Joaquim Nadal i Farreras
Joaquim Nadal i Farreras (Girona, 31 de gener de 1948) és un polític català i catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Girona. Del 2003 al 2010 fou el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.
Presentació
Els pares de Joaquim Nadal pertanyen a l'Opus Dei.[1] Va ser membre de l'escoltisme a l'A.E. Sant Narcís de Girona.[2] Es traslladà a estudiar Història a Barcelona on prendrà contacte amb el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona i serà delegat de curs. S'hi llicenciarà en Història i farà el doctorat. Alguns dels seus germans també han tingut trajectòries públiques destacades, com Josep Maria Nadal i Farreras, rector de la Universitat de Girona des de la seva fundació el 1991 fins al 2002, Rafael Nadal i Farreras, director de El Periódico de Catalunya des del 2006 fins al 2010 o Manel Nadal i Farreras, vinculat com ell al Partit dels Socialistes de Catalunya, i que ha estat secretari de la mobilitat dins el departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya que el mateix Joaquim Nadal ha encapçalat de 2003 a 2010. Igualment, Joaquim Nadal és nebot de Jordi Nadal i Oller, historiador econòmic i antic director del Col·legi Universitari de Girona.[3]
Els anys a l'alcaldia de Girona (1979-2002)
Joaquim Nadal i Farreras fou el primer alcalde gironí escollit democràticament després de la transició espanyola el 1979 encapçalant la llista del Partit dels socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) com independent. S'afiliarà al PSC l'any 1981. Ocupà aquest càrrec fins a la seva renúncia el 2002. El substituí Anna Pagans i Gruartmoner, del mateix partit polític que Nadal. Durant la seva gestió com a alcalde de Girona, emprengué l'ambiciosa reforma del Barri Vell (1982), juntament amb la promoció de l'extint Call jueu gironí. Igualment, realitzà obres de millora de la trama urbana de l'Eixample, amplià la ciutat amb la discutida creació d'extenses àrees urbanitzades d'habitatges unifamilars i executà ampliacions i millores de les infraestructures de serveis socials la ciutat, intentant equilibrar les desigualtats entre els barris. Una de les obres més controvertides i polèmiques de Nadal fou la variant de la carretera N-II (actual A-2) pel paratge verge i protegit (PEIN) de la Vall de Sant Daniel (peudemont de les Gavarres).[4] Essent alcalde de Girona, ocupà també la presidència de la Federació de Municipis de Catalunya (1981-1995) i un escó de diputat al Parlament de Catalunya (d'ençà 1984). Es convertí el 1995 en candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya pel PSC-PSOE, que no aconseguí. Durant la V legislatura del Parlament de Catalunya (1995-1999) fou president del grup parlamentari socialista i portaveu del mateix grup la VI legislatura 1999 - 2003.
L'etapa al govern (2003-2010)
L'any 2003 entrà al govern de Pasqual Maragall (PSC) com a conseller del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i fou nomenat portaveu del govern. Va ser considerat el número 4 del govern, després de Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) (fins a la seva dimissió el 2004 per l'afer de Perpinyà), Josep Bargalló (ERC) i Joan Saura (ICV), artífexs i integrants de l'anomenat govern tripartit. El 2005, Nadal es veié implicat, com a conseller, en la crisi del Carmel, que fou l'enfonsament d'una edificació d'aquest barri barceloní, a causa de les obres d'allargament de la línia 5 del metro i l'afectació i consegüent desallotjament de 84 edificis més. El partit de l'oposició, Convergència i Unió, liderat per Artur Mas, demanà la dimissió de Nadal en tant que conseller responsable de la seguretat de les obres, mentre que el govern tripartit en pes acusava CiU de la mala planificació d'una obra que el seu partit havia començat sota el darrer govern de Jordi Pujol. A la fi, el govern donà la seva confiança a Nadal. Sota l'empenta del departament que dirigia, Nadal va impulsar i aprovar el Pla d'Infraestructures de Transport de Catalunya, que ha de regular totes les noves infraestructures –viàries i ferroviàries– de Catalunya fins al 2026. Dins el PITC s'inclou l'anomenat eix transversal ferroviari que, seguint un traçat similar a l'eix transversal viari del govern de Jordi Pujol, ha de vertebrar la Catalunya central amb les terres de Lleida i Girona.[5] També en aquesta etapa es van aprovar i impulsar la Llei de barris (2004), la Llei del paisatge (2005), el Pla director del sistema costaner (2005) i la Llei d'urbanitzacions (2009), així com els 7 Plans territorials parcials de Catalunya pendents des de 1987.
Amb la ruptura de l'anomenat govern tripartit causada al maig de 2006 per l'expulsió dels consellers d'ERC, Nadal va passar a dirigir el departament de Presidència i la part de Societat de la Informació (abans agrupada juntament amb universitats i recerca en un sol departament), fins al final del govern 2003-2006.
Joaquim Nadal va ser revalidat en el càrrec de Conseller de política territorial i obres públiques en el govern de José Montilla el 29 de novembre de 2006. Tanmateix, com que se suprimí el càrrec de portaveu del govern, Nadal no exercí aquesta funció. Una de les fites assolides que Nadal es va proposar en els seus mandats ha estat l'aprovació dels set plans territorials de Catalunya.
