John Flaxman

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJohn Flaxman
John Flaxman by Guy Head.jpg
John Flaxman (oli sobre llenç de Guy Head del 1792 i dipositat a la National Portrait Gallery de Londres)
Dades biogràfiques
Naixement 6 de juliol del 1755
York (Yorkshire, Anglaterra)
Mort 7 de desembre del 1826
Londres[1]
Nacionalitat Regne Unit Regne Unit
Educació Royal Academy of Arts
Activitat professional
Ocupació Pintor, poeta, escultor i il·lustrador
Ocupador Rundell and Bridge
Moviment Neoclassicisme
Va influir a
Patrons Thomas Pitt, 1er Baron Camelford[3]
Obra
Obres destacades Monument a William Collins, Monument a Lord Nelson, Estàtua de Sir Joshua Reynolds...
Dades familiars
Cònjuge Anne Denman
Germans
Modifica dades a Wikidata

John Flaxman (1755-1826) fou un escultor, dibuixant, dissenyador i el principal artista del neoclassicisme a Anglaterra.[4][1]

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Fill d'un emmotllador de figures de guix,[5] John Flaxman (un nen malaltís amb una curvatura congènita de la columna vertebral)[6] va néixer l'any 1755 a York (Anglaterra). La seua mare va morir quan tenia nou anys i el seu pare va tornar a casar-se.[7] No va poder fruir d'una bona educació i, en gran mesura, fou un autodidacta: va prendre delit pel dibuix i el modelatge de l'especialitat de son pare i va estudiar traduccions d'autors clàssics en un esforç per a entendre'ls.[7] Durant la seua jovenesa admirava el pintor George Romney i, entre els de la seua mateixa edat, els artistes William Blake i Thomas Stothard, els quals esdevindrien posteriorment els seus amics més propers.[7]

Trasllat a Londres[modifica]

La seua família es va traslladar a Londres (Covent Garden) el 1756[6] i vers el 1770 va començar a estudiar a l'escola d'art de la Royal Academy of Arts[1] (on conegué i inicià una amistat duradora amb William Blake.)[8] Tot i que va guanyar una medalla d'argent el mateix any que va ingressar a la Royal Academy of Arts, no tots els seus esforços foren reeixits: durant la competició per a aconseguir la medalla d'or de l'Academy l'any 1772, Flaxman va ésser derrotat per un competidor anomenat Engleheart, però, en lloc de desanimar-se, aquest episodi sembla que el va ajudar a curar Flaxman d'una tendència a la vanitat[7] i, també, va cridar l'atenció de Josiah Wedgwood.[6]

Wedgwood[modifica]

L'apoteosi d'Homer segons un disseny de J. Flaxman (Museu Britànic)

John Flaxman fou, probablement, l'artista més important emprat per Josiah Wedgwood a la seua fàbrica ja que la seua opinió era cabdal sobre els dissenys de l'empresa (molts dels quals són considerats avui dia els millors treballs de l'empresa Josiah Wedgwood and Sons).[6] Quan tenia 19 anys, Flaxman fou contractat pel ceramista Josiah Wedgwood com un modelista de frisos clàssics i domèstics, plaques, gots ornamentals i retrats de medalló.[7] Els dissenys que va produir per a Wedgwood entre els anys 1775-1787 (relleus decoratius inspirats en gots i atuells grecs i romans)[7] no sols reforçaren el seu interès per l'antiguitat, sinó que desenvoluparen també la seua sensibilitat innata per la línia, que era el màxim do de Flaxman.[5] L'apoteosi d'Homer (ca. 1778) i Heracles al Jardí de les Hespèrides (1785) foren dos dels seus dissenys més reeixits.[6] Flaxman també va produir una àmplia gamma de baixos relleus de mida petita per a l'empresa: Les hores de ball (1776) n'és, potser, el més popular.[6]

