Joaquim Jordà i Català

De Viquipèdia
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 13:01, 24 set 2016 amb l'última edició de JoRobot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJoaquim Jordà i Català
JoaquimJordaFilmotecaCatalunya2001.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 d'agost de 1935
Santa Coloma de Farners, Catalunya
Mort23 de juny de 2006(2006-06-23) (als 70 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatCatalunya Catalunya
Activitat
OcupacióDirector de cinema, guionista, escriptor i traductor Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0430286 Allocine: 202963 Allmovie: p96384
Find a Grave: 14738388 Modifica el valor a Wikidata

Joaquim Jordà i Català (Santa Coloma de Farners, la Selva, 9 d'agost de 1935 - Barcelona, 2006) fou un director de cinema, guionista i traductor català. Era realitzador, guionista i traductor. Mones com la Becky (1999) i De nens (2003) són els seus últims documentals. El 2005 va reprendre Numax presenta, una pel·lícula que havia fet el 1979 per iniciativa de l’assemblea de treballadors de l’empresa d'electrodomèstics Numax. Vint-i-cinc anys després, una nova pel·lícula retroba aquells treballadors fora de la fàbrica.[1]

Biografia

Debutà en la direcció de llargmetratges amb la pel·lícula Día de muertos (1960), junt amb Julián Marcos. Fou un dels impulsors del moviment anomenat Escola de Barcelona, que volia superar les barreres de la censura franquista explorant camins alternatius en el cinema per la via de l'experimentació formal, i sovint utilitzant al·lusions polítiques indirectes. Precisament el seu segon llargmetratge, Dante no es únicamente severo (1967), fet junt amb el cineasta Jacinto Esteva, es considerà un film manifest d'aquest moviment.

Després de la transició continuà explorant diversos gèneres i estils, i passà a filmar sovint en llengua catalana. Destaquen el seu documental Numax presenta (1980), sobre unes reivindicacions obreres; la pel·lícula de cinema negre ambientada al món rural Un cos al bosc (1996); i el documental de creació ubicat en un sanatori mental Mones com la Becky (1999).

En les seves darreres pel·lícules recupera el format documental, De nens (2004) sobre l'anomenat cas Raval, Vint anys no són res (2004) que recupera els personatges de Numax presenta i retrata l'evolució que han fet en les seves vides, i Més enllà del mirall (2006), on investiga la malaltia que pateix a partir de diversos testimonis i de la seva pròpia experiència.

Cal destacar també la seva obra de guionista de pel·lícules com El Lute: camina o revienta, El Lute II: mañana seré libre i Carmen, de Vicente Aranda; i Pau i el seu germà, de Marc Recha, entre altres, així com a guionista de la minisèrie Andorra, entre el torb i la Gestapo.

Professor de comunicació i audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) l'any 1998 la seva vida i la seva carrera van quedar afectats per un infart cerebral que li provocà agnòsia.

Morí el 23 de juny del 2006 a conseqüència d'un càncer de fetge i pàncrees, abans de l'estrena comercial de la seva última pel·lícula. L'any 2000 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cinema, concedit per la Generalitat de Catalunya i el 2006, dies després de la seva mort, amb el Premi Nacional de Cinematografia, concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya.

Obra

El cinema de Joaquim Jordà es llegeix retrospectivament i es projecta amb força cap al futur; és un cinema que pensa. A Númax presenta (1979) filma la revolta d'uns treballadors en el mateix moment que el proletariat desapareix. És la història del final de la lluita obrera i també del cinema militant. Jordà, havia participat, des de l'exili romà, en l'anomenat cinema militant de finals dels anys seixanta. Com que tampoc seguia les consignes de partit, va passar bona part dels setanta sense filmar, dedicat sobretot a la traducció. Númax presenta s'acaba amb una festa en la qual els obrers expressen els seus projectes de futur. Vint-i-cinc anys després Jordà recupera els mateixos personatges per veure què ha passat amb les seves vides. Vint anys no és res (2004) constata la desaparició de la política, les esperances traïdes de la Transició, i com els herois quotidians de la classe treballadora han perdut la seva lluita però conserven la dignitat del perdedor i una lucidesa total.[2]

Després d'una dècada dedicada a l'ofici de guionista, Jordà fa El encargo del cazador (1991), un film singular. Sembla un documental sobre Jacinto Esteva, el seu antic company de l'Escola de Barcelona i coautor del film manifest Dante no es únicamente severo (1967). A la pràctica es tracta dun treball d'exploració sobre un espectre que figura una modernitat truncada, una època perduda –la Barcelona de la gauche divine– i una herència problemàtica. Aquesta arqueologia fantasmal emergeix com el primer gran assaig fílmic de Jordà. Potser el segon, si es considera com a tal el film preparatori, l'assaig literal en què es va convertir ‘Maria Aurèlia Capmany parla d'Un lloc entre els morts' (1968).[2]

Després d'un fugaç retorn a la ficció amb Un cos al bosc (1995), Jordà pateix un infart cerebral que li provoca problemes d'alèxia i agnòsia. Aquesta experiència fonamental el fa tornar a Barcelona –aleshores vivia a Madrid– per participar en el Màster de Documental de la Universitat Pompeu Fabra. Malgrat les seqüeles de l'ictus filma Mones com la Becky (1999). És el primer d'un conjunt d'extraordinaris films cervell que transiten a l'altra banda del mirall per apropar la mirada del que està fora de la normalitat i mostrar la xarxa teixida pels discursos del poder: psiquiàtric i històric, en aquest cas; judicial, polític i mediàtic en la projecció urbana i social d'aquell univers mental a De nens (2003). En aquests films, Jordà perfecciona les seves eines cinematogràfiques de posada en situació, muntatge significant, reapropiació de la ficció i intervenció personal com a gest polític. La seva darrera obra, Més enllà del mirall (2006), és una afirmació clara de la seva presa de posició i del moviment que defineix tota la seva obra.[2]

Com a traductor va traduir textos sobretot de l'italià i del francès, gairebé sempre treballant al costat de Jorge Herralde per a l'editorial Anagrama.

Filmografia com a director

  • 1960: Día de muertos
  • 1967: Dante no es únicamente severo
  • 1980: Numax presenta...
  • 1990: El encargo del cazador
  • 1996: Un cos al bosc
  • 1999: Mones com la Becky, amb Núria Villazán
  • 2004: De nens
  • 2004: Vint anys no són res
  • 2006: Més enllà del mirall[3]

Premis i nominacions

Any Guardó Pel·lícula Resultat
2007 Premi Goya al millor documental Més enllà del mirall Candidata
2006 Premi Goya al millor documental Vint anys no són res Candidata
2005 Premi Goya al millor documental De nens Candidata
1990 Premi Goya al millor guió adaptat
amb Vicente Aranda i Eleuterio Sánchez
El Lute II: mañana seré libre Candidat
2006 Concha de Plata Festival de Sant Sebastià Més enllà del mirall Candidata
1999 Premi de la Crítica catalana al Festival Internacional de Cinema de Catalunya
amb Núria Villazán
Mones com la Becky Guanyadora

Referències

  1. «Joaquim Jordà». web. [Consulta: 20 abril 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 «Joaquim Jordà». Web. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 24 juny 2013].
  3. «Joaquim Jordà i Català». web. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 23 març 2016].

Bibliografia

Enllaços externs