | modifica el codi]

La quarta i darrera etapa es produeix a partir del 1814 en què inicià una febril tasca editorial, publicant nombroses obres de temàtica històrica: Alquerías de Menorca (1815), Situación de la Isla de Menorca (1816), Varones Ilustres de Menorca (1817), Antigüedades célticas de Menorca (1818) (que fou el primer tractat d'arqueologia de l’illa i de tot l’estat espanyol), Alonsíada (1818, poema èpic de la conquesta de Menorca per part de les tropes catalanes), i Historia civil y política de Menorca (1819).

Context històric[modifica | modifica el codi]

Si simplement analitzàvem els antecedents literaris i la feble demografia de l'illa, que comença el segle amb uns 16.000 habitants i l'acaba amb uns 31.000, no ens explicaríem tampoc que la literatura catalana neoclàssica, i particularment el teatre, tinguin a Menorca, no solament representants de primera fila, sinó una gamma temàtica i una perspectiva europea que no coneixem que es trobessin a cap altra zona del nostre país.

A aquestes i a altres característiques diferencials de la cultura menorquina del segle XVIII respecte a la resta de la cultura catalana de l'època cal trobar-los una explicació històrica coherent. El desenllaç de la guerra contra Felip V d'Espanya comporta una diversificació dels destins polítics. L'annexió del Rosselló al Regne de França deixa de tenir el caràcter provisional amb què, deçà i dellà de les Alberes, era tinguda des del 1659 fins llavors i la francesització hi incrementa el seu ritme.

Menorca, ocupada l'any 1708, en nom de l'arxiduc, per un estol anglo-holandès comanat per James Stanhope,[2] és incorporada a la Corona Britànica pel tractat d'Utrecht (1713) i segueix una trajectòria particular.[3] Manté les seves estructures polítiques durant la dominació britànica i durant la curta ocupació Guerra dels Set Anys (1756-1763). El català és durant tot aquest període la llengua oficial, un home tan decisiu per a l'evolució de l'illa com el governador sir Richard Kane parlava la llengua dels menorquins. I no fou l'únic: quatre dels disset membres de la Societat de Cultura de Maó eren britànics. Les escoles -en llengua autòctona- augmentaren. L'any 1750 fou importada de Londres la primera impremta menorquina, l'economia menorquina esdevé dinàmica i no solament la producció agrícola, ramadera i artesana augmenta, sinó que Menorca participa en un àgil mercat internacional. De l'activitat econòmica neix, sobretot a Maó, nova capital de l'illa, una puixant burgesia mercantil, oberta a les relacions amb Europa. Els fills de les famílies benestants estudien al continent, sobretot a les universitats franceses.

Obres de teatre[modifica | modifica el codi]

Algunes de les seves obres de teatre són les següents:

Poesia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Joan Ramis». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  2. Gregory, Desmond. Minorca, the illusory prize: a history of the British occupations of Minorca (en anglès). Associated University Presse, 1990, p.24-25. ISBN 0838633897. 
  3. Alcoberro, Agustí «El primer conflicte global». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.20-23. ISSN: 1695-2014.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bagur, Joel; Salord, Josefina; Villeyra, Alex (coord.). Joan Ramis, un il·lustrat de la Menorca disputada. Maó: IES Joan Ramis i Ramis, 1996.
  • Carbonell, Jordi. "Pròleg". En: Ramis, Joan. Lucrècia. Barcelona: Edicions 62, 1968.
  • Comas, Antoni. "Joan Ramis". En: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1964.
  • Fontanella, Francesc; Ramis, Joan. "Lucrècia i Rosaura o el més constant amor". En: Teatre barroc i neoclàssic. A cura de Maria Mercè Miró i Jordi Carbonell; pròleg de Giuseppe Grilli. Barcelona: Edicions 62: La Caixa, 1990. (MOLC).
  • Pons, Antoni-Joan. Rosaura de Joan Ramis: més enllà del neoclassicisme? Joan Ramis i Josep Maria Quadrado: de la Il·lustració al Romanticisme. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Palma de Mallorca: UIB; Maó: IEM, 1999.
  • Ramis i Ramis, Joan. Poesies burlesques i amoroses. Maó: Institut Menorquí d'Estudis, 1988.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Joan Ramis i Ramis a Viquitexts, la biblioteca lliure.