Amb la tornada de Convergència i Unió al govern català, Joaquim Nadal deixà de ser, el 29 de desembre de 2010, conseller del Departament política territorial i obres públiques, departament que canvià de nom a Departament de Territori i Sostenibilitat i que Lluís Recoder i Miralles (CiU) dirigí fins al 27 de desembre de 2012, data en què fou substituït per Santi Vila.
Després dels mals resultats del PSC a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 amb José Montilla com a candidat a la Presidència de la Generalitat, Joaquim Nadal és nomenat Cap de l'Oposició, ja que Montilla va decidir renunciar al seu escó al Parlament. Al final de la novena legislatura de la Catalunya autonòmica, Nadal és substituït per Xavier Sabaté.[6]
A finals de juliol de 2013 va anunciar que encapçalaria una plataforma unitària pel dret de decidir a la ciutat de Girona perquè defensa «el compromís cívic, la cohesió social, la llibertat de les persones i la democràcia».[7] Formà part del corrent del PSC Moviment Catalunya,[8] fins que l'octubre del 2015 abandonà el partit després de 35 anys.[9]
Activitat acadèmica i publicacions
Quant a la seva activitat acadèmica Nadal ha exercit intermitentment la docència a les universitats de Liverpool (1970-1972), Autònoma de Barcelona (1972-1992) i Girona (d'ençà 1992), i ha dedicat els seus treballs de recerca al segle XVIII català, a la història econòmica espanyola del segle XIX i a la història local, tot concentrant-se en aportacions diverses a la història de Girona. El 2013 es va reincorporar com a docent a la Universitat de Girona i és director de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural Nadal ha publicat diversos llibres, com ara Municipi i Ciutat. Girona com a exemple (1988), Girona. Mirant el present, pensant el futur (1991), Girona, ciutat viva i de colors (1999), La Catedral de Girona (2003), Catalunya, Catalanisme i Socialisme (2003) i ha tingut cura també de l'edició de l'obra d'Emili Grahit i Papell Memorias de un ex-alcalde gerundense (2003). Les últimes publicacions són Vides amb nom (2005), un recull de gran part dels seus articles biogràfics publicats a la premsa escrita, Dietari 2003. Apunts d'un any electoral (2006), Discursos i conferències (2006), Quaderns de viatge (2006), Per a una Història de Girona. Una bibliografia bàsica (2008), Escrit a l'aigua. L'escuma dels dies. Escrits des del Govern (2008), Moments de Girona (2009).[10] El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona, (coautor amb Pia Bosch, 2010). Inscrit a la pedra i a la memòria. Escrits des del Govern 2008-2010 (2010). Noves vides amb nom (2011). Segon llibre de família (2011). Fent tentines per la vida (2013). Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya 1993-2012 (2014). Patrimoni i guerra. Girona 1936-1940. Coautor amb Gemma Domènech (2015). Ha format part del jurat del Premi Carles Rahola d'assaig.[11]
Referències
- ↑ CLARA, 1987: 90.
- ↑ Relat autobiogràfic de Joaquim Nadal pàgines 197-198 i 225-226 del llibre de Joan Costa Riera "Dels moviments d'església al militncia política" edit. Mediterrània Barcelona 1997
- ↑ CLARA, 1987: 91.
- ↑ RUHÍ; NUSS, 2006.
- ↑ Documentació del PITC a GENCAT.
- ↑ «De Gispert nomena Oriol Junqueras cap de l'oposició». Diari de Girona. ACN, 09-01-2013.
- ↑ «Joaquim Nadal encapçalarà un pacte gironí pel dret de decidir». VilaWeb, 30-07-2013.
- ↑ «Els ex del PSC firmen una declaració conjunta per assegurar una "acció política compartida"». Ara, 06-09-2014.
- ↑ Joaquim Nadal deixa el PSC després de 35 anys, Ara, 11 d'octubre del 2015, pàgina 20
- ↑ Segons la biografia oficial a GENCAT.
- ↑ Bagué, Gerard «El Bertrana espera una gran novel·la». Ara Comarques Gironines, 17-09-2015, pp. 4-5 [Consulta: 17 setembre 2015].
Bibliografia
- CLARA, Josep, El personal polític de l'Ajuntament de Girona (1917-1987). Girona: Cercle d'Estudis Històrics i Socials, 1987. ISBN 84-505-4982-5
- RUHÍ, Albert; NUSS, Sergi, "La síndrome de la variant de Sant Daniel", a El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, 2006.