Peces d'escacs dissenyades per John Flaxman el 1783

Alhora, es va anar formant gradualment com a escultor[5] produint excel·lents retrats dels seus temes i proporcionant models per a nombrosos medallons.[6] També va dissenyar la placa commemorativa del Tractat Comercial amb França del 1786, el bust de biblioteca Mercury (1781) -una de les obres més fines eixides de la fàbrica- i una col·lecció de peces d'escacs (1783), la producció de les quals perdurà a la fàbrica durant els 100 anys posteriors al seu disseny.[6]

Durant aquests dotze anys, Flaxman va viure principalment del seu treball per a Wedgwood i va anar afinant progressivament les seues habilitats adquirides en la modelització de baixos relleus. El 1780 Flaxman també havia començat a guanyar diners esculpint grans monuments: els seus primers treballs inclouen monuments en memòria de Thomas Chatterton (1780, església de St Mary Redcliffe, Bristol), de la Sra. Morley (1784, catedral de Gloucester) i del Reverend T. i la Sra. Margaret Ball (1785, catedral de Chichester). La resta de baixos relleus memorials de Flaxman componen el gruix de la seua producció i són presents en moltes esglésies d'arreu d'Anglaterra.[7]

Anne Denman, muller de John Flaxman, per Henry Howard (ca. 1797)

El 1782, a l'edat de 27 anys, Flaxman es va casar amb Anne Denman, una dona il·lustrada que el va ajudar al llarg de la seua carrera i el va acompanyar en els seus viatges. La seua llar es trobava a Wardour Street (el Soho, Londres) i, generalment, passaven llurs vacances d'estiu com a convidats del poeta Hayley a Eartham (West Sussex). Després de cinc anys casats, el 1787, van abandonar Londres per Roma.[7]

Roma[modifica]

A la ciutat eterna es van instal·lar a la Via Felice i s'hi van estar set anys. Flaxman, mentre dirigia el taller de Wedgwood, també va estudiar l'antiguitat clàssica i el Renaixement, va ser fortament influït per les teories de Johann Joachim Winckelmann[4] i va realitzar il·lustracions per a la Ilíada i l'Odissea[9] (molt influïdes per la pintura de vasos grega i gravades i publicades a Roma el 1793).[5] Posteriorment, en seguiren il·lustracions per a Èsquil (1795) i Dante Alighieri (1802). Aquests gravats, amb un traç d'excepcional puresa, tingueren diverses reedicions, i li donaren fama internacional gairebé de manera immediata.[8] Les seues darreres il·lustracions per a Hesíode (1817) les gravà Blake.[5]

Existeixen registres de residència de Flaxman a Itàlia en forma de dibuixos i estudis. Va deixar de modelar per a Wedgwood, però va seguir dirigint la tasca d'altres modelistes a Roma. Flaxman tenia la intenció de retornar a Anglaterra després d'una estada d'una mica més de dos anys, però va ésser requerit per una comissió per a un grup de marbre d'Atamant. No va retornar al seu país fins a l'estiu del 1794, després d'una absència de set anys. Durant el seu viatge de tornada, els Flaxman van viatjar a través del centre i del nord d'Itàlia.[7]

Retorn a Anglaterra[modifica]

Adam i Eva vigilats pels àngels (una de les il·lustracions per al Paradís perdut de John Milton)

Va tornar a Anglaterra el 1794 amb una reputació ben establerta,[10] es va traslladar a una casa de Buckingham Street (Fitzroy Square) i de seguida va esdevindre un escultor molt actiu: mentre encara era a Roma, ja li havien encarregat el monument per al poeta William Collins (catedral de Chichester, 1795) i un altre monument més important per a lord Mansfield[11] (abadia de Westminster, 1795-1801).[5] Immediatament després de la seua arribada, l'escultor va publicar una enèrgica protesta contra el projecte de Napoleó Bonaparte de bastir a París un gran museu central d'art amb el botí que va espoliar de gairebé tot Europa.[7] El 1797 fou nomenat membre de la Royal Academy of Arts i el 1800 en fou nomenat acadèmic i, posteriorment, catedràtic d'escultura.[12] Va continuar treballant àrduament fent escultures per a monuments, però el seu treball com a il·lustrador va seguir sent prolífic: va il·lustrar poemes de John Milton, va tornar als clàssic il·lustrant Hesíode i algunes altres referències als poemes homèrics. Entre els anys 1802 i 1819 va col·laborar escrivint i il·lustrant articles d'arqueologia i art per a la Rees's Cyclopædia,[12] i el 1810 va arribar a ésser el primer professor d'escultura a la Royal Academy of Arts.[13]