Enllaços externs
| Càrrecs públics | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Felip Puig i Godes |
Conseller de Política Territorial i Obres Públiques 2003 - 2010 |
Succeït per: Lluís Miquel Recoder i Miralles |
| Precedit per: Conseller Primer Josep Bargalló i Valls |
Conseller de Presidència 2006 |
Succeït per: President de la Generalitat José Montilla i Aguilera |
| Precedit per: Artur Mas i Gavarró |
Portaveu del Govern 2003 - 2006 |
Succeït per: Aurora Massip i Treig |
| Precedit per: Ignasi de Ribot i de Balle |
Alcalde de Girona 1979 - 2002 |
Succeït per: Anna Pagans i Gruartmoner |
| Precedit per: Raimon Obiols i Germà |
Cap de l'Oposició de facto 1995 - 1999 |
Succeït per: Pasqual Maragall i Mira |
| Precedit per: Artur Mas i Gavarró |
Cap de l'Oposició 2010 - 2012 |
Succeït per: Xavier Sabaté i Ibarz |
1977-1979: Narcís Serra · 1979-1980: Lluís Armet · 1980-1983: Josep Maria Cullell · 1983-1988: Xavier Bigatà · 1988-1993: Joaquim Molins · 1993-1994: Josep Maria Cullell · 1994-1995: Jaume Roma · 1995-1997: Artur Mas · 1997-2001: Pere Macias · 2001-2003: Felip Puig · 2003-2010: Joaquim Nadal · 2010-2012: Lluís Recoder · 2012-2016: Santi Vila · 2016-2017: Josep Rull i Andreu · 2018-act: Damià Calvet | | |
De 1977 al 2010 Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques. De 2010 a l'actualitat: Conselleria de Territori i Sostenibilitat | ||
| ||
De 1980 a 1984 es va anomenar Conseller adjunt a la Presidència. En algunes legislatures, les funcions de presidència van ser assumides pel President de la Generalitat o el Conseller Primer | ||
| President | |
|---|---|
| Vicepresident | |
| Consellers | Joan Saura i Laporta (ICV) (Interior i Relacions Institucionals-Participació) · Montserrat Tura i Camafreita (PSC) (Justícia) · Joan Puigcercós i Boixassa / Jordi Ausàs i Coll (ERC) (Governació) · Antoni Castells i Oliveres (PSC) (Economia i Finances) · Josep Huguet i Biosca (ERC) (Innovació, Universitats i Empresa) · Maria del Mar Serna Calvo (PSC) (Treball) · Marina Geli i Fàbrega (PSC) (Salut) · Ernest Maragall i Mira (PSC) (Educació) · Joan Manuel Tresserras i Gaju (ERC) (Cultura i Mitjans de Comunicació) · Carme Capdevila i Palau (ERC) (Acció Social i Ciutadania) · Joaquim Nadal i Farreras (PSC) (Política Territorial i Obres Públiques) · Joaquim Llena i Cortina (PSC) (Agricultura, Alimentació i Acció Rural) · Francesc Baltasar i Albesa (ICV) (Medi Ambient i Habitatge) |
| Portaveu | |
| President | |
|---|---|
| Conseller en Cap | |
| Consellers | Joan Saura i Laporta (Relacions Institucionals i Participació) • Montserrat Tura i Camafreita (Interior) • Joan Carretero i Grau / Xavier Vendrell i Segura / Xavier Sabaté i Ibarz (Governació i Administracions Públiques) • Josep Maria Vallès i Casadevall (Justícia) • Antoni Castells i Oliveres (Economia i Finances) • Pere Esteve i Abad / Josep Huguet i Biosca (Comerç, Turisme i Consum) • Joaquim Nadal i Farreras (Política Territorial i Obres Públiques) / (Presidència) • Marina Geli i Fàbrega (Salut) • Anna Simó i Castelló / Carme Figueras i Siñol (Benestar i Família) • Josep Bargalló i Valls / Marta Cid i Pañella / Joan Manuel del Pozo i Àlvarez (Educació) • Carles Solà i Ferrando / Manel Balcells i Díaz (Universitats, Recerca i Societat de la Informació) • Caterina Mieras i Barceló / Ferran Mascarell i Canalda (Cultura) • Josep Maria Rañé i Blasco / Jordi Valls i Riera (Treball i Indústria) • Antoni Siurana i Zaragoza / Jordi William Carnes i Ayats (Agricultura, Ramaderia i Pesca) • Salvador Milà i Solsona / Francesc Baltasar i Albesa (Medi Ambient i Habitatge) |
| Portaveu | |
1980-1984: Joan Reventós i Carner · 1984-1995: Raimon Obiols i Germà · 1995-1999: Joaquim Nadal i Farreras · 1999-2003: Pasqual Maragall i Mira · 2003-2004: Artur Mas i Gavarró · 2004-2010: Artur Mas i Gavarró · 2010-2012: Joaquim Nadal i Farreras · 2012: Xavier Sabaté i Ibarz · 2013-2015: Oriol Junqueras i Vies · 2015-2019: Inés Arrimadas García · 2019-2021: Carlos Carrizosa Torres · 2021-actualitat: Salvador Illa i Roca | | |
Figura creada el 2004. Els anteriors abans de la regulació es consideren de facto. | ||
- Persones vives
- Diputats al Parlament de Catalunya pel PSC
- Historiadors catalans del sud contemporanis
- Consellers dels governs de José Montilla
- Consellers dels governs de Pasqual Maragall
- Alcaldes de Girona
- Militants del PSC
- Professors de la Universitat de Girona
- Professors de la Universitat Autònoma de Barcelona
- Historiadors gironins
- Escoltes catalans