El 1820 va morir l'esposa de Flaxman. La seua cunyada (Maria Denman) i la seua germana (Maria Flaxman) van continuar vivint amb ell, el qual seguia treballant força dur. El 1822 va pronunciar a la Royal Academy of Arts una conferència en memòria del seu vell amic i col·lega, Antonio Canova (qui havia mort fa poc) i el 1823 va rebre una visita d'August Wilhelm von Schlegel,[7] el qual escrigué un relat sobre la trobada de tots dos.[1]

John Flaxman va morir, als 71 anys, el 7 de desembre del 1826.

Influències[modifica]

John Flaxman fou força influenciat per una sèrie de factors que envoltaren la seua vida i la de Gran Bretanya a finals del segle XVIII (entre altres, la reacció artística al complicat estil rococó que va dominar el segle XVIII amb l'arribada de peces arqueològiques de l'antiguitat clàssica, les quals havien estat portades a la Gran Bretanya pels viatgers que realitzaven el Grand Tour).[13]

L'influx de les antigues Roma i Grècia[modifica]

Els objectes que arribaven al Regne Unit des d'Itàlia i Grècia, provinents d'excavacions arqueològiques, començaren a esdevenir peces de col·leccionista per a les classes altes britàniques i Flaxman s'hi va inspirar per a realitzar les seues obres.[13] Les col·leccions arqueològiques van començar a créixer gràcies als aristòcrates de les grans cases de camp angleses (com ara, el Castell de Howard, a uns 40 quilòmetres al nord de la ciutat de York, i Petworth House a West Sussex). El pare de Flaxman estava molt involucrat en la restauració i còpia d'aquests objectes antics i això va esperonar Flaxman a saber-ne més. Entre els anys 1767 i 1769, Flaxman va exhibir models d'antiguitats clàssiques a les reunions de la Society of Artists of Great Britain.[13]

Viatge a Itàlia[modifica]

Flaxman va viatjar a Itàlia el 1787 per trobar la inspiració artística i hi va trobar diversos artistes amb les seues mateixes inquietuds. Fou a Roma que la carrera de Flaxman com a escultor es va enlairar gràcies a les comandes que li arribaven de clients de tot Europa. A més, la seua estada a Roma facilitava que conegués de primera mà les restes arqueològiques que s'hi descobrien durant les excavacions.[13]

Narracions llegendàries[modifica]

Les Sirenes (una de les il·lustracions de Flaxman per a l'Odissea, 1810)

A Roma il·lustrà la Ilíada, l'Odissea i La Divina Comèdia (totes tres obres literàries havien estat recentment traduïdes a l'anglès per Alexander Pope).[13] En concret, i en el cas de l'obra més important de Dante Alighieri, l'any 1793 Flaxman va crear-ne 110 dibuixos per a Thomas Hope, un aristòcrata anglès que li havia encarregat les il·lustracions. Aquesta col·lecció fou reeditada el 1807 amb el títol Compositions from the Divine Poem of Dante. Aquests dibuixos són coneguts per la seua simplicitat lineal i composició. A diferència de les il·lustracions tempestuoses sobre el mateix tema que va fer Johann Heinrich Füssli, els dibuixos de Flaxman són reminiscències de baixos relleus i no semblen esforçar-se per a capturar la vitalitat i els matisos emocionals de les descripcions del Dant.[14] Encara que les il·lustracions de Flaxman no són tan convincents i captivadores com els gravats de Gustave Doré, van influir en molts artistes posteriors (com ara, William Blake, Bonaventura Genelli, Jacques-Louis David i Anne-Louis Girodet de Roussy-Trioson). David, en particular, admirava la "ingenuïtat sublim" dels dibuixos de Flaxman. Juntament amb altres artistes com Joshua Reynolds, Füssli i Jacques-Louis David, Flaxman forma part d'una llarga llista d'artistes del segle XVIII que foren inspirats per la rica imaginació visual de Dante Alighieri.[7]

Estil[modifica]

Flaxman fou el representant principal del neoclassicisme a la Gran Bretanya, però el seu classicisme no és fred, gràcies a la forta espiritualitat romàntica que donà a les seves obres:[4] empra un llenguatge artístic tan simple que frega l'abstracció i la seua puresa formal remet a l'art italià dels segles XIV i XV (com ara, Giotto i Cimabue) i a la cerámica grega (els seus dibuixos són plans amb perfils remarcats tal com es feia a la ceràmica antiga). [12] Els personatges de Flaxman són realistes, les composicions són balancejades i plenes de simetria, i amb un ús de la perspectiva que deixa en primer pla una il·lustració interactiva per al lector. Les figures de perfils delicats i precisos sobre un fons neutre són les necessàries per a una narració equilibrada entre imatge i text, prescindeix de l'anecdòtic, el seu cromatisme és limitat i els espais són fets de manera que dota els escenaris de vida pròpia malgrat que suprimeix les indicacions de volum i espai (tan sols unes línies de referència són necessàries per a construir un món èpic).[12]

En el cas de les 35 il·lustracions gravades del poema èpic d'Homer, cadascuna d'elles segueix l'estètica de les ceràmiques i gots grecs. En realitat, són un treball inacabat de Flaxman ja que ell mateix va assegurar que les il·lustracions només eren un esbós per a un futur treball. Hi utilitza només dues dimensions i, malgrat la seua senzillesa, aconsegueix transmetre el drama i la tragèdia que moltes de les escenes requereixen: l'acció i el moviment són mostrats mitjançant elegants escorços o els moviments dels cavalls, carros o altres elements.[12]

Llegat[modifica]

La seua ingent producció com a realitzador de monuments inclogué grans grups amb escultures exemptes (Lord Nelson, catedral de Saint Paul, 1809). De tota manera, la seua obra més característica apareix en monuments més senzills i petits, de vegada tallats en baix relleu, que, si bé no presenten una imatgeria cristiana, sí que estan imbuïts d'un fort sentiment cristià. En aquestes obres deixà via lliure al seu talent per al disseny lineal. La seua reputació entre els escultors neoclàssics tan sols la superaren Antonio Canova i, possiblement, Bertel Thorvaldsen.[8] Fou un dels primers artistes anglesos a fer-se famós fora del seu país, tot i que la seua reputació i influència es basaven principalment en gravats dels seus dibuixos més que no pas en la seua escultura. La University College de Londres té una gran col·lecció de dibuixos i models de Flaxman, i en esglésies d'arreu d'Anglaterra es poden trobar mostres dels monuments que realitzà.[5][8]

Obres destacades[modifica]

Escultura[modifica]

Dibuix[modifica]

Galeria d'imatges[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Encyclopædia Britannica (anglès)
  2. RKD Netherlands Institute for Art History (anglès) i (neerlandès)
  3. The Art Renewal Center (anglès)
  4. 4,0 4,1 4,2 Gran Enciclopèdia Catalana (català)
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Triadó, J-R.; Chilvers, Ian; Osborne, Harold; Farr, Dennis, 1996. Diccionari d'Art d'Oxford. Des del segle V aC fins a l'actualitat. Barcelona: Edicions 62. ISBN 8429742271. Pàg. 288.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 The Wedgwood Museum (anglès)
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 Forma es vacío, vacío es forma: John Flaxman (castellà)
  8. Enciclonet (castellà)
  9. Web Gallery of Art (anglès)
  10. Biografías y Vidas (castellà)
  11. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 John Flaxman: escultor, ilustrador, artista (castellà)
  12. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 13,7 Artble (anglès)
  13. The World of Dante (anglès)
  14. Courtauld Institute of Art, Londres (anglès)

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: John Flaxman Modifica l'enllaç a Wikidata